La mossegada

O així se m’acaba d’acudir traduir algo tant castís com “la mordida”. I si, fa tots justs uns moments que ho acabo de fer. Per primer cop he ficat uns bitllets dins del passaport abans de tornar-li a l’oficial i que m’arregles el meu “problemilla”. Essencialment no tenia el paperet de sortida del país. Personalment crec que a l’arribar no me’l van tornar. Però be podria ser que el perdés jo mateix, encara que acostumo a ser cuidados amb el tema. Les rutines... t’habitues a un procediment que encara no he entès (i això que ne emplenat unes quantes desenes ja!) i deixes de parar atenció als petits detalls.

El cas es que després de les pertinents cues, he arribat davant de l’agent d’immigració sense el capriciós paperet. Crec que en molts països no hagués sigut un especialment greu problema i probablement n’hagués emplenat un altre i ja esta. A Indonesia però, aquest ha estat el motiu per començar el xou. Primer, cares de preocupació, preguntes retòriques com : i ara que vols que fem? Ja has mirat be a la teva bossa? No saps lo important que es aquest paper! Ufff.... si crido al jefe ja s’ha liat... I jo buscant el costat racional de la situació : no seré pas el primer a qui li passa... però es que jo vinc molt sovint i mai l’havia perdut... Allí introdueix el primer element de la trama i es que sempre es una qüestió de temps.

M’explico, la manera de fer be els complicats procediments es dedicar-hi molt de temps. Ja pot ser una multa o un permís o en general tot el que tingui a veure amb la burocràcia. L’estranger no vol perdre hores i hores per fer-ho i acaba entrant en el joc. I precisament aquest era el cas. Fer-ho be suposava probablement anar a Jakarta a una oficina d’immigració (potser al mateix aeroport, però intentar saber-ho es complicat). Evidentment això suposava perdre el vol, que dema no poguessin venir a netejar el pis i qui sap si no poder tornar les claus. Davant de la impossibilitat d’aquesta opció, els segons s’allarguen, els nervis augmenten i obro la porta a trobar una solució. Aquesta passa per dirigir-me al company de dos llocs mes a l’esquerra. En veu baixa em diu que he d’acompanyar-ho amb diners. Fico dos dels grossos a dins del passaport i m’encamino a trobar la “solució”.

Segona part del xou, m’ensenya un llibre de reglamentació amb l’impacte del meu “delicte”. Ja te el punt indicat i encara que es evident que aquell cas no se’m pot aplicar (en els meus escassos coneixements de dret penal crec que perdre un paper no es pot assimilar a falsedat documental), però allí apareixen cinc anys de presó i 500 milions de multa. I allí apareix la seva demanda, per 200 dòlars americans ho arreglem. Suposo que si hi ha un segon cop en aquest tipus de situacions, actuaré amb mes calma i regatejaré. Aquesta primera vegada, l’únic que he aconseguit es rebaixa per canvi de divisa...

No es la millor manera d’acomiadar-me de l’arxipèlag abans de marxar de vacances de Nadal, sabent que el proper cop que torni serà per instal·lar-m’hi. I es que sembla que darrerament la muntanya russa s’accelera i el que semblava que era una setmana forca positiva (malgrat dormir molt malament amb el cap ple de coses a fer, de coses a considerar), acaba amb una clara demostració del que es aquest país. No deixa de ser el preu a pagar per ser un estranger, la majoria dels quals es follen les seves germanes i filles. I tenen una vida molt mes fàcil que la pròpia existència local. No puc ni imaginar-me pel que passen els vertaders immigrants camí a Austràlia.

Al final el que busquem en les noves experiències es sortir de la nostra zona de confort. Provar-nos en noves situacions i experimentar amb les nostres sensacions. I com el balanç entre ying i yang es inestable, alguns cops gaudeixes del costat brillant, altres toca en sortir-te’n com pots, fins i tot sacrificant part de l’ètica personal en un exercici de pragmatisme que mai et deixa del tot la consciència tranquil·la. D’aquí la fal·lera ara a l’avio d’escriure aquestes quatre línies, de foragitar l’excés d’adrenalina viscut i els mils pensaments que m’han passat pel cap en breus instants. Desitjo no perdre aquesta capacitat de viure intensament. Desitjo al mateix temps guanyar en calma i pausa interior. Sembla incompatible, però visca les paradoxes!

Probablement aquest serà el darrer post de l’any. No te una significació molt mes especial que altres dates, però no deixa d’escaure be enmig d’un canvi de destí, que malgrat la poca distancia física, no deixa de ser un bon salt social. S’obren noves oportunitats i nous reptes. Un país encisador que no deixa indiferent, malgrat la felicitat i calma dels seus habitants.

Us deixo que me’n vaig cap Changi, aquest aeroport que tant he trepitjat, alguns cops per plaer, la majoria per dirigir-me a Jakarta o en menys mesura a Guangzhou. I aquí deixo el meu planning, un pel freak amb el que he anat seguint aquest any. I com poc a poc el blau d’Aqua s’ha anat fent hegemònic.

Bones festes i que l’entrada al nou any sigui d’allò mes plaentera!

Eduard

PD: I dema mateix el primer esdeveniment del Nadal. Concert de Manel a la Lletja, com diria en Camats.

PD2: Crec que dormiré de conya aquesta nit a l’avio. El fet d’anar amb Economy no pot enganyar el que estigui rebentat després del trajin i l’estrès dels darrers dies. Al final ha valgut la pena i em tornaran tota la fiança, però els embolics burocràtics no han acabat. A Bet&Win ja es podria començar a apostar per la data de quan obtindré el permís de treball a Indonesia... jo crec que va per llarg. Si al menys el pis el tinc quan arribi el sis de gener... ja serà molt!

Bukit Brown

Els meus pares de tan en tan participen en aquests tipus d’activitats. Recorren de forma històrica, narrada i local, els carrers i barris mes característics de Lleida. Organitzades per entitats publiques o d’obra social, en tornen encantats. Jo mai m’hi he unit. Una bona raó es que els dies de cap de setmana al mati, normalment tens una activitat mes temptadora, especialment si la nit anterior hi ha hagut sortideta. L’altra es que no sempre valorem el que tenim mes a prop, i a vegades això mateix ho cerquem en la distancia, o en l’exòtic de l’estranger. En tot cas, aquest dissabte a mitja tarda, cremant els meus darrers cartutxos a Singapur, doncs vaig anar de visita a l’antic cementiri de Bukit Brown.

Una associació de resistència organitza visites guiades a aquest terreny que va rebre al 75 els seus darrers convidats. De resistència perquè un troc d’ell es perdrà en la construcció d’una nova autopista. De resistència perquè temen que això no es mes que l’inici de la desaparició de l’indret. Ajuntant tres cementiris que ocupen la mateixa zona verda sumen 200.000 tombes. Ara n’hi ha 4.000 que han de moure’s en el cas que algun parent les reclami o simplement desapareixen. Es per això que ja hi ha instal·lat el corresponent departament d’exhumacions.

Es en aquest moment que recordo que el pare de ma mare, com a paleta de Castelldans, era l’encarregat de fer això mateix en el cementiri local. El padrí Roc havia de mantenir llocs disponibles un cop el període de “gracia” dels morts s’havia esgotat.

Seguint la dona del paraigües i escoltant les seves explicacions, mentre ens comentava que ella mai havia visitat aquell lloc, abans de que el govern anuncies el seu projecte de desmantellar-ne part. La lluita per mantenir el llegat històric de l’illa començava, així com un interessant pulmó verd.

Com tot lloc públic en aquest país, les indicacions i l’ordre son claus. Un bon mapa no hi pot faltar.

Així com un sistema per marcar les tombes que s’han de moure (un bastonet blanc numerat) i aquelles que s’han d’exhumar (una E blava).

Encara que un toc de romanticisme (i del de veritat, del del segle XVIII i les seves tempestes i tombes) te aquella que queda a bord de valla, amb la il·luminació necessària i la rosa que no falti.

Era un cementiri on no s’hi enterrava a qualsevol, excepte durant la segona guerra mundial, en que la necessitat premiava i qualsevol lloc era bo per encabir-hi un cos. Sinó, tan sols els xinesos o casats amb xinesos hi eren admesos. Entenem aquí, l’ètnia per damunt de la nacionalitat, ja que la noia estava molt orgullosa de comentar que un dels enterrats havia afirmat haver nascut xines, pero haver mort a la seva vertadera casa singapuresa. Per la majoria, provocava menys joia la perspectiva de ser enterrats en aquesta terra i encomanaven com a mínim que els materials de construcció vinguessin del regne del mig.

Aquesta es la imatge mes recorrent de les tombes allí presents. Amb un lleó a cada costat, masculí a l’esquerra, femení a la dreta. Un parell de deus de bona fortuna i de bons negocis (molt comerciant enterrat en aquest paratge) i un frontal en el que s’expliquen alguns detalls del mort. Un petit altar de pregaria, depòsit de detalls, i el mort enterrat en l’herba del darrera amb el cap en la zona mes elevada per seguir les consignes del Feng shui. I es que es millor tenir la muntanya a les esquenes, representada amb les ondulacions de la vorera, que recull les aigües de pluja per tenir-la als peus en forma de riu.

En general l’orientació de cada tomba hauria de ser diferent i caòtica, però com era en temps britànics, van ser ells que van imposar que estigues tot ben ordenadet.

Així que tal com el tema ètnic era important, el polític molt menys i es que un líder de la revolució xinesa, podia estar a escassos metres d’un de la contra-revolució. Aquest darrer, veient-se perdut, va emigrar a Singapur i s’endugué amb ell els que va poder, com aquest dos soldats que el protegeixen.

 

El primer, molt representatiu crec jo del materialisme d’aquest imperial país, mantenia dos noms. Amb un recaptava diners per tot el sud-est asiàtic per pagar la guerra que el comandant Mao preparava. Amb l’altre continuava fent negocis privats per la seva Xina natal. Decidí fer-se una caseta de repòs mes moderna que la que va preparar-li a la seva dona, morta una vintena d’anys abans.

I com aquell també va ser terreny de batalla durant la segona de les mundials guerres, doncs també hi ha espai per una tomba japonesa (o sembla ser que això assenyala la pedra gairebé cèltica del fons).

Com sempre els mes rics acaben demostrar ser els mes megalòmans. Així que el recinte funerari se’l queda un matrimoni els dos fills del qual acabarien donant nom a dos carrers de la ciutat. Com tampoc es tant estrany que passi, l’enriquiment d’aquesta parella no vindria d’orígens d’una gran legitimitat, sinó que el tràfic d’esclaus a l’illa de Christmas i l’opi serien negocis molt lucratius.

Però no totes son famoses i cuidades. Al final no s’arriba així a les elevades xifres anteriors i no tothom te els recursos necessaris per importar la pedra de la mare pàtria, fer-la treballar finament per gloria d’algú que mai ho aprofitarà.

 

Curiosa aquesta afició humana pels monuments a la mort. Suposo que el pànic a saber que no hi ha res mes fa que ens refugiem a creure en vides posteriors. D’aquesta manera els poderosos es poden endur els bens materials que aquí han acumulat i els pobres, doncs res, a pensar que el karma o el cap d’agulla col·loqui a tothom al seu lloc. En tot cas deu ser qüestió d’evolució social que es malbaratin tantíssims recursos en un cos que ja no pot aportar res a la humanitat. Per mes que hi reflexioni no se m’acut cap motiu d’evolució natural per justificar aquesta inversió. A mi que em cremin i es deixin de tantes histories!

Moltes gracies i bona nit!

Eduard

Mudances, comiats i nous inicis

Escric de nou des del lounge del Soekarno-Hatta. Es un dijous a les dues del migdia, probablement el primer cop que faig aquest horari. Mes sabent que el vol no surt fins a les cinc. Però es que estava de visita en un dels magatzems que queden aquí a prop i volo perquè avui em fan el sopar de comiat els companys de Singapur. Hi arribaré tard, ja que el sopar es a bona hora i aterraré massa just. Però ja defineix una mica la vida d’aquests darrers mesos, així que no em puc queixar.

Sensacions encontrades, ja que els dos mes importants de la feina aquí, ja se’n van anar fa unes setmanes, així que aquesta segona tongada (també ens acomiadem d’una dona a qui no li renoven el contracte) serà mes deslluïda. No per això no deixa de fer il·lusió, perquè malgrat el poc temps passat en aquesta oficina, amb forca dels companys hem viscut moments bonics de recordar. No serà com les vegades anteriors : Barcelona i Granada, en que hi havia mes emocions en joc. A mes, malgrat la forta presencia d’europeus, no deixarà de tenir un toc singapurès en que la majoria desapareixeran tot just acabi el sopar.

Esperem que com a mínim l’encertin mes amb el regal que els de l’equip de futbol. Suposo que molts haureu vist la desafortunada foto del Facebook. Encara que no per això deixin d’agradar-me els regals sorpresa, com la cara que se’m va quedar en desvetllar una camiseta de la Roja... I això que el soparet-festeta va estar molt be. I es que des de l’any de Zurich que no tornava a cuinar truites per celebrar l’aniversari. Hem reduït el numero de truites i la seva varietat, però hem mantingut una elevada quota d’estrangers d’orígens diversos.

Però no tant sols celebràvem el trenta-u dia del naixement, sinó que també de mica en mica em distanciava d’una ciutat i d’una gent. Els dies a Singapur van tocant a la fi i no ha estat fins aquests moments que no m’he adonat de que al final, algú o altre si que conec. Malgrat els pocs dies passats a la ciutat del lleó, algunes relacions s’han creat i encara que superficialment, aquesta ha estat la meva casa dels darrers quinze mesos. La ciutat en si ha resultat molt interessant (i si dic interessant, ja que tampoc es que m’hagi despertat especial passió). Des d’un punt de vista sociològic resulta d’allò mes diferent a la resta. Mil matisos, mil psicologies, amb un referent innegable per l’artificialitat, per un enfoc molt seriós a la vida i en que la racionalitat i l’excés de tècnica repercuteix negativament en les emocions i sensacions humanes. I encara que tot això pesa, no deixo de tenir un cert reconeixement per reconèixer que en la seva lliga, son els millors. Una lliga que no em representa, però en la que m’ha encantat viure-hi durant aquests darrers mesos.

No m’he enfonsat tant en la cultura local com m’hagués agradat. De la mateixa manera que no ho faré tant com ara em proposo en el cas d’Indonesia. No m’he llegit la biografia (aparentment indispensable) del gran líder de la independència i fins recentment no he tingut masses converses interessants amb els taxistes. He llegit el Strait Times de forma regular en els avions de l’aerolinea nacional (un altre exemple de decisió estatal completament planificada i de caire gairebé comunista : volem esdevenir un hub mundial (encara que ara estant perdent una mica de comba amb la competència del mitja orient i la Xina) i per fer-ho necessitem una gran aerolinia, lo mes professional i de nivell possible, pero que es benefici de tot el suport public necessari : Singapore Airlines. Quina pena que nosaltres ho féssim tant malament amb Spanair!).

Dilluns vaig fer les primeres visites de pis. M’havien dit que m’acompanyaria una MILF, retrocedint un any i alguns mesos en el temps, però al final va venir la seva subordinada. Sense cap mena de dubte carn de MILF en poc mes d’una dècada. Va venir acompanyada del seu novio argenti, que en saber que feia la visita amb algu de parla espanyola es va voler apuntar. Una de les millors coses de viatjar i moure’t pel mon es conèixer gent curiosa, i aquest no podia ser una excepció. Després d’haver estat jugant a la segona divisió colombiana i haver tornat a Buenos Aires sense equip, un amic el va convèncer per apuntar-se a l’aventura indonèsia. Tan sols va demanar tenir un bitllet de tornada per si no trobava res. Sense parlar ni una paraula que no fos argenti va acabar fitxant per un equip de la divisió d’honor d’aquest país, tant apassionat pel futbol com poc hàbil per jugar-hi. Actualment estava recuperant-se d’haver-se trencat el turmell en els camps de patates del seu actual equip, ja en una divisió inferior. No li paguen tot el que toca, però amb això va vivint mentre esporàdicament fa de model.

El primer pis que vaig visitar es pel que hem fet oferta avui mateix, així que ja m’atreveixo a actualitzar la llista amb el tretze habitatge on passaré mes d’uns mesos, sisè país en el que d’una manera o altra tindre permís de residencia. 

Cada moment de la vida te els seus punts positius i les seves contrapartides. Alguns d’ells els pots llistar en un full de paper, arribar a valorar-los de forma objectiva, la majoria no deixen d’estar lligats als teus instints. Això es el que segueixo ara, fugint de tants avions i buscant una vida social mes rica i integrada. Evidentment que hi ha moments en que penso en si puc estar equivocant-me, però en les petites histories, en aquelles anècdotes que podrien quedar oblidades, es on trobo l’encant per seguir volent recórrer aquest mon tant gran en el que vivim. Indonesia... qui m’hagués pogut dir que hi acabaria vivint! I quan penso en el primer cop que en vaig sentir a parlar de forma personal, em ve a la ment que era on estudiava el xines amb qui vaig compartir pis a Suzhou. Si, aquell que li feien pudor els peus i emplenava la dutxa de cabells i pels. Petites anècdotes sense importància...

Salut i espero que també aquest cop, algú s’aventuri a visitar-me!

Eduard