“No em llegeixo el que signo”

Podria molt be ser una cita de Mariano Rajoy, pero en aquest cas les paraules surten d’una entrevista a Joko Widowo, mes conegut com “Jokowi”, president de la Republica d’Indonesia despres de les pasades eleccions (de les que ja en vam parlar en el seu moment, http://eduanon.blogspot.com/2014/07/pemilu.html). Es cert que estan una mica tretes fora de context, ja que ve a dir que confia en els seus ministres i per tant signa les lleis basat en el que ells li diuen. Malhauradament, en el que porta de legislatura (6 mesos), varies reformes han hagut de ser retirades pocs dies despres de ser publicades, ja que o be contravenien el codi legal vigent, be provocaven situacions completament allunyades del que pretenien (http://www.thejakartapost.com/news/2015/04/07/policy-flip-flops-plague-jokowi.html). I no suposa una gran ajuda al pais, facilitar titulars aixi a la prensa internacional.

Es una mica decebedor, ja que les expectatives que havia aixecat eren elevades. Pero la veritat es que tambe a nivell internacional costa molts als que en teoria venen de fora del sistema, canviar-ho tot. El cas d’Obama o de Tsipras semblen exemples en la mateixa linea. La realitat pero es que te un parlament on el seu partit esta en clara minoria (ell va ser elegit de forma directa en les presidencials), pero es que alhora te escas control del seu propi partit, que continua a mans de Megawati Sukarnoputri (la filla del fundador de la patria), dona d’un ego inmens que encara no ha assimilat que va ser una pesima presidenta i perdedora de dues eleccions presidencials de forma abultada. De fet, en el darrer congres del PDI-P (Partit Democrata d’Indonesia – Lluita, el sufix lluita ve de diferenciar-lo degut a lluites internes de quan nomes hi havien tres partits permesos sota el “nou ordre” de Suharto), el seu discurs anava explicitament dirgit al president (que nomes va participar al congres en condicio de militant de base i sense cap honor de cap d’estat). Li va venir a dir que ella era la jefa i que ell havia de subjugar-se al partit, que aixo era el que el poble indonesi havia elegit. Afirmacio un tant dubtosa, en un poble en que els partits son molt mes debils que els seus liders.

I es que de declaracions estrafalaries, ja ens n’havia donat el vice-president, Jusuf Kalla, empresari multimillonari que control.la la meitat de Sulawesi, alhora que considerat un dels politics mes brillants del panorama local. Interpel.lat sobre les queixes emeses des de Singapur i Malasia, referent a les cremes il.legals dels boscos de Sumatra, que provoquen l’arribada de cendres i fums als paisos veins (arribant a aconsellar a la poblacio local que no surtin de casa!). Doncs no se li acudeix res mes que ficar-se gall i clamar que els mateixos paisos que es queixen un mes a l’any, no donen les gracies la resta del temps per respirar aire pur.

Be es cert que moltes vegades son empreses extrangeres les que fan aquestes cremes, notablement d’origen singapores o malassi, pero tampoc es pot amagar la incapacitat del govern indonesi de fer respectar les lleis en el seu propi territori. El problema, es que hi haura una part de la poblacio, inculta i curta de mires, que l’aplaudiran amb fervor, i l’elogiaran per “defensar” l’honor del pais en front d’agresions extrangeres.

Encara que aixo pot resultar folkloric; el problema d’un govern debil, mes enlla dels habituals d’aquestes situacions, es el poder que poden adquirir partits minoritaris. I es que el que estem veient, quan partits islamistes, amb escas suport popular, volen imposar la seva propia agenda. Actualment, la prohibicio total de vendre i consumir alcohol, esta proposada i sera discutida. Sota una excusa sanitaria, amb total manca de proves, volen caminar cap als seus ideals religiosos. L’excusa la necessiten, perque Indonesia es un pais religios pero no islamic, i si nomes parlessin de respecte de la sharia, seria facilment tumbat en el tribunal constitucional. El temor es que en un moment de debilitat; sera dificil veure als partits posicionar-se durament contra aquesta barbaritat. I potser nomes voldran limitar l’impacte economic, permetent que Bali, alguna zona turistica mes i els grans hotels puguin continuar comercialitzant. Si la llei fos seca, no seria extrany que Bali fes una declaracio unilateral d’independencia, i sense tantes discusions com a Catalunya!

Una cosa es que a l’antic sultanat d’Aceh, s’Arabitzi la societat a punts molt mes radicals que quan necessitaven l’ajuda internacional per restablir-se del tsunami (http://thejakartaglobe.beritasatu.com/news/aceh-stays-strong-on-shariah-law-as-rights-groups-criticize/), i ara el respecte de la sharia no sigui nomes pels musulmans sino que tambe pels extrangers (que com sempre aqui, sempre hi han mitjans per evitar). Ara, extendre aquestes actituds a la resta del pais, seria una catastrofe nacional. Una cosa es “perdre” Pulau Weh, l’altra aquest magnific arxipelag.

Un alcoholic preocupat ;-)

Eduard

PD: Com Indonesia es un pais necessitat de liders, ara n’hi ha un que comenca a agafar forca. Etnicament xines i cristia, Basuki Cahaya Purnama, mes conegut pel seu nom Hakka com Ahok, es l’actual gobernador de Jakarta. Amb declaracions forca xocants per aqui: no se perque volen prohibir la cervesa, ningu ha mort per beure cervesa (http://jakarta.coconuts.co/2015/04/06/governor-ahok-you-wont-die-drinking-beer). O comparant la prostitucio amb cagar, “si tothom defeques al carrer, tot faria molta pudor. Fent-ho al lavabo, encara fa pudor; pero com a minim ho estas fent en el bon lloc” (http://www.thejakartapost.com/news/2015/04/20/ahok-says-prostitution-inevitable.html).

El cafe dels matins

Soc un cafetero empedernit. No se molt be quan vaig comencar a beure’n. Crec que als darrers anys d’institut, encara que devia ser Nescafe, ja que mons pares sempre han estat molt de soluble (esperarem un comentari de la Isabel per sortir de dubtes ;-)). Un cop al Penya, es va instaurar la tradicio del cafe i la butifarra de despres de dinar al Juan. Si malament no recordo, per aquelles era home de tallats. Quan vaig anar a viure a l’Hospi, vaig recuperar una cafetera que hi havia per Lleida amb mes d’una vintena d’anys, la majoria tancada en un armari. Tot un mite amb els seus colors taronja i blanc, uns filtres enormes de paper i una capacitat de mes de mig litre. Cada cop que l’utilitzava em durava una setmana, amb cafe guardat en un pot de vidre, i que cada mati escalfava de nou al microones. M’acompanyaria en totes les meves mudances fins que finalment, l’Oriol va comprar una Nespresso. Molt postureta, pero d’una gran comoditat i qualitat. Molt en concordanca amb la Brompton que hi havia al balco o les whiskis i ginebres cars que ens duraven mesos. De fet, una de les primeres coses que vaig fer just arribat a Singapur va ser comprar-ne una altra.

Cada mati, abans de sortir de casa, una capsula es consumida. Despres dels embutits, es el que major espai ocupa en les maletes que venen d’Europa. I es que a Jakarta encara no hi ha les botigues caracteristiques. La versio Dolce Gusto si, pero les mitiques tires de 10 capsules, les he de fer arribar de l’estranger.

El segon cafe del dia acostuma a caure sobre les 10:00, i el faig al “Coffee at work”, un petit local al subsol de l’edifici, alli on hi han els tres restaurants i la cantina Danone. El darrer, despres de dinar, pot variar de localitzacio en funcio d’on mengi, pero en el seu defecte es fa en el mateix lloc. Una rutina que s’ha instal.lat des de quan venia a Jakarta des de Singapur. Una rutina que fa tota la pinta que haure de modificar...

Ara fa uns mesos, van obrir un Starbucks a l’entrada de l’edifici. En l’antic local d’una especie de pub pijo, en que nomes hi vaig entrar un cop. Per la quantitat de gent que hi vaig veure, no em va sorprendre quan va ser tancat poques setmanes despres. Pero no es pas aixo el que li tregue clients al petit cafe de sota. Al final, crec que poca gent va mutar, encara que obviament un cert impacte tingue. Com mai m’ha agradat massa el concepte Starbucks, excepte quan es l’unic (com quan vivia a Xina), m’he mantingut fidel. La qualitat de la multinacional americana no es superior, el preu si. El WiFi que ofereixen no el necessito en aquets moments, com tampoc els sofas bonics i la decoracio globalitzada.

El que si que va cami de fer-los plegar, es la prohibicio de fumar en tot l’edifici, que impera des del primer d’Abril. I es que en alguns moments del dia, el petit local es convertia en un vertader submari. Igual que passava en aquest tipus de llocs, no fa tampoc tants anys a Espanya. Sembla ser que en un edifici vei, quan van prohibir fumar dins del cafe, la facturacio va caure un 70%. Podria ser que el reconvertissin en restaurant, i aixi poder sobreviure. El lloc es bastant petit amb lo qual no crec que pugui ser mes que servei de catering. Tampoc queda clar si el personal seria el mateix. Les dues noies i el xavalin que hi son ara, em tracten d’allo mes be. Pak Eduard (algo aixi com Mister Eduard o Sir Eduard), pronunciat gairebe amb millor accent que els companys de Lanjaron o Siguenza, junt amb un bon somriure, es la rebuda de cada dia. Despres amb el meu escas indonesi, les converses tampoc van molt enlla, pero si que et reconforta el cert caliu de client habitual.

I es que fumar es algo que aqui ho fa moltissima gent, be, per ser mes precisos, moltissims homes, mes del 60% segons les estadistiques. Les dones tot just una mica mes del 5%. Esta clar que fins hi tot en aixo, queda molt cami per la igualtat de generes. Tambe es cert, que durant el Ramada, el temps per fumar se’ls redueix bastant, ja que mentres brilla el sol, no es pot menjar, no es pot beure... i tampoc es pot consumir tabac! I aixo darrer, sembla que sigui el principal inconvenient de l’abstinencia per molts.

Tambe es cert que les lleis a Indonesia, mai son completament aplicades i el gris es una area molt comoda per la reglamentacio local. Podria ben ser que s’apliqui estrictament durant uns dies, per acabar relaxant-se mes tard i tornar a la situacio original. En la part mes amagada de forma regular ja hi he vist a la gent fumar, avui n’he vist un fer-ho sentat en una taula, just debaix del cartell de prohibicio... es generalitzara de nou la situacio i simplement haurar de sobornar el puntual inspector? Mai diguis que algo passa al 100% en aquest pais, tot pot canviar...

Eduard