Selamat Ulang Tahun

Si fiques aquesta formula per separat al traductor, recuperaras algo aixi com : congratulations repetead year o felicitats repetit any. Ficant-ho tot junt recuperes el vertader : felic aniversari. Pero vaja, ja parlarem un altre dia de la llengua indonesia. I es que fa dues setmanes va ser el meu aniversari. Sembla que sigui fet a proposit, pero per cinque any consecutiu el vaig celebrar en un indret diferent. Aquest any a Jakarta. El passat a Singapur. Quan tot just portava unes setmanes a Asia vaig aprofitar un viatge a Guangzhou i el vaig celebrar a Hong Kong (tal com ja vaig explicar en el seu moment : http://eduanon.blogspot.sg/2012/12/aniversaris.html). Eren els trenta, un digit que dona mes peu a la introespectiva, a la reflexio dels camins de la vida. Rellegint el post ara, m’adono de com he canviat, de la tranquilitat i alhora lleugeresa dels escrits actuals. L’aniversari previ era celebrat a l’illa de Pasqua, el raco mes aillat del mon que mai he trepitjat. I el que ja en fa 5, doncs a Granada, igual que havia fet amb el sise. Unes birres i unes tapes tot senzillament.

Una de les caracteristiques de les meves celebracions es la presencia de truites. Encara recordo que a Zurich en faig fer vuit o nou (i sense que mes de dues fossin iguals). L’any passat hi van ser presents i aquest any tambe.

Esta clar que invitant a locals, tambe havia de pensar en ells i una mica d’arros no hi podia faltar. Per evitar problemes de religio, vedella en lloc de porc, pero per donar-li un punt catala, rovellons al rissotto! I es que no savia pas quanta gent vindria. El grup d’espanyols mes o menys el tenia control.lat, pero havia extes al grup de gent que juguem futbol 5 els dijous i nomes un havia confirmat. I dels indonesis... poca idea, ja que no tothom m’havia dit algo i n’hi havia alguns que portarien gent que no coneixeia. Al final vaig acomodar una bona representacio de companys de feina, on fins i tot n’hi havia una amb mocador.

Poc representatiu del total de la societat (que no tant de les posicions mes altes en una empresa) es que la majoria de les de la foto son cristianes. El pobre musulma (be, no tant pobre ja que esta rodejat de noies ;-)), em comentava que lo que li semblava mes bo de la taula era allo vermell pero intuia que no ho podia menjar. I efectivament, l’unic no-Halal ofert, era les restes que em quedaven de choris dolc Avey (empresa del Joan i la Clara que ens permet comprar productes de la terra en aquestes latituts i a mes a mes, a preus mes que raonables).

El cas es que recopilant a posteriori, fins a 41 persones van passar per casa en un moment o un altre de la nit i crec que sobre 35 o algun mes vam estar-hi al mateix temps.

Podriem dir que aquesta deu ser la capacitat maxima de la casa, sense ocupar les habitacions, pero aprofitant be que els fumadors tenen una terraca de boniques vistes. Aire acondicionat a top trap pero sense que fos suficient per a que no hi fes una caloreta ben bona. La potencia de l’ordenador per reproduir la musica, completament insuficient, amb lo qual no s’escoltava res... I aixo que recentment havia descobert que ara Spotify ja funciona a Indonesia. I m’havia currat una bona llista de musica, retunejant la “festa edu” de quan encara vivia a Caballero...

Aquesta manca de musica encara comporta alguna broma pero tambe ens va permetre viure un moment culturalment interessant. Una de les companyes de feina ens pregunta al Xavi i a mi : pero que feu en una festa aixi? Com es que tothom parla i ningu penja fotos al Facebook? I de que parleu tanta estona?

Un altre xoc cultural es produeix quan la persona d’Aqua de rang mes alt decideix que ja es moment de marxar de la festa, es despedeix i en aquell moment desbandada d’indonesis... i es que per poder marxar d’una festa aixi, per moltes ganes que en tinguin, no ho faran fins que la persona que suposadament te mes rang, decideix que ja es hora. De fet acostuma a ser just despres de que acabin de menjar, ja que aquesta es l’activitat principal de qualsevol esdeveniment.

Per acabar la celebracio, temps per baixar a l’Exodus, la discoteca que tinc tot just sota de casa. De fet el mateix ascensor que em puja al pis, em para a una de les portes d’entrada. Alli ja nomes quedavem els llatins, amb ganes suficients de continuar allargant la nit.

I per si encara no n’haguessim begut prou a casa, una parell de botelletes encara van caure a la discoteca i per tant el podium va esdevenir el meu terreny de joc.

L’endema al mati, al llevar-me, el panorama era una mica mes devastador.

Com a conclusions : ens vam beure l’aigua dels floreros, el menjar va desapareixer (excepte les truites de sanfaina, que no van tenir gaire exit i que va fer que en menges cada dia de la setmana seguent) i nomes es va trencar un got. El que mes va sorprendre als indonesis es que s’acabessin les olives, ja que ells en van provar una i els hi va semblar de lo mes horrible, aixi que quan veien als espanyols menjar-se’n una darrera l’altra... no ho acabaven d’entendre. Crec que per a ells, assistir a una festa aixi, veure com es relacionen els expats i els extrangers, els haura donat tema per mesos de conversa. Tambe m’han reconegut que van intentar descobrir qui era la meva “special” friend. De fet en la seva targeta de felicitacio em desitjaven que ben aviat trobes el meu amor, que amb trenta-dos anys ja comenca a passar-se’m l’arros.

Lo bo de viure aqui es que el dilluns i despres d’una petita propina adicional, la pembantu ja m’havia arreglat el festival.

Lo millor del diumenge, que no deixava de ser propiament el dia de celebracio, va ser la fabada organitzada pels dos asturians d’aqui: la Cris i l’Inyigo.

No se si algu que no ho ha viscut, pot ser realment conscient de lo privilegiat de menjar-te tot aquesta carnaca a Jakarta. I malgrat la ressaca, qui pot rebutjar una botelleta de vi negre per regar tot aixo?

Dilluns encara m’esperava una felicitacio mes a l’oficina i un parell d’espelmes per bufar.

I un regal mes! Que com no podia ser d’altra manera era un segon batik, per afegir a la col.leccio de camises de carnaval pero que aqui son les que mes elogis et comporten quan les portes.

Eduard, un any mes vell, un any ple de grans experiencies i molt bons moments.

PD: I de Bonus Track, un petit video de l’ocasio

Turisme cultural (I)

Si Indonesia atreu centenars de milers de turistes cada any no es precisament per aixo. La festa estil “Lloret de Mar” a Bali congrega milers d’australians adolescents. La resta de l’illa en captiva molts mes, encara que no es fins que son alla, que se n’adonen que a Bali hi ha mes que platges. El buceig, el snorkelling o fins hi tot el trekking de volcans demostren el valor natural d’aquest arxipelag. Especies uniques com els dracs de Komodo o els orangutans de Kalimantan o Sumatra, atrauen els naturolegs; aixi com l’interior de Papua pot atreure els mes aventurers i etnolegs. Amb aixo no vull menystenir l’atractiu de Yogyakarta com capital cultural, pero tampoc ho podem situar al nivell d’un Angkor Watt.

Fa un parell de setmanes vaig anar a descobrir un d’aquests indrets. Combinaria uns primers dies a la zona de Tana Toraja amb despres el relax i el buceig a la petita illa de Bunaken. Sulawesi, coneguda anteriorment com Celebes, es una illa de forma entremaliada que queda entre les Filipines i Java.

(Ara sembla que hi han molts llocs marcats en el mapa, pero... poc a poc aniran sortint, que aquest es un relat que es presenta llarg...)

Aterrar a Makassar i enfilar set o vuit hores de cotxe fins a la terra dels Toraja i tota la seva peculiar cultura. Pero abans, paradeta a fer un cafe i gaudir de les vistes de la “Erotic mountain”. Algu em sabria dir per que? ;-)

La regio de Tana Toraja es coneguda escencialment per aquest tipus de cases i la seva passio pels sacrificis animals.

Hi ha qui diu que la casa te la forma dels vaixells amb els quals els primers habitants van arribar a l’illa. Altres opinaran que representa la cornamenta d’un bufal, que alhora es un element central en la decoracio, amb les rastres de corns penjats i fins hi tot el cap dissecat d’un d’ells. De fet, aixo darrer es un simbol d’estatus, ja que demostra la quantitat (i el tamany) dels sacrificis de bufals realitzats per la familia. El preu dels bufals ve marcat per la longitut de la seva cornamenta, on 20 cm vindrien a costar 10 milions de rupies o una mica mes de 600 euros. Si a part, el bufal te una pelamenta amb motius especials (la majoria son simplement grisos) o encara mes valuos, es albi, el preu es pot arribar a disparar i valer milers d’euros. A remarcar el dineral que es paseja pel mercat del poble.

Pero no nomes es sacrifiquen bufals, tambe els porcs estan a l’ordre del dia, ja que la zona es escencialment cristiana. A part de que son mes barats (el preu aqui ve marcat pel diametre de l’estomac a uns 2 milions el metre), son molt mes facils de transportar, encara que mes cridaners.

El cas es que quan es mort una persona, s’ha de montar gairebe una festa major (o un aplec del cargol) i comencar a sacrificar animals i invitar a tota l’extensa familia, amics,... vaja mig poble com a minim. Part d’aquests animals son regalats pels convidats (encara que despres s’espera que es tornin quan la mort els va a visitar, el que vindria a ser en el nostre cas un regal de boda), pero la majoria son aportats per la familia del que sera enterrat. Vist els preus als que van, a vegades s’ha d’esperar un any o fins hi tot mes (sembla que hi han casos que s’ha arribat fins a cinc anys!!!) a enterrar el familiar. El guarden amb formol (antigament li treien tota la sang) per evitar olors, pero el que no es salven es de guardar-lo a casa i com “formalment” no esta mort del tot, se li ha de demanar permis per entrar o sortir del menjador!

Abans totes aquestes ceremonies es feien entre Juliol i Agost, pero quan es van donar compte que atreien forces turistes, van decidir que els morts tambe podien ser enterrats durant tot l’any. Si en fan mes d’un centenar per any i duren varios dies, qualsevol turista que es passegi per la zona hi podra assistir.

La petita replica de la casa es on va el cos del mort, pero tambe surt en processo una figura d’ell que despres sera guardada en la tomba. En rotllana al voltant del mort, el grup “Bating Mariona” entonava cancons funeraries abans de sortir a passejar la comitiva pels camins del voltant. Una representacio dels millors bufals al davant i despres tot el sequit amb una alfombra vermella portada per les dones. Al final, la tradicio espanyola de la Setmana Santa, tampoc es tant especial, no? ;-)

En principi, el dia fort dels sacrificis era dos dies despres, pero vaja ja que es preveia matar un centenar de bufals i fins hi tot mes porcs, algun ja se’n feia.

Per als porcs, la particularitat era la utilitzacio d’una especie de llanca-flames per carbonitzar-los abans de passar a la tipica “matanca del porc” encara que amb unes mesures higieniques una mica menys elaborades.

La darrera imatge, no us recorda a un objecte llancat al Camp Nou? Si, aquell que la prensa madridista mai s’ha cansat de mostrar...

Per participar-hi, vam donar-li dos-centes mil rupies al guia (uns catorze euros) amb lo que va comprar tabac, cafe i sucre per donar-los a la familia. A canvi ens van donar de menjar: arros, peix especialment i picant i porc recient sacrificat.

Curios tot plegat, no? Pot semblar una futilesa gastar-se tot aquest dineral en un funeral, pero al final, crec que no deixar de ser un sistema de redistribucio de la riquesa en un mode molt tradicional, gairebe tribal. Les families riques, que s’ho poden permetre, comprant carn pels integrants del poblat. Em recorda la tradicio dels bous envolats de la comarca dels Ports, on la carn del toro sacrificat era subastada i els diners repartits entre les families pobres del poble. Viatjaras a l’altra punta del mon, pero les connexions entre cultures son brutals.

Continuara...

Eduard