Rumah sakit

Literalment la casa dels malalts, lo que vindria a ser un hospital o en aquest cas mes aviat una sala d’urgencies. I si, malhauradament el lloc on vaig passar divendres unes nou hores. D’entrada i per evitar patiments mes intensos, dir que nomes hi era per donar suport i companyia.

El dia ja havia comencat amb indicis negatius. Un volca havia erupcionat a l’est de Java i teniem dos fabriques parades i un cert impacte en els proveidors encara per determinar. Adicionalment se’ns complicava el cap de setmana seguent que teniem previst viatjar a Yogyakarta. Tocava visitar Borobudur despres de que l’Agost passat no hagues pogut ser possible a causa de la fi del Ramada. Els tres aeroports de la zona estan tancats per les cendres desplacades (remember del cas islandes o del xile).

Havia anat a dinar fora de l’edifici amb el Xavi. Un cop per setmana intentem sortir per trencar la rutina del menjar habitual. Pero al tornar, just entrant per la porta exterior de l’edifici ens trobem amb l’Olivier en una cadira de rodes, amb clares mostres de dolor i acompanyat per un parell de col.legues indonesis. Estan clarament esperant un cotxe per portar-lo a un hospital. Intento parlar amb ell per veure com esta, pero les dificultats per comunicar-nos son evidents. En tot cas accepta la meva oferta d’acompanyar-lo a l’hospital ja que te por que no podra parlar en angles degut al seu estat. Tenia una reunio important que inmediatament perd qualsevol valor. Li dic al Xavi que simplement informi a l’Yves de la nova situacio i amb esforcos aconseguim instal.lar-lo al vehicle. Un cop dins del cotxe em demana que truqui a la seva dona. Aconsegueix recitar-me el numero d’ella i penso que es un bon signe que malgrat el dolor pugui mantenir la consciencia. Li costa un mon respirar i es nota que el cor li va molt accelerat.

Dintre de les meves possibilitats intento tranquilitzar a la Valerie, que esta a Singapur i no sap si agafar un avio per venir a Jakarta o esperar novetats. Li dic que esperi a que tinguem un primer diagnostic abans de prendre qualsevol decisio. Arribem a la sala d’emergencies i rapidament el fiquen en una camilla i comencen a monitoritzar les seves constants vitals i l’entuben per proveir-lo d’oxigen. El cor batega a 150 pero no sembla suficient. Aqui vivim un moment d’impotencia i dolor enorme quan l’intenten punxar per injectar-li els calmants. El protocol implica que se l’entubi per les mans o els canells, pero les infermeres fallen tres o quatre vegades a trobar-li la bona vena. Aixo el fa cridar i patir moltissim pero elles no consideren altra zona que aquella. I aixo que es algu a qui les venes se li veuen clarissimes... A la enessima o aconsgueixen i despres de varies injeccions, sembla que la situacio comenca a estabilitzar-se. La respiracio s’acompassa i el ritme cardiac baixa.

Li extreuen sang i li fan un parell d’electrocardiogrames, els simptomes son d’atac de cor. Pero al cap d’una mitja hora ens comenten que els tests semblen indicar que no. Parlo de nou amb la dona per tranquilitzar-la (no puc ni imaginar-me l’angoixa que deu tenir). En aquell temps han arribat les secretaries del director general i del president d’Aqua i comencen a moure el tema de SOS international, suggerint que lo millor seria que se’l desplaces cap a Singapur un cop estigues estable. La veritat es que el seu suport es clau per facilitar tota la burocracia i malgrat que mes endavant les insistim que marxin a gaudir del dia de Sant Valenti un cop les coses ja estan mes tranquiles. Elles es queden gairebe fins al final. Es converteixen en les meves companyes de la llarga espera. Compren cafes i pastetes per fer la tarda mes agradable.

Arriba el director industrial i alguns companys mes per donar suport i poc despres arriben els de SOS. Un metge probablement britanic que s’informa de tot el que ha passat i discuteix amb la cardiologa que ha fet les proves. Ella aconsella 24 hores d’observacio alli, ell sembla mes disposat a un desplacament en jet privat a Singapur. Comencen les trucades a Paris on un consell de metges del seguro es reuneix per decidir. Sobre les cinc i mitja de la tarda, amb l’Olivier en un estat molt mes bo, es pren la decisio de desplacar-lo al pais vei. Es basa en el fet que a Jakarta no hi han tots els mitjans necessaris per fer tots els testos que volen fer-li. A part sabent que desconeixem que li ha causat l’atac, no es plan d’utilitzar un linea aeria convencional.

Ell s’havia llevat tranquil, sense cap simptoma. Es un home molt esportista (natacio i tenis de forma molt regular) i de vida sana (no fuma). Pero durant el dia havia comencat a notar algunes molesties. Primer pensava que seria un acostipat o algo aixi degut a l’aire acondicionat. Despres d’una reunio i abans d’anar a agafar el taxi per l’aeroport, ja va veure que algo no anava i va demanar per anar a veure un doctor. Poc despres l’havia torbat jo.

Un cop la decisio estava presa, tan sols faltava esperar. Per evitar esperes innecessaries fora d’urgencies, s’ha de coordinar l’hora de sortida del jet amb l’ambulancia portant-lo a un aeroport secundari. A part, per evitar problemes de trafic, es decideix que seria sobre les 9 del vespre quan es faria el moviment. Tenim per endavant moltes hores per xerrar i evitar que li doni masses voltes al cap. Sobre les sis i mitja tornem a viure un moment dur. Acaben d’ingressar un home a la sala. Hi han unes cortines amb les quals evitem que l’Olivier vegi l’escena pero no que la senti. A l’home li estan fent un tractament de recuperacio cardio-vascular (estava veient en real tot el que havia apres amb un maniqui a Lanjaron). De tant en tant es sentia el desfibrilador funcionar i jo podia veure com li feien els massatges cardiacs i el boca a boca. Estava parlant amb ell per distreure’l sobre les meves aventuretes als Alps (ell es un enamorat d’Evian), quan sentim les dones esclatar en plors... No s’havia pogut fer res per salvar-lo...

Mil imatges que et passen pel cap, reflexions, patiments, records, resolucions preses, un coctel de sensacions de viure situacions un tant extremes en la distancia. Et queda que al final, malgrat la possible sensacio de soletat, si mai et passa quelcom aixi, saps que tindras el recolzament tant dels indonesis de la companyia com de la comunitat extrangera. Trucades de suport, presencia fisica i la seguretat que no s’escatimara cap euro per la teva salut. I al final a nivell d’instal.lacions i recursos medics, quan tens diners, Indonesia no esta tant malament i Singapur esta a prop.

Finalment a les 22:30, deixava l’Olivier desti a l’aeroport.

A les 3 i pico del mati rebia un sms en que m’informava que la hipotesis mes probable era que fos una infeccio de les parets dels pulmons. Provocava la sensacio de no poder respirar malgrat els gegantins esforcos. Ara mateix acabo de rebre un missatge dient-me que acaba de sortir de la unitat de cures intensives. Passara encara uns dies mes a l’hospital fins que la infeccio hagi estat exterminada.

Eduard

“Team buildings”

L’altre dia la Clara ens preguntava: valen la pena els “team buildings”? La nostra resposta Danoniana a la pregunta va ser bastant unanime: si. I es que encara que pugui semblar una tonteria o una perdua de diners i temps, crec que donen un marc comu a l’imaginari col.lectiu de l’empresa o del departament. S’ha de saber paginar-los en el temps i en l’espai. Massa frequents perden valor, massa espaciats no creen un referent en la gent. Sempre en el mateix indret creen rutina, un indret massa especial pot semblar mes una recompensa que una forma de treball. Suposo que hi deu haver literatura mes experta que un servidor en el tema. Hi ha lloc per a la teoritzacio i sobre quina ha de ser la gestio del temps i el tipus d’activitats a realitzar.

Fa un parell de setmanes, com ja comentava en el darrer post, vaig viure el meu segon “racker” (aixi es com s’anomenen aqui). L’any anterior havia estat a l’illa de Belitung, a la costa de Sumatra. Aquest any tocava a Bandung, quarta ciutat per poblacio del pais a uns 150 kilometres de la capital. Sabent que l’any anterior al meu s’havia anat a Bali, podem deduir que es necessita una B per triar destinacio. En l’edicio passada es va planificar en divendres i dissabte, havent alguns de nosaltres tornar en diumenge ja que no hi havien prous vols amb seients buits. Aquest cop l’organitzacio va ser mes ambiciosa i van ser un dimecres i un dijous. Per un departament tant lligat al dia a dia operacional no es facil que els clients no ho acabin pagant. O potser en el fons, realment ningu es imprescindible...

Treballadors dels diferents racons recondits del pais ens vam aplegar per passar unes jornades d’integracio, alhora que de treball i lleure. Com no podia faltar a la seva cita anual, tambe hi havia el responsable de logistica de la planta de Manado (nord Sulawesi, l’illa en forma de figura Daliniana). I com no podia ser d’altra manera, va formular una pregunta (o mes ben dit va utilitzar el torn de preguntes per expresar la seva queixa) sobre lo molt poc que l’organitzacio es preocupava sobre els problemes del dia a dia que la fabrica podia tenir. I es que? En un pais com Indonesia i amb un negoci del tamany d’Aqua (12.000 milions de litres es una barbaritat) te sentit una organitzacio molt centralitzada? O be s’hauria de donar major autonomia a les regions? I a quina velocitat? Us sonen aquestes preguntes?

Sembla ser que a Indonesia no es pot fer un event d’aquest tipus sense regalar polos i camisetes al personal. No se si te com a principi el d’homogeneitzar tothom, perdent possibles distincions entre classes i personalitats; el mateix que utilitzen les escoles per justificar l’uniforme. O es tracta de quelcom molt mes pragmatic com aconseguir gratuitament mes vestuari. El cas es que fins i tot en tallers o “workshops” de poques hores, tambe esperen algun tipus de “regal”.

Exercici de trobar a Wally per identificar els dos europeus en mig de la marea.

Majoria masculina, encara que entre els mes joves el numero esta bastant mes igualat, sino mes femeni. No s’identifica en la foto, pero una minoria no-musulmana de bastant pes, especialment en els departaments en que els caps tambe ho son. I es que actualment el meu jefe nomes te un report directe que ho sigui. Evidentment no es un reflex de la societat d’Indonesia, pero probablement si de les elits economiques mes que politiques. En tot cas, deixo aqui una simple pinzellada. Els analisis mes socials els deixarem per altres posts on sigui un tema central.

Temps per a presentacions, resulats, visions i missions. I a la tarda una mica de treball en equip. I es que alguns dels moments que mes es recordaran encara havien d’arribar. Com els hi agraden molt fer-se fotos, doncs per comencar un petit foto-call.

Despres un soparillo gaudint de les vistes sobre la ciutat sense una gota d’alcohol. Aquest tema donara per a mes, pero resumint no hi ha alcohol en els esdeveniments d’empresa. Certa hipocresia, pero es un pais amb unes contracdiccions brutals en els aspectes religioso-socials. I s’ha de reconeixer que no el necessiten. No tenen cap mena de vergonya per fer coses que, nosaltres els europeus, en aquest context nomes fariem en condicions d’especial “contentillo”. L’activitat estelar era el: “Supply Chain got talent”. Una especie d’operacion triunfo on participaven els 7 grups o individus que s’havien llencat a l’aventura. El director del departament i els 6 que li reportem directament feiem de jurat. Aqui em teniu amb paper Risto Mejide. I es que despres de les actuacions tambe feiem comentaris. Tots molt positius i ja em vaig llencar amb dos frases de bahasa indonesi.

Per comencar una noia cantava contornejant-se de forma molt sensual amb alts tacons i roba ajustada. Si no hagues tingut la cara plena d’acne i uns quants quilos de mes, potser hagues pogut ser sexy. En segon lloc una dona de l’est (de Surabaya, no de Bulgaria, eh!!), amb vel pero amb unes sabates de talo alt brillants cantava una de romantica (va acabar en un meritori segon lloc). En tercer lloc els que a la postre van ser els vencedors i que aqui teniu fotografiats :

“Em falten les paraules per descriure el que acabo de veure”, aquest va ser el meu comentari. Un sketch llarguissim sobre un programa popular d’humor va ser l’aposta de l’equip de planning (evidentment no vaig entendre res). El mes gras de la supply es va arrancar a cantar emportant-se el tercer premi. I les altres dues actuacions eren dos que feien monolegs al pur estil “club de la comedia”. Com que tampoc em va semblar que la gent rigues molt, no els vaig puntuar especialment be. A partir d’alli tots a ballar seguint els passos d’un ball molt popular aquests dies. El xaval de negre va demostrar ser el gran lider que necessitavem per guiar els nostres passos.

L’endema una gimcama per Lembang, un poblet una mica mes elevat que la gran ciutat. N’he fet moltes al llarg de la meva vida (com a escolta o falc sardanista tinc certa experiencia), ara cap en que et donessin un cotxe amb xofer i consistis en anar a diferents indrets per fer una foto i pujar-la al Facebook o be al twitter. Sera que les noves tecnologies tambe arriben a aquesta forma d’esplai. I si una cosa hi ha clara es que l’exercici fisic per lleure i la gran majoria indonesia no tenen cap atraccio mutua. Aqui apareixo liderant al meu equip per com a minim fer una mica el xorra.

Poc esperit competitiu teniem quan el primer que vam fer va ser parar-nos a fer un cafetonet mentres la resta d’equips es llancaven a anar el mes rapid possible a complir els objectius. Tot i aixi no crec que fossim els darrers... Despres d’aixo dinaret en un lloc forca majo, amb vistes sobre terrassetes de te i curiosament l’activitat de la tarda era culinaria (dic jo que ho haguessim pogut fer al reves... pero be, la logica d’aqui no es sempre la mateixa que la nostra). Ens van ajuntar amb grups una mica mes grans i amb els punts que s’havien fet en les proves del mati (no se ni com els contaven) et donaven un pressupost per comprar el menjar i els estris. Aqui va haver un moment molt cultural quan tots els homes i una de les dones (que mai ha cuinat en la seva vida) van desapareixer i nomes les dones i alguns jovenets es van ecnarregar de la tasca. En un espai una mica mes amagat alguns dels homes se’n van anar a fer una cerveseta (anem introduint nocions poc a poc). Mentres uns altres van decidir que com hi havia un rei (el que havia de decidir quin era el plat mes bo), doncs mereixeia una guarda d’honor (excusa per poder disfrassar-se de nou).

Vaig quedar gratament sorpres del que va currar-se el meu equip.

De retorn cap a Jakarta, una constatacio de nou del mal estat de les infraestructures indonesies. La que probablement hauria de ser la millor autopista del pais, o la segona a molt estirar, amb uns clots de mes d’un pam que fan que circular-hi a mes de 80km/h resulti una aventura. Amb el poc valor que li donen al risc, els xofers d’aqui no semblen veureu aixi, amb lo qual el “hari-hari” (perill, o amb la calma) es probablement la frase mes dita d’un occidental.

Avui potser l’he fet una mica llarg el post, no?

Eduard