Literalment la muntanya de foc. Volca, de Vulca, el deu del foc en la mitologia romana. La fascinacio per un dels fenomens que mes ha condicionat la morfologia del planeta. Recordo que en un dels primers treballs en equip en l’edat escolar, amb el bo d’en Quiri, i potser amb algu mes, vam fer-ne un. Amb escaloia en vam fer la tipica forma coneidal, pero lo millor era el dia de la presentacio que tot juntant bicarbonat i vinagre, simulavem una erupcio de lava. S’havia d’ajuntar-hi un treball documental, pero el que no oblido es la maqueta i els assajos en la cuina del carrer Segria, aquella casa que tant em fascinava de petit.
Per aquelles dates tambe devia fer les tipiques visites als volcans dels voltants d’Olot i suposo que abans havia vist el Teide, encara que de les Canaries no recordo especialment res. Es per aixo potser, que el pais que mes em va fascinar en aquest sentit va ser Xile, probablement el pais mes impressionant a nivell turistic que he visitat mai. El primer el recordare, mes per ser l’indret mes remot que he visitat mai, mes per tota la resta de l’illa descoberta en un dia de Pasqua, mes per totes les implicacions antropologiques de l’indret, que per la preciositat del seu con, que tambe.
El segon pero, no deixa de ser aquell que mes m’ha impresionat. El fet de que estigues tot nevat, ajuda. El fet que la pujada fos amb grampons i piolet mentres que la baixada era un plastic al cul i anar lliscant, tambe el fa especial.
Que fos el segon mes monitoritzat del mon, incloent un semafor i un codi de conducta, te’l fa recordar.
Pero sentir el poder de la muntanya als teus peus, que allo ronroneja de veritat, que surten unes emanacions sulforoses i que t’expliquen que fins fa pocs anys encara es veia la lava des del crater on estas, allo fa que no te’n oblidis mai.
Aquell soroll, aquella sensacio d’inestabilitat, d’indefensio davant els poders de la geologia. Et fa sentir una humilitat molt necessaria. I es que a part, des de baix era just com els dibuixava d’infant.
Indonesia, per constituir l’anell de foc, s’emporta tots els ranquings (ja teniu dos paisos per respondre ;-)). De fet, de les principals illes de l’arxipelag, tant sols Borneo no te relament volcans.
Un dels mes visitats i fotografiats, per no dir el que mes, es el Bromo, a l’est de la mateixa illa de Java. I alli es on ens vam dirigir en la mes numerosa de les visites que he tingut. Quan encara vivia a Singapur, petit vol a Yogjakarta, visita a Prambanan i tot fugint del Ramada, direccio a un indret, que no per mes massificat, no deixa de valer la pena visitar.
Malgrat les cares de fred, tant sols estem a uns dos mil metres d’alcada, pero ja es veu que en la distancia n’hi ha un de mes alt. Es tracta del Semeru, un 3,600 i pico, coronat aquest “estiu” (en referencia a l’hemisferi nord, ja que aqui, moltes estacions no hi han). Aquest cop amb companyia del meu jefe i aprofitant que ell estava de Rodriguez, vol a Surabaya i en un cap de setmana i de bona matinada coronavem el volca i repetia la foto anterior en el sentit contrari.
De nou un volca de forma “perfecta” i aillat de la resta. Pero s’ha de reconeixer que si de bellesa estem parlant. De moment a Indonesia, el Rinjani s’emporta la palma, pero vaja d’aquest ja en vaig parlar prou en el seu moment: http://eduanon.blogspot.sg/2013/09/rinjani-trekking.html. En el que no hi ha massa diferencia es en la duresa del tram final. Tres hores ben ben empinades en que cada metre que ascendeixes el sufreixes ja que el terra, format per la cendra volcanica, et fa lliscar com si de neu es tractes (les baixades son tot un plaer si no tens por en emplenar-te el calcat de muntanya i qui sap si alguna cosa mes).
De molta menys alcada, pero mes actiu, en aquesta categoria enquadrariem el Sibayak, volca del que treiem aigua per una de les fabriques, la de Brastagi, al nord de Sumatra. Al seu vei no s’hi pot pujar perque fa poc va erupcionar i encara ara te mes activitat de la recomanable. En canvi en aquest no cal ni guia ni transport, sortint caminant directament de l’hotel fins la cima. Parant-me tant sols a prendre’m fotos, amb tot d’escolars que estaven encantadissims de poder immortalitzar, el fet de trobar-se un estranger extrany que puja muntanyes tot sol.
Tanmateix, al mes famos d’Indonesia hi vaig anar ara fa dos caps de setmana. Amb una pel.licula dedicada a ell (Krakatoa, a l’est de Java, http://www.imdb.com/title/tt0064555/, que encara no he vist), pero mal titulada perque el volca esta a l’oest de Java, just entre l’illa de Java i la de Sumatra. Considerat el volca mes perillos del mon, te una historia forca interessant. Al 1883, tres cons volcanics implosionen i tant sols en queda la meitat d’un, actualment anomenat Ibu Krakatau o be “mare Krakatau”. En aquest moment els impactes de tal explosio van fer que aquell any la temperatura mundial baixes mes d’un grau i va fer que el cel fos mes fosc durant alguns anys.
Entre 1927 i 1929 va tornar a erupcionar, pero en sentit contrari, creant un nou volca sorgit del mar: l’Anak Krakatau o “fill Krakatau”. Aqui el teniu:
La darrera erupcio data de 2011 i encara avui, nomes et deixen pujar fins a la meitat del con, ja que les parts superiors estan considerades massa calentes. Els diferents colors de lava seca, es poden vivament apreciar.
Pero no tots els volcans d’aquest any han estat a Indonesia, ja que aquest any he visitat el segon pais mes volcanic del mon. Tambe a l’Asia trobem el Japo i el seu mitic Fuji, que despres de les primeres nevades deu ser molt espectacular, pero per algu que viu a l’anell de foc, a l’estiu no deixa de ser un volca mes ;-) (que m’estic mal acostumant, si, ja ho se).
Considerat sagrat, lloc de peregrinatge local, te un temple al cim (i una estacio metereologica, que sense tecnologia no seria japones). Com tambe es lloc de peregrinatge l’Agung, el volca mes alt de Bali, i excursio frustrada d’aquest any, en que per culpa de la secretaria del meu jefe, no vam poder descobrir encara. Pero es que sempre queden nous viatges en presepectiva sigui quin sigui el motiu.
Eduard
