Ramada

Reconec d’entrada que no soc, ni de lluny, la persona mes respectuosa sobre el tema. Soc algu que te el sentiment religios sota minims i tinc molt clar que Deu, o similars, son conceptes innecessaris per explicar-me el mon en el que visc. Poques certeses tinc tant clares com l’ateisme i el fet que tot el que soc no sigui sino la mes remota de les probabilitats de l’atzar no em genera cap mena d’angoixa vital. Tanmateix reconec que el fenomen religios es important per entendre les societats en que vivim i encara que em provoqui certa perplexitat, reconec que quelcom del tema se m’escapa quan gent molt formada i capac demostra una vertadera fe creient.

Quan la gent em pregunta que es el que no m’agrada d’Indonesia, normalment responc amb topics mes o menys estesos : la contaminacio, la bruticia, el trafic, l’estat de les infraestructures o la corrupcio. Tanmateix m’he de reconeixer que una de les coses que mes em molesten es el pes que te la religio en la vida publica. I aixo que al mateix temps reconec que es un sistema molt menys intrusiu que en altres paisos, pero no deixa d’anar molt mes enlla del que seria el meu model.

La constitucio de la republica reconeix la llibertat religiosa de l’individu, encara que nomes hi han sis religions oficials (Islam, Catolicisme, Hinduisme, Budisme, Protestantisme i Confucionisme) i cada individu queda enregistrat sota un d’aquests paraigues (la teva religio apareix al document d’identitat) i els matrimonis entre diferents creencies estan prohibits (pero les conversions son posibles, quedarieu sorpresos de la de pares occidentals que no saben que els seus fills profesen la fe a Mahoma per haver-se casat amb la seva parella indonesia!). Les principals festivitats de cada religio tambe o son a nivell nacional, malgrat que per sobre del 85% de la poblacio es sunita, fent que sigui el pais musulma mes poblat del mon.

Aquesta preeminencia fa que estem vivint uns dies un tant especials. Des de finals de juny i fins la setmana que ve es el mes sagrat del Ramada, conegut per obligar als fidels (excepte en una serie de condicions) a l’abstinencia de menjar i beure mentre el sol es passeja per l’horitzo. No sempre es fa en la mateixa epoca de l’any, sino que cada any s’avanca en quinze dies. Aqui aixo no impacta massa, ja que sempre el periode d’abstinencia dura 12 hores minut amunt, minut abaix, pero esta clar que en latituts mes al nord o mes al sud, que sigui en estiu o en hivern no es la mateixa penitencia.

Donat que es tracta d’un periode de reflexio en Deu, alguns dels plaers de la vida son restringits i aixo evidentment implica limitar la festa i l’alcohol. Les discoteques i pubs son obligats a tancar mes d’hora, les publicitats d’alcohol son amagades o cobertes, la venta es restringida i en els bars et serveixen la cervesa en tasses de te. Pero com estem a Indonesia i sempre hi han excepcions, el fet d’haver-se disputat el mundial de futbol, ha fet que hagin sigut molt tolerants els dies de partit, amb cap pub tancat mentres hi havia algun partit en joc. El primer dia de Ramada, aixi com el central i el darrer, alli si que els pubs son fortament invitats a tancar i qualsevol transaccio d’alcohol es fortament denunciada per la policia religiosa o les milicies dels partits islamistes.

Una de les majors molesties que sent el turista que visita Indonesia (a excepcio de Bali, una illa majoritariament hindu) es la crida a l’oracio que fan des dels minarets de les mesquites; notablement la crida de les 4 de la matinada... Doncs en periode de “puasa” (o abstinencia), les crides son mes frequents, llargues i (al menys aquesta es la sensacio) mes cridaneres.

I el costat positiu de tot aixo per a un no devot? Doncs que un dia es celebra el “Buka Puasa” o lo que vindria a ser un sopar de Nadal i un cop s’acaba el periode hi han dos dies de festa nacional que normalment acaben sent una setmana llarga (les empreses acostumen a donar dos dies mes de festa i l’empleat se n’agafa algun mes). I es que no deixa de ser el moment de l’any en que les families es junten i es foten els grans tiberis. Tambe es el moment en que la classe alta i la mitja-alta d’Indonesia ho passa pitjor perque es queden sense servei, descobreixen doncs que hi ha una zona de la casa que es diu cuina, o que els seus fills existeixen mes de 20 minuts al dia, i tenen algunes necessitats que ells ignoren com satisfer sense la nani.

Tambe es un moment en que els supermercats treuen a la venta productes especials, com sarongs (l’especie de faldilla que utilitzen per entrar a les mesquites o als temples hinduistes) o galetes tipiques de l’epoca. Moltes similaritats amb el “nostre” Nadal, encara que amb la penitencia afegida de no ingerir amb la regularitat habitual. Aquesta manca d’aliment i sobretot una certa deshidratacio, afegit a haver de llevar-se a les 4 del mati per foter-se un banquet que els permeti aguantar tot el dia, fa que la productivitat laboral es vegi afectada. Si ja en un mes qualsevol, no ficariem l’indonesi promig com un exemple d’eficiencia, en aquests moments, el seu rendiment es comporta de forma inversament proporcional al seu nivell de somnolencia.

I tothom ho respecta? Doncs no ho se... Per un costat mai havia vist els restaurants del meu edifici tant plens, si be es cert que a la cantina durant aquests dies hi ha una llista amb tots els no-musulmans i son els unics amb dret a menjar. Al mateix temps, les dones durant la menstruacio tenen prohibit fer l’abstinencia, encara que, oficialment, han de recuperar els dies perduts en un altre periode de l’any. Tambe la proporcio de no-musulmans en la meva oficina es mes elevat, ja que les minories religioses ostenten el poder economic i financer (molt lligat a la seva etnia xinesa).

Eduard

PD: Dimarts estare molt pendent de la publicacio dels resultats electorals. Suposo que no sera definitiu i haurem d’esperar al tribunal constitucional, pero en tot cas, s’ha de reconeixer que vivim uns dies intensos i a la incertesa electoral s’hi afegeix la situacio de Gaza, que comporta una gran excitacio al carrer. Manifestacions, molta policia protegint l’embaixada americana, i molts joves moteros liant-la per les nits. Interessant moment de geo-politica que estem vivint en aquest indret del mon, encara que Ucrania ens faci la competencia...

PEMILU

L’acronim de Pemilihan Umum o lo que vindrien a ser les eleccions. Aixo es el que hem viscut avui, dimecres 9 de Juliol, festa nacional realment respectada (pocs dies es paren les fabriques d’Aqua tant com avui). Com que finalment nomes s’han presentat dos candidats, en principi no hi hauria d’haver segona ronda. Dic en principi, perque de moment tots dos s’han declarat guanyadors. Els resultats oficialment haurien de ser anunciats el 22 de Juliol, pero segons els primers sondejos, els resultats seran molt apretats, amb lo qual no seria massa sorpresa que s’impugnessin i la decisio final acabes al Tribunal Constitucional. Seguint el curs del sistema democratic, no seria estrany que no tinguessim nou president fins a finals d’Agost (de totes maneres, la presa de posessio es a l’Octubre).

El que no descarten alguns analistes, sobretot si el declarat perdedor es Prabowo Subianto, es que apareguin els tancs al carrer. No deixa de ser un escenari poc probable i amb multiples matissos (podria ser mes en un estil “Tailandia” en que els tancs son practicament un element “decoratiu” que un escenari d’enfrentament civil), pero vaja, la democracia aqui es molt jove (tot just 16 anys) i molt imperfecta, amb lo qual totes les especulacions son possibles. El que si que esta passant es que els militants de cada bandol han sortit al carrer a celebrar la “seva” victoria. Sense grans incidents de moment, pero els propers dies semblen interessants. Els discursos dels liders semblen induir a la calma, demanant a la gent que respectin el proces i tinguin la paciencia d’esperar el contatge oficial. Pero en el mateix moment, recorden que ells son guanyadors i que no deixaran que aixo els sigui “robat” recordant que poden mobilitzar el seu personal per fer-se respectar.

I qui son els dos candidats? Doncs amb la papereta numero 1, els indonesis poden votar per la parella Prabowo Subianto – Hatta Rajasa (el segon com a vicepresident).

Son la clara imatge del stablishment actual. El presidenciable porta practicament una decada treballant per aquest moment (en les passades eleccions anava com a vicepresident de la candidatura derrotada). General retirat de l’administracio del dictador Suharto, embolicat en atemptats contra els drets humans durant la repressio del ’98. Es vist com el tipic tipo dur que pot portar estabilitat en un pais en que molts pensen que nomes pots controlar gracies a l’exercit. Sabent que a Indonesia, la figura d’un lider suprem es bastament reconeguda, no es d’estranyar que tingui molts numeros de ser president, mes per la por al canvi i pel suport de les classes altes. A part es considera un bon orador, en un pais bastant incult, aixo te pes tambe. Els partits mes islamistes el recolzen, amb lo qual simplificant acaba significant les posicions mes conservadores. L’acompanya un Hatta que per simplificar nomes mencionar que l’aeroport de Jakarta es diu Soekarno (versio holandesa de Sukarno) – Hatta.

Amb la butlleta numero 2, trobem la parella Joko Widodo – Jusuf Kalla.

Jokowi (tipica reduccio indonesia a un sol nom partint de dos) es, salvant centenars d’anys de democracia de diferencia, l’Obama local. Petit empresari que no pertany a la casta governant, es l’actual governador de Jakarta, encara que nomes ho ha estat un any, preparant-se per fer el salt a la presidencia. Originalment venia de ser l’alcalde de Solo (o Surakarta, encara no se perque aquesta ciutat te dos noms ;-)), a Central Java. Guanyador durant uns quants anys del titol de “Millor Alcalde de la Republica”. Des de l’optica europea no deixa de ser un estereotip del tipic populista, amb bones paraules pero poc contingut, encara que es cert que ha aconseguit posicionar-se (amb resultats concrets) com un lluitador contra la corrupcio. Es el favorit de la comunitat internacional i sobretot dels joves. Sabent que un terc dels 190 milions de votants tenen menys de 30 anys, i un elevat percentatge ho faran en aquestes eleccions per primer cop, aixo te un pes molt important. Es el candidat del partit mes representat en el parlament nacional (eleccions del passat 9 d’Abril), partit que tambe en optica europea, es podria considerar d’estetica un tant naziofila. 

L’acompanya en l’aventura l’actual vicepresident, malgrat que el seu partit (en una situacio gens inversemblant aqui) es pronuncia a favor de l’altra candidatura. Es un personatge que apareix a la pelicula “Art of Killing” en un acte de l’organitzacio paramilitar Pancasila. Com veiem, Jokowi es algu de fora del stablishment i que suposa un perill per la casta, ja que representa les noves aspiracions d’una joventut que cada cop te mes recursos. Tanmateix, no es en cap mesura un revolucionari i sap que per gunayar en un pais, on la dispersio geografica es enorme i el caciquisme norma de joc, ha d’acceptar compromisos amb partits i figures que no son lluny de l’univers de corrupcio que diu voler combatre.

I que li espera al nou president? Lluitar contra la corrupcio i els milions de persones que viuen d’aquest sistema, rellancar una economia que mostra signes de frenar, recuperar el valor de la Rupia (ha perdut un 30% del valor en menys d’un any) i retirar de forma important els subsidis en el combustible (amb la Rupia tant baixa, es poden menjar un 30% del pressupost nacional, diners completament necessaris per millorar la infraestructura). Una feina gens facil i poc agraida ja que el darrer punt especialment, generara molta contestacio social. Pero no ens enganyem, tot es fara amb un somriure a la cara.

Crec que tenim per endavant uns dies molt interessants.

Eduard

PD: I ja sabeu, que l’opinio en espanyol de la persona que mes sap de politica comparada Indoensia-Espanya la teniu al seu Warung Politik : http://warungpolitik.com/

PD2: Feia molts dies ara que no escrivia, pero es que no paro gaire...