De xarxes, polonies i gent singular

L’altre dia, utilitzant l’excusa de la Troika, el govern grec es decidia a tancar la televisió publica. Sembla ser que es un acte inconstitucional i un tribunal ho ha tombat. A Catalunya les retallades ataquen la corporació de radio-televisió. I això que fa pocs anys, el gran pallasso socialista es permetia de prescindir de la publicitat en la casposa “primera”.

Feia uns quants anys que pràcticament no mirava la tele per res que no fossin esports. Esports que pràcticament es reduïen als partits del Barca, etapes esporàdiques del Tour i algun que altre esdeveniment major. Encara recordo estar a casa de l’Albert per veure com Bolt tornava a fer màgia en una final dels 200. En tot cas, he de reconèixer que aquest any he retornat a la tele. No en el sentit clàssic, ja que la que tinc a Singapur tan sols l’he obert dos cops. El primer dia per adonar-me  la púrria que s’emetia en obert en aquest país. Noticies cutres i culebrons coreans (tot un referent cultural del continent, això s’ha de reconèixer). El segon era per adonar-me que la televisió en obert d’aquí no emet la formula 1.

Un dels grans usos que l’hi he donat a l’iPad ha estat la visualització de postcads. Dos grans moments per fer-ho : en el taxi de l’aeroport a l’hotel o de l’oficina a l’hotel, ja sigui a Xina, ja sigui a Jakarta, o be durant el sopar en els que son la meva segona casa. Sempre i quan no hi ha ningú mes de viatge amb mi, encara no he trencat les regles de les relacions socials. En tot cas, vist el numero d’emissions descarregades, han estat uns quants dies!

En quan a varietat, doncs la veritat es que poca. Potser perquè fins ara he trobat pocs programes que m’interessin a la AppleStore (si algú te suggerencies, ja sabeu que estic obert a tot J), potser perquè ja estic molt satisfet amb el que he trobat :

·         La dupla Polonia i Crackovia. Crec que en tots aquests anys mai els havia seguit de tant a prop com ara que estic mes lluny que mai. I això que s’han invertit els termes, i el primer em fa mes gracia que el segon. Ara potser em titllareu de nacionalista, reduccionista o de popple, però he de reconèixer que l’humor televisiu que mes gracia em fa es el de TV3. Per mi els grans referents americans, britànics o espanyols, que es diguin Friends o Mr. Bean, res tenen a fer davant d’uns Plats Bruts, d’uns Malalts de Tele o fins i tot, tirant una mica de bona voluntat d’una Memòria dels Cargols. Si fins i tot en Buenafuente en castellà no deixa de ser una mera caricatura del de “la Nostra”. Si es que en el fons, crec que la base del bon humor esta en compartir els valors culturals i socials. Aquesta connexió addicional que a vegades també et dona la musica.

·         Canviem ara de terç i passem a “Redes”, el mític programa del meu “tocayo” (existeix aquesta paraula en català? Sinó, hauria, es molt bona. O potser no, crec que hi ha paraules que resulten a la practica intraduïbles. La meva preferida en aquesta categoria : la francesa “soiree”, magnifica). L’estil Punset es forca criticable, particular si mes no, i a vegades fa una mica de ràbia. La participació de la seva filla es de jutjat de guàrdia. Qui no li va pegar a temps les colleges que necessita aquesta noia? Aquesta si que fa ràbia! I els vídeos explicatius amb actors de per aquí, també son lamentables. De fet lligant amb el punt previ, en el darrer capítol que he mirat, hi sortia el que fa qualsevol paper a Polonia (clar que el capítol era de 2008). Però el que no se li pot negar a en bo de n’Eduard es que aconsegueix entrevistar a gent molt bona. I sempre m’ha quedat aquesta afició poc cultivada per la ciència. Abans llegia llibres del tema, ara m’acontento amb episodis de divulgació televisiva. A vegades rebo mails interessants que no puc aprofundir en el seu moment : vídeos una mica llargs, articles que mereixen de temps de qualitat,... els deixo marcats com per llegir a la safata d’entrada. L’altre dia repassant una antiga recomanació de la Cris, quina gracia veure que es tractava d’un capítol d’aquests.

·         De la mateixa manera que em va fer gracia la recomanació de l’Adrià per a que mires Singulars quan feia mesos que m’acompanyava, especialment per Jakarta. Admeto que el primer capítol me’l vaig descarregar després d’uns quants gags delirants de Polònia sobre el seu presentador. No deixa de tenir un toc dramàtic, alguns cops de mirada forca sesgada o fortament populista. Tanmateix també hi ha entrevistes molt interessants i alguns powers estan molt ben fets. Igual que els dos primers, ara esta tancat per vacances. Però he de reconèixer que l’últim capítol em va sorprendre gratament. Veure com un senegalès parla amb un català tant decent i diu unes veritats impressionants, va ser un gran final de temporada. La duresa de la immigració per un costat, com es pot deduir per la seva procedència, es un tema principal. I esta ben tractat, però quan parla del català com a valor fonamental de la nació, te n’adones que amb cinc anys aquí, ha interpretat millor la realitat catalana que els “Ciutadans” o els seus equivalents de la gaviota. Aquí us deixo l’enllaç per a gaudiu del gran Mactar : http://www.tv3.cat/videos/4616191/Mactar-Thiam-Fall-Acumular-experiencia-es-millor-que-acumular-diners

Efectivament, aquesta ha estat una setmana semi-solitària per la Xina. I a mes rematada ara per un vol nocturn de divendres a Singapur. I això que nomes hi passaré unes poques hores, ja que diumenge ben d’hora ben d’hora (com deia el savi), a descobrir professionalment parlant un nou país : la India. Com la trobaré sense una motxil.la a l’esquena i sense un trekking als Annapurna per endavant? Es repetirà el que em va dir l’Helena amb H en el seu moment : “si no hi passes un mes, no t’agradarà”? En tot cas, aquest cop serà a la capital econòmica : la mítica Bombay o la Mumbai dels nostres dies. De Canto a Bombay tot passant per Singapur...

Salut i forca al canut!

Eduard

En torno a Galileo

Moltes vegades, quan pujo a l’avio arribo a treure fins a tres o quatre elements diferents per entretenir-me. També la majoria de les vegades no els utilitzo tots, fins i tot algun vol me l’he passat simplement dormint tota l’estona. No acostumo a treballar massa, encara que probablement hauria; tan sols quan la pressió d’una entrega, arribo a realment fer-ho. No es tampoc el lloc mes còmode per treballar i veient com afecta a la salut, millor evitar-ho. Lo bo es que hi ha uns quants minuts en que no pots utilitzar dispositius electrònics, així que o be es temps per diari, o be per llibre.

Aquest es el darrer que he llegit. Un llibre forca especial per mi, no tant per si, com per les circumstàncies que l’han rodejat. El contingut es interessant, un recopilatori d’un seminari que va impartir el professor Ortega i Gasset a principis dels anys trenta. Essencialment parla de les crisis històriques, aquells moments en que t’has desprès dels valors del passat, però encara no acabes de poder assimilar els valors del futur. Pel títol es dedueix que la mes tractada de la crisis es la renaixentista. Suposo que després del meu fracassat projecte d’estudiar filosofia a distancia, això es el que em queda. Algunes lectures desordenades. Ai... si tan sols tingues mes forca de voluntat per dur a terme alguns dels meus somnis...

Em podria excusar amb la incompetència de la universitat a distancia. Si tot es virtual, per que necessiten que els hi enviï el títol compulsat de la carrera? No es això un mètode del segle vint, i ni tan sols dels darrers anys. I a mes a mes, que no es oficial el meu títol d’enginyer industrial? Que no es l’estat espanyol el que atesta que he cursat de forma satisfactòria un títol plenament reglat? I encara mes si es tracta d’una universitat pública. Doncs la UNED podria fer ella mateixa la cerca per saber-ho! Crec que com a ciutadans mereixem major professionalitat del cos de buròcrates de l’estat. Puc entendre que un cert nivell de burocràcia i control es necessari. El mercat, com ja hem vist recentment, no s’autoregula sol i l’estat no pot despendre’s d’aquesta funció. Però al mateix temps, no cal perdre la perspectiva de que es un treball d’escassíssim valor afegit, i com també s’observa de forma mundial, l’excés de documentació i processos administratius minva de forma dramàtica la competitivitat dels països.

Recordo rebre la carta demanant-me que els fes arribar la documentació pertinent. Suposo que la va recepcionar l’Oriol, perquè per aquelles ja havia començat a viatjar bastant i passava períodes llargs lluny de Barcelona. No podien suposar que un mail seria mes efectiu? Com cursaré uns estudis universitaris en que tot el material es penjat a la xarxa si no tinc accés al mail? Recordo també pensar que es mereixien una resposta en forma de manuscrit escrit amb ploma. Mai ho vaig arribar a fer, al final m’acaben fent mandra aquest tipus d’accions de contestació. Com diria de nou l’Oriol, em vaig limitar a fer una acció de mecenatge amb la UNED, tot donant-los dos-cents eurillos, per al final demostrar-me que si m’agrada la filosofia es perquè vaig tenir dos professors d’institut genials (alhora que forca diferents entre ells). Que es d’aquelles matèries en que, malgrat pugui semblar paradoxal, les classes presencials i la personalitat de l’ensenyant, mes marquen la diferencia. O al menys en el meu cas personal.

Però ja me n’estic anant. “He venido aquí a hablar de mi libro”. I si, es tracta d’un llibre, que físicament em vaig trobar a la bústia de la que era la meva casa a Granada. Feia tres o quatre dies que no estava a casa, no se molt be perquè, ja que per aquelles no viatjava gaire. Potser eren menys... Quan el vaig obrir, hi havia escrites aquestes paraules :

I en aquells moments em va venir a la ment la cara de la búlgara. Suposo que hauria d’escriure el seu nom, però sincerament no el recordo. Podria fer trampa i buscar-la al Facebook o al meu perfil de Couchsurfing, però... canviaria això algo? En la meva descarrega diré que no era un nom massa comú, exòtic podria arribar a dir. Ara, de la quarantena de persones que van passar per casa durant aquell període, es la que major petjada va deixar. Petita remarca per evitar susceptibilitats : aquí nomes em refereixo a les persones que van venir fent couchsurfing. Les meravelloses visites d’amics i familiars juguen en una lliga superior ;-)

Tinc algun amic (segur que algun altre també em supera, però evidentment aquí em ve al cap el Pineda) que hagués fet un paper molt mes digne que el meu en una discussió d’aquest tipus. Però estar al sempre fotogènic “paseo de los tristes” i adonar-te que una búlgara te mes inquietuds que tu per Ortega i Gasset, no deixa de ser un d’aquells moments en que sens dubte l’experiència d’acomodar desconeguts a casa teva pel simple plaer de fer-ho, paga realment la pena. El mític “Yo soy yo y mis circunstancias”, aquest es del nivell del que estem parlant en aquells moments. Alguna vaga referencia del moment històric i poca cosa mes. I la ment? La ment absorta en pensar : com una noia tant preciosa, pot estar parlant-me d’un referent tant local en un angles que destil·la un accent tant eslau?

Suposo que es tracta d’una d’aquelles dones que et pot fer perdre l’oremus. Que et pot fer cometre les mes grans de les bogeries. Res d’això va passar en tot cas. Crec que hagués estat completament endebades, com voler enclaustrar un ocell massa salvatge. Vam filosofar sobre el sentit de la vida, en una nit molt estrellada. Vam pujar al Veleta salvant-nos d’una gran tempesta per breus instants i vaig poder impressionar als meus veïns la tarda que vam baixar a la piscina comunitària. Al final es va acabar quedant uns dies mes, coincidint amb una mig danesa, mig alemanya. Semblaria que aquesta segona estava mes interessada per intimar mes físicament amb mi, però per aquelles jo estava en la meva bombolla merament platònica. I al cap d’uns dies, un llibre, que he anat passejant en un parell de mudances, fins que els avions asiàtics me l’han permès llegir amb certa tranquil·litat. En el seu moment li vaig enviar un mail donant-li les gracies pel regal. Mai vaig rebre resposta. Qui sap, potser no va ser ella qui el va ficar allí?

Eduard

PD: He de reconèixer que entre el moment de començar aquest relat i acabar-lo, he llegit un altre llibre. Aquest cop a traves de l’ipad. Amb lo qual, per mi encara manté la validesa del darrer llibre “real” o al menys en concepte clàssic.

PD2: Malgrat els bons consells recomanant-me un Kindle, al final m’he decantat per utilitzar el producte d’Apple. U per que ja el tenia, i dos perquè Amazon no ven a Singapur...

PD3: I si, ara portava molts dies sense escriure res. I si, potser volíeu saber-ne el motiu. Però, seguiré escrivint lo que em ve de gust. I si, he tingut uns caps de setmana forca moguts darrerament. Alguna foto haureu vist al Facebook, i alguna mes que m’he guardat ;-)