Corren mals temps per l’europeisme. Les enquestes reflecteixen que el desencís de la població amb la unió europea no para de créixer. Xipre, Espanya, Grècia i Portugal encapçalen la llista de països on el sentiment europeista passa per hores mes baixes (intercalat per allà enmig hi hauria també el Regne Unit, però aquest darrer, jo crec que per motius diferents). La política de l’austeritat seria el principal motiu, però jo diria que simplement ha servit per fer aflorar pensaments que ja estaven presents. El tema donaria per una llarga dissertació, però ho resumiré en una opinió una mica a contracorrent i tornant a parlar de nou d’un tema pel que no estic ni remotament format. Tanmateix, com aquest es el meu espai, m’hi llenço. Crec que es una mica populista i fàcil, trobar en l’austeritat la culpable de tots els mals i a la unió europea com la seva instigadora.
Crec que una dosis d’austeritat es necessària i positiva. Toca netejar els excessos de polítiques superficialment expansionistes que han suposat un pesat llastre per a la productivitat i innovacions del continent. I encara mes en els estats del sud. No posaré en dubte les tesis Keynesianes, en que en temps de crisis i caiguda de l’activitat privada, l’estat ha de compensar amb polítiques d’estímuls, encara que provoquin dèficit i deute, per mantenir un cert nivell d’activitat i crear un cercle viciós positiu en que acaba resultant en un cert manteniment del consum intern. En aquest aspecte es forca il.lustratiu el capitol d’economia del “Assuntes exteriors” d’en bo d’en Calcada. El problema es que els multiplicadors a Europa i especialment a Espanya son inferiors a 1 per l’obra publica. I aixo es deu escencialment al fet que n’hi ha tanta ja feta que el valor afegit residual de la nova, es a dir l’augment d’activitat economica que genera es petit comparat amb el cost d’executar-la.
Als anys 30 o despres de la segona guerra mundial, aixo no era aixi i per tant sortir de les grans depressions no va ser tant dur o al menys va ser mes rapid. Avui en dia, les solucions han de venir per altres camins. El fracas estrepitos del ‘plan E’ de Zapatero n’es un clar exemple. L’obstinacio per continuar construint AVE en les provincies remotes es una demostracio de que no se n’ha apres molt.
Per mi la clau del nostre futur radica en l’educacio. No cal utilitzar lemes tant liberals com els dels instituts de Singapur, pero s’ha de pujar clarament el nivell d’exigencia i de resultats.
Potser el fet de tenir una mare mestra, i de vocacio, et fa donar mes importancia a la professio. Potser el fet de tenir una germana doctora et fa pensar que la recerca i investigacio es l’ultima de les partides pressupostaries que s’ha de retallar (ull, amb aixo tampoc dic que no s’ha d’augmentar la productivitat, que no justifico que hi ha malversacio de fons tambe en el mon dels cientifics). En tot cas, una tonica que he vist en els paisos mes avancats en que he viscut es que l’educacio es un dels grans pilars de la societat i que la recerca es fonamenta sobre una gran estrategia estatal i un suport privat complementari i de gran pes.
No sabria donar les claus per aconseguir el que nomes postulo com a principis. El que si se es que amb lleis com la de Wert, no s’aconseguira el proposit. Reduint el sou dels professors, augmentar el numero de hores treballades i fent populisme sobre la figura dels mestres, no s’aconseguira atreure talent cap aquesta professio clau pel nostre futur.
I com darrerament estic recomanant alguns blogs que valen la pena. Aqui en teniu un sobre el tema (http://eduvalors.blogspot.com.es/), escrit per un company de classe del collegi, encara que porta mes d’un any sense nous posts, n’hi ha alguns que valen la pena. No coincidirem a nivell politic, pero si que puc dir que algo he apres llegint-lo.
Eduard
PD: Com es pot apreciar al principi, aquest es un post que havia comencat fa uns quants mesos i abandonat posteriorment. Era quan encara tenia corrector de catala... Al continuar-lo he introduit el tema de l’educacio que probablement no tenia en ment en el moment d’iniciar-lo, pero aquesta es una de les possibilitats que s’obren quan no s’es massa estricte amb el contingut.
PD2: Per contra, un dels paisos on les tesis Keynesianes tindria major efecte es la Republica d’Indonesia. L’estat lamentable de les infraestructures, l’escas gast social, fa que els multiplicadors hagin de ser espectaculars. La generacio de riquesa seria encara mes rapida que en l’actualitat. Nomes s’ha d’acabar amb un problema estructural molt mes greu que aquest, i com ja s’haura endevinat es la corrupcio.
