En defensa d'Indonesia

Se que alguns de vosaltres us vau preocupar quan vau sentir a parlar del naufragi que va haver a Indonesia amb quatre turistes espanyols implicats. Dos van ser rescatats amb la resta del grup de turistes i tripulacio, mentre que els altres dos havien pres una decisio diferent i a dia d’avui continuen oficialment desapareguts. Es tractava d’una petita embarcacio que recorria un trajecte forca popular en els circuits de motxillers, de Lombok a Flores. I ja sabeu que be podria estar fent-ho jo un dia d’aquests.

Ahir en parlava amb el consul d’Espanya despres de jugar el tradicional partit dels dissabtes amb Bugils (encara tinc pendent un post sobre aquest equip, no n’hi ha dubte d’aixo). Les families dels perduts s’han desplacat prop del lloc de l’incident per presionar i financar la recerca. I el consul tambe s’hi va desplacar per presionar al govern local a continuar ficant recursos i esforcos en la busqueda, quan es va publicar en la prensa espanyola que Indonesia voliar desistir. El fet que el ministre d’exteriors estes a Bali (en lo de l’Alianca de les civilitzacions del Zapatero), suposo que algo va aportar a la causa, i encara que en la prens els merits se’ls emporta l’embaixador, l’unic que de veritat va estar sobre el terreny va ser el consul (ja se sap, els jefes sempre s’emporten els honors).

El cas es que durant la setmana vaig llegir una nova actualitzacio de la noticia i al final d’ella em vaig indignar una mica amb l’opinio del supervivent, casualement periodista (http://politica.elpais.com/politica/2014/08/25/actualidad/1408967097_153087.html). Em va semblar molt facil carregar contra Indonesia de tot lo passat. No dic que no hi ha veritat en el fet en que probablement no es depuraran responsabilitats i que no servira per millorar les condicions de seguretat en que es fan aquest tipus de trajectes. Pero em sembla ingenu poder pensar que quan viatges no et plantegis que estas prenent uns riscos, que no ens enganyem, estadisticament son molt petits, perque segur que al llarg de l’any per aquesta ruta hi passen milers de viatgers. I dins d’aquesta ruta, el nivell de les embarcacions pot ser molt variable, encara que la majoria no tenen cap sistema de navegacio electronic. Pel que em diu la gent que hi ha estat, el fet que nomes hi haguessin 5 persones de tripulacio, els fa pensar que devia ser de bastant low-cost, potser pirata fins hi tot (Tots sabem que aqui a Indonesia, el servei esta basat en ficar-hi molta gent, gairebe a una persona de tripulacio per cada turista).

Fos com fos, esta clar que estem parlant d’un pais relativament pobre i corrupte, on molta gent veu al turista com una fons d’ingres inagotable i s’hi llenca amb el que pot. Pero no pots dir que aixo sigui una sorpresa i per aixo tambe, excepte Bali, no esta en els circuits mes habituals del turisme de masses, sino que continua sent escencialment una destinacio de “Lonely Planet”. I a tots ens passa, que entrem en la deria del regateig i acabem prioritzant estalviar-nos quatre rupies mes que pagar el premium d’una major seguretat.

Pel que fa a la cerca, doncs esta clar que sense desplacar-te a la zona, no pots saber si realment es fa o no i a quin nivell d’intensitat. Tenim diferents maneres de veure la vida, aixi que pel que a un indonesi li pot semblar que ho esta fent lo millor possible, a tu et semblara perdre el temps. Malgrat tot, han utilitzat els dos helicopters que tenien i aixo que com deia “als militars no els hi agrada parlar amb civils”. Tambe s’ha d’entendre que aqui tenen un concepte molt mes diari amb la mort i les desgracies “naturals”. No tenen els mateixos recursos que Europa per dedicar-los a la recerca de dos persones quan hi han tantes necessitats a cobrir. I les families (una d’elles encara esta alli mantenint de forma privada el dispositiu), no pode perdre l’esperanca, pero vist en una optica molt racional, pinta que no hi han molts motius per ella.

Es per tot aixo que dir que “en Indonesia estas vendido”, em sembla una lectura molt superficial de la situacio. Com si el muntanyer que te un accident al Karakorum pretengues que anes un helicopter a recollir-lo. Si, viatjar per Indonesia te un nivell de risc mes elevat que en fer-ho per Espanya (encara que pots esperar que el vaixells del llac de Banyoles no s’enfonsin en una aigua molt mes calmada que al mar de Flores). El nivell de risc tambe depen dels estandards que et marques en el teu viatge a nivell personal, on vols anar i a quin preu, pero hi han moltissimes coses mes arriscades a fer. I tambe pots preveure que en cas d’accident, les reaccions no seran les mateixes que les que estas acostumat. Pero, no es per aixo que viatgem? No es per veure diferents concepcions de la vida?

Eduard

PD: Alex, primera aparicio al blog i ja esdevens l’entrada mes popular de les 55 publicades ;-)

T’he d’anunciar algo

Aixo em va dir ma germana el passat dia de Nadal. La resta dels presents en semi-cercle al meu voltant esperant la meva reaccio. Estava clar que anava a ser tiet. I uns mesos mes tard, l’Alex decidia que estar-se una setmana mes del compte a la panxa de l’Ester estava be, pero que ja havia arribat el moment de fer aparicio.

Primer detall que ens uneix i es que jo tambe hi estava molt be al ventre de la mama. Molta gent titlla als meus pares d’extremadament calculadors, al saber que comparteixo dia d’aniversari amb ma germana. Despres toca aclarir que jo soc el “retrassat” dels dos, mentres que la data de naixement d’ella, el marca el pont de la purissima, combinat amb l’aficio a l’esqui del ginecoleg que s’encarregava del tema. I ara es de nou ella la que s’avanca, o mes aviat soc jo el que queda completament enraderit, pero extremadament satisfet. I es que aquesta preciosa parella acaben de ser pares.

I encara mes, han fet padrins a aquests dos.

Per coincidencies de la vida, un dels catalans d’aqui, esta vivint el mateix amb deu dies de diferencia. La impotencia de la distancia, de no estar alli per veure les evolucions del dia a dia, la sorpresa de veure com un germa dona un pas mes i es converteix en pare, saber que els teus pares han canviat d’estatus i una nova generacio familiar comenca a fer aparicio. Perque ens portem mes d’una decada de diferencia, recordo perfectament l’aparicio dels meus cosins, aquells essers tant petitons (i que ara un parell d’ells em treuen un pam), pero no deixaven de ser els fills de les meves tietes, persones que sempre havien estat grans respecte a mi. Ara no, ara es el fruit de la meva companya d’infantesa, d’adolescencia, aquella que des de que tinc records ha estat al meu costat fins que a finals dels disset vaig decidir anar-me’n a estudiar a Barcelona.

I m’omple d’orgull i admiracio que aixi sigui. A mi no m’ha arribat el temps de ser pare, pero estic encantat amb la funcio de tiet. Aquell que com en la canco de Manel li porta un boomerang de l’altra punta del mon. Aquell que de moment es contenta en veure’l en una pantalla de skype, pero que sap que sera un nen d’allo mes felic i estimat.

I es que totes les decisions tenen un preu i quan t’en vas a viure a mes de 10.000 kilometres de casa, assumeixes que et perdras aquest tipus de moments. I malgrat aixo, encara em compensa. Malgrat que se’m caigui la baba en rebre els whatsapp amb imatges seves. Sumant-hi tambe els altres anuncis que no he pogut festejar, els altres naixements que no he pogut viure. Pot semblar egoista, pero al final l’instint em guia en aquests indrets i no per desconeixement del cost.

Ja deveu saber que no crec en el matrimoni. Juntant-hi una manca de religiositat i uns afegits de liberalisme, no veig el perque del ritual. Pero no es ni molt menys quelcom de completament dogmatic, mentres no hi hagues ritus religios, podria fer el “paperina” durant un dia (i podria pagar-ho i tot!). Tant mateix, he de reconeixer que m’agrada que m’invitin a les nupcies. Be les d’amics, perque els casaments familiars si que els evito des de fa anys. Fins ara m’ho he passat be, tant els que creia que havia d’anar com en alguna que no sabia molt be perque m’havien invitat.

I es que em va fer molta il.lusio que el Samuel m’invites a la seva, saber que despres de tots aquests anys de distancia encara volia que l’acompanyes en el seu dia. Pero es que probablement aquell segon any de BUP al Joan Oro va marcar magicament les nostres vides. I m’hagues agardat molt anar a la boda del Jose i retrobar-me amb tota la colla de genials organitzadors del Forum. Rememorar aquella boda tant curiosa de la Panadella i totes les histories que vam viure en un dels anys mes intensos de la meva vida. I la boda d’en Silver i na Ivette, companys catalans i cules en els magnifics mesos a Granada. I la despedida d’en Iago, amb viatge a Berlin inclos i tot el que aixo suposa. I mil altres moments que m’he “perdut” amb gent que val un imperi. I per que?

No em sento plenament identificat amb ella, pero he de reconeixer que m’agrada molt :

Eduard