La irrelevancia internacional d’un gegant

La Republica d’Indonesia (RI) es el quart pais mes poblat del mon amb una mica mes de 255 milions d’habitants i uns 50 mes que Brasil, el cinque en el ranquing. Sent el 87,2% de la seva poblacio musulmana, el converteix en el pais amb mes musulmans del mon. Tant sols es el 15e mes gran a nivell de tamany, sense arribar als 2 milions de kilometres quadrats, pero si que ostenta ser l’arxipelag mes gran del mon.

Es la 16^ena economia mes gran del mon, segons les dades de 2013 tant de les Nacions Unides, del FMI, del Banc Mundial i de la CIA World Factbook. En altres paisos tenen variacions, pero tots coincideixen amb els setze primers. En alguns mitjans ha aparegut que ja es la 10^ena economia mundial, com en el publi-reportatge al nou embaixador (http://www.elmundo.es/economia/2014/05/18/53767cfae2704e7b208b4581.html). En tot cas amb les variabilitats que te la rupia, passen coses curioses com que el PIB creix oficialment un 5,8%, pero en valor absolut (mesurat en $) es mes petit que l’any anterior.

Amb tot cas, que sabem d’Indonesia? Sincerament, molt poc. Abans de venir tot just sabia que Jakarta n’era la capital, recordava els atemptats de Bali, imaginava l’impacte del tsunami del Sant Esteve de 2014 i ben poca cosa mes. Inexistents en l’escena internacional futbolistica (pot ser trist, pero no ens enganyem el futbol es el primer vector de coneixement d’un pais de les classes populars. Per un indones, Barcelona i Madrid son molt mes coneguts que Espanya, mal els hi pesi als de la marca, encara que unicament degut a l’esport rei). Malgrat que es un esport que els torna bojos; Indonesia es el pais que mes likes dona al Facebook tant a FC Barcelona com Reial Madrid (uns quants mes als blaugranes, aixo si!); lo maxim que ha aconseguit l’equip nacional es perdre 4 veages la final de l’ASEAN cup, el que vindria a ser l’Eurocopa del sud-est asiatic, probablement la copa internacional mes fluixeta fora d’Oceania. Evidentment, mai ha qualificat per la Copa del Mon, ni hi ha estat a prop (segona ronda d’Asia ha estat lo mes lluny que ha arribat).

En la resta d’esports? Doncs mirem les participacions olimpiques. Nomes tenen medalles en tres disciplines : 18 en badminton, 8 en aixecament de pesos (categories lleugeres evidentment) i una en tir en arc, precisament la primera de la seva historia a Seul ’88, una plata de l’equip femeni! Curiosament a Barcelona ’92 van tenir la millor participacio fins ara amb dos medalles d’or, badminton individual masculi i femeni. Tristament, potser lo que mes resso ha tingut de la participacio olimpica d’Indonesia, va ser quan a Londres ’12, una parella de jugadores indonesies va ser expulsada per deixar-se perdre un partit i aixi intentar obtenir un encreuament mes facil en la seguent ronda. Vaja, lo mateix que va fer Espanya al basket aquell mateix any, pero en aquest cas hi havien tres equips mes implicats (una parella xinesa i dues de sur-coreanes).

Culturalment el panorama tampoc millora. Qui coneix algun escriptor indonesi? Pintor? Esculptor? Arquitecte? (Evidentment amb les seves accepcions femenines, que tampoc cal ser tant politicament correcte ;-)).

Quan vaig parlar algun cop d’Indonesia amb mon pare, ell recordava en Sukarno i en Suharto, sense probablement no identificar qui era qui, pero que s’esbarallaven pel poder. Aixo i la conferencia de paisos no alineats de Bandung, en plena guerra freda. De fet, oficialment, Soekarno (en la versio holandesa, oe = u) es el personatge mes internacional de la historia del pais. Fervent lluitador per la independencia contra la dominacio taronja, primer president del pais i per tant considerat el “pare” de la patria. Fins i tot el Monument Nasional (Monas), es popularment conegut com “la darrera ereccio de Sukarno”.

Dues amigues, cada una pel seu costat, em van parlar de la peli : “The Act of Killing”. Tampoc es que poguem parlar estrictament de cinema indonesi, ja que el director es el danes Joshua Oppenheimer, encara que la resta si que son indonesis anonims (per evitar represalies). Una d’elles es ficava les mans al cap, i em preguntava: “Realment hi vols anar a Indonesia? Estan xalats! Mataven gent per matar, sense cap mena de remordiment o pregunta” o algo aixi. El tema del documental i d’aquell periode en particular, mereixeria mes linies que el proposit d’aquest post (potser algun dia?). Tanmateix, fora dels assistents als circuits de cinema mes alternatius de Barcelona, tampoc podriem dir que aquesta obra poses a Indonesia en l’escena internacional (encara que es va endur algun Oscar).

A nivell economic, el desconeixement es gran tambe. Alguna gran empresa internacional? No, i es que encara el pes intervencionista de l’estat es gran, amb importants participacions publiques en l’accionariat i una clara vocacio autarquica. Les exportacions indonesies son escencialment de materia prima o producte poc elaborats (carbo, petroli sense refinar i oli de palma, copen les tres primeres posicions). Potser alguna peca de roba (especialment sabates de pell i camisetes d’equips de futbol), pero l’altre dia vaig comprar tres camises al Zara d’aqui, i una era vietnamita, l’altra xinesa i la tercera turca...

I pel que fa a la gastronomia? Res que transcendeixi fora d’aqui i d’Holanda, que per raons obvies, recorda encara a dia d’avui els antics vincles i reuneix una comunitat important d’indonesis, tant en lo alt de l’escala social (encara avui molts indonesis de classe acomodada van a estudiar a l’antiga metropolis), com ma d’obra barata (com aquell taxista a qui fa ja un parell d’anys vaig dedicar una oda: http://eduanon.blogspot.com/2013/01/oda-al-taxista-indonesi-desconegut.html). En tot cas, tampoc sorprent tant el desconeixement, ja que aporta relativament poc si la comparem a la tailandesa o la vietnamita, els grans exponents internacionals de la regio.

En definitiva, un gegant desconegut encara per l’escena internacional, tambe matisat per la seva joventut, ja que tot just complira 70 anys aquest estiu. I es que fins ara ha dedicat aquest temps principalment a l’orbita interna. Primerament a constituir-se com a nacio, ja que inicialment l’unic que li donava coherencia era el fet de ser els territoris colonials holandesos en el sud-est asiatic. Segonament a augmentar el nivell de vida dels seus habitants, on encara li queda molt per recorrer, pero on tambe pot aclamar que malgrat tot, els progresos han estat evidents. Qui sap si en un futur canviara mes la seva optica cap a l’exterior? En tot cas i vist el nivell dels seus gobernants, el cami es encara molt molt llarg...

Eduard

Setmana intensa (II)

Dijous 26 de Febrer

Quedem al Starbucks que hi ha sota de l’oficina per marxar en cotxe cap a Bandung, a 150km en autopista, la ciutat on farem la connvencio del departament d’aquest any, la mateixa en que ho vam fer l’any passat. En un intent per estalviar en desplacaments, l’empresa ha empes els departaments a unir els dos esdeveniments, la convencio de managers d’Aqua i la de cada departament. D’aquesta manera els que han de participar de fora de Jakarta a la primera, no han de fer un vol adicional per tornar a venir. I com la majoria estem basats aqui, doncs s’ha de fer als voltants de la capital. Aqua va molt be i vam complir els objectius maxims fixats, pero el grup no estar per tirar cohets i tots hem de ser solidaris.

Despres d’una bona estona esperant no se molt be que, anem cap als cotxes i comencem el viatge. Al poc de sortir de l’oficina, fem algo bastant habitual aqui pero que avui no esta fent ningu, saltar-te una cua de cotxe ocupant el carril contrari. Quan ens hem de reincorporar a la circulacio normal, ens trobem amb un policia al que no li ha agradat la nostra maniobra. Be, de fet si que li ha agradat, perque li permet embutxacar-se 100.000 rupies per evitar-nos una multa amb rebut. 300 metres mes endavant ens tornar a parar la policia i es que ens hem ficat per un carrer en el que no s’hi entrar de forma directa entre 6 i 10 del mati (son les 9:30 mes o menys). Aquesta ens costa mes i se li ha de pagar 250.000 rupies per a que faci la vista grossa. Esta clar que no he acabat en el cotxe del mes experimentat de la companyia. Lo millor es que despres de moltes conyes al respecte, sortint de Bandung encara ens ficaran una altra “multa”. Evidentment, cap paper ho permetria demostrar.

A l’hora de dinar arribem a un restaurant japones i comenca l’aficio indonesia pels selfies o les fotografies de grup.

Per la tarda anem de compres a un gran outlet... i es que comprar els encanta i mes en aquesta ciutat que es precisament coneguda per aixo. Hauria de ser aixo una activitat de departament? Aquesta es una pregunta mes valida, i encara mes quan m’adono que per culpa de perdre el temps aixi, dissabte no tornarem a Jakarta fins les tantes i em perdre el partit de futbol amb Bugils. Estic bastant emprenyat i cansat de fer tant el tonto, pero sent un report directe d’un VP no em puc escaquejar.

Al vespre a uns quants ens toca dividir-nos en 4 grups i, amb una entrenadora per equip, comencar a preparar la coreografia de l’escala nifi del sopar de gala. M’ha tocat representar els anys 2000 i canconeta de Taylor Swift al canto, una tipa que te un exit molt considerable aqui, especialment als karaokes, vertadera passio nacional.

Evidentment, qualsevol semblanca amb el videoclip es casual, perque el meu grup esta constituit per patates balladores, jo al capdavant, que ja sabeu que intentar seguir un ritme o una coreografia es epopeia per a mi. L’unic consol es que com a minim ens ha tocat la entrenadora que esta mes bona, encara que seguir els moviments del seu cul o dels seus pits no sembla ajuda a millorar els meus ;-).

Divendres 27 de Febrer

Comenca realment la convencio del departament. El tema : una barreja no massa clara entre astronautes i ciencia ficcio. Suposo que simplement els avions no son suficients, nosaltres ja estem per sortir-nos de la terra!

Primer parlar el meu jefe, com a VP del departament i despres cada cap de divisio per explicar els seus punts. A diferencia de l’any passat, aquest cop em toca pujar a explicar la visio 2015-2020 de les eines informatiques i de sistemes que he previst per Supply Chain. La meitat de l’audiencia no enten l’angles i al 95% ni li interessa el tema, aixi que malgrat que solto un parell de parides, passo amb mes pena que gloria, al nivell de la foto que fa el meu jefe del moment (i aixo que ell no te la merda de Black-Berry que tinc jo!!!).

Per la tarda un “workshop” per definir tots plegats les prioritats del departament i despres un joc que esta forca ben disenyat per un dels jovenets de la Supply. Despres uns ultims ensajos del ball del vespre i en autobus cap al sopar de gala.

Per comencar una foto a l’estand del photo-call oficial :

Despres toca disfressar-se, els empleats normals amb el que ells es montin (tot just n’hi ha 5 o 6 que ho fan), pero al jefe i als que depenem directament d’amb ell, ens tenen el material a punt.

Tot aixo mentres sopem i les meves fans volen fotos amb l’unic “bule” del departament.

Despres toca canviar-se de nou, ja que comencen les actuacions. Un grup dels ’70, un dels ’80, un altre dels ’90 i finalment el nostre. Els dos primers ho fan forca be, afortunadament el tercer es de la nostra lliga i tambe ho fan forca malament.

Pero no n’hi havia prou de fer el ridicul, l’animadora de despres, al veure que hi ha un extranger entre el public, em fa pujar a cantar una canco. Com uns mesos abans, en un karaoke en que havia portat l’equip, ja m’havien dit que cantava desastrossament, intento sortir-me del ridicul absolut demanant la Bamba, el problema es que no sonc capacos de proveir-me amb la lletra de la canco. Malgrat la simplicitat de tot plegat, tothom se n’adona que es un drama i que no en dono ni una. Acaben fent pujar a la que ha guanyat el concurs de disfresses a veure si ho pot arreglar una mica.

Tornada a l’hotel i em quedo al lobby esperant si hi ha algu que vulgui anar a fer un beure abans d’anar a dormir. Durant el sopar havia parlat amb un parell, suggerint-los que veuria amb molt bons ulls que em treguessin de festa. Ells encantadissims, pero sembla que la seva idea de festa es anar a fer-nos uns massatges. Els hi dic que no, que la meva idea es anar a fer uns beures, que ja se el que hi ha darrera dels seus massatges (i mes sabent que son homes casats ;-)). Al lobby en trobo tres mes que pensen com jo, pero malhauradament no estem tant alineats com creia i alli on em porten, malgrat la musica en viu, no hi ha alcohol. Un lemon-splash i a dormir!

Dissabte 28 de Febrer

Ens esperen uns jeeps 4x4, i en grups de 6 o 7 sortim a recorrer els camins dels voltants. Al principi carretera, despres comencen a ser camins, pero al final es fica serio de veritat i anem realment pel mig del bosc, amb fang i parets estretissimes per passar.

La veritat es que es bastant impresionant i sembla que ens haguem d’ostiar en el proper salt o volcar amb la segunet roca. Fins i tot la del meu costat es fica a plorar de la impresio. De tant en tant ens parem a fer probes com si d’una gimcama es tractes. En el meu equip hi ha la persona mes gorda de la companyia, i en una d’elles ens toca caminar fins un bunquer. En algun moment em penso que se’ns hi queda pel cami, pero al final hi acaba arribant. Ningu em sap explicar de quan es la construccio militar, pero jo interpreto que la debien construir els japonesos, ja que des d’alli es te una bona prespectiva de Bandung, la quarta ciutat mes poblada del pais. Esta clar que la historia els importa bastant poc.

Dinar i tornada cap a Jakarta. Volen passar per una pastisseria super-famosas que hi ha aqui. No em sorpren gens, ja que menjar es la seva passio. Pero despres de passar 3 hores aturats en una retencio, decideixen que sera per una altra ocasio. Unes sis hores mes tard de marxar de Bandung i amb nomes un KFC entremig, arribo a casa. M’he perdut el partit de futbol i la posterior invitacio a pizza casolana a cal un dels italians de l’equip, pero no em perdo la celebracio de la victoria a l’Eastern Promises.

Diumenge 1 de Marc

Sobre les 4 i mitja del mati arribo a casa. Entre mig, tres gerres de Largerita (una barreja made in EP de Larger + Margarita), uns balls al so de la banda habitual i una discussio molt filosofica amb una parroquiana agnostica sobre l’existencia de Deu.

La resta del dia no te molta historia. Una estona al gimnas per compensar una setmana sense futbol, i descans i recuperacio de mails i histories. Ah si, i penjar el post del Turisme Cultural (II) que ja estava a punt.

Eduard

Setmana intensa (I)

Dilluns 23 de Febrer,

Em llevo a Labuan Bajo, illa de Flores. Ho hauria d’haver fet a Jakarta, pero Lion Air ha decidit per mi. Ahir, vol cancel.lat, en un aeroport en que nomes surten 4 avions per dia en direccio a Bali. Els mateixos avions tambe la conecten amb Ende, a la meitat de la mateixa illa i on havia aterrat mes d’una setmana abans. Vacances en una de les illes mes interessants de l’arxipelag.

Sobre les 9:30 ens porten a l’aeroport amb el mateix autobuset que ens hi havia conduit la tarda anterior. Guerra de nervis per saber si avui volarem definitivament o alguna noticia negativa sorgira del caos. Despres d’enfadar-me amb unes monges que se m’acaben col.lant (si, Flores es aproximadament a parts igual catolica i musulmana, herencia dels portuguessos que la van col.lonitzar i batejar). Una de les primeres ocasions en que em cago en Deu durant el dia. Res de nou.

Estic mes suat que si hagues anat al gimnas, amb tot l’estres de la ineficiencia de tot plegat. Exploto quan em fan pagar de nou les tases aeroportuaries, perque segons les noies, les d’ahir ja s’havien caducat. No entenen que ahir no em van oferir cap servei. Ho paguen havent de recollir per terra els bitllets que els hi vaig tirant de forma despectiva. Al cap d’uns 20 minuts hi torno i em disculpo per la meva actitud anterior. El volca ja s’ha calmat, i l’Eduard racional ha pres el control de la situacio, ha racionalitzat que per menys de 2 euros, no mereixeia humiliar unes persones, que no tenien la culpa d’haver nascut en un sistema, que no els ensenya a pensar. Les noies somriuen entre sorpreses i agraides i em pregunten graciosament d’on soc.

Dues hores mes tard del previst, l’avio d’helix surt en direccio a Denpasar, d’on encara no tinc la targeta d’embarcament per continuar fins a la capital indonesia. A l’oficina de transit, situacio comica en que fins a vuit representants de l’aerolinea ens atenen pero nomes hi ha un ordenador, i no sembla disposat a fer massa per nosaltres, encara que aixo ja ho sabeu ;-)

Comencem a fer amistat amb la resta d’involucrats. Un america casat amb una taiwanesa, que resulta jugar al Lions, l’altre equip de futbol esponzoritzat per l’EP, pero aixo encara no ho sabeu ;-). Un frances que viu al Vietnam i que ja fa hores que ha perdut la connexio amb Ho Chi Min i el seguent vol fins a Hanoi. Un militar indonesi, d’una estoicitat brutal. Una parella de xinesos, dels quals la Vicky insisteix que es un matrinomi de conveniencia perque com pot ser que una noia tant bonica estigui sino amb un xines tant desagradable? Dues hores mes tard ens donen una boarding pass (a alguns escrita en ma, pero aixo tambe ja ho sabeu ;-)).

A l’arribar a Jakarta ens recull en Yopi, el xofer dels pentiums i encara passo un moment a recollir l’ordenador per l’oficina ja que no hi tornare fins d’aqui una setmana. En l’horitzo, dues convencions seguides, la de la companyia i la del departament. Saludo als pocs companys que queden a aquelles hores i els confirmo que soc una victima mes de Lion Air. Repasso els mails rapidament per saber si hi ha algo important i cap a casa finalment.

Dimarts 24 de Febrer

Em llevo a les 5 del mati. Mitja hora mes tard en Yopi s’endu la Vicky a l’aeroport i jo aprofito per recuperar tots els mails atrassats i centenars de whatsapps. Me n’adono que amb les vacances m’he descuidat mitja jornada de vuitens de finals de la porra dels tribuneros. Shame on me. A les 7:20 me’n vaig cap a casa el Xavi, per marxar junts cap a la zona costera de Jakarta, on es fara la convencio de managers d’Aqua.

Comencen 2 dies anomenats com els “Danone Leaders Days”. Centenars de treballadors de la companyia (encara que mes aviat pocs liders reals) reunits per rebre les directrius dels grans gurus. Aquest any el tema esta centrat amb l’aviacio en contraposicio de la segona part del partit de futbol de l’any passat. Bastant menys excitant que l’any anterior, ja que llencem poques innovacions i encara son secretes. Aixo fa que un dels italians del comite de direccio em pilli tancant lleugerament els ulls.

Per la tarda toca sessions de gent inspiradora. El primer tandem el configuren un ministre de transport del gabinet anterior i l’alcadesa de Surabaya, segona ciutat mes poblada del pais a l’est de Java. Evidentment, poc entenc dels discursos, ja que el meu nivell de Bahasa no ha progressat tant com seria desitjable, pero nomes contant el numero de vegades que la dona diu “saya” (jo o meu), me n’adono que la conversa es bastant egocentrica. Arriba a nivells d’un saya cada 7-8 paraules!!! Sembla ser que ha fet un programa molt potent per treure dones de la prostitucio i donar-lis un treball digne. Tambe sembla que l’alcalde anterior era un merda de mucho cuidado, pero clar, aixo es el que ella diu. Porta vel i em sembla forca mal oradora, pero despres els companys indonesis comentaran que havia estat de llarg la millor.

El previ ministre parla sobre com reduir el numero de reunions i tota la burocracia a la meitat, la resta no ho entenc, pero perd tota la credibilitat quan es treu de la butxaca 500.000 rupies (30 euros) per recompensar la millor pregunta que li fan. Esta clar que tenen un altre concepte de la corrupcio. En tot cas es probable que si aquests dos estaven fent aixo, es que algun favor ens havien fet o ens farien.

Despres d’aquesta parella va pujar un dissenyador de moda famos per aqui, Dynand Fariz. Era l’organitzador del Jember Fashion Carnaval (http://www.jemberfashioncarnaval.com/main.php). Sorprenent que despres d’una alcaldesa amb vel, puges un gay que es va ficar a plorar sense massa motiu aparent. El tipo es un dissenyador genial que va crear, ara fara mes d’una decada, un carnaval del no res en una ciutat super secundaria (d’on ell era fill). Va proclamar que era el quart mes important del mon per numero de visitants, pero clar, per comencar no es fa ni en la bona epoca, sino que es fa al mes d’Agost. En tot cas, els vestits son espectaculars i si encara estic per aqui per aquelles, cap a Jember anire.

Al vespre, sopar de gala en que haviem d’anar amb texans blaus i camiseta, camisa o polo blanc. No se perque ja que despres ens van donar una jaqueta, que fins i tot amb una XXL m’anava curta de manigues. Un conyas infumable, mes accentuat per l’abstinencia total obligatoria.

Dimecres 25 de Febrer

Toca llevar-se d’hora. No te massa sentit, pero als brillants de l’organitzacio se’ls ha ocorregut que si a les 7:30 comencavem l’activitat prevista, a les 10:30 podriem dinar i una hora mes tard tothom podria marxar cap a casa. Si, la motivacio per treballar es super elevada ;-).

Ens fiquen en 20 equips de 30 persones, encara que en cada equip hi ha un absentisme superior al 10%. Dintre de cada equip s’assignen uns rols, entre els que han de montar un avio teledirigit, els que l’han de pintar i fer bonic alhora que elegir un nom i un crit de guerra, una especie de Haka a lo cutre. Un pilot i dos co-pilots son necessaris i disset persones per sortir a l’exterior a fer no se ben be que (a la postre farien una pista d’enlairament i aterratge que ningu utilitzaria, vaja, lo que vindria a ser l’aeroport de Castello pero sense l’estatua lletja). Com anem curts de personal, decidim retallar en el col.lectiu de co-pilots i esdevinc l’unic pilot. Me’n vaig a part de la resta a practicar amb un simulador. Quan me’n canso, torno a la sala de construccions, per adonar-me que el meu equip ha pintat l’avio mes lleig de tots els participants.

Quan sortim a l’aire lliure, la situacio encara es pitjor, ja que han connectat els cables a l’inversa i quan gira l’helix fa anar l’aparell en marxa enrera. Cridem a “l’enginyer en cap” de l’empresa que organitza l’activitat i com esta tant ben proveit, desmonta l’enginy amb les clause de casa ja que no te ni un tornavis. Tanmateix, aconsegueix realitzar l’operacio i alhora de la veritat estem preparats per la competicio. Be, la roda de davant esta una mica desbiaixada i tocara despegar girant cap a l’esquerra per compensar, pero vista la situacio uns minuts abans, es lo minim que es podia esperar. En tot cas la meva capacitat com a pilot en condicions reals tampoc aixeca el nivell de l’equip, i encara que la maniobra d’enlairament es forca bona, al cap de pocs segons de vol, l’estabello en caiguda vertical contra un grup de gent, en que per sort ningu pren mal. Al menys en aquest aspecte no som dels equips pitjors. En la meva defensa s’ha de dir que en el simulador no feia vent ;-)

Alhora d’entregar els premis el director general te un petit problema, ja que si vol fer un simil de l’activitat amb el lema de la convencio : Ready to aim higher o preparats per aspirar mes alt. El fet que tots els equips s’han estabellat o fins hi tot no han arribat a enlairar-se, no hauria de ser l’aspiracio d’Aqua per aquest any.

Tot aquest rollo i nomes estem a dimecres! Deixarem pel proper la continuacio!

Eduard

Son tontos els Indonesis?

Ara ja fa unes quantes setmanes, anant amb el cotxe a jugar un partit de futbol, el belga de l’equip va comentar que els Indonesis tenen un IQ de 79, justificant l’instant natural de pensar que els locals son mes aviat justets. Despres, parlant al bar amb un italia (si, el futbol nomes es una excusa per participar en un bon tercer temps), ell estava forca content, ja que venia de viure en no se quin pais africa i alli el coeficient intel.lectual estava per sota de 60.

Avui m’he decidit a fer una mica de recerca per internet i el que he trobat basicament es refereix a l’estudi de l’angles Richard Lynn i del fines Tatu Vanhanen : http://www.photius.com/rankings/national_iq_scores_country_ranks.html. En alguns llocs apareixen uns resultats de 2002 comparats a aquests que son de 2006, pero les diferencies son petites. Tambe en algun lloc surt Hong Kong al capdamunt, pero imagino que aqui estara integrat a Xina. Curiosament buscant, hi havia una pagina que prometia un mapa en que comparava els paisos per IQ vs el tamany del seu penis. Malhaurdament a l’entrar-hi et deia que havies escollit el mal mapa... Hagues estat interessant veure les correlacions, especialment tenint en compte que tots els paisos de l’Africa negra qualifiquen els darrers en IQ, i segons la cultura tradicional, serien els millors dotats ;-)

No hi ha moltes sorpreses, encara que per mi els Singaporesos son un poble generalment tontet ;-) Els italians apareixen com els europeus mes llestos, pero la veritat es que despres de mirar el Padrino, tampoc em sorpren. Veure a Mongolia en el top 5 si que trenca els prejudicis que poguem tenir. A partir d’alli, a les posicions mes elevades hi tenim els paisos “occidentals”, despres vindria Llatinoamerica i Asia, i a la part mes baixa els paisos africans. Evidentment aixo no son mes que tendencies perque Serra Lleona esta bastant amunt (91), mentres que alguns dels caribenys estan a les darreres posicions. Amb tot els nostres Indonesis tindrien un 87, 11 punts per sota dels espanyols, 28 per damunt dels de Guinea Equatorial que son els que tanquen el ranking.

I tot aixo, vol dir algo? Doncs la veritat es que ni puta idea. A mi em dona la sensacio que no, que potser amb l’IQ pots comparar la gent dins d’un mateix ambient (i fins hi tot aixo imagino que aixeca dubtes entre els experts), pero no tinc la sensacio que aquests tests puguin evaluar correctamente la gran dispersio geografica i per tant ambiental i cultural d’un mon tant divers (si, encara molt divers, malgrat els recents efectes de la globalitzacio).

El que esta clar es que els reptes ambientals d’uns llocs i uns altres no tenen res a veure, i aixo fa que les capacitats a desenvolupar per sobreviure o per gaudir de la vida puguin ser molt diferents. Un dels retrets classics de la comunitat expatriada envers els locals, es queixar-nos de la seva manca de planificacio. Els costa molt preveure el futur, plantejar diferents escenaris i projectar-se en el temps. Per contra, quan un problema esclata, sempre acaben trobant una solucio. Molts cops poc ortodoxa o que hagues pogut ser molt millor en cas d’haver-hi hagut un cert analisis de riscs previs, pero en tot cas, aquelles situacions que per a nosaltres o les nostres societats podrien ser blocants, aqui acaben desencallant-se de millor o pitjor manera.

Dos anecdotes molt clares per il.lustrar. En la temporada de pluges passades, en una esllevissada, la meitat d’un pont (pel qual hi passa un camio d’AQUA cada minut i mig) va quedar completament inutilitzat. Els camions que de forma habitual tardaven 4 hores en fer el trajecte de 80km que uneix les nostres fabriques i Jakarta, en passaven a tardar 8. S’anunciava un drama pels resultats de la companyia si l’inconvenient s’allargava els mesos que es necessitarien per arreglar l’obra civil. L’equip d’aqui es mobilitza i en ben pocs dies aconsegueix instal.lar un dels unicament deu ponts mobils que te l’exercit indonesi. Imagino que un sistema extremadament corrupte va facilitar a arribar a aquesta solucio, pero en tot cas, l’exemple va ser utilitzat a nivell mundial per Danone per comunicar sobre les actituts que permeten resoldre problemes en les pitjors circunstancies. Evidentment, si hi hagues hagut un bon manteniment del pont i s’hagues netejat la riera, doncs res de tot aixo hagues estat noticia. Pero aixo ja es demanar molt...

Agost de 2013, estem en una furgoneta a les dotze i deu de la nit dirigint-nos cap al llac Ijen. Les nostres cares son de cabreig ja que no hem pogut dormir mes que unes poques hores. Enlloc d’estar allotjats en un hostal a 10 minuts de l’inici del trekking, ho fem a hora i mitja degut a... mil excuses indonesies. A mes a mes, hi havien insectes de tamany considerable a les habitacions. Comenca a ploure amb certa intensitat i la furgoneta es para en una gasolinera pero no a repostar. El conductor batalla amb les seves comandes pero se’l nota frustrat. Els neteja parabrises no funcionen. Probablement a Europa aixo no hagues passat, pero en el cas que ho hagues fet, probablement ens haguessim perdut l’espectacle del “Blue Fire” (unes flamerades blaves degut a unes emisions de sofre al costat del llac, debien ser de forma natural a l’inici, pero actualment s’hi perceven unes canonades que imagino que faciliten l’espectacle als turistes), ja que l’observacio s’ha de fer en negra nit, i la reparacio hagues pres mes temps que aixo. Alli no, el conductor arrenca un dels neteja i comenca a conduir amb la finestra baixada i netejant la pluja del vidre treient una ma per fora. Potser haguessim pogut morir o pitjor encara matar algu amb aquesta actitut tant temeraria, pero... com va dir mon pare quan ho va veure a Indonesia : “No havia vist ningu que condueixi “millor” que els indonesis, passen a 1 cm un de l’altre i ni s’immuten”.

A que es deu tant poca planificacio? Donc un punt clau es que aqui no hi ha hiverns. Aixi com alli on el fred es deixa notar, qui no s’ha proveit de menjar i reserves durant el periode calid, no sobreviura l’epoca en que els camps no proveeixen i on es molt dificil treure’n res de bo dels boscos. En les zones tropicals, la presencia d’aliment i recursos es practicament permanent; sempre hi haura un mango a collir o una mica d’arros per menjar. A mes a mes, no es necessita ni de roba adicional ni acumular combustible per les baixes temperatures. L’avui, l’ahir i el dema s’assemblen forca i l’estacionalitat de la pluja tampoc te efectes molt notoris. Per contra, el que et pot deparar el futur es tant bestia: terratremols, explosions volcaniques, tsunamis,... que mes val que visquis el present, perque igual no hi ha dema. Al final, les condicions ambientals reforcen viure molt centrat en el present, sense tenir massa respecte per les construccions passades i sense sacrificar massa pel futur.

Com en tot plantejament, hi han ventatges i inconvenients. El que es innegable es que l’indonesi els converteix en un dels pobles mes felicos del mon, aixi com un dels potencials per explotar menys ben aprofitats. Pero com deia el poeta del gran nas: “Andeme yo caliente y riase la gente”

Eduard

PD: Jo, a part haure tingut sort, ja que la meva “pembantu” o dona de la neteja de moment no m’ha fet grans destroces (tot just he perdut uns calcotets socarrimats per la plantxa, pero es que eren molt delicats ;-)). En canvi a un dels collegues, la seva li ha destrossat mitja dotzena de jerseis. Un altre es va trobar una nota aixi :

I el post s’havia d’acabar aqui, tot molt politicament correcte, tot molt culturalment adaptat. Tanmateix, si que hi han moments que et dius que aquesta gent son bastant curtets. Et desesperes que les cosis siguin tant caotiques i mal organitzades i que a la minima sensacio d’estres o responsabilitat, la majoria dels locals colapsin.

De fet per exemple del que pot ser el pais, la setmana passada la mes gran aerolinea de baix cost d’aqui va colapsar (http://thejakartaglobe.beritasatu.com/news/police-called-delays-thousands-lion-air-passengers-continue/). Just abans del nou any xines, van comencar a cancel.lar vols, especialment en la linea Jakarta-Bali, pero no nomes alli. Just abans d’un pont de quatre dies, podeu imaginar el caos generat. Les raons, probablement mai les sabrem, averies en diferents avions, sistema ineficient, vaga encoverta de pilots,... tot hipotesis, probablement totes veritats. El cas es que es van comencar a viure situacions tipicament d’aqui: policia mobilitzada als aeroports carregant contra potencials passatgers frustrats per perdre les vacances, la companyia sense liquides per poder tornar els diners, empleats de Lion Air fugint del seu lloc de treball i deixant l’oficina buida perque no saben manejar el estres, passatgers segrestant un treballador per reclamar que el seu vol si que havia de sortir,...

A mi em va afectar quedant-me tirat a Flores una nit mes. Una putada direu quedar-se una nit mes en el parais en un hotel millor que els que havia reservat jo mateix... pero la veritat es que no compensa el estres que et suposa lluitar a l’aeroport sense obtenir respostes, volar a Bali sense saber si podras arribar a Jakarta, estar esperant dues hores al mostrador de transit on hi han fins a 8 persones per atendre’t pero un sol ordenador... i la gent que acabava volant amb targetes d’embarcament com aquesta :

I lo millor del cas es que no estem parlant d’una empresa xapusera (que si) qualsevol, sino que quan rebin tots els avions que tenen ja encomanats a Boeing i Airbus, passaran a ser l’aerolinea del mon amb mes avions! I manejada amb un sistema tercer mundista i per una gent que a la que tenen una mica de responsabilitat surten corrent!

Quan vaig aterrar finalment un dia mes tard, el conductor d’Aqua que em va venir a recollir, sabent tot el tema em va dir: “Vosaltres, els internacionals, teniu un cervell Pentium 4. Nosaltres els indonesis Pentium zero.” I la veritat es que de tant en tant, li he de donar la rao.