Uzbekistan 5 – Qatar 1

I malgrat tot no va ser suficient. En van faltar dos. Amb el resultat que es va donar a Corea del Sur (locals 0 - Iran 1), la república centre-asiàtica necessitava avantatjar als coreans a traves del gol-average i això significava un +6 en el darrer partir de la tercera fase classificatòria pel mundial. Ara les opcions son remotes. Els tercers de cada grup s’enfronten entre ells. Aquesta fase a priori es factible, tan sols cal guanyar a Jordània en eliminatòria a doble partit. Però es que encara no n’hi ha prou, ja que el que la superi dels dos, s’haurà d’enfrontar al cinquè classificat del grup sud-americà. I avui en dia pinta a que podria ser Uruguai. En qualsevol dels casos, tan sols l’èpica remota els pot fer somiar en derrotar a doble partit a qualsevol selecció llatina.

Dimarts baixo de nou al gimnàs de Jakarta. He sortit en hora prudencial de l’oficina i m’ha permès passar a suar una mica abans del sopar. La setmana anterior ja ho havia pogut fer i havia descobert gratament que havien millorat les bicicletes estàtiques. Essencialment la pantalla i el software. Pots continuar mirant la teva televisió particular mentre pedaleges (amb millor definició que abans) però han afegit una cosa bastant motivadora i es que ara pots seleccionar un cert recorregut i simula que mentre pedales el vas recorrent. Un d’aquest dies vaig fer el Col de Colombieres, i la veritat es que et sents una mica com si estiguessis recorrent paisatges del Tour de Franca (ja sabeu, unes de les meves grans passions d’adolescent, un dels meus freakismes, jejeje). A part te forta gracia estar a Jakarta i recrear-te en una ambientació alpina.

Dimarts, però, vaig connectar amb el partit. Ho vaig fer en el minut quaranta de la primera part. Quina decepció veure que la “meva” selecció perdia jugant davant de la seva afició. Com podia ser que no estiguessin donant-ho tot per un somni que tenien tant a prop. En aquells moments en l’altre partit del grup estaven empatant, amb lo qual amb una avantatge de +4 en tenien prou per avançar a la república islamista. Els comentaris feien indicar que ho estaven intentant fort, però el debutant porter catarí estava resultant un mur infranquejable. I a mes la mala sort d’un contraatac ben executat. I això que els granates no s’hi jugaven res; res mes que donar minuts als mes joves per a que es foguegessin en escena internacional.

Continuo pedalejant tota la mitja part, informant-me sobre la situació del mon. Encara no he sentit res de la situació a Singapur. Les primeres noticies les rebria al dia següent al veure el mur del Facebook d’alguns amics que hi estaven. Ja en parlarem un altre dia, seria massa d’actualitat fer-ho ara, no?

Comença la segona part i amb això l’atac i gol constant a la porteria de l’emirat. Els jugadors uzbeks s’han conjurat per fer la matxada, però de moment se’ls veu mes nerviosos que altra cosa. Pujo cap a l’habitació després d’uns trenta-cinc minuts de pedalejada i cinc centes calories perdudes segons l’indicador. Quan surto de la dutxa, el panorama ha canviat : Uzbekistan guanya ara dos a u, però Iran també ha marcat. Ara toca superar a Corea del Sur en la classificació i per tant la diferencia de gols es major. Se’n necessiten cinc mes.

Mentre em fico els pantalons, cau el tercer, però queda poc mes d’un quart d’hora per aconseguir la golejada d’escàndol. Entren els dos homes que preparen l’habitació de cara a la nit (si, venen a tancar-te les cortines, donar-te les ampolles d’aigua que hagis pogut consumir i treure’t la decoració del llit, per a que puguis ficar-te a dormir còmodament... nomes faltaria que et fessin un peto de bona nit). Es sorprenen que pugui estar interessat per aquest partit, però somriuen i simplement deuen pensar en que es una mes de les excentricitats dels occidentals aquí. S’esgota el temps i no sembla que es pugui aconseguir. També a mi se m’acaba el temps per poder anar a sopar. A les nou tanquen el bufet del lounge, així que m’afanyo a anar cap a l’àtic on hi ha el club.

Les rutines habituals es reprodueixen. Menjar similar al de cada dia, freqüentment acompanyat d’algú mes de Danone. En aquest cas, la meva companya mes habitual, la Vicky, amb ulleres de sol i posant-se constantment gotes, ja que l’operació per treure’s la miopia se li ha complicat una mica. També ens acompanya la directora de R&D de lactis. Jo no la coneixia, i la veritat es que hagués preferit ni fer-ho. Es una d’aquelles persones que al cap de dos minuts ja saps que molt difícilment et cauran be. Tampoc sabria dir molt be perquè, però la creu que li he ficat li serà difícil de treure-se-la. Serà per una autosuficiència molt exagerada o per parlar mes del compte?

En tot cas la velada no s’allarga. Una copa de vi i el cansament ens cau a sobre. Temps per tornar a l’habitació i constatar que el cinquè ha caigut massa tard, ja en temps de prolongació i no hi haurà, gairebé de forma segura, primera participació en un mundial brasiler per aquesta fornada de jugadors uzbeks. No se molt be perquè els vaig seleccionar per seguir-los, però de moment no els he portat sort, encara que el miracle encara es possible. Qui haurà de lluitar un any mes per fer-lo realitat es el Lleida. S’hi ha quedat molt a prop, però la ruleta dels penals no va ser afortunada i un equip que no ha guanyat cap partit en aquest play-offs serà qui tingui l’oportunitat. Durant uns dies hi hem cregut :

Eduard

Petita incursió a les Filipines (II)

Ho vam deixar en un bus camí a Banaue... Tan sols pujar-hi, em fixo en les dues noies que s’asseuen a primera fila. Podria dir que em quedo amb el detall de que parlen en francès, però siguem sincers, reconeguem que el que realment capta la meva atenció es l’escot generós d’una d’elles. M’imagino que en part ajudat per les dues San Miguels i pel fet que no tinc res millor a fer, me’n vaig a parlar amb elles. Tenen mes o menys el mateix pla que jo, així que decidim unir-nos en equip. La resta del viatge me’l passo intentant abrigar-me com puc per evitar l’atac inclement de l’aire condicionat. Anava preparat amb una jaqueta de muntanya, però sembla que el que val pels Pirineus no acaba de ser suficient per declarar-me clar vencedor de la batalla. Al costat, un filipí grossot i amb cresta que te tendència a aposar-se en el meu ombro en la cerca d’un reconfortant son. Pel que em van contar després les franceses, vaig contraatacar durament, i la meva cara de felicitat (boca ben oberta), era digna de foto (malauradament, l’altre dia em van escriure dient-me que en una etapa posterior del seu viatge, els hi van robar la càmera).

A l’arribar al destí, petit esmorzar reconfortant i fem coneixença d’una parella de francesos jovenets i de dues franceses mes que estaven de vacances. Formem un grup de set per compartir guia i jeepneys durant el trekking de dos dies que comença l’endemà. Aquesta zona de les Filipines esta plena de francesos. No tan sols per l’equip que hem format, però el setanta per cent dels turistes que ens trobem pel camí ho son. Sembla ser que fins fa un parell o tres d’anys, Tailàndia era lo mes in; però ara lo que es porta es una mica mes oriental encara. Una emissió de televisió tipus “Perdidos en una isla” va ser un iniciador de la tendència. Per aprofitar el dia, ens n’anem en visita (de nou) organitzada a uns punts d’aigües calentes a una vintena de kilòmetres del poble. Es en aquest moment que descobreixo lo que es un jeepney, antics jeeps americans, portats durant la segona guerra mundial per l’exercit americà i que causen furor per recórrer els camins de la zona de la “Cordillera”. M’apassiona el fet que et puguis asseure a la part superior mentre ets rodejat de muntanyes verdíssimes i terrasses d’arròs. D’aquí nomes m’hi baixarà la pluja que en alguns moments anima el nostre viatge.

Motxilla a les espatlles i comença el recorregut per boscos frondosos, solitaris però de bon camí. No es fins gairebé l’hora de dinar, que els primers arrossars apareixen, sempre no massa lluny d’algun poblat, sempre ben empinats, arrapant-se com poden a les faldilles de la muntanya.

Gens fàcil la vida d’una gent que depèn d’aquest nutrient, essencial en tot un continent. La productivitat de les terrasses, malgrat la verdor que destil·len, es baixa. Moltes d’elles tot just capaces de proveir una sola collita a l’any. Moltes requerint del treball infantil per mantenir els pardals allunyats de la preciosa llavor. Amb un sistema forca enginyós de cordes, llaunes i espantaocells, un sol nen, en ubicació estratègica, es capaç de fer sonar i moure elements dispersos per les diferents terrasses que espanten l’arribada de les aus.

El camí es fàcil, després d’una empinada ascensió inicial, planegem en mig de paisatges captivadors. El grup es mou gràcilment, tot seguint un guia local que en te prou en fer tres o quatre d’aquests trekkings al mes per alimentar la seva família. Encara en te prou per unes bones cerveses i poder jugar al basquet (vertader esport nacional, juntament amb la boxa i el seu heroi nacional, el polèmic Pacquiao) amb els seus amics. Després d’un lleuger dinar que ens permet evitar la rutinària pluja de cada dia, enfilem direcció al que alguns consideren la vuitena meravella del mon : l’amfiteatre de les terrasses d’arròs, Batad. L’indulgencia del moment, el deixar que el temps s’esmicoli lentament observant un dels entorns mes bells, res que descentri la meva atenció de simplement gaudir del que tinc davant dels ulls...

Res de tot això seria possible sense l’element, que en la seva extrema abundància, li dona vida a tota aquesta vegetació. Alguna millor manera de rentar-te la cara al mati?

Malauradament aquell camí no podia continuar de forma indefinida, encara que en cada S ens esforçàvem en allargar-lo una mica mes...

I tant mateix, sempre ens quedarà una bona San Miguel

De nou una fredolica nit d’autobús camí de Manila. Arribar barbut i brut a l’Oriental Mandarin a les quatre del mati, haver d’esperar fins a les sis per poder fer un “early check-in”. Fer una espècie de migdiada i connectar-me de nou a l’ordenador per posar-me al dia de mails i treballets. Diumenge solitari abans de fer la feina que justificava el viatge... Abans d’entrar en el territori de la confidencialitat, jajajaja. Com em vull fer l’interessant! De la mateixa manera que ho vaig fer amb el treball de final de carrera. Fent-ne dues versions! Jugant a fer d’adult. Sense deixar de ser un nen.

Eduard

Petita incursió a les Filipines (I)

El motiu del meu viatge a l’arxipèlag filipí (mes de 7000 illes en un territori que tan sols representa tres cinquenes parts del que es avui Espanya, encara que jo nomes vaig estar a Luzon, l’illa principal), es altament confidencial. Malgrat que perdre la feina em preocupa bastant poc, el que si que no voldria es donar un motiu addicional per a no cobrar el “finiquito”. En tot cas, aprofitant que hi anava i que el u de Maig estava per allí, doncs dos dies de vacances i tenia algo de temps per visitar una mica aquest magnífic país. Així que vaig preparar dos maletes ben diferents per afrontar els diferents propòsits del viatge i direcció Manila. Per animar les tres hores i mitja de vol, una Lonely per aprendre una mica mes del que podia fer-hi.

Abans d’embarcar-me en el viatge, els meus coneixements de les Filipines eren relativament escassos. Antiga colònia espanyola i estatunidenca, gent extremadament catòlica (el rebuig de l’Església a l’ús del condó els condemna a una taxa de natalitat extremadament alta), població empobrida e immigrant (la dona que fa la neteja de casa meva per exemple) i la San Miguel i la seva relació amb Lleida (prometo no repetir la historia, una de les meves preferides J). Vaig aprendre que els espanyols no van fer una gran feina d’educació al país i per això gairebé ningú en parla la llengua, encara que la majoria dels noms propis ho son així com els topònims. També algunes paraules van passar al Tagalog ja que no existien abans de l’arribada europea (cuchara com a magnífic exemple). Els números a vegades es diuen també en castellà, encara que les generacions joves ho fan en angles i la formula de cortesia per iniciar una conversa (el típic ca va francès) es un “como esta?”. Ara els que no van fallar van ser els missioners espanyols, ja que Manila era capital d’un sultanat abans de l’arribada de Magallanes (que va morir aquí). El país es avui en dia un bastió extremadament catòlic, amb una petita provincia secessionista islamista.

L’arribada dels americans va ser molt mes fructuosa per a l’educació nacional (avui en dia l’alt nivell d’angles dels filipins en comparació amb la resta de països asiàtics es un gran avantatge competitiu). També va donar molta mes rellevància al país, ja que en el període espanyol, si que servia per a que el Sol mai es pongués en l’imperi de Felip II, però en la realitat era un territori marginal, governat des de Mèxic mes que des de la metròpoli. El conegut “desastre” espanyol del 98 va acabar amb una honrosa venta del arxipèlag, malgrat que els de “l’ultimo de Filipinas” se’n van adonar mes d’un any mes tard. En el moment de la independència americana, Filipines era el segon país mes ric d’Asia tan sols després de Japo. El preu a pagar (addicional a ser una nació submisa) va ser que durant la segona guerra mundial, l’imperi nipó va ser especialment dur amb la població local. A Manila poc va quedar en peu després de la destrossa de la reconquesta. El casc antic, conegut encara avui en dia com Intramuros, es bastant decepcionant, sent el bastió de Santiago de lo poc que queda en peu. Petita imatge d’homenatge als meus amics gallecs :

Allí es on en un alar típic de tots els governs agònics de nacions imperialistes que estan a punt de perdre les seves possessions, el 30 de Desembre de 1896 (gracies wikipedia) afusellaven a Jose Rizal, líder independentista i metge per la universitat de Madrid, paradoxalment. Amb això s’iniciava la revolta definitiva per als interessos castellans.

Avui en dia en un parc de la ciutat que porta el seu nom s’hi juga a escacs.

M’hi hagués afegit, excepte que em volien cobrar per fer-ho, i malgrat que no era gran cosa el que demanaven, em va semblar una ofensa a aquest esport que mai em deixa indiferent. Això va fer que continues la meva visita fins topar-me amb aquesta magnifica estàtua tan freak, tan Braveheart. 

El parc es completava amb una espècie de Catalunya en miniatura en forma de mapa de l’arxipèlag, amb cartells que t’expliquen el que s’hi cou en cada illa.

Això ja es fora d’Intramuros, però una de les coses que em van semblar mes curioses de Manila es la utilització que li han donat als fossos de les muralles. Un camp de golf. Em vaig colar per una porta que no tocava i vaig acabar a dins del camp i topar-me amb aquest cartell. Després va venir un policia i em va invitar a tornar per on havia vingut.

Lo trist i massa vegades vist, es que en l’avinguda del costat del camp hi havia tot de famílies en misèria absoluta, fent que criatures de pocs anys de vida i malnodrides demanin caritat als pocs transeünts (gracies corrector per poder escriure correctament aquesta paraula) que caminen per allí. La distancia entre el luxe i la gana : una gran xarxa que recull les pilotes i una brigada de policia.

Al vespre, fent temps abans de pujar-me al bus de nit que em portaria a Banaue, una San Miguel al barri de Malate, prop de la plaça Remedios. Tan sols havia passat unes hores en aquest país i ja començava a intuir que gaudiria. La majoria de la gent hi va per les seves illes i platges, per fer snorkel o busseig. Jo em dirigiria cap al nord, direcció a la vuitena meravella del mon, l’amfiteatre de les terrasses d’arròs de Batad. Poble on no s’hi arribava per carretera, sinó després d’alguna hora de trekking. Dues nits en un bus, dues nits en hostals humils resoldrien un dels dubtes que em rondaven el cap : tants hotels de cinc estrelles t’han canviat? Intuïa que la resposta seria algo així com : suposo que si, però no en això. Valia la pena comprovar-ho fent un viatge molt a la meva manera.

Si he emplenat dos pagines de Word, tan sols en les breus hores que vaig passar a Manila. Quan mes necessitaré per la resta?

Eduard

Temps d’Aplec

Amb quina intensitat he viscut aquest tour europeu de les darreres dues setmanes. Des de la mitjanit d’aquell dimarts que agafava el vol, escasses hores d’haver aterrat provenint de Jakarta, fins avui en que he aterrat de nou del vol transoceànic. I ja de nou en un vol direcció a la capital indonèsia. Mil imatges venen al meu cap, mil sensacions, ressaltant aquella que et diu que sembla mentida que nomes fossin quinze dies tot plegat; sobresortint la satisfacció de tenir en els meus orígens, un munt de gent que m’estima, aquells a qui estimo de forma incondicional.

I no per això, però recolzat en aquesta constatació, no m’ha fet cap mandra agafar l’avio direcció a Singapur. Les meves ganes de prosseguir l’aventura asiàtica son mes fortes que mai. Saber que començo a construir-me un mon aquí, però sense perdre les meves arrels. Saber que el que he viscut aquests dies tampoc es la norma, sinó que s’han ajuntat esdeveniments particulars, en els que mereixia la pena estar present. Moments íntims, moments col·lectius, donant la benvinguda als nouvinguts, així com sabent de primera ma que bones noticies venen de Rússia. Planejant els viatges dels valents que em vindran a visitar aquest estiu. Cinc bons amics, en tres viatges diferents, no deixa de ser una font d’alegria. Espero que el meu calendari em permeti passar el màxim temps possible amb tots ells i elles.

Temps per la musica, i de nou un concert de Manel al costat de ma germana. Primer cop que vaig al Primavera Sound i això que es des del mes llunya dels llocs on he viscut mai J I la veritat es que el festival esta forca be. Car, no tant pel preu de l’entrada, que també, però sobretot pel que et gastes a dins. Encara que veient la proporció d’estrangers, no crec que la crisis hagi suposat un problema per ficar-hi desenes i desenes de milers de persones. Musiqueta poppie, amb algunes variacions, amb un munt d’escenaris per visitar. Ara, he de reconèixer, que en el meu cas, em sento mes vinculat a un festa popular com l’Aplec del Cargol, que a un festival de musica que a vegades sembla mes una desfilada de moda (aquest any però el fred haurà reduït una mica aquest aspecte).

Salt de tres dies de nou. La intensitat de les dues passades setmanes ha provocat que em vinguessin moltes ganes de rememorar dies previs aquí a Singapur i ho he fet tot per quedar-me el dissabte nit a casa tranquil. El cansament pesa, el fetge ho agrairà, però tenia ganes de nou capítol de Twin Peaks (cada cop s’esta sentit mes l’influencia de David Lynch i això ja comença a perdre rigor racional per prendre mes pes l’aspecte oníric). Tenia també ganes d’una mica d’escriptura i de lectura, de mails retardats i vídeos que s’havien quedat pendents. Per davant un mes de juny laboralment molt intens i després a plantejar-se alguns dies de vacances.

Europa continua sent (tampoc ha d’estranyar a ningú) casa. La sensació de passejar de nou pels carrers de Paris i sentir que d’una manera o altra aquest es l’univers en el que m’he criat. Apreciar que les pedres que conformen aquells edificis, aquells monuments, porten centenars d’anys fent-ho i que per molt que els gratacels asiàtics poden ser mes alts i estar mes il·luminats, mai tindran l’encant de les ciutats de la vella Europa. A Paris la sensació de casa apareix, a Barcelona es reafirma, però fins que no veig la Seu Vella no es completa. I res te a veure en això les pedres i els edificis. Tan sols es sustenta en la gent i els records. El passat vital.

I alhora no deixes de ser un foraster, algú que no passa els dimarts allí, algú que nomes ho viu com un punt mes del seu camí, especial, però que alhora no es planteja un retorn permanent. Tota conversa s’inicia amb un : “i que tal per allí?”. Cortesia moltes vegades, ja que ni donaré la resposta que mereix, ni ningú s’espera que ho faci, però que malgrat tot, crea una infinitesimal distancia. Aqui us deixo un petit link que malgrat no comparteixo en molt del que diu, parla del tema : http://thoughtcatalog.com/2012/what-happens-when-you-live-abroad/

Avui en el col·legi on tocava fer el partit de futbol dels dissabtes, a la façana principal : “Everyone is unique. All can succeed” mes a baix : “Passion Humility Integrity Resilence Responsibility”. Es un fet molt típic aquí, molt alineat amb la filosofia del país, això de publicitar la missió de cada escola. He començat la meva particular col·lecció de fotos amb aquests lemes, ja hi haurà temps per compartir-la. Hi he pensat quan anava a escriure que hi ha molts tipus de viatgers, immigrants, trota-mons o exiliats. Molts condicionats per la raó que els ha fet emprendre el moviment. En tot cas, jo soc d’aquells que donen un valor enorme a tenir arrels i tenir-les com a punt constant que ancora el vaixell quan aquest es pilota a la deriva. Però en la mateixa mesura, la seva grandesa radica en que no asfixien ni tallen ales. A vegades es basen en petites tonteries, com anar al Camp d’Esports a veure com el nou refundat equip lleidatà lluita pel somni de tornar a segona. A vegades es basen en grans moments com abraçar-te als teus amics i adonar-te que malgrat tot continuem sent essencialment els mateixos que hem viscut tantes coses. I això, expandeix el concepte d’arrel, ja que no es tracta específicament d’un lloc (que en certa mesura també) però sobretot de la vida que hi ha, de les persones concretes que conformen el teu univers.

I la pregunta amb la que s’acaben forces converses : “i quan tornaràs?”. Doncs no ho se, tant pot ser en breu com per Nadal, encara que probablement lo mes raonable seria que fos al Septembre... Ara que hi ha un parell de bodes en terres catalanes a les que m’agradaria assistir, no pel concepte en si, sinó que de nou, per les parelles i la gent que els envolta.

I alguna que altra foto haurem de penjar, encara que la millor quedarà reservada a la discreció dels quatre magnífics que hi apareixen.

El Segre esplèndid en aquests dies de fresca primavera.

I per que encara que hi ha algú que no s’ho creu, a l’Aplec, efectivament hi ha cargols.

Un dels costats dolents de la distancia esta en que no sempre estàs pels moments importants, així que a vegades les benvingudes s’han de retardar tres mesos. Però tot arriba quan de presentacions es tracta.

Eduard