Ave Europa

M’encanta Paris, aquella que encarna la definició clàssica de bellesa, aquella que afegeix matisos però que resta molt fidel a la tradició d’una gran capital. Potser la mes gran de les capitals europees i potser també per això amb un cert regust d’hores baixes, encara que continuant brillant per damunt de les mediocritats d’un país pessimista i desencisat. Òbviament adoro Barcelona, la nova hipster, la mainstream, la desequilibrada, aquella que camina a ser la gran capital del mediterrani malgrat que sense un passat històric que ho justifiqui. Berlin em te el cor robat. La ciutat que mes he visitat sense haver-hi viscut mai. La contra-cultural, la que ha viscut el segle XX de forma mes extrema, per ressorgir-ne amb tots els pecats de les ideologies però amb la insolència de la joventut. En la que les millors coses no apareixen en les guies, sinó darrera d’una porta inadvertida.

Em captiva la decadència de passats gloriosos i fins ara no he trobat res millor que Budapest i Venècia, especialment en carnaval, amb el seu fred i la sensació que els temps de les grans festes dins dels majestuosos palaus han adoptat part del podriment que consumeix els fonaments de la vil.la. D’Istanbul o Estambul o Constantinoble o Bizanci o qui sap quants noms mes ja en vaig parlar en algun moment (si precisament d’aquell moment tant intens que hi vaig viure, tot tornant a la costa europea després del sopar asiàtic).

Però no tant sols de grans ciutats estan constituïda la deessa Europa. Granada, Serra Nevada i encara mes l’Alpujarra les porto marcades al cor. Qui no queda captivat una tarda de primavera al mirador de San Nicolas amb l’Alhambra davant i el Veleta de fons? Com diu una dita, “no hay en la vida nada, como la pena de ser ciego en Granada”. I cada dia creuar la collada del Suspiro del Moro (si, aquell de plora com una dona allò que no saberes defensar com un home!, per a que no diguin que algunes dones son les pitjors matxistes imaginables). Allò si que era bonic com camí a la feina. També vaig trobar calor en la freda Zurich, en una petita residencia on tots érem parts d’una petita família, ben internacional, practicant l’anglès i deixant l’alemany per millor ocasió. La catedral de Chartres amb el seu majestuós rosetó i la pluja, caient constantment sobre els caps dels agosarats centraliens, que visitaven aquesta vil.la que et retorna a l’època de Joana d’Arc i el negre període medieval.

I si d’espais naturals es refereix, mil imatges dels Pirineus, que no deixen de ser el mes proper. Però inevitablement em remunto als dies passats a les illes Lofoten. Allí per damunt del cercle polar àrtic, adonant-te que fins i tot els animals s’han de tornar mig lelos amb dies en que el sol a penes es pon (i t’imagines que de dures han de ser les nits eternes). El GR20 que creua Còrsega i els Alps que s’han enfonsat i tornen a ressorgir, amb vigor, per configurar aquesta illa de contrasts màgics. En que en ple mes d’agost et fa una boira que et glaça les robes de motxil.lero, mentre que a primera línia de platja en la capital encara hi trobes un cementiri.

Tampoc voldria ara fer una llista de tots els llocs interessants viscuts i per viure, no es pas la meva intenció ser exhaustiu, simplement els que m’han passat en breus moments pel cap. Tot i que alguna rellevància tindran si he pensat en ells i no en altres... Ja que el que m’havia motivat a escriure eren les sensacions viscudes mentre dijous passat recorria els carrers de Paris. Els dos dies compromesos amb la reunió de directors quedaven a l’esquena i vaig decidir lliurement agafar-me un dia de vacances per passejar tranquil·lament per una ciutat que conec forca be i que no deixa per això de sorprendre’m.

La nit anterior havia pres una cervesa amb l’Yves (si, no es una relació massa normal de cap-subordinat, però realment crec que totes les que he viscut han sigut forca allunyades del tòpic), i després soparet amb el Miguel. Una setmana a Europa sempre resulta inusualment intensa, tant pel que dona de si, com per tot el que en algun univers paral·lel hauria pogut donar de si. Mil encontres, mil d’altres que no es poden concretar però que en algun moment han sigut possibles, altres que secretament m’haguessin agradat que es produïssin, però que no deixava de ser deixa’t a la impossibilitat o a la casualitat. El fet que les vacances de Nadal estiguin ben al punt de mira, feia que hi hagués menys pressió que altres vegades, encara que no ens enganyem, per Nadal també faltarà temps o geografia per fer-ho tot possible.

En Gael i la Irene, dues noves vides conegudes i quatre vides clarament modificades, les dels seus pares. Moments per la reflexió i per la felicitat.

També algunes tradicions que es van establint en aquestes visites, com el dinar del primer dia a la Paradeta o una visita al Red Lion.

I es que al final el que conta no es tant l’indret geogràfic, sinó el seu concepte. El que fa que la seva gent siguin d’una forma especial. I per això també, motiva tant recorre mon.

Salut!

Eduard

L’imperi de la llei

Continuo donant voltes a l’episodi anterior. Però es que no es nomes per la vivència recent. Es un concepte molt rellevant de l’actualitat política espanyola. La llei, la constitució, en fi el codi. Suposo que hi ha tecnicismes molt pertinents per definir cadascun d’aquests conceptes. Lluny de mi pretendre resoldre aquest garbell etimològic i encara menys assentar càtedra amb aquestes quatre reflexions. Tanmateix ara recordo un article d’en Cercas que ens va fer arribar ma mare als dos germans. No tenia una opinió especialment formada d’aquest intel·lectualoide de l’esquerra made in “El Pais”, però la veritat es que em va decebre profundament. No m’estranya que el PSOE i el PSC siguin els partits que mes perduts naveguen, si a uns líders intranscendents, li afegeixes un armat ideològic tant fluix... fins i tot el govern sense rumb d’un colla de gamarussos (i no, no crec que tots els del PP ho siguin, però en el consell de ministres encara no se si algun es salva) no et fa guanyar intenció de vot. L’article en qüestió, en la meva humil opinió, es molt desafortunat. Per no fer vergonya als grans professors d’institut que vaig tenir, compartiré la referencia: (http://elpais.com/elpais/2013/09/13/eps/1379095000_774993.html).

Bàsicament intenta fer passar la idea principal de que defensar el dret a decidir es una actitud antidemocràtica. Per fer-ho, simplement recorre (com destaca en augmentat) a que la democràcia consisteix en el respecte de les lleis. Ahhhhhh.... com faria el bo d’en Monegal, ja el tenim aquí! I m’encanta que utilitzi el terme concret de “consiste” perquè precisament la democràcia no consisteix en el respecte de les lleis. Evidentment es un puntal, però des d’una vesant utilitarista. Les lleis serveixen per salvaguardar la democràcia, però es que, amb els respectes de Bakunin, no hi ha cap sistema que no tingui lleis. El principi fonamental de la democràcia es la sobirania popular. I aquí s’afegeix un punt de discussió interesant per filosofar, però que a nivell pràctic els estats avançats ja han solucionat (http://blogspersonals.ara.cat/elpatidescobert/2013/05/09/el-demos-el-kratos-i-el-respecte-a-limperi-de-la-llei/, article del qual he pres el títol del post).

A posteriori en Javier ja incorre en tot tipus de fal·laces, per intentar justificar el seu posicionament com a català i demòcrata, en que dona una via menor per assolir la independència. Posteriorment l’utilitza amb càlculs partidistes per defensar el seu posicionament unionista. Ens fa comparacions amb l’extinta unió soviètica per salvaguardar la constitució com a sublimació de la legislació. Omet que Canada (i m’imagino el Regne Unit) va saltar-se-la en permetre al poble quebequès decidí ja que entenia que aquesta coartava els valors democràtics d’una part del poble. Però be, aquí ja entrem en altres temes i a mi el que m’impressiona darrerament son aquestes mostres de defensa a ultrança de les lleis, gairebé inamovibles i divines. Encara que com recorda n’Evole (poc sospitós de catalanista) en un article unionista molt mes interessant (http://www.elperiodico.com/es/noticias/al-contrataque/uno-mayoria-silenciosa-2659109), la constitució es retoca quan convé.

I es que seguidament passem a una demostració mes de la politització de les lleis. Arriba la resolució d’Estrasburg en la línia que tots els experts esperaven. Es demostra des del tribunal dels drets humans que els principis constitutius de la democràcia estan per damunt de les lleis. Quelcom tant summament obvi com que no hi ha càstig sense llei. O a nivell pràctic que les lleis que perjudiquen a un individu no poden ser retroactives. Com diríem per casa : es que es de calaix. Doncs no, ara es que hi ha una conspiració socialista, europeista, maçònica i marciana que el regne d’Espanya no hauria de respectar per mantenir la seva sobirania nacional. Increïble que la doctrina Parot hagi sigut defensada per jutges i juristes. Una demostració mes que els valors constituents de la democràcia estan per damunt de qualsevol llei. I una demostració també que les víctimes mai han de legislar (o pressionar per fer-ho). Israel com a clar exemple.

Avui llegia una editorial del “Strait Times”, pràcticament l’únic diari de Singapur, i que en el bon estil del comunisme xines, es pràcticament un mitja de propaganda de la línia editorial del govern. Parlava d’un tal Ashley Madison, o mes ben dit d’una pagina web amb aquest nom. Sembla ser que es una espècie de pagina de cites per gent adultera. Evidentment s’hi reclamava una llei que la prohibís si intentava introduir-se a l’illa. Clarament atemptava contra els valors que son beneficiosos i es que ja es prou desgracia que actualment per 4 matrimonis hi hagi un divorci (quan fa uns anys la relació era de 13 a 1, i l’adulteri es una de les tres raons principals) com per fer-ne negoci. Simplement es lamentava que segur que la gent tindria mitjans per saltar-s’ho. I no tinc cap dubte que així serà, ja que vist que a les èpoques victorianes o de major conservadorisme social s’hi respon de dos vies : incrementant el consum d’ansiolítics o augmentant el nivell d’hipocresia (eh Duran i tots els puteros catòlics, apostòlics i romans!!!). A Indonesia he vist per la carretera grans anuncis d’un nou smartphone que ven com a màxim avantatja que es el millor per manejar una doble vida (lo que vindria a ser la comptabilitat del PP (anava a dir Barcenas, però vist que no hi havia cap tresorer net, serà ja el modus operandi del partit)). A l’anuncia hi fica algo així com: Per que si tens un affair no voldràs pas que ho sàpiga la teva dona? I això que es un país musulmà.... no se, potser com esta escrit en angles els imams no s’hi fiquen.

Recordant la cara del taxista quan parlava de l’honor que suposava ser d’un país amb LLEIS, me n’adonava que en el fons era una forma d’escapar a la discussió racional, al motiu que hi ha darrera les lleis i a saber interpretar-les per a que s’ajustin a uns valors, que en el fons es l’important per mantenir la societat. I aquests han de ser valors que s’ajusten a la realitat del moment, no a passats gloriosos, sinó mes be direccionals cap allí on volem anar. Però que important es sentir-se segur en aquesta petita illa que ho comuniquem en la carta que et demana que paguis impostos.

I es que Singapur esta ple de perills o si no com es justifica aquesta campanya publica?

No he fet estadístiques però estic convençut que es un dels països amb mes noticies sensacionalistes sexuals dels desenvolupats. Al mateix diària, rar es el dia que no llegeixes noticies estranyes relacionades al meu entendre amb la auto-repressió que s’hi produeix.

Eduard

PD: Un concepte que sempre m’ha agradat molt, el de la independència com a xoc revitalitzador per provar coses diferents (http://estoesundisparate.wordpress.com/2013/09/12/motivos-para-la-independencia-de-cataluna-de-un-historiador-no-nacionalista/).

PD2: record de links en el post d’avui. “Perdonadme, no volvera a ocurrir”... Com si les coses simplement “passessin”.

El gran conflicte

I un dia havia de passar! Estava cantat amb els precedents que portava. Tot ho feia indicar i finalment es va produir. Podia haver acabat molt pitjor, d’això no n’hi ha cap mena de dubte. Probablement en molts d’aquests milions d’universos paral·lels que s’obren en cada decisió (i no es una metàfora, te base científica aquesta afirmació. Vale, potser miro una mica massa Redes...), en aquests moments estic a la presó. Però no, al final no el vaig colpejar. Vaig menjar-me tota la ràbia acumulada, em vaig empassar l’orgull de mascle i vaig sortir de la situació.

Ja va començar malament en el moment en que em vaig adonar que havia parat un taxi-limousine enlloc del CityCab habitual. Aquest viatge el pagava jo i em sortiria mes car de l’habitual, però be, era de nit i per això no l’havia reconegut. Volia arribar ràpid i ja era tard, així que hi pujo. Quan anem a entrar a l’autopista em dono conte que no ha ficat el taxímetre en marxa i molt cívicament li dic (també es cert que vull evitar discutir si arribem a destí en aquesta situació). Em dona les gracies tot dient-me que després de catorze hores treballant ja se li escapen els detalls. Tirem cap a endavant i em fico a mariconejar amb la Blackberry. Que cabron el que l’havia utilitzat abans i hi havia instal·lat el solitari! Ja em te enganxat (una ben estupida manera de perdre el temps, si, però la carn es feble).

Aixeco el cap i veig que s’ha passat la sortida, però no nomes això, li comencen a caure els ulls i no estem seguint una trajectòria coherent. Li crido per a que reaccioni i l’indico que surti de la via rapida abans que ens estampem. Ho fa de qualsevol manera i acabem parats en la mitjana. Li pregunto si sap a on anem i sembla que reacciona. Es disculpa lleument i continuem. Tinc la mosca al nas i quan arribem a destinació hi ha un gran perill que besi. La carrera surt per uns vint-i-tants dòlars i li pago amb un bitllet de cinquanta. Vaja cap barbaritat fins aquí. El problema es que no te a penes bitllets i comença a treure monedes. Conta fins a tretze dòlars en monedes, la majoria de vint i deu cèntims. Crec que no havia vist tantes monedes juntes a excepció de la cartera del Rabi (amb molt de carinyo J). Es descompta varies vegades i li acabo demostrant que falten gairebé dos dòlars (es una misèria, però estava molt emprenyat en aquell moment). Com veig que no hi ha solució, decideixo deixar-ho corre i surto del cotxe. Cras error quan pego una portada al sortir ja que no puc obrir el maleter des de fora. Pego un copet demanant que me l’obri i allí ja surt fet una fera. No ha posat el fre de ma i el cotxe se li escapa fent un soroll horrorós. Corre de nou cap a ell i el frena com poc.

Torna cap a mi i es situa a un mil·límetre del contacte. Els dos cridem com animals. Ell d’ètnia xinesa, una cinquantena d’anys, cara fatigada i un pamet mes baix. Em diu que si vull el pegui a ell però que el cotxe es sagrat. Jo li dic que es una vergonya el seu servei i que al cotxe no li ha passat res. Qualsevol pas en fals pot començar la batalla i no tinc cap mena de dubte que tinc totes les de guanyar. En un primer instant, ja que posteriorment la policia esta clar de quin costat es posicionarà. Però això em preocupa poc, en el fons soc conscient que la violència no es la resposta. Que que en puc treure de donar un cop de puny a un pobre desgraciat que porta mes de 14 hores treballant per culpa d’aquest puto país de capitalistes? Probablement s’ho mereix, el tracte dispensat es pobríssim, però, que en treure de tot plegat? Orgull masculí?

La situació esta completament bloquejada. Ell apel.la a que truqui a la policia per a que solucioni el tema, jo li dic que collons pinta la policia, que obri el puto maleter i tots contents cap a casa. Ell diu que estem en un país de lleis, no com Malasia. Que posi una reclamació a SMRT (la companyia del taxi) però que no pegui al cotxe. Jo li intento fer veure que al cotxe no li ha passat res i que en tot cas sempre es millor que pateixi un objecte que no pas una persona. Ell no ho veu així. La situació s’escalfa, qualsevol guspira pot fer avivar l’incendi.

I just en aquell moment em calmo. Me n’adono que aquella situació no porta enlloc. Deixo de cridar i intento portar la discussió cap a la racionalitat. Resulta impossible, ell continua cridant. Crec que haver baixat la veu el fa sentir-se mes fort. Cada cop gesticula mes. Repasso les possibilitats que tinc per sortir del tema. Em cansa que sigui un cap–quadrat. Em cansa que sigui tant singapurès. M’acusa de classista, em diu que vivint en aquest tipus d’edificis em penso que soc millor que ell. Trobo l’acusació molt injusta, però me la pela. Em pregunta que d’on soc. Li dic que espanyol però dubto molt que tingui ni la mes remota idea d’on es. Probablement Barcelona li hagués evocat algo, Espanya es un terme que el desil·lusiona. No ho utilitza per a res, però continua cridant. Això si els de seguretat es queden impassibles a la caseta. Suposo que algun veí estarà mosca, però no se com parar aquest boig.

Li demano perdo. Em disculpo per haver tancat bruscament la porta. Vull sortir de la situació i no vull recórrer ni a la violència ni trucar a la policia. Se me’n fot l’orgull, la raó o qualsevol altra consideració. S’encén un cigarro i s’allunya una mica. Ens mirem com si fos un western a l’espera de veure qui es el mes ràpid a treure la pistola. Li aguanto la mirada sense cap problema. Malgrat haver claudicat, no m’avergonyeixo de res. Quan acaba em diu que això m’ha de servir de lliçó, que he d’aprendre el que es Singapur i les seves lleis i a deixar de considerar-me mes important que els taxistes. M’abstinc de fer cap comentari. No vull discutir-li que en cap moment m’he sentit mes important que ningú. Que el Mon Feliç de Singapur em sembla a moments caricaturesc i que la seva passió per les lleis d’un curt de mires humorístic. Per acabar de fer el teatre, quan obre el maleter i puc treure la meva estimada maleta aconseguida amb punts del Carrefour, li dono la ma. I li dic que efectivament he après una lliçó, encara que no sigui la que ell creu ni que m’hagi de servir de gran cosa, perquè estic convençut que tindre mes enganxades amb aquesta cultura.

I no es que tingui res específic amb els taxistes, però es que simplement em passa en el contacte amb els exponents locals i aquest es el col·lectiu amb qui tinc mes contacte de forma habitual. Però també he tingut enganxades amb els arbrits, amb els caixers o amb la gent de les duanes. No tolero que no raonin, que tinc una por abismal al risc i que per tant es refugiïn sempre en les lleis i el respecte absolut que li deus a tota forma de poder en be de l’harmonia social. Cada cop em sorprèn menys que la segona potencia mundial continuï, en aquestes alçades, sent una dictadura de partit únic. I no estic gens convençut que les coses hagin de canviar gaire si aconsegueixen controlar els problemes de corrupció. Potser es en aquests moments que me n’adono que soc molt europeu.

Eduard

PD: Divendres a mitja nit agafo un avio direcció a Barcelona. Dimarts i dimecres tinc reunió a Paris, així que aprofitaré els caps de setmana per passar per la terreta. Quedem?