900 Acomiadaments

Estadístiques. Així pensava titular el proper post que anava a escriure. D’estadístiques parlaré però no sobre el tema que m’havia plantejat. Pensava comentar que en aquest post arribaré a les 20.000 paraules escrites. Pensava agrair les mes de 2.800 visualitzacions del blog que hi han hagut des del primer post. Dels valents comentaris que alguns heu gosat publicar... però no. Aquesta setmana ha vingut marcada per aquesta noticia :

http://economia.elpais.com/economia/2013/02/19/actualidad/1361269058_814110.html

Millor explicada en angles a Bloomberg :

http://www.bloomberg.com/news/2013-02-19/danone-soars-as-fourth-quarter-sales-beat-estimates-on-dairy.html

Abans d’anunciar-se la noticia, malgrat que en l’ambient ja es notava, un dels meus jefes em va dir : “Quan acomiades una persona es un drama, hi ha una família, hi ha un entorn que pots conèixer. Quan en despedeixes cent, son estadístiques”. Pot semblar cruel, però no crec que sigui així, diria que expressa una certa concepció del mode humà d’entendre la vida. Els grans números ens costen. De la mateixa manera que se’ns fa difícil d’imaginar els beneficis que ha publicat Danone : centenars i centenars de milions d’euros. Record històric de ventes. Una caiguda del 3% de les ventes a la vella Europa i 900 persones amablement invitades a començar una nova vida.

Una persona a la que tinc un gran apreci em va recomanar no parlar de feina en els posts i menys amb referencies explicites a persones identificables (estic simplificant una mica les seves explicacions, però vaja, tampoc crec que sigui massa greu). Sent ella de recursos humans li hauria de fer cas, però be, no deixo d’anar a la meva, així que em llençaré a avaluar la moralitat de les grans decisions que pren l’empresa per la qual presto els meus serveis (ves que després d’aquest escrit no sigui jo el que comença a composar la llista de nou-cents :-).

Acabem amb les multinacionals!!! No, tampoc serà aquest el meu crit. Ara em ve al cap un dels moments del meu euro-trip solitari direcció Liechtenstein (set dies, set països, quatre mil quilometres, la majoria per carreteres secundaries i socialitzants parades a Annecy i Ginebra). El cas es que passejant-me amb el meu Seat Leon llogat (si, per aquelles encara no tenia el meu estimat ex-Focus) pels Alps francesos vaig recollir una autoestopista. Era just després de setmana Santa, suposo que acabant-se la temporada de ski. La noia venia de ser acomiadada de la seva feina de cambrera en el típic ressort. Va començar a parlar de forma atropellada, criticant al seu antic jefe i totes les condicions que li feia passar. Ho va anar ampliant a tots els jefes en general, fins que va acabar afirmant que malgrat tot, lo pitjor eren les multinacionals i l’esclavatge que suposaven. Jo durant tot moment me l’escoltava i de tant en tant assentia o li feia alguna pregunta demanant mes detalls. Quan es va buidar de totes les seves preocupacions, em va mirar i em va preguntar : “i tu? A que et dediques?” “Treballo a Danone” va ser la meva senzilla resposta. Em va mirar tota sorpresa i amb tota naturalitat, però amb un innegable toc d’ingenuïtat, em va respondre : “Ah doncs també hi ha gent bona que treballa en les multinacionals”.

Mai he cregut en la concepció de les multinacionals com un ent en si. Per mi, una multinacional esta composada per gent. Evidentment hi ha una estructura piramidal, en que els superiors tenen una predominança vers els que estan a sota, però no hi ha ni un pensament únic, ni actua com un esser viu indivisible. Es la suma dels desitjos individuals (i sobretot de les seves contradiccions) ponderats pel poder relatiu que ocupen aquests. En una multinacional hi podrem trobar una radicalització (o una selecció) de determinats tipus de persona, però tots els seus integrants seran fruit de la societat en la que neixen. Els desitjos que s’hi representen son humans. La possible alienació del treball que s’hi produeix es fruit de característiques estrictament humanes. No hi ha cap procés exogen a la nostra pròpia condició que les dirigeixi. L’ambició, l’avarícia, el desig de creixement i preponderància, provenen dels humans que les dirigeixen i de tots els que les integren.

Guerra i Pau acaba amb una bella reflexió en que planteja la següent pregunta : Qui escriu la historia? Els grans líders o les societats que hi ha darrera? Napoleó es per si mateix Napoleó o es el mer reflex del que la societat francesa post revolució francesa provoca? Similar reflexió planteja Asimov amb el seu “The Mule”, encara que en direcció inversa, en la magnifica trilogia de la Fundació. Jo em deixo convèncer per Tolstoi i també crec que la segona resposta em dona majors certeses, encara que com sempre en qüestions humanes, res es blanc o negre, sinó grisos mes o menys pujats de to.

I per que una empresa que fa record de ventes i beneficis (en valor absolut, no pas en relatiu) anuncia que vol reduir la seva funció corporativa a la meitat? Doncs sembla ser que es l’exigència d’un dels principals accionistes (un 5% de les accions, una barbaritat malgrat lo petit que sembla el percentatge). També sembla que una famosa consultora ha arribat a la mateixa conclusió després d’haver comparat Danone a competidors mes grans (Unilever, Nestle, Procter&Gamble, Coca-Cola,...). I lo millor del cas es que dins del grup, la sensació de la gent es que 2012 ha estat un any complicadíssim, ple de males noticies.

Evidentment hi ha signes de clar deteriorament del negoci. Alguns dels resultats financers son bastant artificials. Enginyeria financera gairebé. Venta d’actius patrimonials, maquillatge per arribar a les xifres de cash-flow que el grup havia compromès davant dels mítics “mercats”. M’imagino que res molt diferent del que fa la resta. I fins i tot molts dels llocs de treball que se l’eliminaran, des d’un punt de vista racional, no tenien massa justificació. Ara be, era culpa de les persones que les ocupaven? Doncs com gairebé sempre, hi haurà gent a la que s’invitarà a marxar, que serà de forma totalment justificada (malgrat el drama que això pugui suposar) i d’altres que no tindran cap mena de responsabilitat individual. També cauran “executius” de forma merescuda i se’n salvaran altres que mereixerien ser els primers a ingressar la llista de l’atur. Mai he vist un procés de personal alineat amb les meves expectatives, de la mateixa manera que jo i tu tindrem opinions diferents sobre cada cas.

“And so what?” això es el que em preguntaria el meu superior (mes ara que s’ha quedat com únic). Doncs res, com sempre he donat voltes a un tema, sense expressar una clara opinió al respecte i molt menys una acció derivada. No faré la revolució, no m’inclinaré cap a les tesis sindicals de lluita contra les multinacionals. Tampoc acceptaré els postulats neo-liberals i defensaré les accions de les entitats privades supra-nacionals. Em quedaré en un gris indeterminat, sense sentir-me especialment orgullós de l’entitat per la que treballo, sense sentir-me especialment ultratjat com per deixar-la. Simplement m’hi desenvoluparé sense deixar de ser qui soc. Aquell que fa preguntes incomodes, que expressa opinions poc ortodoxes, però que no actua mes enllà del seu petit radi d’acció. I que es escèptic amb qualsevol postulat.

Bona nit i bona sort,

Eduard

PD: Una petita salutació al Mikel. Gran company durant quatre dies per territori tailandès. Potser esperaves un post explicatiu dels grans moments viscuts amb Laura i Cris, però tan sols em queda desitjar-vos un bon viatge de tornada i el meu lament per no haver pogut continuar amb vosaltres uns dies mes. Tot un plaer els moments compartits. I ho sabeu.

PD2 : Una misèria mes a explicar. El 21 de Febrer de 2002 em vaig prometre quelcom. Dimecres passat ho vaig incomplir de nou. Sempre he estat molt dolent per en recordar-me de dos coses : aniversaris i números de telèfon. En ambos casos podria contar amb els dits de les mans els que he memoritzat. No se molt be el perquè, ja que acostumo a recordar moltes coses. Be, hauria de rectificar l’afirmació anterior ja que hi ha una altra cosa que no recordo mai, el numero de portal i pis d’algú. Dilluns li vaig dir a la financera de la zona : “Dimecres he de recordar que es l’aniversari de ma mare”. Dimecres a les vuit del mati estava en conference-call amb la Xina, a les onze i mitja de la nit amb Mexic. Creieu que vaig complir amb el compromís que realment importava? Efectivament : Shame on me. Amb retràs, però des d’aqui : “Moltes felicitats mare!”

PD3 : Una altra cosa que vaig incomplir es que vaig prometre aquí que el cap de setmana passat aniria a Lleida si dues personatgets naixien. Ho van fer i no hi vaig anar. Era per respecte al merescut descans que precisava la seva mare. Benvingudes Aina i Arlet!!!

PD4 : També dimecres vaig rebre una gran noticia. Felicitats Anna i Jaume!

PD5: I mentre presenten un pla social que fa créixer les accions un 5% (sembla ser que a la Borsa els hi encanta que les empreses despedeixin gent), també es permeten publicar un vídeo tan lamentable com aquest :

Quatre fotos curioses i inconnexes (2)

Suposo que lo que la gent s’espera, quan li parlen d’un blog d’un paio que viu a l’altra punta del mon, es una sèrie de fotos de llocs paradisíacs, amb les qual vol provocar enveja en tots els lectors. Ja sabeu que no van per aquí els trets. Simplement de tant en tant alguna foto o fins i tot un recopilatori, però la major part del temps reflexions obscures i avorrides. Fins i tot les fotos no son ni boniques ni fan venir ganes. No serè un gran promotor turístic, però no crec que desanimi, ni molt menys, a qui te el cuc del viatge.

La primera d’avui va dedicada a l’hostal on em vaig allotjar a Hong Kong. Si, se perfectament que fa molt temps d’això, que ja en vaig parlar quan vaig complir els 30, però ningú va dir que escriuria una cronologia. Veient el portal no us ha d’estranyar que dones uns quants tombs fins que vaig saber que era allí.

Tanmateix quan vaig entrar ja va començar a tenir mes sentit. Un cartell explicava que estava prohibit desenvolupar activitats mercantils en aquell edifici. Literalment ficava que estava prohibit ficar-hi un hostal. No semblava que es respectes molt la política impulsada per la comunitat de veïns. Dels dos ascensors, un estava espatllat, l’altre havia de cobrir les necessitats de vint-i-tantes plantes. Malgrat l’aspecte de l’entrada, mes propi d’un Zara que d’un hostal, per la imatge que veieu de com era per sobre, ja us fareu la idea que el concepte hostal era fins i tot generós. Poques vegades haure vist tant diferencial entre un portal i un bloc.

Ja sabeu del meu amor per Hong-Kong, però veient les tècniques de construcció que es gasta, no es d’estranyar que acabin fent blocs com aquell. El bambú te una flexibilitat i alhora resistència formidables, ara, no se si la confiança suficient per fer bastides de rascacels.

El que tenia de formidable aquell hostal es que estava ben ubicat. Tornant un dia a descansar em vaig trobar aquest formidable espectacle. Vaja les típiques xineses disfressades de mexicanes i ballant cançons countries.

En un dels embarcadors de la ciutat (m’encanten les ciutats amb ferris interns, que creuen badies o rius, estrets o uneixen illes i penínsules. Un enamorat d’Istanbul després d’aquell moment màgic), hi havia un moviment social que crec que no havia presenciat abans. Una societat rebutjant una secta religiosa. Sobren els motius en tot cas.

Apple esta en decadència. L’iPhone 5 no ha suposat cap gran revolució i la gran poma ha hagut de demanar als seus proveïdors de components que rebaixessin el nivell de producció planificat. Samsung es el líder clar en quota de mercat i l’innovador californià ha tancat l’últim exercici amb el mateix benefici que l’any anterior. No semblava a Hong Kong això fos un diagnòstic real.

I com ja parlem de grans fabricants. Un petit reconeixement a l’amic Nestor i a l’amiga Cristina. Mango esta i molt, present en el mercat xines. Ningú sap que Zara o Mango son espanyols (si això encara es pot dir d’una multinacional) i probablement això sigui bo per ells. No se que diu el cartell exactament, però tot sembla indicar la seva ubicació exacta en el centre comercial.

I es que les oficines de Guangzhou a Xina les tenim en un centre comercial. Pel que es comenta, aixo incentiva bastant el consum intern de les treballadores locals. També fa que per dinar et passegis per allí dins en busca dels típics restaurants de Mall per dinar. I a vegades et trobes que hi fan cursos d’angles multitudinaris per atreure clientela.

Però es que a vegades en els centres comercials, les activitats poden ser una mica curioses. De fet el que veureu a continuació es el que els hi fan fer a un grup de treballadors d’un supermercat abans d’ocupar els seus llocs de treball. No se exactament si era una cerimònia religiosa, una salva militar o els hi impartien les instruccions del que havien de fer en rebre un client. Jutgeu vosaltres.

Crec que en algun moment ja havia comentat que l’hotel de Guangzhou era una mica curiós. La dutxa esta al mig de l’habitació. Amb aquest plànol tan particular vaig intentar aprofitar-me de l’avinentesa. Els dimarts a les 7 de la tarda hora de Singapur o Xina, 8 si estic a Indonesia, al canal ESPN (que ara passarà a dir-se Fox Sports (no se perquè)), fan un resum dels partits de la lliga espanyola. Michael Robinson parlant en angles, tota una experiència. El cas es que vaig dir, mira, mentre et dutxes o podràs mirar, i em vaig col·locar la tele encaradeta cap a la dutxa. Il.lus de mi, vaig oblidar que soc miop i per dutxar-me m’he de treure les ulleres...

No se molt be perquè, potser per la historia del “fake Spanish” o per algun altre motiu, vaig rebre un mail en que se m’acusava de “secesionista” (se que anava amb molt carinyo o no, jejeje). En tot cas acabaré amb el post amb una bandera espanyola i es que en aquest mateix hotel, em vaig trobar un grup de viticultors espanyols, que celebraven algo. Els vaig reconèixer a la distancia perquè cridaven forca, suposo que això no us sorprendrà. En tot cas, espero que tinguin motius, perque a l’aeroport de Singapur hi ha vi francès i italià (si, probablement la qualitat dels segons es bastant inferior, però sembla ser que es venen bastant be) i en els taxis xinesos veia molta propaganda de “Casillero del Diablo” (vi xile si no vaig errat) que patrocinant al Manchester United te molta pegada aquí.

Salut i forca al canut,

Eduard

Converses interiors (o la frustració de no parlar llengües)

Catorze persones a la taula, mal numero. Com tots els que acaben amb 4, son els que s’han d’evitar al continent asiàtic. El 13 també, ja que no costa res apuntar-se a totes les modes. En tot cas, no deixa de ser un tretze mes u. Tretze xinesos i un “Supply Chain Manager Asia-Pacific”, títol amb el que m’introdueixen en totes les presentacions oficials. El gran problema es que el “Supply Chain Manager Asia Pacific” (irònic que domini dos continents quan a nivell pràctic nomes visito dos països) no parla xines. El secundari es que la majoria dels comensals no parlen angles i dels pocs que ho fan (nomes 3 o demostren, malgrat que per l’expressió de la cara, algun mes l’entén); ho fan a un nivell bastant elemental (encara mes basic que el meu).

Evidentment, la gran major part del temps la conversa transcorre en un idioma completament inintel·ligible per mi. En breus instants participo del decurs general malgrat que soc conscient que en alguns moments es parla de mi. Al principi intentes seguir del que va, llegir expressions, emocions, maneres de dirigir-se entre ells, te un punt d’interessant, de veure com una societat diferent a la teva interactua. Després ve el sopar.

Això es una activitat que et manté entretingut. Com a mi saber el que menjo m’importa bastant poc, la Xina esdevé un enlloc de lo mes enriquidor culinàriament. Desenes de platets s’amunteguen en una taula giratòria i tu vas provant el que vols. Jo acostumo a provar-ho tot, excepte els peus de pollastre que de fa 7 anys ja se que no em motiven i el tofu que em sembla un timo per la papil·la gustativa i en certa mesura per raons ideològiques. A vegades pregunto que es el que vaig a provar o el que estic menjant. A vegades sembla que no m’ho vulguin dir, que pensin que em farà fàstic la seva resposta. No saben amb qui estan parlant!

Però quan ja comences a estar tip, i la teva atenció s’escapa del plat que tens davant. Allí comencen les reflexions. La primera del passat dimecres i la mes senzilla es en riure’t d’aquells Castellano-parlants que s’indignen perquè en una conversa de majoritàriament Catalano-parlants no es canvia a la llengua de l’imperi. El poc que m’importaria a mi que els que em rodegen en aquests moments parlessin en portuguès o italià. De no entendre absolutament res a establir ponts de comprensió, el salt es gegant. Ja se que darrera del que menciono hi ha molts matisos, mil argumentacions, totes elles valides, per contradir el que acabo d’escriure. Però penseu en un Lost-in-translation, en l’aïllament del moment.

La decoració de l’indret també t’entreté durant uns minuts. Hi ha un poema escrit en una de les parets, 57 caràcters i sis signes de puntuació. Un dels caràcters esta repetit sis vegades, n’hi ha quatre mes que tenen un doble i la resta son únics. El del costat (després d’interpel·lació meva) m’explica que es una llegenda sobre un arbre diví. Es el que dona nom al restaurant. Al sostre hi ha alguna zona que necessitaria d’una capa de pintura extra, però en general es tracta d’un lloc acollidor, excepte per la temperatura, fa un pel massa de fred. Es hivern a Shanghai, cosa que els habitants de Singapur podem arribar a trobar a faltar.

La conversa es manté super animada al meu voltant, part dels comensals no es coneixien entre ells abans d’aquest sopar. M’alegra ser una excusa per a que s’hagin pogut conèixer malgrat son coses que han passat fora del meu nivell de consciencia. Penso en tot el que haig de fer l’endemà, els mails que tinc pendents per enviar, els excels que haig de revisar, com encarar una presentació. Em recordo que em falta reservar una sala per a les reunions que he de liderar a Paris d’aquí uns dies. Tinc la temptació de mirar la BlackBerry, però fa estona que no ha vibrat i l’únic interessant que hi podria mirar (Twitter evidentment) esta censurat a la República Popular.

Quan el present immediat ja no es suficient per captar la meva atenció, començo a mirar-me les noies que m’acompanyen. Majoria. En condicions normals em posaria la pregunta de si em donessin a elegir a quina m’emportaria al llit. No espero una gran valoració moral d’aquesta reflexió, però soc el primer a reconèixer-me com un animal i les meves pulsions son molt sexuals. Aquí les meves reflexions son reconduïdes, el que em passo a preguntar-me ràpidament es : quant m’haurien de pagar per follar-me a algunes de les presents? Alguns trobareu el paral·lelisme amb algunes preguntes que ens hem posat a l’acabar una excursió de muntanya : quant t’haurien de pagar per tornar a repetir l’excursió que acabem de fer ara que estem a punt d’arribar al final? També els meus preus estan al voltant d’aquells moments...

I no podia faltar el moment en que em començo a plantejar el que escriure just en aquest moment. Soc conscient que allò serà una entrada mes del blog. La meva solitud malgrat estar rodejat. El meu aïllament malgrat lo social del moment. El fet de saber que aquests son els moments que mes tem la gent que no surt de la seva zona de confort. També el fet de que malgrat tot, no soc ni molt menys infeliç en aquest precís instant en que no entenc res del que passa al meu voltant. Accepto plenament que jo he elegit això, i es part del paquet. I en cap moment puc retreure que no m’integrin mes en angles, si en el fons soc jo el que no parlo xines!

No es ni el primer ni l’últim dels esdeveniments en que això m’ha passat i em passarà. Quan estic assentat a la taula, em ve al cap els dos dies passats a Belitung, durant la convenció de Supply Chain d’Indonesia. Hi havia molta mes gent, dels quals mes parlaven angles i a un millor nivell. També hi havia l’Yves amb qui parlo castellà. Però també allí vius moments de soledat. Uns perquè no has d’aïllar-te amb l’altre europeu i anar al teu rollo. Ell es el jefe de tots ells i ha de passar el seu temps amb ells. Altres perquè en el fons fa pocs que els coneixes i has pogut construir pocs ponts d’unió. Altres vindran propiciats pel xoc cultural, per una manera diferent d’entendre la vida i el seu mon. I no ens enganyem, altres perquè no soc ni la persona mes extravertida del mon, ni una persona que prefereixi parlar per parlar abans que callar. A mi parlar de la pluja o el vent, o  de lo bo que esta un menjar em dura lo que em dura. I no es precisament un punt positiu. Però es...

Probablement no sigui capaç de reflexar el que sentia en aquell moment. Falta intensitat, falta desordre, sobra censura, sobra reflexió. No podem escriure en el moment que vivim, tot ve després. I així ha de ser, perquè de la mateixa manera que les fotos powerpoint de llocs del mon em treuen de polleguera. Perquè lo mes important es lo que vivim, lo que experimentem per nosaltres mateixos, no una fotografia, no un escrit.

Eduard, el que pagaria moltes coses materials per saber dos idiomes mes. Però que no ens enganyem, a dia d’avui no pagaria una cosa immaterial molt mes important per saber-los : el temps.

PD: Efectivament i pels valents que arribareu fins aquí i heu llegit amb atenció que tenia una reunió a Paris. Del dijous 14 de Febrer al vespre (encara no tinc el bitllet, però serà per allí) fins al Diumenge 17 a les 9:30 del mati, estaré per Barcelona. Em sap greu no passar-me per Lleida, però el temps es escàs en aquesta ocasió. Ara be, si dues bessones que comencen per A decideixen venir abans de temps, repensaré completament el meu planning. Si no es així, mantinc que l’Aplec serà la propera :-)

PD2: Torna a ploure un diumenge a la tarda a Singapur, deu ser un bon dia per penjar l’escrit...