Dues setmanes complicades

En el seu estil directe, fins a cert punt brutal i saltant-se qualsevol linea jerarquica, el meu antic jefe a Singapur i jefe del meu jefe (i on a partir de febrer encara hi hauria d’haver una jefa entremig! Si, tornant a Europa, sobre el paper m’he enfonsat bastant en la linea jerarquica malgrat que formalment hagi estat promogut d’un nivell managerial. Paradoxes de les multinacionals asimètriques), em va escriure el següent missatge: “Gràcies de mirar si pots passar les 2 properes setmanes a UK. A partir de dimarts”. Era un dijous. Sabia que havia de dir que si; el meu jefe actual, el qual tampoc n’estava al corrent, sabia lo mateix. Finalment hi aniria una setmana més tard, ja que hi havia una persona clau de vacances.

La tasca no seria senzilla. Havia d’actuar com consultor intern en una empresa en la que no hi ha cultura de fer-ho. Literalment se’m demanava de passar temps alli i retirar-ne les meves impresions personals. Conneixeia una mica el contexte i sabia que se’m demanarien valoracions sobre les persones que s’ocupen avui del negoci britànic. No sabia com seria rebut, si m’obririen portes o em veurien com un policia o un extrany. Estaria jo al nivell d’una tasca on la missio es tant incerta? No és l’area en la que em sento més comode, pero d’una manera o altra m’en sortiria. Lo bo es que despres d’aquest temps a l’empresa, no em sento en la necessitat de demostrar res. Que no soc massa politic i no tinc una gran ambicio. Sentia que podria emitir un veredicte sincer, encara que potser incomplet. Hauria de parlar molt de sensacions en el moment de valorar la gent, ja que no tindria massa temps amb ells; pero la meva seria una opinio mes i no la darrera paraula. I he heretat de mon pare una certa intuicio per poder jutjar la gent rapidament (encara que evidentment sempre hi han casos en que he errat). L’aspecte professional del viatge em preocupava, pero no m’hagues tret el son mes d’una nit, potser dos.

I es que Londres no es una ciutat neutral per mi. Realment, nomes hi havia estat un cop (amb el Prats i el Francesc haviem dormit un cop al terra d’un aeroport low-cost de cami a visitar l’Oriol a Wroclw, i posteriorment hi havia transitat un cop entre Toronto i Riad). Fa més de vint anys hi haviem arribat en un dels nostres tradicionals viatges estiuencs de caravana amb els pares i l’Ester. Jo per aquelles no en tenia cap ganes d’anar-hi. Jo volia haver anat a Escocia, a les terres de Braveheart, una pelicula que m’havia impactat moltissim, per la que havia plorat i l’unica per la qual havia penjat un poster en la meva habitacio. No es pero per aquesta antiga pataleta infantil, que un nus a l’estomac se m’havia format. No. Era perque sabia que em confrontaria a preguntes un tant existencials.

A la capital anglesa hi viu la meva exparella més recent. Una de les persones que més m’he estimat i una de les persones que més bé em conneix. Tornar-me-la a trobar em faria confrontar amb la meva responsabilitat. La meva manca de compromis ferm ens havia conduit a aquesta situacio. Ella ho havia fet tot per fer-nos tirar endevant, a mi la intuicio em dirigia en un altre sentit. Amb el pes de la responsabilitat, sabia que de forma molt humana em plantejaria si m’havia equivocat o no. M’autotorturaria, per intentar desxifrar el més intrinsec en mi. Perque jo encara no havia tancat aquesta pàgina. I sense que la meva voluntat contés, Londres m’empenyeria a fer aquest exercici. No amb la intencio de quedar-me estancat en el passat, encara que sempre hi hauria una certa temptacio, sino per projectar-me en el futur.

Aquest procés és doloros, pero no vull defugir d’aixo. Per poder ser feliç, s’ha d’haver patit, i com mes intensament visquem els cicles, millor, perque la vida sense passio, no es tant meravellosament màgica.

Les decisions que prenem en la vida, sempre tenen un context. Com deia el savi: “Yo soy yo y mis circunstancias”. De les poques coses que he après en aquests 33 anys, és que s’ha de ser sincer en el moment de prendre-les. Amb lo molt o poc que sapiguem, haurem de seguir el nostre instint, perquè de decisions racionals, n’hi ha ben poques de vertaderament importants. La ignorancia i el fet que les nostres propies evaluacions varien amb el temps i les circunstancies, ens conduirà a errors o laments. Pero mentres no t’hagis mentit a tu mateix, no queda més que assumir-ho i aprendre’n.

Mentres he viscut a Indonèsia, la felicitat del present, el deixar-te portar pel plaer, l’estar rodejat de gent feliç, m’ha fet apreciar a un punt algit, la meva llibertat individual. El retorn a Europa, el confrotar-me a ser tiet, m’omple de dubtes sobre quin ha de ser el meu nou projecte personal. Si he de voler establir una relacio més robusta, he d’assumir el que vull sacrificar. La idea de l’amor perfecte, no deixa de ser aixo, una idea, un absolut filosofic sense materialitzacio possible. En el dia a dia, has de renunciar a llibertats, has d’acceptar defectes, per poder construir un projecte comu. Al mateix temps, hi han aspectes en els que no pots transigir, en que lentament obren distàncies irreversibles. Una equacio a resoldre, un equilibri a trobar, que dia darrera dia ens pot donar sorpreses. I quan la inercia del temps junt passat és gran, l’equilibri és més estable. Quan la roda tot just començar a rodar, es necessiten tenir les idees clares.

Hauran estat dues setmanes dures, pero son d’aquelles que et fan creixer com a persona. Si no et confrontes als teus dubtes, a les teves incoherencies, a les teves pors, ningu ho farà per tu. Ara només tinc ganes de demà arribar a Lleida, retrobar-me amb els pilars de sempre i fer unes quantes birres tots junts, tot començant a prendre distància.

Eduard

Transports alternatius – Cronica d’un viatge per Timor Leste (IV)

De Com a Lautem, encara em vaig beneficiar de la tipica pick-up timoresa dels kiwis. De fet, el pais esta ple de cotxes com aquest, herencia del pas de l’UN i tota la resta d’organitzacions adjuntes. Moltes son de l’estat, i estan perfectament identificades. Prohibit conduir-les en cap de setmana excepte amb un permis especial, pero la realitat es que no en deixes de veure cap dia.

Em depositen al creuament de carreteres on es separen els nostres destins. Ells tornen a Dili ja que l’endema tornen al treball, mentres jo em dirigeixo a Tutuala, si hi puc arribar o a Los Palos en el seu defecte. Haurien de passar-hi microlets o mini-busos en direccio com a minim al segon dels llocs, aixi que questio de paciencia. Parlo amb un home amb el jersey de la seleccio espanyola, pero el seu unic interes es vendre peixos. Poc despres apareix un segon personatge, tambe equipat amb una camiseta de la Roja. Es el doctor del poble i ha passat 5 anys estudiant a Cuba. Evidentment se li podran retreure moltes coses al regim castrista en el ambit del respecte dels drets humans, pero la col.laboracio que ofereix a paisos en via de desenvolupament a nivell medic, es inaudit en un pais tant petit. No tant sols desplaca molts doctors a Timor Leste, sino que acull a alguns dels seus estudiants mes brillants, per donar-los una formacio que aqui no podrien tenir.

Em comenta que pel mati, em sera dificil pujar en algun transport public, ja que acostumen a passar per la tarda, aixi que em recomana que ho intenti amb qualsevol vehicle. Amb el segon camio que veig passar faig bingo i la petita multitud que s’ha congregat en un instant es congratula de que em pugui portar fins a Mehara, a tant sols 7 km de Tutuala, el meu desitjat desti. Pujo a la cabina i resulta que el xofer parla forca be l’angles. Com a timores, pots sol.licitar automaticament el passaport portugues, i clar, aixo obre totes les portes de la unio europea. Ja m’havien contat els dominics, que molts timoresos se’n van a Irlanda del Nord a treballar en una granja de pollastres. Sona molt exotic, pero fa ja uns anys, un pioner ho va fer i com resulta una bona experiencia en tots dos sentits, mes i mes han seguit els seus passos. Son aquestes histories individuals que tracen els fluxes migratoris. En tot cas, aquesta tambe era l’experiencia del meu conductor.

Transportavem sorra; imagino que per alguna nova casa en construccio. En un cert moment vam parar i vaig ajudar a carregar dues portes noves, confirmant les meves sospites. En algun moment van pujar unes nenes, que van baixar al cap d’uns kilometres, pero com ho van fer amb la carrega, doncs no va ser mes que una anecdota mes.

Despres d’uns 50km i un parell d’hores de trajecte arribavem al seu poble. Em deposava al carrer principal i em desitjava sort. No va voler acceptar uns dolars que li oferia, pero es va deixar fotografiar pel record.

Molts vehicles no passen, les poques motos ja van plenes i se m’acosten els dos tipics xulillos de poble sobre una bona moto. Em pregunten on vaig i m’ofereixen portar-m’hi per 20$. Els hi dic que maxim els hi en dono 5, que si anar de Dili a Bacau (120km) me n’havien costat 4, per fer 7km entre Mehara i Tutuala no estava disposat a mes. Ells no van baixar-se del burro, aixi que no va haver acord. Se’n van anar en sentit contrari al meu i es van aturar a uns 300 metres d’on estava. En les meves paranoies, em pensava que estaven dient-li als altres vehicles que no paressin a recollir-me. Tres camions van passar sense aturar-se a les meves senyes, pero tambe pot ser que fos degut a que anaven carregats fins les celles. Tot just era migdia i encara que tenia gana i pixera, no estava disposat a sucumbir al xantatge.

Al cap d’una mitja hora despres d’haver baixat del previ camio (de fet, tots son els tipic ColtDiesel tant corrents a Indonesia, un camionet mes aviat), pujo en un altre, que tambe transporta gravilla. Aquest cop baix a la caixa, aixi que no en se res dels conductors, pero els hi acabo donant els 5$ encara que no demanaven res a canvi.

Un cop a lloc, pujo caminant fins a la pousada, el que en teoria es l’unic establiment hoteler de l’indret. M’ensenyen l’habitacio on dormire i em comenten que l’aigua del water no funciona, que s’ha espatllat ara fa... 2 anys!!! I es que aquesta sembla ser la tonica del pais, encara mes exagerada que al pais vei: es construeix algo, mes o menys be, en general amb mes voluntat que materialitzacio, pero en caps dels casos hi ha un minim manteniment. En tot cas, que no funcioni la descarrega del water es completament intrascendent, ja que en general aqui funciona tot amb petits cossis d’aigua, com tradicionalment a la resta del sub-continent.

La pousada no podria estar millor ubicada i les vistes son esplendoroses. Mentres en gaudeixo des d’un petit mirador, se m’uneix un local que parla perfectament portugues. Malgrat que ja te una edat, ha estat recentment estudiant a Brasil, al nord-est. Esta aqui com a turista tambe i m’invita a un petit “pisquinho” amb part de la seva numerosa familia. M’emplenen el plat d’arros, pollastre i un peix just acabat de coure, esta tot delicios menys el que m’ha dit que era vi blanc (no havia vist mai un vi amb tropecons de vegetals i d’un color com de llet diluida). I em conta com des d’aqui les tropes indonesies bombardejaven les muntanyes de davant, on s’amagava Xanana Gusmao (lider de la guerrilla). Ell havia passat 3 anys lluitant, des de que va comencar tot el 7 de Decembre del 75, fins que va pillar la malaria i es va rendir a l’exercit invasor. “Em vaig rendir fisicament, pero en el cor encara era un lluitador per Timor Leste independent.”

Quan marxen, em compro un parell de Bintangs i em disposo a gaudir de la posta de sol mentres escric aquests relats. Decideixo que hi han masses vivencies especials en aquests pocs dies per aquest entranyable pais, per limitar-me a un o dos relats. Com tinc mes temps que en altres llocs, fare un diari d’aquest viatge.

Al vespre sopo amb una americana de 45 anys que es l’altra unica turista de la pousada. Per completar el combo de gent amb caracteristiques sobre les que tinc prejudicis: es vegetariana i abstemia. No em fio d’aquest tipus de gent, segur que amagen coses ;-). Pero no deixen de ser prejudicis i la dona es forca agradable.

Una mica mes de Pla i a dormir.

Eduard

Primeres impressions

Divendres nit, el vent bufa fort darrera la finestra, a dins, l’escalforeta de la calefaccio m’adormila lleugerament. Per demà pronostiquen neu. Acabo d’escriure la paraula 100.000 del blog, segons Word. Mitjans de novembre i excepte dos dies comptats, he gaudit d’una tardor extremadament benevola si faig cas de la parroquia local. Els esquis esperen al sotano de la casa, el genoll comença a recuperar sensacions despres de la Danone World Cup  de diumenge passat.

Fa una mica més de dos mesos que vaig arribar a la zona, un de clavat que estic instal.lat al que ara anomeno la meva casa. Temps en que dues idees m’han impregnat fort, bellesa i soletat. L’entorn que em rodeja es idilic. Vistes al llac, desde la mateixa taula de l’oficina; tornar a casa amb la dent d’Oche que s’alça esbelta davant meu; deslliçar-me per la carretera que serpenteja l’interior d’un bosc, que ha passat per totes les tonalitats de pantons vegetals; prats alpins on les vaques pasturen mansament; cases de fusta curosament mantingudes. Unicament el paisatge entre Granada i Lanjaron podra competir en els meus records.

Sol, comodament sol. Realment m’incomoda menys que durant els primers mesos a Singapur, encara que sé que no és una situacio que es pugui prolongar molt en el temps. Costara. Costara fer amics aqui. El llisto deixat a Jakarta és dificilment superable i l’escapatoria de baixar a la dupla Barcelona-Lleida (o fer-ne pujar amics) és quelcom del que gaudir-ne. Tanmateix, tinc la intuicio que lentament tambe aqui trobare el meu lloc. M’hi hauré d’esforçar.

S’estan acabant les excuses. Lo principal dels mobles ja esta a lloc, queda una mica per ordenar i quadres per penjar, pero la llar te forma. I es dels primers cops, que sento viure en una casa amb caràcter. M’agrada molt. I m’agrada el cotxe que m’he “comprat”. A nivell material, cap pero em creua la ment. Fins i tot, i en contra del que pensava, la feina no està mal. No és la que volia, no vull fer-la per un temps massa llarg, pero no estic actualitzant el curriculum com podia pensar mentres recorria les muntanyes de Papua.

Soletat i bellesa.

Eduard

Un potencial inmens pel turisme – Cronica d’un viatge per Timor Leste (III)

Es l’hotel mes car que he pagat en aquests gairebe dos mesos de viatge: 35$ la nit. El consol es que inclou esmorzar, la realitat es que aquest es bastant pessim. Al cap de poc, s’uneix una familia. Som els unics inquilins de l’establiment i en principi nomes n’hi ha un altre en tota la localitat (i mes car). Res et fa pensar que estem a la segona poblacio mes important d’un pais. Parlo amb ells i son els kiwis que condueixen el cotxe que he vist la passada nit. Em pregunten on vaig, els contesto que aniria cap a Com, localitat costera al final de la carretera del nord, pero com em penso que no trobare cap mini-bus que m’hi porti, anire a Los Palos. Ells, pero, van a Com i m’inviten a acompanyar-los. M’uneixo a ells, pero com no marxaran fins despres de dinar, aprofito el mati per anar a la piscina municipal.

Es replena naturalment aprofitant un rierol i per 50 centims de dolar t’hi pots passar tanta estona com vulguis. Em sembla un lloc forca agradable per escriure les darreres aventures.

El pare, d’origen australia, es policia i participa en un programa de cooperacio per ensenyar policia comunitaria als timoresos. Ja fa temps que s’ha adonat que molt no els podra ensenyar perque els locals tampoc tenen molta voluntat d’aprendre. La mare, dona classes d’angles a temps parcial i col.labora en temes de voluntariat. Els xavals, de 13 i 8 anys, viuen la seva primera experiencia en un col.legi internacional. Han acabat aqui una mica de rebot, ja que inicialment havien d’estar destinats a la Papua indonesia, ja que l’home parla a gran nivell la llengua (quan era petit havia viscut a Sulawesi i Surabaya seguint els destins del seu pare). Pero quan semblava que ja estava tot fet, va esclatar l’escandol en que els serveis secrets australians havien estat espiant a la familia presidencial indonesia. Van imaginar que ell podria ser espia i es va bloquejar tot.

L’home ha recorregut bastant el pais, ja que per feina s’ha de desplacar de tant en tant. Aprofitant el cap de setmana vol mostrar a la familia alguns dels seus llocs preferits. Aixo fa que ens aturem en un petit recordatori a uns monges convertits en martirs. L’exercit indonesi els va afusellar i tira en una zona de marismes, ara ens volen fer creure que per miracle divi, els cossos no van ser menjats pels cocodrils.

Arribem a Com, localitat que citant la Lonely de Septembre del 2008: “Se trata del lugar con mas posibilidades de convertirse en un centro turistico de Timor Oriental”. Si, ja se que es vella, pero es que el primer cop que vaig venir al sud-est asiatic va ser per visitar ma germana a finals de 2009... I em costa tirar les guies, encara que aquesta ja esta sentenciada abans d’arribar a l’aeroport de Dili.

El lloc es precios: platja inpol.luta a tocar de les homestasys, barrera coral.lina a un centenar de metres de la costa, i petites edificacions barrejades amb palmeres tropicals. Com a minim hi han sis llocs on hospedar-se, desdel car Com Beach Resort que deu tenir una vintena d’habitacions fins a llocs mes humils com el Katy guesthouse on romadrem, amb les seves tretze habitacions. Malgrat ser dissabte, a part de nosaltres cinc, nomes veig una parella de turistes, en tot el poble. I no hi han gaires llocs on amagar-se.

Una banyadeta rapida abans que la marea comenci a baixar drasticament i deixar el torn a tota la joventut del poble per recollir el que el mar deixa enrera, en la seva retirada.

Per sopar, un bon festival de peix, arros i vegetals, molt mes del que els cinc podem engrapar. I per amenitzar la velada una xerrada forca interessant amb el propietari. La conversa es desenvolupa en bahasa indonesi i el policia fa de traductor. Ens explica que abans de que les nacions unides marxessin, en cap de setmana, totes les habitacions del poble estaven plenes. Ara, molts dies, no tenen ningu. Ells culpen al gobern de no promocionar l’indret i no fer cas de les seves propostes, pero tambe es cert, que faltaria que oferissin mes activitats als que venen. Si per bucejar no s’hagues de portar tot el material de Dili, si es pogues visitar facilment les poblacions del costat, potser la gent s’hi estaria una mica mes de temps. I si no fos tant dificil arribar-hi sense vehicle privat!

Despres, passa a contar-nos relats de la seva joventut, durant el periode d’ocupacio. De fet, aquell poble no existia, sino que la gent estava dispersada per les muntanyes del voltant. Nomes hi anaven de tant en tant alguns pescadors, pero no s’hi passaven mes de tres dies. Allo no era convenient per l’exercit indonesi, que es veia sovint emboscat. A mes a mes, l’exercit s’havia de reaprovisionar pel mar, ja que per la carretera costera li “desapareixeien” molts camions. Aixo va provocar que fes baixar a tothom a viure en aquell nou enclau i cremes les cases anteriors. Pero ni aixi, s’evitaven els atacs del Falintil. En un raonament un tant macabre pero forca elaborat per ser de qui era, obligaren a tots els varons majors de 13 anys i que no caminessin encorbats per l’edat a patrullar de nit els voltants del poble. Tenien com a missio, evitar que els guerrillers ataquessin. Si no ho aconseguien, eren ells els que eren apallisats o afusellats.

Quan la conversa es va anar fonent, vam passar a jugar a cartes. Des de Raja Ampat que no ho feia. La versio kiwi del “come-mierda” nostre i despres el remigio. Malgrat que siguin de les antipodes, els jocs son practicament els mateixos.

Eduard

La torre de Babel – Cronica d’un viatge per Timor Leste (II)

L’endema em despertava amb els cants de la missa matinal, esmorzavem plegats i em portaven a l’estacio d’autobusos. No volien res a canvi, pero vaig insistir per a que es quedessin uns pocs dolars. En el destartalat bus que em portava a Baucau, la segona “ciutat” mes poblada del pais, se’m va asseure al costat una estudiant de magisteri. En una barreja d’angles, portunyol i indonesi vam portar una conversa de lo mes interessant. No es que jo entengues tot el que ella em deia, no es que ella entengues tot el que jo intentava explicar-li, pero suficient per baixar de l’autobus amb un somriure i no haver escoltat cap dels podcasts que tenia preparats.

Segons la Lonely, a Bacau havies de gaudir dels antics edificis colonials portuguesos, segons jo, els japonesos i els indonesis ja s’havien encarregat de que no hi hagues gran cosa a veure. I els pocs que s’havien salvat, els timoresos havien decidit pintar-los de colors d’un tal nivell de pastelisme que havien perdut tota credibilitat.

Davant d’aquest panorama vaig decidir-me per la segona opcio que plantejava: caminar 5km cap avall fins unes platges memorables. La meitat del cami el vaig fer amb un grup de nenes que sortien de l’escola (eren les dues del migdia, no sembla que hi passaven masses hores en el centre educatiu). En una barreja d’angles, portugues i indonesi, es burlaven d’elles mateixes i de mi.

Aquest cop la guia tenia mes rao. Dues platges cap a cada costat del poblet eren facilment accessibles i practicament solitaries. En una d’elles em vaig trobar tres soldats portuguesos que estaven acuartelats a Bacau. Projecte de col.laboracio entre ambdos paisos. Em comenten que els locals diuen que hi han cocodrils a les platges de Timor, pero ells en 5 mesos nomes n’han vist en captivitat. Me’n vaig cap a una platja mes allunyada i el seu comentari no m’impedeix entrar a banyar-me, pero amb una certa intranquilitat.

Cap al final de la tarda comenca a baixar la marea, i la platja es pobla automaticament de nens i algun adult a la busca i captura de tot molusc o petit peix que es deixi atrapar. Toca tornar cap a l’hotel i m’acosto al tenderete on havia comprat aigua i uns snacks. Els pregunto si hi ha algun vehicle que pugi cap a dalt (no tinc ganes de refer el cami a peu, i mes ara que es pujada). Em dieuen que no, que els darrers microlets ja fa una estona que han marxat. Me n’adono que aqui encara son mes parats que a Indonesia. Alli al menys, algu s’hagues oferit a pujar-me amb la seva moto i despres de negociar una mica, per uns 5$, ja estaria tot fet. Aqui sembla que no moures de la cadira ja els va be.

Comenco a caminar esperant poder fer auto-stop en el primer vehcile. I al cap d’uns 15 minuts, ja veig el totterreny dels portuguesos que s’acosta. Pujo al cotxe i m’adono d’un fet molt curios. En portunyol, nomes parlo amb el xofer, que deu ser el de mes rang, ja que els altres dos semblen molt mes jovenets. Les uniques respostes que obtinc dels altres dos son el seu lloc d’origne i l’equip de futbol que animen. I perque son preguntes que no poden esquivar. Chain of command, respecte total per la jerarquia. De moment en el viatge, capellans i militars, les meves dues professions preferides... que trobare despres? Policies?

Dutxeta i a buscar un lloc per sopar. Comenco per creuar un mercat i de repent comenco a veure homes passejant galls. M’apropo mes i veig homes apostant i poc despres ja veig el ring de combat. Perfecte, presenciare per primer cop a la vida un combat de galls.

Tot l’esdeveniment es purament masculi, encara que un home al meu costat m’intenta insistir que avui en dia, els homes i les dones estan al mateix nivell. La conversa es desenvolupa en un angles forca correcte. El primer combat es dona per acabat quan un dels galls surt volant forca aterrit. Se l’acusa de covard i se li fa mofa. Pero el seu propietari insisteix i tornara a lluitar. Aquest cop se’ls hi fica unes lames ben afilades a les potes. Es procedeix a “cabrejar” els animals, provocant-los entre ells i fent-se petites mossegades control.lades. Aquest cop corre la sang i l’antic gall covard li ha tallat una pota al seu adversari.

Pel que em diuen avui anira per llarg. Altres dies el tema esta bastant apagat pero avui es final de mes, i tots els treballadors han rebut el seu salari. Que millor que invertir-lo en apostes il.legals?

Bon sopar de cuina portuguesa al restaurant Amalia i al tornar a l’hotel em trobo amb un cotxe de la policia nova-zelandesa. Ja hi som tots!

Eduard

Mucho ruido y pocas nueces

La nit de les eleccions, aquesta es una mica la sensacio que em va quedar. I una setmana despres no ha variat massa. Potser es simplement perque s’ha complert el que les enquestes pronosticaven, o potser hi ha una rao mes profonda, i es que el resultat no ha estat tant clar com Gabilondo pronosticava, i per tant el futur del proces no es cristali. Esta clar que el si ha guanyat, pero ha faltat la cirereta del percentatge de vots. Adicionalment, s’hi troba una falta d’homogeneitat territorial, Girona i Lleida tenen resultats aclaparadors en favor de la independencia, mentres que Tarragona promitja i Barcelona suposa el major fre. Mes ridicula pero es la postura unionista, considerant que han guanyat utilitzant una aritmetica entre dubtosa i completament hipocrita. Aqui un humil analisis partit a partit.

·         Junts pel si: bons resultats, pero sense ser espectaculars, especialment perque els primers resultats eren millors i al llarg del recompte van anar perdent escons. Seran capacos de gestionar la dificil situacio del presidenciable? De moment sembla un bloc mes coesionat del que es podia pensar, suposo que la dura campanya els ha enfortit. Personalment, esperava mes d’en Romeva, del que havia escoltat grans coses quan era eurodiputat.

·         Ciutadans (tambe coneguts com Colons): fa anys els vaig identificar com el mes gran perill per Catalunya i aquestes eleccions semblen confirmar-ho. Gran resultat en clau espanyola, probablement pura intrascendencia en clau catalana. Faltara veure com han omplert les llistes perque a dia d’avui depenen d’un numero contat de persones. Cares boniques a missatges rancis, revestits de marketing modern. La bandera del seu fals no-nacionalisme l’han tenyit de roig-i-gualda quan el seu lider messianic ha comencat a aspirar a la Moncloa. L’us del catala es purament anecdotic en concordancia.

·         PSC: els vells roquers no moren mai, pero poc els hi falta. Porten no se quantes eleccions consecutives perdent escons, pero encara els n’hi queden suficients per aguantar una meritoria tercera placa, encara que pugui ser per desencert d’altris que per ells mateixos. Practicament nomes els hi queda el recurs de la pena o del bufo de palau, on guanyen vots perque al seu lider se’l veu infinitament felic en un ball ridicul. El votant socialista es una especie molt curiosa, d’un optimisme il.limitat, en que creu que el nou candidat, en realitat encara mes gris que l’anterior, es un d’un intel.lecte superior. Acaben tots desfenestrats (Montilla, Rubalcaba,...). O si no, es un nou lider regional el nou mesies (ara parlen de la Susana Diaz quan fa no tant era Patxi Lopez). El follet del federalisme seria el seu millor somni, una copia dificilment diferenciable del PP la verdadera cara darrera la mascara.

·         CSQEP (tambe coneguts com QWERTY): fracas molt preocupant per la seva aspiracio d’assolir el poder a la Moncloa. Amb uns resultats aixi a Catalunya, les seves aspiracions al govern central son purs somnis. Iglesias queda molt desgastat amb episodis personalment lamentables i li queda poc temps per aprendre. Lo divertit es que han estat titllats tant d’unionistes com d’independentistes i son els que fan jugar les aritmetiques. Ni ells mateixos saben lo que son o lo que volen, encara que fan un tufillo a Lerrouxisme bastant hipocrita. Son ultims en totes les demarcacions excepte la capital.

·         PP: Junts pel Si hauria d’haver aconseguit mes despres de tot el que va fer el PP per impulsar-los. Es dificil imaginar una campanya amb mes errors que la de la dupla Albiol-Rajoy i la inestimable ajuda de Margallo.

·         CUP: Bons resultats, molt bons resultats. Haguessin sigut la ostia amb 30.000 vots mes i com a quarta forca politica del parlament. Han demostrat molta personalitat i han ofert l’opcio a tots aquells independentistes que els hi feria el cor votar a Mas. Han derrotat a Podemos en totes les demarcacions excepte alli on hi ha mes quantitat de gent. No son flor d’un dia sino que estan consolidant una base forca important. Es la feina de formigueta de molts anys.

·         Unio: Una de les millors noticies de les eleccions. Queden fora del parlament.

·         Pacma: Encara no entenc com un 0,7 o 0,8 percent dels vots van a caure a un partit animalista i mes en la conjuntura actual. Hi ha molta gent faltada de carinyo al mon.

·         La participacio: historica i completament validadora dels resultats. Ha quedat clar que es tractava d’un plebiscit. I ha quedat clar que no hi ha una Catalunya silenciosa. L’independentisme te via lliure per continuar el full de ruta, pero sense excesos i vigilant be els tempos i les maneres. Esperem tenir aviat un president i continuar construint. Res esta guanyat i tot esta per fer, pero les fundacions son fermes. Construim-ho amb seny pero amb decisio. Visca Catalunya i visca tots els catalans, fins i tot els del Pacma ;-)

Eduard

PD: La major vergonya se l’emporta el sistema de vot extranger espanyol. Clama al cel la manipulacio politica del govern central. Pais de pandereta.

PD2: Lo del tribunal constitucional, deixe-m’ho en actuacio de titelles. Son o terriblement incopetents o terriblement maquiavelics, pero citar a declarar al president de la Generalitat l’aniversari del fusellament de Companys... sobren les paraules. Per cert, m’encanta la ironia d’en Carles Capdevila en la seva editorial: http://www.ara.cat/firmes/carles_capdevila/gran-mani-Madrid-defensa-Mas_0_1440455952.html.

Siguem valents

Se que se’m pot acusar d’hipocrita, i malgrat que sigui una falacia “ad hominem” (en que s’invalida un missatge per contraposicio a la figura del missatger), he d’acceptar-ho. Diumenge no votare ni haure depositat previament un vot per correu. Continuo registrat al consulat de Jakarta i no vaig demanar el vot rogat, perque estava de viatge i per no haver de demanar a un amic que em fiques la papereta dins. Certament, el sistema de participacio ciutadana dels electors en l’estranger per part del govern espanyol es impropi del segle XXI. I fa especialment rabia davant d’una jornada com la que ens espera en pocs dies. Com em deia un amic: “aquest cop el necessitavem el teu vot, Eduard”.

Si ara fa uns mesos, tots n’estavem una mica cansats del tema i voliem passar per les urnes d’una vegada per totes, tinc la sensacio que la campanya ha estat mes animada del que podiem preveure. Al menys al Facebook hi he pogut veure agitacio i molta actualitat compartida. D’una i altra banda, i del mig tambe, malgrat que encara ara, alguns dels que ni que si ni que no, creguin que son la Catalunya silenciada.

Al meu entendre, no estem en la situacio desitjada, ja que enlloc de ser cridats a unes eleccions autonomiques, ho hauriem de ser a un referendum. Pero tambe crec que no ha quedat mes remei i que d’una manera o altra s’havia de canalitzar l’energia d’un moviment de base, de centenars de milers de ciutadans que han sortit al carrer, en proporcions mai imaginades, a reclamar algo tan basic com el dret a decidir. Tot fa pensar que “algo” passara, que estem en un moment historic. Pero lo bonic del cas es que no, que hi ha gent que no li dona cap mena d’importancia al diumenge. I es que per gustos colors, sense tenir en compte ni classe social ni nivell intel.lectual. Conec gent inteligentissima que defensa aferrissadament el no, altres que no imaginen com algu pot dubtar del si. Persones que em mereixen tot el meu respecte que viuen aterrades davant de la possibilitat d’independecia, altres que potser prefereixen l’unio, pero que no els treu el son que pugui sortir l’oposat. Hi ha figures publiques que respatllen totes les opinions.

Hi ha una pel.licula que em va fer forta impressio ara fa uns mesos, potser algo mes d’un any. Es titula “No” i tracta del referendum que va haver a Xile per derrocar Pinoxet. A mi tot lo d’aquell periode, m’impressiona molt. Sempre m’han emocionat les cancons de Victor Jara i de petit (pero tampoc tant) vaig plorar veient un documental sobre el cop d’estat contra Salvador Allende. El cas es que la peli tracta sobre l’equip de campanya, que s’ocupava de fer tota la propaganda televisada, en contra de mantenir al vell general com a cap d’estat. Al principi, comenten que haver de defensar el “No” els sembla mes complicat que el “Si”, en el sentit en que afirmar sempre es percep de forma mes optimista que negar. Es per aixo que s’encarreguen de fer algo extremadament postivista i engrescador, encara que per aixo tinguin una certa oposicio interna, que considera que s’ha de donar mes veu a les victimes de la dictadura, i a totes les massacres que aquesta ha fet. El bandol del “Si” queda encassillat en missatges negatius i fa planar la por de les milicies comunistes que faran perdre tot el progres que el dictador ha aportat al pais. Ja sabeu com va acabar la historia.

Crec que Londres va fer una lectura en aquesta direccio, quan poques setmanes abans del passat Septembre, va fer un gir de 180* i va aparcar la por per fer promeses de futur. Escosesos que ara lamenten no haver sigut una mica mes valents. Ho farem tambe els catalans? Per un costat, ningu des del bandol unionista s’ha posicionat en un discurs positivista, ni el bufo Pablo Iglesias. Per l’altra, es possible que molts que es declarin independentistes de portes en fora, a l’hora de la veritat depositin una papereta conservadora a l’interior. Seria molt trist que en ple segle XXI, a l’Europa Occidental, el missatge de la por cales. Podem votar en un sentit o en un altre, perque creiem en uns valors o en uns altres, pero votar amb por despres del que ha costat arribar fins aqui, aixo no.

Siguem valents

Eduard

PD: M’agradaria molt veure al Ramon de diputat, tantdebo pogues contribuir-hi.

PD2: Tot el post ha estat escrit sota la influencia de la banda sonora de Braveheart. Es nota? ;-)))

Off the beaten track – Cronica d’un viatge per Timor Leste (I)

Cada llengua te les seves expresions genuines, i algunes d’aquestes son dificilment traduibles o no sonen tant be en una altra llengua. The “beaten track” trobo que n’es una de ben bona en angles. Se que els puristes en trobaran de molt millors en catala o castella, pero que voleu que us diga, a mi m’agrada. El cami patejat, aquell que recorren milers de turistes despres de baixar dels milers d’autbusos que els condueixen a aquells indrets que no et pots perdre d’un pais i que tenen suficients condicions per portar-hi des de recent nascuts a ocatgenaris. No sembla ser pas el cas que m’acompanyara per Timor Leste.

La meva idea inicial era arribar al pais per la frontera terrestre que el separa de la part indonesia. Es per aixo que havia volat a Kupang, ciutat sense gaire encant, com totes les ciutats indonesies en general. Despres de donar un tomb per la ciutat, vaig anar a prendre una cervesa al hostal dels backpackers. Un frances, un australia i un america estaven fent la mateixa activitat, aixi que despres d’entablar la conversa de cortesia habitual, aprenc que l’estadunidenc s’havia passat 20 hores en un autobus el dia abans. Havia anat a la frontera per enterar-se que li faltava una carta que havia de fer-se a Kupang i que per aixo no podia creuar. Bona noticia: els europeus no necessitem aquest document. Mala noticia: el frances em comenta que si no he pagat el visat per entrar a Indonesia, jo tampoc podre creuar. Un cop a l’hotel amb wifi, comprobo que es totalment cert. Els indonesis han suprimit el visat turista per 40 paisos mes aquest any, la majoria comunitaris, pero la restriccio es que nomes poden entrar i sobretot sortir del pais per 5 aeroports seleccionats (els mes internacionals/importants) i algun que altre vaixell... pero evidentment en la llista no hi ha res que estigui mes a prop que Bali.

La primera reaccio, com sempre perque tinc aquesta certa tendencia a l’auto-culpabilitat, tipica en els catalans pero encara mes extremada en la meva familia : “Eduard! Aixo ho podies haver preparat millor! Et creus aqui un viatger amb cert bagatge i a la primera, zasca!!!”. Segona reflexio: “Be, com a minim has anat a parlar amb aquells tres i te n’has enterat aqui i no despres de dos dies de bus a la frontera”. Tercer pensament: “I ara toca aclarir que farem aquests 7-8 dies que et queden abans de tornar a Jakarta i mes tenint un bitllet comprat sortint de Dili amb Sriwijaya Air, companyia de la que no esperis poder fer cap canvi”.

Comenco a valorar opcions: podria passar uns dies per la part indonesia de Timor i despres anar a l’arxipelag d’Alor; podria anar a les Moluques, que sempre m’han fet gracia pero alli basicament s’hi buceja i nomes em queden un parell de lentilles...; o podria simplement admetre l’error i volar a Dili. Curiosament, mirant vols amb Garuda, el tema es dispara a mes de 500 dolars, tot passant per Surabaya i havent de fer nit alli, pero en canvi per menys de la meitat de preu, Skyscanner m’ofereix un vol, amb Garuda!, fent nit a Bali. La darrera de les opcions resulta la guanyadora. 24 hores despres d’haver aterrat a Kupang des de Bali, faig el viatge invers. En total haure perdut 2 dies i un parell de milions de rupies. Tot per un petit detall administratiu, pero mes es perde a Cuba, o aixo diuen.

Com a minim Kuta m’ofereix aquest bonic capvespre redentor i aconsegeuixo sortir de l’aeroport de Bali caminant (que es foti la mafia del taxi de Denpasar Airport!).

Aterro a Dili i en la cua per passar la duana veig que l’home del meu davant porta passaport espanyol. Comencem a parlar i resulta que treballa a Timor Leste. Es cura, que sembla ser una de les poques professions que et condueix a viure a aqui. Acaba de tornar de vacances a Espanya (tenen un mes de vacances cada any si els seus pares estan vius, cada dos anys si els seus pares estan morts...). Aquesta nit la pasara a Dili i l’endema se n’anira ala seva missio, en un poblet al sur de l’illa. M’invita a dormir a la casa que tenen els Dominics alli. No tinc res reservat aixi que l’aprofito. Ens ve a recollir a l’aeroport el pare Toribio, que malgrat un nom molt castis, es xines. A la casa: un venesola, que te 17 germans biologics i disident politic de “este regimen de falso socialismo barato que es Venezuela”; un d’un poblet de Burgos, pero que portava 18 anys a Corea i abans 13 al Japo i que es professor en un seminari. Un pare Korea i uns quants estudiants timoresos del seminari completen la plantilla.

Acaben de dinar quan arribem i fem un cafe tots plegats mentre m’expliquen la situacio socio-politica del pais. Gent cultivada i amb una lectura molt interessant de la realitat. Em sorpren veure que tambe ells son critics amb el catolicisme tant dogmatic i tant atrassat en el que viuen els locals. Fins i tot diria que la utilitzacio del condo els semblaria be per combatre l’altissima natalitat. Per la tarda m’en vaig pel meu compte a recorrer la ciutat.

Parlar de ciutat, encara que sigui la capital, es un tant pretencios. Un poble gran vindria a ser una definicio millor. La meva principal missio es trobar un caixer on poder extreure dolars. Timor Leste es un pais molt car, en relacio amb tots els seus veins. El fet que tot s’ha d’importar i que s’han dedicat a esquilmar als representants de les Nacions Unides i de les diferents ONGs, fa que necessiti esta cobert ja que dubto poder trobar caixers fora de la capital. Fins hi tot alli es dificil. Els dos primers en que ho intento estant buits, i per arribar al tercer he de caminar mes d’un kilometre i col.lar-me en un hotel. Un cop fet i ja que avui estic molt catolic, m’en vaig a veure el monument de Cristo Rey.

#EsDiliNoEsRioDeJaneiro #EsJesusNoEsLegolas

Quan torno despres de sopar, estan de celebracio. El palencia que m’ha recollit, fa tres dies era el seu cumpleanys i l’endema era quan havia estat batejat (va neixer amb 1 kilo i mig, aixi que el van batejar al cap de pocs dies perque es pensaven que no sobreviuria). Portava 23 anys a Taiwan abans d’aquest nou repte aqui. La celebracio consisteix en menjar un pastis amb gelat, veure una especie de crema catalana i mirar tots junts com Usain Bolt guanyava l’or als 200. Al final, tampoc sembla que les vides seculars siguin tant diferents. De fet, el que acabava de tornar de les Hispanies, reconneixeia que mentres estava pregant a la capella, a punt havia estat de quedar-se sobat. El jet-lag no perdona ni als homes de Deu ;-).

Abans de tancar els ulls, vaig comencar a llegir “El quadern gris” del mestre Pla. Des de “Herr Pep” que no ho feia, i d’aixo en deu fer gairebe un any i tampoc es que sigui literatura de nivell... Shame on me.

Eduard

Timor Leste: el pais que vol ser, pero encara no sap el que

Un dia qualsevol, un catala de Jakarta va ser despertat a cop de fusell per la policia militar indonesia. No els agradava l’estelada que havia penjat al balco. Els recordava la meitat de l’illa que havien perdut sense ells saber massa be el perque.

A l’Abril del ‘74, la revolucio dels clavells s’acaba imposant i la dictadura militar de Salazar cau. Portugal comenca a despendres de les poques colonies que li resten. Entre elles la meitat de la remota illa de Timor i l’enclau d’Oecussi, territoris que durant segles sorprenentment havien conseguit mantenir malgrat l’abrumadora presencia holandesa en el veinatge. Els timoresos corren rapidament a organitzar-se en partits politics i despres d’una petita guerra civil, declaren la independencia, pero el seu desti ha estat decidit uns milers de kilometres mes a l’oest. A Jakarta, el dictador Suharto acaba de rebre la llum verda dels Estats Units per invadir l’antiga colonia portuguesa com mes rapid millor. Son anys de guerra freda i despres dels desastres de Korea i Vietnam, els EEUU no volen un nou regim esquerros al sud-est asiatic. El nou ordre de Suharto s’ha construit sobre l’odi i l’aniquilacio dels comunistes. El numeros exercit indonesi, armat per l’aliat america, en questio de dies es fa amb el control del pais i de les principals localitats. Pero muntanyos com es Timor Leste, s’inicia una guerra de guerrilles liderada pel Falintil, les forces armades d’alliberament de Timor. D’aixo en fa 40 anys.

Ironicament, es durant el periode indonesi que es construeix aquesta estatua. El monument de la integracio vol simbolitzar un esforcat timores, trencar les cadenes del colonialisme. Els indonesis no poden entendre que el poble timores es sent tant o mes esclavitzat per la seva presencia que la portuguesa. Un exemple mes de com un poble oprimeix a un altre poble de la mateixa manera que ell havia estat previament oprimit. La brutalitat indonesia en la seva mes clara demostracio.

12 de Novembre de 1991, cementiri de Santa Cruz, a Dili, la capital. Durant les celebracions de l’aniversari de la mort d’un lider independentista, l’exercit d’ocupacio indonesi obre foc contra la multitud congregada. Afortunadament hi han periodistes extrangers i les imatges donen la volta al mon. La dicatadura militar ha d’acabar reconneixent 19 morts, organismes independents parlen de mes de dos centenars, entre ells un neo-zelandes. El moviment independentista, en hores baixes, surt reforcat de la matanca.

1998, l’esclat de la bombolla economica del sud-est asiatic i les manifestacions generals iniciades pels estudiants, acaben fent caure Suharto. El primer president democratic, Habibie, promet el carrec i uns mesos mes tard i sense que ningu sapigui perque, anuncia un referendum d’audtodeterminacio per Timor Leste. Els militars s’esgarrifen, pero encara creuen que el moviment autonomista sera mes potent que el secesionista. El 30 d’agost de 1999, mes del 78% dels timoresos elegeixen l’opcio independentista. Un nou pais caba de neixer. Un pais que a dia d’avui te la meitat d’anys de vida que jo...

Com ja se sap que en els exercits no s’hi junten mai els millors valors humans, tampoc les forces armades indonesies serien diferents. Van decidir que si be havien de deixar el pais, ho farien arrassant amb tot el que poguessin. Van entrenar, armar i liderar les milicies pro-Jakarta. Matances indiscriminades envers la poblacio i destruccio de la major part de la infraestructura del pais, va ser la seva venjanca per no haver votat el que ells haurien desitjat. Tant va ser aixi que finalment les Nacions Unides van haver d’intervenir i durant mes d’una decada han estat la principal font de financament de l’escasament poblat pais.

Xanana Gusmao, lider de la guerrilla i primer president del pais, es va trobar un panorma desolador. Tot per fer i practicament cap recurs per fer-ho. El partit independentista va eclosionar en multitud de petits partits, afegint una certa inestabilitat gobernamental, germe de diferents cops d’estat i matances internes que gairebe condueixen a una guerra civil. Actualment, la situacio es molt mes estable pero la poblacio s’ha acostumat a viure de l’ajuda internacional i dels dividends del petroli (recentment, mes justament renegociat amb les companyies australianes explotadores dels pous).

Amb una poblacio als voltants del milio trescentes mil persones, la tribu majoritaria, els tetun, tant sols representen el 25%, la segona, el 10%, amb lo qual la fragmentacio tribal del pais es enorme. El fet que mes del 90% siguin catolics, hauria d’unir una mica, pero malhaurdament, tal com passa a les Filipines, es tracta d’una lectura extremadament rancia i casposa de la religio. Tan sols serveix per reafirmar els valors ja presents en la societat: respecte institucional pels vells, que sense cap mena d’educacio, son reverenciats i respectats per damunt de qualsevol altra consideracio. Tasa de natalitat elevadissima (mortalitat infantil tambe) sense cap mena d’intencio de ser controlada, ans al contrari. I evidentment, un matxisme rigid i inquestionable.

Un timores de Leste de base, pot ser una de les persones que parli mes llengues del mon. Poques d’elles a un bon nivell, pero una mica de poti-poti pot fer entre: Tetun, llengua autoctona principal i oficial per tot el pais; Portugues, oficial tambe, i que dona tot el vocabulari modern al Tetun; Angles, utilitzada en algunes universitats i que alguns es plantegen si no hauria de substituir al Portugues en un futur; Bahasa Indonesi, de l’epoca de domini dels veins i que es la que s’utilitza normalment per contar (entenc que a l’epoca, la gent aprenia les matematiques en aquesta llengua); i com no, una miriada de llengues i dialectes de les diferents tribus originals.

Per divisa el dolar america, encara que les monedes (d’un dolar cap avall) son locals. L’economia dominada per tot lo indonesi. Els warungs son iguals que els que podries trobar al pais vei, les marques les mateixes i sense que en fem una etiqueta especial hi pots trobar Aqua ;-).

Podria esdevenir una destinacio turistica de cert exit, pero de moment no hi ha la infraestructura. Podria comencar a maunfacturar alguns productes pero no hi ha ni el capital economic ni l’huma. Pot jugar dins de l’orbita dels paisos de parla portuguesa, a l’abric del Brasil, pero n’es molt remot. Te potencial, pero encara no han decidit que volen ser de grans.

Eduard

Vella xiruca

“... quantes hores passades, quanta alegria fas reviure al meu cor...”

Quan vaig marxar de Laos, ja savia que no tornarien a Europa. Pensava que les deixaria a Jakarta o en el darrer desti abans d’arribar-hi. Sempre m’agrada tornar amb menys coses de amb les que he marxat en quasevol viatge motxiler. Rarament compro res, o en tot cas, es menys del que deixo pel cami. Camisetes velles, potets de xampu d’hotel, aquells calcotets o mitjons que ja tenen algun forat, els pantalons que s’esta esguincant o aquelles xancles que ja apunten a rotura. Aquest cop, entre altres coses, corresponia als keds de muntanya.

El segon dia de trekking per la vall de Baliem, al vell mig de la Papua Indonesia, ja sabia que ni tant sols sortirien de Wamena, el destartalat aeroport d’entrada a la vall.

El quart dia, segons com apollava el peu, sentia les pedres del cami directament al mitjo.

“... quantes cancons al teu compas...”

Les havia comprat per substituir les antigues xiruques de tota la vida. Aquelles que m’havien acompanyat moltissimes vegades pels Pirineus o en caminates molt mes llargues com Corsega al 2007 o al Nepal 2009. Tenia una bonica foto seva que m’havia enviat l’Oriol des del seu pis de l’Hospi. Ja havia marxat a viure a Singapur i em preguntava que en volia fer d’elles.

-          Llenca-les. - Aquesta va ser la meva senzilla resposta.

Ja havien fet tot el que devien i ser cremades en un abocador municipal era el desti pels objectes obsolets de gent que intentem viatjar amb equipatge lleuger. Malhauradament, vaig eliminar aquella foto que tant be m’aniria ara ;-)

“...foren cantades, no en resta cap record...”

Les vertaderes velles xiruques eren les anteriors, que seguien tots els canons del material amb que es caminava per la muntanya abans del nou mileni. Del mateix tipus que les que m’havien acompanyat amb el Cau de campaments, aquelles a qui els cantavem al voltant d’un foc guitarra en ma o pujant dalt del cim amb el cor alegre.

Havia “sucumbit” a la nova tendencia “runner”. No se si realment hi ha ciencia o es pura estetica, haver deixat l’antic patro per lo que vindria a ser un ked de tota la vida, una mica reforcat i ple d’anglisismes. La meva impresio es que l’actualitat es mes fragil i menys duradera, pero ocupa menys lloc en la motxil.la.

A la botiga em van preguntar si eren per correr per la muntanya, mer imitador del cada dia mes famos Kilian Jornet. La meva franca resposta, una negativa, matitzada una mica amb, “be, a les baixades com a molt”. Pero que volia fer la Montserrat-Matagalls, i per caminar sense pes a l’esquena, probablement aquesta nova adquisicio m’anes millor.

“... Pujant les muntanyes blanques de neu, fent ruta vers el cel blau...”

Debutaren, si mal no recordo, en la marxa dels castells. En tot cas, en la unica foto de cos complert que tinc hi apareixen, juntament amb el meu tiet. Tambe una taca <tasa> de la que mai mes he sapigut res, no aixi en canvi la mitica camiseta vermella (que curiosament vesteixo en aquests moments despres d’haver bucejat a Raja Ampat. I es que les camisetes de curses serveixen per tot!).

Tambe quedaren fotograficament enregistrades, pujant la darrera rampa de Montserrat, despres de la MM’12. Juntament amb el Quim ens alegravem d’arribar a desti i poder tastar les delicies culinaries que la seva dona ens havia preparat.

I es que tampoc es tant facil trobar fotos on apareguien els peus, especialment quan anem d’excursio i el que ens captiva son els paisatges que ens envolten.

La Matagalls seria practicament el darrer que faria abans d’empaquetar les coses i marxar cap al sud-est asiatic. Clima especialment dur en el que calcat es refereix, i es que la calor i la humitat no son especialment amigues de les soles de sabata. Tambe es cert que el fang de la selva i les fortes pluges tropicals son un repte real per tot diseny.

Aixo tambe els hi ha servit per pujar a volcans forca mitics com el Rinjani o el Semeru. Passar nits amb les tribus dels Akha, els Khemu (antics Kemers al nord de Laos), o els Dani papuans. Recorrer selves malasies o el cano de Dalat. Com ben be diria la canco:

“... m’has fet descobrir la joia del bon temps i assaborir la pau.”

Eduard

PD: Deu ser unes de les cancons que mes vegades m’he cantat interiorment, malgrat que sense l’ajuda de google, no hagues pogut escriure mes que les tres primeres linies.