Antimadridista

M’he llevat una mica afonic despres de la nit d’ahir. Molta cervesa i molt cridar durant la retransmisio del partit son la combinacio que ho explica forca be. I es que el classic dels classics sempre fa sortir l’animal que tots portem dins. Cridar contra l’arbrit i la seva actuacio tant casera, tractar de fills de puta en amunt a qualsevol jugador que vestis l’elastica blanca, i perque no, lamentar algun dels errors dels nostres. I es que durant el partit, destilo agresivitat, convertint-me mes en un boig noi que en la persona tranquila que acostumo a ser. Lo bo es que normalment nomes dura els 90 minuts de la retransmisio i despres recupero les relacions cordials amb els madridistes.

De la velada d’ahir no tinc fotos, pero en tot cas, a part de l’Adria al meu costat, la resta de l’Eastern Promises estava forca tranquil. El que si recordo com un partit que vaig fer bastant l’energumen era al 2012 a Cardona. L’inici de la debacle barcelonista. L’ultima esperanca perduda de guanyar el que hagues estat la darrera lliga de Guardiola.

I es que per una persona tant poc religiosa com jo, el que potser s’apropa mes a un sentiment religios per mi es el futbol. I no perque sublimi el meu equip a la figura d’un Deu, pero si per assimilar l’arxienemic com si fos el diable, Satanas en forma de Real Madrid, i en totes les seves possibles formes. Aquella entitat que et pot fer por quan els veus envalentonats i el teu equip no esta a l’altura, aquell que sera l’objecte de totes les teves burles quan l’has vencut. I com en qualsevol confrontacio divina, mai hi ha cap victoria definitiva, cap derrota que no sigui alleujada per la seguent victoria. Un cicle que es retroalimenta per la simplicitat del seu concepte i per la complexitat dels seus matisos. I es per aixo que esdeve tant global, quelcom que surgeix d’un fet intrinsecament local.

De forma mes racional o mes subjectiva, al final el Real Madrid acaba representant en la seva historia i en el seu present, el model de les coses mes odiables d’Espanya. Impulsat i projectat internacionalment com a eina de legitimacio del regim franquista (com moltes altres dictadures, pero aixo ja ho vaig tractar quan comentava el bon llibre del gran dels Usalls : http://eduanon.blogspot.sg/2013/04/temps-desports.html). Encara avui en dia, la seva tribuna d’honor acull els elements mes importants de la casta actual. I per no dir, que amb el meu apreci envers la monarquia, el sol fet que el seu nom s’encapcali per una referencia a la realesa, ja indica per on van els trets. Pero vaja, totes aquestes pinzellades, no deixen de ser maquillatges racionals perque no sempre es facil assumir que estimem o odiem per motius molt mes viscerals o irracionals que tot aixo.

Ahir mateix ho parlavem amb en Josep, mes conegut com Sepi. Catala pero madridista, encara que moderat malgrat haver crescut en un medi hostil. El fet es que li deiem que sent com es un bon paio, hauria d’esforcar-se i fer-se del Barca. I com es prevesible no era una demanda nova per ell, ja a l’escola li feien el mateix tipus de reflexions. I ens va confessar que ho va intentar, que durant un periode es va voler fer del Barca, pero... aquestes transformacions en edat conscient ja no son possibles, i el seu odi cap a l’equip blaugrana sempre acabava apareixent.

I no deixa de ser una pregunta bastant classica i que no sempre rep la mateixa resposta: tu que ets: mes barcelonista o mes antimadridista? Que prefereixes que guanyi el Barca o que perdi el Madrid? O formulacions semblants. I la resposta? Doncs mes antimadridista. Hi haura que ho titllara de trist, de preferir el mal dels altres que el teu propi be. Pero com a tota experiencia religiosa, dificilment hi trobaras una resposta racional, i en aquest cap, l’adrenalina de treure tota l’agresivitat animal captiva en el teu interior, es projecta mes facilment en odi cap al fals “senyorio” blanc. Odi que alhora no impedeix tenir bons amics madridistes, ja que al final, com tantes vegades repetit, “el que passa al terreny de joc es queda al terreny de jo”. I no sense sentir molta vergonya, compartire una de les fotos d’un passat obscur en que una combinacio d’alcohol i euforia d’amistat va permetre una foto com aquesta.

Serveix tambe per comprobar la relativitat de la meva forma de vida i que malgrat lo malintencionat que puc ser durant les retransmissions futbolistiques i un odi intrinsec, queda suficient humor per vanalitzar tant futil entreteniment. I es que amb tot, tal com van dir de les religions, estem parlant de l’opi del poble. Opi que no coneixen d’ideologies, ni de racionalitat.

Eduard

Relacions oficials

15 d’Octubre, com gairebe cada mati obro el mail i em trobo un nou mail de l’embaixada. Com a assumpte: “Mensaje de felicitacion de su majestad el Rey”, en obrir-lo, a la capcalera el seguent logo : (entenc que es el logo de la familia borbona espanyola, o al menys aixo em fa pensar la flor de lis)

De Su Majestad el Rey

Con motivo de la Fiesta Nacional, deseo haceros llegar, en mi nombre y en el de toda la Familia Real, nuestra más cariñosa felicitación y aprecio.

Vuestra entrega y dedicación en el cumplimento de la labor que desempeñáis lejos de España son motivo de orgullo y reconocimiento para todos.

Con la convicción de que seguiréis perseverando en el compromiso de servicio a España, La Reina se une a mí para enviaros los mejores deseos de éxito personal y profesional para vosotros y vuestras familias.

Afectuosamente,

Felipe R.

Curios que un rei t’escrigui un mail, mes quan se sap l’apreci que li tinc a aquest pamplina. Curios que tingui aquesta conviccio en que seguire perseverant en el compromis de servei a Espanya, mes quan aquesta idea no m’ha passat mai pel cap. En tot cas, m’hauria de referir al secretari que ho ha redactat.

En tot cas 3 dies abans havia estat la: “Fiesta Nacional y Dia de las Fuerzas Armadas Espanolas” com tambe titulava la invitacio rebuda pel dia seguent.

Invitacio que no hagues rebut si no conegues personalment al consul, ja que en l’enviament de mail massiu que havien fet, no havia aparegut en la meva safata d’entrada. Al grup d’espanyols d’aqui es feia la conya que els potencials votants de si-si quedavem automaticament exclosos. En tot cas, malgrat l’esforc de fer-me-la arribar, no vaig poder assistir-hi ja que estava en la festa de despedida del director general de la zona Asia-Pacific de la divisio d’aigues del grup Danone (un bon titol eh!?). I hi assistia amb aquestes pintes i no desentonava veient com anava una companya de feina :

El que no se es si l’embaixador de Jakarta no esta casat o que passa, ja que l’any passat a la recepcio de Singapur tambe ens invitava la senyora palomera (aixi com una bona serie de patrocinadors, entre ells el puto Real Madrid...)

Tampoc en aquella ocasio hi vaig anar. Imagino perque estava a Jakarta, pero es que fer-ho a migdia, no sembla molt compatible amb treballar.

On si que vaig assistir va ser a una actuacio flamenca que va fer-se en un vell teatre jakartia.

La veritat es que l’actuacio del mestre Ramon i la seva colla de musics va ser forca espectacular. I aixo que la gent de l’embaixada van haver de correr una mica, ja que inicialment ho havia de fer una dona que va ser baixa per malaltia. Fins ara es l’unic acte de l’embaixada que he assitit, pero es que amb els becaris que hi treballen son amb els que vaig anar el cap de setmana passat a Lombok (i amb els que sortire de festa aquesta nit o la d’ahir que no se quan s’acabara publicant aixo ;-)).

A l’embaixada d’aqui nomes hi he anat un cop, a registrar-m’hi i a acompanyar al meu jefe, frances, pero que com s’ha comprat un pis a Barcelona, necessitava obtenir un NIE. Al conneixer al consul, ens va fer una visita guiada per dins. Edifici que de fora sembla mes aviat una preso, ja que en alguns periodes Indonesia ha estat considerat un pais perillos, degut a alguns atemptats terroristes, sent el mes famos el de Bali al 2002, pero alguns d’ells a Jakarta, mes concretament al Ritz-Carlton on m’hospedava l’any passat. En aquesta ocasio tambe vam poder coneixer alguns personatges com l’agregat comercial, amb el que havia sopat un cop pero que no em recordava (com tampoc ho va fer a l’esdeveniment de flamenc i li vaig recordar ;-)) i a l’agregat militar. Al principi em va semblar que el militar aqui no hi pintava res, que com collons devia ocupar el seu temps si no imagino que puguin organitzar exercisis comuns aquests dos paisos. Despres vaig saber que Espanya intentava tancar importants ventes d’armament a la Republica Indonesia, i aquest home havia d’ajudar a materialitzar el contracte.

A partir del 25 d’Octubre hi haure de tornar, ja que al passaport li quedara menys d’un any de vigencia i com tot fa indicar que haure de renovar el permis de treball, doncs hauria de tenir mes vigencia que el periode de treball. A part per tristor o fortuna, passara a tenir 10 anys de vigencia enlloc dels 5 actuals, encara que qui sap si el panorama catala fara que l’hagi de renovar amb  una altra nacionalitat... En tot cas ara ja no em toca viure amb dos passaports i tant utilitzats com fa un any.

I es que el de l’esquerra el vaig haver de renovar perque estava ple!

I com es un Kitas? Doncs un document, que en el meu cas, es forca cutre i grapat al passaport.

Dic en el meu cas, perque altra gent el te en forma de targeta com si d’un DNI es tractes. La meva ventatja en tot cas radica que el lloc de treball que s’hi esmenta es el real. No com el meu jefe que al principi era enginyer de recerca i desenvolupament i despres de renovar-lo va passar a ser assessor de marketing. O pitjor en cara, el cas de l’antic director de compres en que fins hi tot (i degut presuntament a una mala relacio amb un lobista que el va denunciar) el va venir a buscar la policia ja que el seu titol oficial era enginyer quimic. Lo curios del cas, es que sent malasi d’origen xines, el seu nom oficial no coincideix amb el nom amb que tothom el coneix. Aixi si tothom li diu Therence, ell oficialment te nom xines (a Indonesia aixo no passa ja que en temps del New Order, es va obligar a aquestes persones a “indonitzar” el seu nom). Aixi que quan els agents de policia preguntaven per ell, ningu sabia de qui es tractava. En tot cas, l’home va passar-ho forca malament tot amagat en el seu despatx. Al final no li va passar res, pero al cap de pocs mesos ja s’havia mudat a Singapur, encara que el motiu era previ a l’incident.

Una altra curiositat es que la foto ha de ser amb fons vermell, sense ulleres i amb posat serios. Sense ulleres tambe era a Singapur, encara que alli et deixaven somriure, encara que semblessis mig subnormal com en el meu cas.

Eduard

PD: Dema ja fara 2 anys que vaig comencar a escriure aquest blog. Aquesta sera la seixantena entrada, amb al voltant d’un miler de paraules de promig. I crec que encara em queden ganes i temes per continuar escrivint. Felicitats per allo que van comencar sent uns “Bons proposits” i continuen no sent mes que aixo.

15 cosas que te pasan cuando eres expatriado y vuelves de visita

L’altre dia ma mare em va enviar un mail amb un word que contenia aquest article : http://blogs.elpais.com/verne/2014/09/15-cosas-expatriado.html. De fet, me’l va enviar copiat en un word amb lo qual feia bastant mes facil copiar-lo i empegar-lo directament aqui. Com a bona lectora de El Pais, un article que podia relacionar amb el seu fill, no se li podia escapar. Ja l’havia vist penjat en algun mur de Facebook i me l’havia llegit amb mes pena que gloria. Pero ella em demanava la meva opinio, aixi que procedia a contestar-la quan vaig pensar: fes-ne un post i aixi el comentes amb mes detall i per a tothom, que tampoc crec que vagi a contar cap secret familiar ;-). Mantindre en cursiva el text original i en Calibri(body) normal el que jo en penso.

Definición de expatriado: aquella persona que vive en el extranjero y gasta su dinero y sus vacaciones en venir a discutir con su familia.

Correcte que un expatriat es aquell que viu a l’estranger. Que les vacances i els diners els gasti en tornar a casa, doncs depen. N’hi ha que no tornen en anys i panys, que ja han construit la seva vida alli i poc interes mantenen en les arrels. La majoria diria que torna mes o menys sovint, inversament proporcionalment a la distancia i depenent tambe dels seus medis economics. Lo de discutir amb la familia, doncs no es necessari esperar a tornar, a vegades el Skype ja es suficient.

1. Nada más aterrizar, te haces una foto en el primer bar que pillas con una caña/pincho de tortilla/tapa de jamón y la subes a Facebook o Instagram con la frase: “Por fin”.

No. Tampoc es que hi tinga res en contra, pero no ho he fet mai (o no ho recordo haver fet mai). De fet, els caragols de l’Aplec serien l’unic que realment mereixeria la pena. Fer-te una truita de patata a l’extranger no te cap secret, i fins i tot en un pais musulma com Indonesia, el pernil no es algo que no mengi de tant en tant.

2. Te giras todo el rato por la calle porque oyes a la gente hablar en español. Es un poco absurdo porque aquí TODO EL MUNDO habla en español, pero tú sigues dando un respingo y dándote la vuelta. Incluso si vives en un país latinoamericano, porque no estás acostumbrado a escuchar “español de España”.

No. U, perque en general escolto catala. Dos, perque tambe aqui parlo molt catala i castella. De fet en el que encara es el meu jefe hi parlo en espanyol encara que ell sigui frances.

3. Tu día se convierte en una gymkana: tienes 10 citas al día y siempre crees que vas a poder llegar a todo (y no). Al final acabas juntando grupos de amigos que nunca se habrían encontrado si no fuera por ti.

Si. Peco d’aixo, si be en la festa de despedida era mes normal

Esmorzant a les tantes de la matinada amb mig equip del penya i l’altre mig de Font Vella, pero es que aquella nit havia vingut una varietat d’amics que no es coneixeien de molts moments de la vida. Pero tambe en un concert de l’Ares a Barcelona (una altra que podria comentar un articel aixi), va venir gent del Forum, de Lleida i de Paris.

4. Engordas dos kilos: tortilla, chorizo, cocido, calamares, torreznos, chocolate con churros, fabada, patatas bravas, paella, arroz con leche, chopitos, chocolate con porras, ensaladilla rusa, oreja, patatas alioli, morcilla, sepia, palmeras de chocolate, salmorejo. Y todo eso en un mismo día.

Probablement, pero mai ho he mesurat o no li he donat mes importancia. Encara que amb tota l’activitat no se jo... en tot cas menjar de la mare sempre es un plaer.

5. Te tomas una caña en una terraza, aunque haga -3 grados. Y si es verano y el termómetro marca 40, a ti te da igual y te sientas al sol.

No. Suposo que es deu referir mes als que viuen al nord d’Europa... Sol a mi no me’n falta. En tot cas, seria mes be el fred i la neu el que vinc a buscar.

6. Das las gracias y la gente te mira raro. Luego pides perdón y también te miran raro.

?? No se que vol dir aqui... En tot cas, aqui la gent que viu al carrer es super simpatica, la gent que puja en ascensor tot el contrari.

7. Intentas ir siempre a bares con Wifi porque no tienes tarifa de datos y quieres ver cuántos likes tiene tu foto del pincho de tortilla.

No. Soc el capullo que mante la tarifa de dades... M’ho hauria de fer mirar pero...

8. Te sale una vena guiri y quieres ir a todos los sitios míticos de tu ciudad porque "la he echado mucho de menos". Tus amigos no entiende por qué de pronto se te antoja quedar en las Ramblas o comer un bocata de calamares en Madrid.

A mitges. Al final, els meus llocs mitics acostumen a ser mes aviat bars o antros nocturns. Si que no pot faltar una visita a la Boite o el Red Lion.

9. Si vives en Estados Unidos o Reino Unido te cae la pregunta: “Tú el inglés ya lo dominarás, ¿no?”

La pregunta acostuma a ser mes: “I l’indonesi que tal?”, amb lo qual dona mes peu a contar quatre caracteristiques de la llengua que no pas a parlar del teu domini. En tot cas la resposta hauria de ser que el parlo mes o menys com l’alema: mes aviat limitat.

10. Si vienes de Latinoamérica, te dicen “huy, pero eso es muy peligroso, ¿no?”. Da igual en qué punto del continente vivas.

No se si algu m’ho ha preguntat, pero en tot cas la resposta seria algo aixi com: tant o mes que Barcelona, probablement menys.

11. Te peleas con tu familia aunque la última vez que viniste - que también discutisteis - prometiste que no iba a volver a pasar.

Si. Inevitable sabent que tenim maneres de diferents de veure la vida i el subjecte de discussio sempre soc jo i el meu futur. Lo mes curios es que les discusions acostumen a ser les mateixes, sense evolucions remarcables en cada semestre.

12. Siempre hay alguien que propone quedar contigo en un restaurante mexicano (si vives en México), en uno chino (si vives en China) o ir a un pub irlandes para tomar una pinta (si vienes de Dublín). Para que no lo eches de menos, dicen.

No. Ningu deu coneixer cap restaurant singapores o indonesi ;-)

13. Que las azafatas de Iberia sean bordes te parece hasta entrañable.

Afortunadament no utilitzo Iberia, pero els cops que he volat amb ells, no, que les assafates d’Iberia siguin unes bordes es molt desagradable. Aquesta companyia pot ser molt bona d’aqui uns 10 anys, ja que hauran de canviar tots els avions i jubilar tot el personal.

14. Duermes más y mejor porque hay persianas. De hecho, bajas las persianas a la mínima hasta para echarte la siesta. (La siesta, otra cosa que solo haces cuando vienes de visita).

Si. Molt bon punt. Les persianes son un gran avanc de l’arquitectura iberica. Pero gairebe mai faig una migdiada, menys quan torno.

15. Te das cuenta de que has gastado todas tus vacaciones en estar con tus amigos de siempre en los bares de siempre. Y te da igual.

Si pero amb matisos. Una escapada a Navarra, un viatge per territori catala i un saltet a Irlanda s’iclouen en els viatges de retorn. I aixo que no he fallat cap Aplec del Cargol des de que visc fora!

En l’article original entre els diferents numeros, s’insereixen uns gifs bastant lamentables en el context del post. Pero be, amb el que pots riure un rato es amb els comentaris que s’hi fiquen (sembla que el mes important es definir si la llengua en que esta escrit es castella o espanyol).

Eduard

PD: Del 20 de Decembre al 4 de Gener sera la propera vegada que ho experimentare J