El gran circ de la Formula 1

L’any passat m’ho vaig perdre per quinze dies, de la mateixa manera que també em vaig instal·lar dos setmanes massa tard per poder assistir a la clàssica de Zurich. En aquells moments era una prova ciclista, esport que sempre m’ha apassionat personalment malgrat tot el mal que li ha fet el gran problema del dopatge. Encara recordo amb passió el millor Tour que he seguit mai. Aquell en que el pobre Beloki se’n va anar per terra. Aquell en que el kazakh Vinokourov atacava en cada pujada, baixada o fins i tot en pla. Aquell en que el meu admirat Ullrich (si sempre he tingut certa predilecció pels perdedors, voldrà dir algo?) quedava mes a prop que mai del rabiós americà amb nom d’astronauta. Em direu que no deixava de ser una farsa tot plegat. Innegable, però també era innegable que em feien vibrar en les sobretaules de Juliol.

Suposo que m’hi vaig ficar tard al mon del ciclisme, ja que m’hi vaig enganxar amb la caiguda d’un rei. Com canten els Manel, el meu primer Tour va ser el del danès i les rampes d’Hautacam. Després vingué el geni que tenia el drama escrit a la cara, el Pirata Pantani, aquell italià petitó que desafiava qualsevol consideració tàctica cada cop que la carretera enfilava. Fins i tot aquest any he mirat alguna etapa perduda, content de la sort d’en Quim Purito Rodrigues. Ufff... podria escriure molt sobre aquest noble i hipòcrita esport (valgui la contradicció), que tants amors desperta entre els afeccionats alhora com incomprensió total entre els que tan sols hi veuen una bona manera de fer la migdiada.

Set anys mes tard, tornava a assistir a un GP de la formula reina. Set anys mes tard, Alonso feia segon a la carrera. Set anys mes tard, un alemany la guanyava. Si en aquella ocasió a Shanghai, el vencedor era el Kaiser, però el que comandava el mundial era un asturià al volant d’un Renault. En aquesta ocasió Vettel no donava cap mena d’opció i demostrava que ningú era capaç ni de mirar-se’l de lluny.

La Formula 1 es cara, tot ho es : els cotxes, els circuits, les entrades i els iots que l’acompanyen. Poc ecològica i extremadament competitiva. Dubto molt que cap dels pilots no sigui un fill de puta redomat, entenc que la única manera d’arribar fins a aquestes altures es trepitjant tots els que s’interposen davant teu. El talent no ho justifica tot, els patrocinadors i mecenes deuen tenir un pes molt mes important, donades unes condicions superiors. La colla de vividors que arrossega es considerable.

La particularitat del GP de Singapur es que a part de ser urbà (igual que Monaco) es nocturn. Per això instal·len una potencia elèctrica descomunal i s’il·lumina la pista a fons, fins al punt que si no fos que la llum te una lluminositat completament artificial, es podria assumir que es fa de dia. A part, com es fa al centre de la ciutat per aprofitar publicitàriament alguns dels llocs mes emblemàtics, la veritat es que dona bastant joc i acaba esdevenint un espectacle on gairebé la carrera es lo de menys. Un exitós grup corea obria els concerts complementaris el divendres nit. Evidentment del sud, el gran referent cultural per l’Asia “groga”. Dissabte The Killers i diumenge el pobre concert de Rihanna eren els caps de cartell. En un segon pla una miríada de grups desconeguts i el mític Tom Jones.

La meva particularitat va ser seguir el gran premi acompanyant una cadira de rodes. I es que en Xavi (si, el de compres!) es va trencar els creuats jugant a futbol a Indonesia. Però com es un optimista empedernit i un lluitador brutal, doncs no li va fer pas un lleig a la seva xicota quan li va descobrir, que pel seu aniversari havia comprat unes entrades, pel GP del país del costat, uns mesos abans. Simplement va optar per llogar una cadira de rodes perquè fer-ho tot amb muletes era un conyas i AirAsia i cap a Singapur! 

L’avantatja de les cadires de rodes es que tens llocs reservats per seguir la cursa. L’inconvenient es que en diferents punts, el circuit es creua per dalt, amb lo qual toca que el convalescent tirin de muletes per pujar per les escales, mentre que els acompanyants pugen la cada cop menys lleugera cadira. La reflexió es que ets un afortunat de que sigui algo merament anecdòtic. Les mirades de la gent i la duresa de no dependre de tu mateix fa que reconegui tot el seu mèrit als que estaven allí sense vises a aixecar-se un dia a caminar. Totalment comprensible la sensació de ser un intrús, una mica desitjat, una mica malsana-ment envejat.

En tot cas això ens situa ben a prop de la sortida i sense haver pagat els preus desorbitats de les graderies de davant.

I a part just al costat una animada batucada brasilera.

I com el tiquet permetia anar-se movent i els concerts eren a l’altra punta del circuit. Llarga distancia quan vas amb una cadira de rodes entropessant amb cables i terrenys desiguals. Però que permetia vistes curioses sobre el circuit. 

I això que sembla un franctirador, no deixa de ser-ho però en forma de paparazzi esportiu.

I es que el numero de treballadors que fa funcionar un esdeveniment així es forca increïble. Encara que amb tota la tecnologia que envolta la cursa, no deixa de ser curiós veure un grup de gent que apunta registres en paperots.

Suposo que no deixa de ser per si de cas i que es forca improbable que el que fan serveixi per algo. Però...

I finalment la darrera instantània es un tant nostàlgica. Paral·lelament a la glamourosa carrera de formula 1, passen curses amb sensiblement menys seguiment mediàtic. Una d’elles es la GP2, el que hauria de ser l’antesala, la segona divisió futbolística.

En passar al costat dels seus estands, vaig recordar la magnifica experiència d’haver participat a l’Eco-Marathon Shell. Quan aquell mes de maig de ja fa uns quants anys, ens encaminaven amb un camionet de lloguer i les nostres il·lusions en forma de prototip de cotxe cap al sud de Franca. Un equip mig germànic, mig llatí que havia passat uns mesos construint un prototip per intentar fer el màxim numero de kilòmetres amb un litre de gasolina. Mil bons records que em van venir a la ment, amb el mes èxtasis de tots quan el “nostre” estimat bòlid va fer els seus primers metres de forma autònoma el dia abans dels controls tècnics a les sis del mati. Després la satisfacció de fer una meritòria setena placa en la nostra categoria i saber que a nivell individual, el que mes havia aportat a l’equip era esperit i comunió entre els diferents integrants.

Suposo que ja començo a tenir una edat per anar vinculant constantment punts del present amb referencies passades. Encara que també de tant en tant descobreixo mons completament incerts. Com sempre a seguir vivint amb la motivació de seguir aprenent dia a dia coses noves.

Salut i que guanyi el Marquez el mundial de motos, no?

Eduard

Estadístiques un 19 d’Octubre

I si, estimat lector fidel, tal dia com avui farà un any que vaig començar l’escriptura d’aquest blog. Poc m’hagués imaginat en aquell moment que arribaria a fer-lo complir el seu primer aniversari. No acostumo a tenir una gran constància en les meves aficions. Acostumo a objectivar-ho dient que no tinc cap passió essencial ja que hi ha masses coses interessants com per consagrar-me a una de sola. Es una argumentació forca dèbil no diré pas el contrari, però reflecteix que vagi canviant sovint, dedicant temps a ratxes. Al final no deixa de ser això, temps, el be mes escàs i no sempre el millor utilitzat.

El Word on ho escric tot abans de publicar m’indica que he superat les 40.000 paraules, distribuïdes en 88 pagines de Calibri (Body) 11. Algunes encara estan per publicar, un post bastant avançat i quatre xorrades soltes esperant mes inspiració (o menys censura). Amb aquest post, en faran 35 amb unes 120 fotos que acompanyen (m’he quedat sorprès del numero, no esperava haver-ne enxufat tantes, però després he recordat que hi ha articles que pràcticament son purament gràfics; també he recordat els primers posts, pura lletra i cap alegria per la vista. Ja em perdonareu, aquells per mi eren els millors, els mes alliberadors, encara que puguin quedar avui una mica lluny).

En quant a les visites que li heu fet al blog, doncs no se pas si son moltes o poques per lo que es. A mi em semblen una barbaritat, encara que també m’agradaria saber quantes corresponen a ma mare, a la que imagino entrant innocentment a veure si el seu fill s’ha decidit a publicar algo mes. En tot cas, 6.097 em sembla un numero forca remarcable, que no deixa de promitjar mes de cent per post.

I com soc una mica freekie i les estadístiques m’agraden, aquí el top 10 dels posts mes visitats :

1. Bons propòsits (219) : El primer, el de just ara fa un any.

2. Quan una lluitadora s’apaga (203) : La mort malauradament pren rellevància.

3. Tancat per vacances (186) : El primer de setembre, el mes del record de visites.

4. Meme si elle ne sert a rient, le vent nous portera (173) : Me l’acabo de posar al Spotify per recuperar sensacions amb els Noir Desir.

5. Aniversaris (141) : Celebrant la icònica xifra dels trenta anys.

6. Penyafort (140) : I la nostàlgia dels primers anys d’universitat en la figura de mon cosí.

7. L’imperi dels fills únics (140) : Humils reflexions de geo-política xinesa.

8. Temps d’esports (133) : Mente sana in corpore sano però amb molta calor.

9. La pluja de Singapur (132) : Moments solitaris en una ciutat mes acollidora d’aparença que en la realitat viscuda.

10. 900 Acomiadaments (124)  : I les contradiccions de treballar per una mitjanament gran multi-nacional.

En quant a l’origen de les visites, evidentment no em sorprèn veure a Espanya encapçalant sobradament, però que el numero dos sigui Estats-Units per sobre de les set-centes em fa pensar que per alguna historia de servidors, aquestes dades no siguin especialment fidedignes. En canvi, veure a Suïssa (6ena) o Dinamarca (10ena), em fa somriure i em venen cares amigues al cap. De Taiwan en 7e o Rússia en 9e nomes en puc dubtar.

Els comentaris publicats son potser escassos, malgrat que alguns d’ells m’han sorprès molt gratament i reconec que no es fàcil osar a comunicar-los en obert. Per contra, tot un plaer tot el que em dieu en persona.

“Probablement (vaja, segur, no ens enganyem) si no hagues rebut aquest mati el mail, no estaria ara escrivint aquestes linies.” Amb aquesta senzilla frase començava aquesta aventura (si Marta, per aquelles sense corrector instal·lat J). Amb aquesta senzilla frase evocava a l’Ares i al Prats. Amb aquesta frase recordava els mails enviats des de Paris, des de Zurich, des de Suzhou, la motxil.la va acumulant experiències, i quan miro enrere, no deixo de sentir un punt d’orgull sobre el que m’ha permes seguir periòdicament escrivint aquest Word, que segueix anomenant-se : Bons propòsits.

I avui, passada la mitjanit de divendres en aquestes latituds, de nou Les petites aventures d’un Anon rebran una nova actualització.

Gracies a tots per les mostres d’afecte que aquestes línies han generat al llarg d’aquests mesos. Tot un plaer haver decidit llançar-me a deixar constància d’aquestes petites anècdotes quotidianes.

Eduard

També de cagar s’ha de parlar

Mentre estava fent el recull de fotos per preparar el post, anava pensant en com el titularia. “Escatològicament incorrecte” ha sigut com he anomenat la carpeta amb les fotos pre-seleccionades. Però posteriorment m’he adonat que no volia dir gran cosa, així que m’ha vingut la rima al cap he modificat el nom. Suposo que no es un títol que una mare aprovaria, però estic segur que mes d’un somriure despertarà. I es que encara que pugui sonar a tòpic, als homes ens agrada parlar de merda. Et tires un bon pet al moment adequat, unes bones rialles i tots mes amics. Això si, en la intimitat d’un grup de “maxos”. Sense anar mes lluny, l’altre dia baixant del Rinjani, un grup de mascles vam agafar un ritme mes alegre que la resta de l’expedició, uns vint minuts parlant d’aquesta necessitat tant bàsica no ens els va treure ningú. I encadenant els temes, vam descobrir que entre nosaltres hi havia una estrella de parlar en forma d’eructes. Com si tinguessin cinc anys direu, però si, la ingenuïtat infantil no s’ha de perdre mai!

En el darrer viatge turístic per Indonesia em va passar algo que mai abans m’havia ocorregut : vaig perdre el mòbil. Afortunadament va ser el d’empresa, ja que l’espanyol m’hagués fet mes ràbia i m’hagués ocasionat al final mes maldecaps per recuperar l’operativa. L’aspecte mes negatiu en tot cas va ser perdre totes les fotos que hi havia acumulat. Algunes les havia ja traspassat a l’ordenador, però moltes les tenia encara pendent. Bàsicament vaig perdre tot el que havia fet després de les Filipines. I amb aquest fet se’n van escapar algunes que ben be podrien aparèixer en aquest recull. Comencem :

I ho farem en ordre cronològic i amb un gran clàssic. Als lavabos d’AQUA a Indonesia expliquem be el que no s’ha de fer en un vàter :

Especialment els dos primers son molt reveladors. I es que el primer es refereix a no rentar-se els peus a la pica. I direu, a qui se li acudiria? Doncs a un musulmà que s’ha de rentar els peus abans de resar, cinc cops al dia. El segon mostraria que en aquest tipus de retrete no s’ha d’utilitzar la metodologia clàssica del país.

Ara ens desplacem a la Xina i la certa obsessió (a les oficines de cara a la galeria, a les fabriques bastant mes en serio) Danoniana per la seguretat.

No ens féssim a fer mal!

I ara ens movem cap a Singapur i una demostració de que els lavabos mòbils estan bruts fins i tot en un dels països mes impol·luts del mon.

I ara he hagut d’obrir el fitxer on guardo el planning d’on he estat cada dia de l’any (masses viatges si J) per saber on havia pres aquesta foto : Indonesia. En tot cas, m’agrada el missatge

Tornem a la Xina per recuperar un missatge sobre la hidratació (si, ja que venem aigua, fem que la gent en begui en abundància). Especialment important en aquestes latituds. Si pixes massa groc es que has de beure mes.

I sense canviar de país, missatges que pengen a la porta de l’excusat per a que els puguis llegir tranquil·lament mentre esperes que la Forca vingui a tu. Suposo que els de recursos humans de Danone no tenen els mateixos miraments que mon pare i el seu famós : “al lavabo no s’hi va a llegir!”

Hauria pogut penjar mes consells que et comuniquen mentre evacues, però la pèrdua del mòbil ho ha evitat. Però es que fins i tot comuniquen sobre projectes de finances que han sortit be!

La següent, de nou, restriccions sobre el que has de fer i el que no a la pica. Sort que de moment encara em deixen rentar-me les dents!

I ara tornem a l’arxipèlag indonesi per tornar a evitar que la gent es fiqui de peu damunt de la tassa. Ara de forma mes “Barrio Sesamo”, ensenyat lo que esta be i lo que no. Que no hi hagin dubtes!

I per finalitzar un cartell de casa. No recordo on, però en algun moment vaig utilitzar el pixadero que  no em corresponia per gènere. En tot cas, l’advertència era graciosa.

No serà el post mes intel·lectualment treballat, però, no deixa de ser una necessitat de lo mes universal.

Salut i que la Forca us acompanyi,

Eduard

PD: I no podria deixar escapar aquest tema sense una especial menció al grup de whatsapp : “Puta Merda”. Mai tant ben expressat, pocs temes mes apreciats que aquest entre els seus integrants. Una abraçada!