dilluns, 29 d’abril del 2013

Temps d’esports

Els dimarts a les set de la tarda a Jakarta o a les vuit a Guangzhou es el millor moment per anar al gimnàs de l’hotel. Em fico a la bicicleta estàtica i connecto la ESPN. La coneguda veu de Michel Robinson, aquest cop en la seva llengua materna, em comenta durant una hora (i entremig de mil repeticions dels mateixos anuncis) els resums dels partits de la lliga espanyola. Be, tots no hi son, ja que el del dilluns o l’últim del diumenge no hi acostumen a ser (desconec el motiu ja que tenen temps de sobra per ser-hi).
Les línies precedents les vaig escriure ara farà un mes. Tinc alguns escrits començats i aparcats esperant que retorni la inspiració o be truncats per algun esdeveniment no controlat que s’ha creuat mentre els escrivia. En tot cas, aquest recordo que l’havia començat després de mirar durant una estona un interessant Uzbekistan – Líban, classificatori pel mundial de Brasil. Com una de les coses que mes m’agrada dels mundials de futbol es la participació de selecciones curioses i exòtiques, vaig indagar una mica sobre la situació dels equips asiàtics. Vaig aprendre que Uzbekistan s’està convertint en una potencia regional i que te números per ser un dels representants de la regió en la propera copa. També em vaig adonar de lo complicat que es per als equips d’aquí d’esdevenir representants (hi ha un munt de fases classificatòries) i del baix nivell que tenen els que podrien ser els meus equips. Xina es l’únic que podria ser-hi, però el fet que es entrenat per Camacho ja fa que no li expressi cap mena de simpatia. Indonesia es la de mes pobre nivell ja que en la segona fase de classificació (prèviament va superar una ronda contra un equip de la regió, no se si Cambotja o Laos), que era una lligueta de sis equips, va acabar ultima, sense cap punt i amb dos gols a favor i vint-i-sis en contra. Singapur ho va fer una mica millor i va acabar últim del seu grup a la mateixa fase amb cap punt, però tan sols vint gols en contra. I això que es el vigent campió de la Asean o sigui de l’equivalent de l’Eurocopa per al sud-est asiàtic. A partir d’ara animaré l’Uzbekistan per a que pugui participar per primer cop en tal esdeveniment. Li queden dos partits complicats, però crec que amb quatre punts en podem tenir prou per ser-hi. Us seguiré informant.
En tot cas, avui no tinc cap excusa per no parlar de la desfeta del passat dimarts. Jo que tot motivat me n’havia anat a dormir a casa l’Yves, per llevar-nos a la una quaranta-i-cinc, rebre un amic seu i aigua amb gas en ma, proposar-nos a seguir el que havia de ser un gran partit. A la mitja part, perdent tan sols d’un, encara hi creiem, encara que les sensacions no eren les mes optimistes. Al final del partit, la desolació era profunda i l’únic punt positiu era que ja no faria falta repetir-ho el proper dimecres. Set anys abans, el Barca de Rijkard m’havia donat una gran alegria, eliminant un Milan que ens permetia passar a una mes que merescuda final. Era a Suzhou i era una hora mes tard, també era mes solitari, ja que aquell cop era l’únic en haver-se llevat, malgrat les promeses de l’holandès d’acompanyar-me. Aquest cop tocava viure l’altra cara de la moneda. Ni el fet d’estar comunicat per whatsapp era un consol.
No deixes d’estar orgullós de tot el que ha fet aquest equip, de que hagi esdevingut el millor equip de la historia amb un futbol excels i amb uns valors increïbles. Les forces no-armades catalanes han estat un estàndard internacional i ara em va a la ment quan un dels singapuresos que juga al meu equip em va venir a preguntar si coneixia algun lloc on ell podria estudiar català. Que havia complert el seu somni de visitar Barcelona i presenciar en directe un partit del nostre equip. I que havia entès que som mes que un club. Li vaig dir que per ser un cule no calia parlar català, totes les llengües eren benvingudes, totes les ètnies i cultures es poden agregar. Conèixer el nostre fet diferencial ja era per mi motiu suficient per sentir-se orgullós del que representa aquest equip. De la mateixa manera que el Sant Pauli representa la lluita obrera i socialista, de la mateixa manera que hi ha grans equips que han estat utilitzats per dictadors pels seus propis fins i que mil equips tenen significacions socials molt mes enllà que un simple esport (grandíssim un llibre escrit pel germà d’un bon amic : “Futbol per la llibertat” per Ramon Usall, si el tingues aquí us faria una foto de la portada, però... també us puc penjar la foto de l’Amazon).
I ara de nou un salt temporal. Abans escrivia un divendres i ara reenganxo en dilluns. I es que la setmana passada no va ser únicament dolenta, futbolísticament parlant, per mirar-la per la tele. Dissabte vam perdre 3-1, i em vaig passar gairebé tota la mitja part discutint amb l’arbit. Ja en parlaré un altre dia, però aquí a Singapur tinc una relació un tant tensa amb qualsevol representació dels poders fàctics. No seria estrany que un dia d’aquests em deportessin, però es que n’hi ha per llogar-hi cadires. Diumenge ens va anar molt millor i ens en van clavar 7. Lo millor es que a l’acabar el partit encara tenia companys dient que individualment érem millors que els nostres rivals. No se que va fallar doncs... Però be, amb estadístiques com aquestes, no podem anar molt lluny :
No era el cas aquest cap de setmana, però hi ha ocasions on juguem en llocs realment espectaculars. Jo no hi era el dia que ho van fer (un dimecres es molt molt estrany que estigui a Singapur), però els col·legues van disputar un partit en un terreny de futbol que flota just davant de Marina Sands (el gratacel mes icònic de la ciutat, les tres torres amb la espècie de vaixell al cap). En tot cas, el dia que vam jugar a Dempsey tampoc estava gens malament i es que el camp sembla estar rodejat de selva.

I no se pas perquè ens va malament, si ens hem fet unes camisetes ben xules. Malgrat que ja els vaig dir que no havien escollit el millor color...
Dimecres estaré a les Filipines, aprofitant que la setmana següent hi he d’estar per feina, doncs he decidit que m’agafava dijous i divendres de festa i me n’anava cinc dies de turisme. Com la meva vida esta super planificada amb antelació, els vols els he comprat avui. Dema espero poder reservar habitació d’hotel per la setmana següent. I ara fa un parell d’hores he reservat un autobús de nit per tirar cap al nord de Luzon. Ja us contaré, salvo que els últims de filipines em convencin per quedar-me allí (si, aquesta gent existeix). En tot cas abans de marxar ja he preparat un petit altar per desitjar sort al Barca en la meva absència. Ara be, des que Deu ha mort, de que serveixen les pregaries?
Salut i a per un nou país a la llista!
Eduard

divendres, 19 d’abril del 2013

Petites reflexiones inconnexes

De moment dues hores i quart de retràs. Un divendres per la tarda no mola gens. Just avui que tenia dos plans diferents per sortir de festa i acabaré arribant a Singapur a les tantes (en aquests moments estimo aterrar a les 2:00, però no acabo de tenir-les totes). Viatjar per feina te avantatges, però tota moneda te dues cares. Especialment un divendres per la tarda.
Dissabte passat es va morir un carretiller a Lanjaron. Atac de cor mentre treballava el camp. No hi havia cap indici, no se li havia diagnosticat res. Gran treballador, gran persona. D’aquells que son apreciats per tots, que s’implicava en el que feia i que tenia un elevat sentit de la justícia. Últimament la ratxa a Font Vella no es gens positiva. Malgrat la distancia, tot el meu condol.
Avui dinant hi ha hagut un instant màgic. He fet una conya, el xines l’ha recollit, l’ha ampliat i me la ha tornat. Li he ficat la cirereta i els quatre de la taula em esclatat en un riure sincer. M’he sentit plenament integrat. Ha durat tan sols un instant. No recordo ni sobre que era, però he pensat que per aquestes petites sorpreses val la pena estar aquí.
Corregeixo : un tercer pla per aquesta nit s’acaba de presentar... un tercer que em perdre...
La Maria ha estat mare de nou. La meva millor amiga de les Alpujarres li dona un germà a l’Hèctor amb l’arribada del Leo (no, res a veure amb un homenatge al deu del futbol). De nou l’altra cara de la moneda, aquest cop el positiu. Mes criatures que encara no podré conèixer...
Be, ja soc a l’avio. Hi ha textos que els escric d’una tirada, d’altres tenen uns quants talls. Uns els publico just en ser escrits, altres al dia següent o al cap de dos. Escric en aeroports, en avions, a casa, en habitacions d’hotel... la veritat es que fins ara, mai a l’aire lliure. Alguns cops escolto musica, altres estic en silenci o amb el simple soroll ambiental. Això deu afectar.
“Si la gent te dret a criticar als polítics. Nosaltres tenim dret a riure’ns d’ells.” Posades en boca de la de Cospedal de Polònia. Quanta veritat en un sol gag. Malauradament, quanta trista veritat.
Soc el sol que te la sensació de que el crític de cinema espanyol amb mes ressò, es un dels experts amb reflexions mes limitades? “Me acusan de banal porque solo me gustan las peliculas que entiendo”. Doncs que voleu que us digui, aquest guinyo tant tant populista, suposo que et dona molts seguidors (especialment si ets l’abanderat del gran altaveu que es el grup Prisa), però no et converteix en crític. Vale que a vegades poden pecar d’intel·lectualistes, però això es una mica el que s’espera d’un expert, no? I a part, per que nomes et pot agradar el que entens? Per que no l’atraccio per lo que s’escapa de la teva comprensió? He d’entendre un quadre de Dali per quedar completament encantat amb el que veig? Vull entendre un exercici de matemàtiques, un experiment físic,... però l’art? Necessito entendre’l? O nomes gaudir-ne?
A l’estar rodejat de francesos, es parla forca sobre la situació del hexàgon (si, es la forma que te el país veí i així l’anomenen ells). Com estem en un ambient laboral amb forta influencia industrial, s’utilitza el terme benchmark (algo així com el millor d’una categoria, d’un indicador). Evidentment amb tema de vagues, Franca n’és clarament el benchmark. El fet que fins i tot la selecció nacional de futbol en fes durant la copa del mon els suposa un trauma, una vergonya difícil de digerir. L’altre dia, en hores de fort pessimisme, amb el ministre d’hisenda dimitint per uns millonets a Singapur, volien convertir-se amb el benchmark de la corrupció. Quan els vaig comentar que a Espanya acabaven d’imputar a la filla del rei, la discussió es va acabar. Per cert, forca valentes les declaracions d’Alonso, no? Aquest no es futbolista!
Es difícil llegir la premsa xinesa, però també la singapuresa. Hi ha tanta censura, hi ha tant control governamental, que no saps ni remotament que pot ser veritat o que pot ser fals. I lo que ja es un escàndol son les editorials. Especialment les singapureses, semblen escrites per hooligans.
Mentre sopava acabo de mirar un capítol de Twin Peaks. Que gran es David Lynch!
I la setmana que ve semifinals de Champions. Aquí comença el meu seguiment (espero no ser un mal fari). Llevar-me a les 2 serà dur, i seguir el partit en la tele indonèsia, mes. Però per damunt de tot : Visca el Barca!
Escrits encara mes inconnexes que d’habitual, saltant de tema en tema. Vaig a provar de dormir una mica que comença a ser hora i el cansament de la setmana comença a pesar. En dues hores aterrem!
Salut!
Eduard

dilluns, 8 d’abril del 2013

205 Balestier Road

Aquí hi teniu una casa amiga. Be, mes aviat un apartament petit, però vaja, un llit segur. La veritat es que es un carrer que te un cert encant. Realment no en te molt, però vaja per ser Singapur, podria tenir menys anima. Dir que el carrer esta ple de dos tipus de botiga no ajudarà a donar-li un cert aura, ja que principalment s’hi poden comprar dos coses : llums i lavabos. No es molt glamuros dit així, però si que recorda aquells temps medievals on els gremis s’agrupaven en un mateix carreró. En tot cas encara manté antigues casetes baixes de com devia ser això abans de la invasió dels gratacels i les mansions. I a part tots els taxistes el coneixen, que no deixa de resultar pràctic.


Molt a prop hi ha el Whampoa Drive, un ‘hawker’ o centre de menjar popular. Encara recordo la cara que va ficar l’altre dia l’holandès quan li vaig comentar que estava molt content perquè a prop de casa tenia un ‘hawker’ molt barat, i es que tal com ho vaig pronunciar va sonar mes a ‘hooker’. Però no, simplement em referia a això :

A ma mare la veritat es que no li va fer gens de gracia. No complia amb els seus estàndards higiènics. Les explicacions racionals de que a Singapur no hi ha risc de contaminació alimentària tampoc li valien. De fet, ja li va costar prou confiar en beure cervesa com per donar un pas mes. En canvi a mon pare no li va suposar cap reparo i fins i tot es va animar amb els palillos.
Però també s’ha de reconèixer que hi ha algun edifici que m’hi sobra. I es que quan s’ajunta església i exercit, nomes hi falta la monarquia per fer un combo explosiu. Algú s’anima a anar a resar amb l’exercit de salvació?

Pel que fa al pis? Doncs probablement lo millor sigui la piscina. O això es el que m’ha comentat en bo d’en Stefan. El tio va decidir que malgrat que era el seu primer cop a Singapur i tenia tota una ciutat per descobrir, preferia quedar-se tot el dia (mentre jo treballava) a la piscina, llegint i bevent cervesa (8 llaunes així ho atestiguaven). Suposo que si hagués vingut amb la novia, aquests petits plaers que t’ofereix la vida, no els hagués pogut gaudir.


Pel que fa al piset, doncs pels diners que es paguen per ell, doncs petit però funcional. Com ara esta bastant mes desordenat (i com a part escric des de Jakarta), doncs penjo les fotos que vaig fer el primer dia i ja esta.







Com veieu, dues habitacions, dos banys i una nevera que actualment esta mes plena. Cap excusa per a que no vingueu a visitar-me J
Algun cop he tingut companyia

I algun cop m’he trobat una bona sorpresa. Com la benvinguda que em van fer arribar el meu jefe i la seva secretaria (aquí realment vaig donar les gracies)
Salut!
Eduard