La furtadora d'animes

Em ve al cap aquesta canco de Sangtrait quan em disposo de nou a parlar de mort. Esta clar que es un tema capital en la nostra cultura, en la nostra especie, donar-li una importancia rellevant. Fent memoria (i havent-me passejat una mica pels escrits anteriors), poca novetat introudeixo en que esdevingui de nou tema de reflexio. La iaia, la Desi o el carretiller de Lanjaron, hi son reflexats. Suposo que algun cop mes.

En la cultura europea, el tractament es un, molt solemne, molt de gent gran, molt fosc i negre, serios i del que costa parlar-ne, encara mes fer-ne broma. Questio d’estat en algunes ocasions, depenent de la relevancia del mort o de la causa (especialment si es terrorista). Aqui la idiosincracia es una altra. Al mort se’l sent especialment durant uns instants, amb una intensitat honesta i dura, pero rapidament es passa pagina. Al mort se l’enterra o se’l despedeix el mes rapidament possible. Es fa tot el possible per a que en menys de vint-i-quatre hores ja s’hagin oficiat totes les ceremonies. Tant se val si falta un fill en que la mort del pare l’agafa en una altra ciutat. Lo important es que l’anima se’n pugui anar al cel el mes rapid possible (sigui aquest un parais musulma, cristia o de la deitat que sigui) i els d’abaix puguin continuar fent la seva aviat. Entenc que sent aquesta mes frequent del que es voldria, no se l’ha de plorar de la mateixa manera.

Dimecres al mati, la noticia ens va golpejar. Estavem tot just comencant la convencio anual de Supply Chain i vam haver de parar per retre un minut d’homenatge per la mort en accident laboral d’un company. 30 anys, pare de dos nenes ben petites, electrocutat en obrir de forma una mica temeraria un quadre electric. Perseguint una fuga d’aire comprimit d’una conduccio va deixar-hi la vida. Podia haver estat pitjor, ja que dos companys ben intencionats pero poc aserenats van intentar ajudar-lo rebent una descarrega. Al ser de menor intensitat res greu va ocorrer, pero podia haver passat.

Lamentablement no es la primera mort d’un treballador d’Aqua de l’any. La primera corresponia a un company de l’area comercial, que mentres realitzava un exercici de promocio i venta al carrer va patir les consequencies del caotic trafic de Jakarta. Esta clar que mes es podia haver fet per garantir la seva seguretat i ben be espero que serveixi per fer alguna reflexio i alguna accio concreta per prevenir el perill. Tanmateix, al ser quelcom tant usual aqui (l’any passat van morir 9 persones al voltant de l’activitat logistica de l’empresa. Cap d’elles treballadors de la companyia, pero o be xofers dels distribuidors o transportistes o be victimes dels “nostres” camions), no se li va donar tant rebombori com a aquesta darrera.

Aqui si que no hi ha paliatius : en una fabrica, un empleat amb mes d’una decada d’experiencia. I precisament al cor del programa de seguretat. Un dels elements de major risc : un quadre electric (juntament amb els treballs en altura, en espais confinats i amb subcontractistes). I un punt comportamental. L’error del sistema de seguretat era innegable. Pot el millor dels sistemes protegir-te de qualsevol possibilitat d’accident? Probablement no. Es possible a Indonesia un sistema semblant? De nou possiblement negatiu. S’ha fet lo suficient per poder evitar-lo? Malhauradament tampoc. I qui ho va assumir de forma personal va ser el director de la fabrica, plorant desconsoladament i afirmant: perdoneu-me us he fallat.

Personalment el conec una mica. He visitat Mekarsari un parell de vegades, incolent-hi el cop que m’hi vaig quedar un cap de setmana per fer rafting amb cocodril. Clarament ell no es pas el culpable de l’accident. Encara el recordo passejant-se per la fabrica, donant consells de seguretat i mirant quins nous riscos podia detectar. Probablement no era suficient sabent-hi que hi treballen mes d’un miler de persones, les instal.lacions ja tenen uns anys i el tipus de feines que s’hi fan son extremadament manuals i per tant mes susceptibles de desgracies.

Feia sis o set anys que no hi havia un accident mortal en una de les fabriques d’Aqua. Aixo implica que era la primera per a tot el staff d’expatriats de l’empresa. Gestionar els periodistes, diaris i teles, gestionar la policia que precinta la linea de produccio. Saber que tot el que passa amb aquesta marca pren major relevancia que la podria tenir qualsevol altra (sembla ser que es la marca que mes indonesis lamentarien la seva desaparicio). Te n’adones que la presencia d’estrangers te un limit i no som capacos de gestionar aquests impactes tant locals. Les susceptibilitats no son les mateixes.

Tambe va morir el pare d’un dels que estava amb nosaltres a la convencio. Venia d’una ciutat on s’hi ha de volar. Sabia que no seria alli quan el despedissin...

(No son feines agradables anar movent garrafes de 19 litres de la linea al camio)

No totes les setmanes son facils

Eduard

PD: L’altre dia em deia ma mare si no havia tocat ja tots els temes. Que havia parlat de moltes coses i potser se m’estaven acabant les idees. Crec que no, crec que hi han molts aspectes que no he abordat i estan alli per algun dia despertar. La religio n’es un de gran, el sexe estant al sud-est asiatic sembla inevitable, tinc tres historietes comencades ja fa uns dies, potser se’ls hi haura de donar continuitat, potser romanen aixi...

Supermercats

Aquesta tarda, m’havia proposat ficar-me a repassar les darreres classes de Bahasa i fer els deures que em van encomanar el darrer cop, ara ja fa uns quants dies. I es que despres de molts anys torno a fer classes de llengua. I aixo que quan era jove n’havia fet un munt, pero des de les darreres intentones amb l’alemany, ja ha plogut molt. El cas es que aqui em teniu, de nou escrivint per mi, per vosaltres i perque d’aqui uns anys probablement em faci gracia rellegir tot aixo.

Torno a tenir de nou l’inconvenient d’haver-me quedat sense corrector (Marta, tornem als origens J). M’han canviat l’ordenador, del singapores, molt mes petit i adaptat als viatges, per l’indonesi, de pantalla ben gran per poder fer anar l’Excel a ple rendiment. En tot canvi perds coses i sobretot temps, aixi que haure de tornar a instal.lar-lo un cop em connecti a internet (una de les coses que no he recuperat a la nova casa). I es que en cada nova mudanca, hi han coses que es repeteixen de nou, un cicle que recomenca i passa per molts dels passos anteriors, alhora que vius experiencies diferents. I una de les habituals es refer els teus basics de cuina, comprar l’oli, la sal, el sucre i les especies. El paper de cuina i el sabo de rentar plats, tots aquells elements que no transportes ja que o be no val la pena pel valor o be arriben massa tard amb la mudanca.

Aquest cop ho tinc forca comode. Visc en un centre comercial. Be, no exactament aixi, sino que el bloc d’edifics on estic, esta justament a sobre de Kunningan City, una especie d’illa diagonal, encara que molt menys concorreguda. De fet, l’entrada de casa esta entre un Pull&Bear i una altra botiga de roba, just davant de repliques diferents del concepte de Starbucks. Enlloc d’un Caprabo, l’hipermercat es diu LoteMart, encara que mes gran i amb la venta d’electrodomestics o mobles d’escassa qualitat. El cas es que puc portar el carret de la compra fins al pis, com avui he fet al comprar una d’aquestes estanteries cutres per poder aprofitar millor l’espai del rebost.

La veritat es que al llarg de les experiencies a l’estranger he comprat en llocs ben diversos. A Paris creuavem un cementiri per estalviar-nos un bon rodeig, amb lo qual alguns cops passaves tu amb les bosses de la compra al costat d’una familia que estava despedint un dels seus essers estimats. Volia pensar que ho veien de forma positiva, mostrant-los que la vida continua, pero no estic tant segur que la gent mes espiritual que jo ho vegi d’aquesta manera. A la Xina ho feiem amb taxi, ja que el Chaleful quedava un pel lluny i per 1 euro que costava el trajecte, qui volia anar tot carregat? A Singapur tirava bastant del petit 7-eleven del costat. Bastant mes car que anar al FairPrice (una cooperativa estil Migros, pels que vau compartir el meu temps a Suissa) pero amb la ventatja d’estar obert les 24 hores i tenir allo basic per la meva supervivencia: aigua, cervesa i normalment llet (encara que amb bastantes roptures de stock de la sku que mes consumia J).

Tambe el que hi ha dins d’un supermercat es bastant representatiu de la societat on s’hi inclou. Si be es cert que entre Franca i Espanya, les diferencies son poques (alguns puristes tiquismiquis en veuran un munt, pero vaja, excepte les varietats de formatge, la resta no recordo que m’impactes de forma considerable). Al final Europa es mes homogenia del que pensem quan hi som a dins. Suissa comencava a ser algo diferent, especialment amb el tema preus (encara recordo el meu mail demanant al govern suis, que permetes l’entrada d’aliments transgenics, per a que els pobres estudiants Erasmus, poguessim menjar carn de tant en tant). Pero tambe positivament amb una valoritzacio molt important de l’origen i les condicions en que s’ha produit, especialment tot el producte fresc. Aixi sabies la carn, d’on provenia i el tipus d’alimentacio i granges que havien viscut els animals.

Un supermercat xines (i aixo que no deixava de ser un Carrefour) era una experiencia molt mes viva, ja que podies comprar des de tortugues (vives, quin joc de paraules eh!?) a oli de deu o dotze origens diferents (entre ells espines de peix, o aixo es deduia de la part grafica de l’etiqueta). L’idioma resultava una barrera tambe, tal com m’ho va demostrar els dos tetra-bricks de llet de soja que vaig llencar (sera tot lo sana que vulgueu, pero jo la trobo horrible) que havia comprat pensant-me que tenien un origen mes habitual. A partir d’aquell moment, no vaig comprar cap brick mes en que no hi hagues una vaca dibuixada. Amb aixo no podia saber si era desnatada (un altre tipus de llet que em resulta forca desagradable) o sencera, pero semblava que el blau era un codi de colors bastant habitual per aquest segon tipus.

I a Indonesia? En el mon globalitzat en que vivim, crec que es fa dificil, no trobar els productes de consum basics de cada lloc en cada lloc. El que si varia molt mes es la gama ofertada, aixi com l’espai dedicat. Com us podeu imaginar, la seccio d’arrossos es una part molt molt important de l’espai. Uns quants palets sencers (mes de deu) i unes quantes fileres d’estanteries. El format normal vindrien a ser els sacs de 10 kilos i a mi em va costar trobar-ne d’un de sol. L’exhuberancia d’olis o de plats deshidratats a 10 centims son tambe reclams per atreure el public. En canvi, els lactis son escassos, encara que arribes a trobar formatge de feta (aixo si, no pots triar ni la marca ni el format, pero ser-hi, hi es).

Una sorpresa que em vaig emportar es que s’hi pot comprar porc. La seccio no es gaire gran i esta separada clarament de la resta, pero en un pais en que a les estanteries d’un supermercat no hi ha vi ni licors (cervesa, i forca cara, es tot el que hi ha a l’abast), doncs que tingui aquest detall amb la minoria no musulmana i els extrangers deu generar beneficis.

Pel que fa a la compra de detergents i suavitzants, crec que va ser el primer cop que mirava a les etiquetes per saber qui era el fabricant. Si hi havia el nom de Johnson and Johnson, Unilever o PG, cap a dins, sino a buscar una altra opcio. Dieu-me capitalista, pero en temes d’higiene prefereixo estandards de qualitat internacionals adaptats a Indonesia que directament estandards locals. I es que a diferencia d’atres sectors, en aquest les marques continuen sent molt locals, i malgrat que darrera hi hagi un d’aquests oligarques dels FMCG (Fast Moving Consumer Goods, aixi es com es diu el meu macro-sector), a nivell de marketing no els hi veig una coherencia mundial.

En tema d’envasos les diferencies son forca curioses tambe. Aqui l’especie de saquets per replenar son molt populars, suposo que per un tema de preu, aixi com les dosis petites. Encara que com a tot arreu el preu per volum sigui mes car, el facial resulta atractiu per una gent que viu molt al dia. L’assortit tambe et planteja preguntes ja que per exemple tens 10 metres lineals de tovalloles pero no est capac de trobar-hi draps de cuina o hi han cinquanta tipus diferents de tetera, pero no hi pots trobar una maquina per fer cafe (la tipica italiana), malgrat que venen cafe molt. Coherencia? No es pas aixo el que caracteritza aquest pais. Somriures i gent, aixo aniria mes en linea.

Espero que hagueu tingut una bona entrada a l’any nou i lamento no haver tingut l’oportunitat de retrobar a tots els que hauria volgut durant aquestes darreres festes. Al menys el temps que he passat per la terreta ha estat magnific.

Eduard

PD: Aburridot el partit d’ahir, no? Per un cop que decideixo aguantar estoicament fins a les dos del mati en que comencava el partit i aguantar despert fins a la seva finalitzacio... un senzill 0-0. Com a minim he aprofitat la tele que tinc a l’habitacio J