On ho vam deixar? Ah si... en els pobles de les cases en forma de barca.
Si... aquells que feien funerals plens de sacrificis de bufals i porcs! Doncs tambe enterren els morts, supervisats per uns ninotets, en unes tombes de fusta, moltes vegades emmagtzemades en altura. Com el trajecte fins el paradis pren un temps, se’ls acompanya de begudes, menjar i tabac, molt tabac, que un cop mort, s’ha de poder continuar gaudint d’aquest plaer!
Encara que si en el meu cas, han de jugar amb el meu crani, que em facin algo aixi que em representara millor! :
Ara que passa quan mor un nounat? Els Toraja estableixen un limit clar entre els que mai han tingut malicia, del que en algun moment ja han “pecat”. Aquest limit l’estableix el moment en que el nen comencar a tenir dents. I es que quan ja te dents, pot mossegar el mugro de la seva mare, provocant el primer dolor! Aixi que els que moren abans de tenir la seva primera dent, son enterrats a l’interior d’aquest arbre, on segueixen “bebent” la llet que aquest destil.la.
Segons l’espavilat del guia, si vas alli i hi fas alguna donacio, seras beneit amb fills, dels quals fins hi tot podras escollir el sexe. Aixo si, els dijous a la nit no t’hi apropis... o escoltaras els nens plorar perque no poden jugar. Degut a aquest “fenomen” moltes de les ofrenes son precisament juguets.
El que en un principi em va semblar mes curios, es que la forma de les cases i algun dels fets culturals d’aquesta regio, em recordaven fortament un dels meus viatges del Maig, quan vaig anar a l’illa interior del Danau Toba (llac Toba en indonesi). I ara es quan ens va be recuperar el mapa del post anterior.
Com es pot apreciar, uns 2000 kilometres ens separen d’alli, i es que acabem de saltar al nord de Sumatra, prop de la segona ciutat mes poblada d’Indonesia, Medan. Els arrossars que dominen Toraja deixen pas a l’impresionant llac d’aigua dolca i la meseta que corona l’illa.
Pero les cases mantenen un toc distintiu que les apropa.
Cases habitades per la tribu dels Batak, amb un sistema de castes i families forca particular, on el teu cognom pot condicionar amb qui et pots casar i amb qui mes val que no t’hi fixis si no vols convertir-te en un Romeo que lluita per la seva prohibida Julieta. Son gent forca particular, que a diferencia de la resta d’indonesis son directes i no els maregis amb rodejos. Aqui les coses es diuen pel seu nom i no per “salvar-li la cara” a ningu. Aixo els fa ser reconeguts com maleducats per molts dels seus compatriotes pero alhora se’ls reconeix per ser mes treballadors que la mitjana. La veritat es que treballant amb algunes d’elles, he pogut reconeixer per mi mateix aquestes caracteristiques. De fet, com a mostra de que havia visitat la seva terra, vaig haver-me de fer una foto ben caracteristica.
Un altre punt que els uneix, son la importancia de les tombes i les histories (mes mitologiques que documentades) sobre princeps i reis fundadors. Tres colors que ornamenten la mistica que impregna la regio: el negre, el color de la mort, de la ignorancia dels designis divins; el roig, el color de la vida, el d’aixeca’t i ves-hi; i finalment el blanc, el color de Deu.
Tambe la presencia de bufals esta inclosa, encara que sembla ser d’una forma menys sangnant i mes ritualistica.
Recordo estar ballant i donan tombs al voltant d’aquest bou i mostrant-me servil davant uns tipos que anaven mes disfressats que jo. I el que he recordat mirant les fotografies a posteriori, es que la presencia d’escultures humanes de fusta tambe era present entre aquesta cultura. Ah! I les meves ganes de fer el xorra.
Finalment, tambe comparteixen el fet de ser majoritariament cristians, i es que al menys fins ara, els llocs de major interes cultural que he descobert a Indonesia, pertanyen a minories no musulmanes. Aixi com al Magreb i Al-Andalus, a l’Orient Mitja o a la cuna Mesopotamica, l’islam a desenvolupat un art i un inetres cultural remarcable; aqui al sud-est asiatic, les mesquites son utilitaries pero d’escas interes turistic. Els Istanas o palaus estan forca destartalats i la capital presenta uns museus decadents i amb un objectiu mes propagandistic que divulgatiu.
La fama de Yogyakarta o Jogjakarta (o fins i tot Djokjakarta en el seu nom colonial), antiga capital del sultanat de Mataram, un dels principals regnes de la zona abans de l’ocupacio holandesa, prove escencialment de les descobertes ruines de Borobudur (salvades per la selva que les amagava del coneixement huma) i el temple o candi de Prambanan. El primer del nove segle i budista, el segon tambe del mateix segle pero hinduista.
Borobudur les dues, Prambanan a continuacio, en un estil que recorda molt Angkor Watt, aixo si, mes modest.
L’altre gran lloc per visitar temples i temples fins cansar-te, l’illa de Bali. Majoritariament hindu, molts es pensen que Bali nomes son platges i festa. A tots aquests l’Albert, en Xavi i un servidor els hi diem :
I es que es al reves, te’n pots atipar de visitar temples i templets. Gairebe cada dues cases, una es un lloc dedicat a la pregaria i les ofrenes. Altres son mes espectaculars, en mig de llacs o dalt d’un penyasegat, solitaris o multitudinaris; n’hi ha per diferents gustos i preferencies.
I be, crec que ja he donat prou el conyas amb aquest tema, com per seguir afegint fotos i comentaris. Mes i millor en la propera ocasio,
Eduard
