Curta incursio al Brasil (I)

Fa uns mesos que una de les possibles proximes destinacions laborals era Sao Paulo. Per diversos motius, no m’ho vaig haver de plantejar realment ja que no era factible. Tanmateix, es va confirmar que hi aniria durant un parell de setmanes per donar un cop de ma a fer anar mes rapid uns projectes. Des de que estic assentat a Jakarta, practicament no he fet cap viatge de feina. Si be en vaig quedar una mica saturat del periode a Singapur, la veritat es que m’agrada fer-ne de tant en tant. A mes a mes, la destinacio acompanyava molt, ja que hi coincidiria amb l’Oriol. El que ja va ser l’ostia va ser quan li vaig enviar la direccio de l’hotel on m’hospedaria i aquesta va ser la seva resposta :

Casualitats de la vida i es que el mon acaba sent mes petit del que pensem. Aixi que un divendres a la 1:30 de la matinada, m’enfilava en un vol d’Etihad destinacio final la ciutat mes poblada del Brasil. En aquell moment em vaig plantejar, que ja era ben raro que un ciutada amb passaport espanyol, agafes un avio a la capital indonesia per creuar practicament el globus.

Poc despres d’aterrar, ja vaig fer una de les primeres constatacions sobre Sao Paulo. S’assemblava mes a Barcelona que a Jakarta. L’autopista de l’aeroport a la ciutat no tenia clots i podiem conduir per damunt dels 100km/h, velocitat que a Indonesia nomes he superat en avio. Divendres al vespre, retrobament amb l’Oriol i una pizza bonissima abans d’anar a dormir el jet-lag. I es que menjar be (i molt) seria una tonica al llarg de l’estada. Restaurants de “a peso”, un bufet lliure on hi ha una mica de tot (una churrasqueria inclosa) i agafes el que vols, et pesen el plat i amb aixo et cobren; restaurants de sushi (Brasil acull la comunitat d’origen japones mes gran del mon fora del pais Nipo); tipus rodizio, on menges tot el que pots o restaurants on van treient pinchos i agafes el que vols. En tot cas, els brasilers mengen molt i beuen encara mes.

Dissabte a hora raonable, a un bar angles/irlandes a mirar el partit contra la Reial Societat i retrobar-nos amb en Josep Fabegras, que despres de tres anys vivin a Bahia, tot just s’acabava de mudar a Sao Paulo.

Victoria que juntament amb l’empat del Madrid fa que la propera jornada ens poguem proclamar campeons de lliga. I efectivament aixi seria, el seguent diumenge, amb la penya blaugrana de la ciutat. Un grup nombros de catalans i algun altre espanyol afeccionat al Barca, que es va indignar quan es van sentir alguns crits en contra d’Espanya. No era tant espectacular com a Jakarta, pero recordare sempre haver celebrat els exits del Barca d’una mateixa temporada en diferents continents.

(https://www.youtube.com/watch?v=Z4Mt9GA08G0)

Pero vaja, no saltem tant endevant. Dissabte per la tarde, passeig per l’avinguda de les oficines, rascacels entre els que s’incloien alli on Danone te la seu i despres pel “Central Park” de la ciutat. Vespre a Villa Madalena, aquells indrets que et demostren que potser la ciutat no te grans reclams turistics, pero te un nivell de vida excel.lent si te’l pots permetre. Diumenge es lleva plujos i aixo ens condueix al museu del futbol, el museu que considerem mes rellavnt d’aquest pais. Una salutacio a tots els tribuneros i tambe al Mike, que el sabiem preocupat pel partit del Lleida contra el Reus, que es resoldria satisfactoriament, pero no aixi el seguent contra el Cornella i que ens privaria de playoffs per primer cop en les darrers aplecs del Cargol. Aqui estem en l’exposicio temporal sobre la Copa America:

Dilluns, primer dia d’oficina. Retrobament amb l’Yves i pujant per l’ascensor, una petita constatacio de la varietat etnica del pais.

I es que un brasiler pot ser practicament de tots els colors i etnies, ros i d’ulls blaus, descendent d’alemanys i holandesos (entre altres), blanc i moreno, de portuguesos, espanyols i italians, negre, com els esclaus africans, mulato de qualsevol tonalitat o asiatic (ja hem parlat de l’origen japones), jueu, amb gorret, o qualsevol barreja de les precedents. Fins i tot vaig veure una noia amb vel.

Normalment, en els viatges de feina, tens bastants moments de soletat. Tampoc es que sigui un gran problema per mi, algu que ja te certes tendencies antisocials. Pero en aquest cas, tenir a l’Oriol a dos blocs ha estat un gran privilegi. Cada vespre tenia amb qui compartir el sopar, un dels moments mes baixos del solitari. Fins i tot, i aprofitant l’avinantesa que teniem la Nuria Andreu en viatge de negocis, un dimecres vam poder fer un soparet de quatre enginyers industrials catalans.

Divendres, visita a la fabrica de Jundiai (pronunciada mes com Junjai, i es que el portugues te una pronuncia forca graciosa, que fa que et sigui dificil imaginar-los parlant de filosofia existencial). La feina te aquestes coses i es que a vegades sembla que el temps no passa. I es que la meitat de la conversa que vaig tenir amb ells, va ser per explicar-los com treballavem a Lanjaron i les coses que feiem per amb menys de la meitat de la gent que ells tenen, treure mes del doble de volum.

I ara me n’anire a estirar al llit, malgrat que no tinc gens de son. Potser haure dormit massa a l’avio? O es que he d’acceptar que deu hores de diferencia horaria en direccio est m’han de causar jet-lag si o si?

Eduard

PD: Si la marca Keds, ja sabem be que ha passat a ser d’un comu en la parla lleidatant. Aqui tenim una marca, que ha esdevingut un generic de mes amplada :

PD2: La segona setmana de la meva estada, doncs en el proper capitol ;-). Encara que ja hi ha hagut un avancament amb el tema del Barca.

IndoBarca

Anada de les semifinals de la Champions League. Barca – Bayern per endavant un dimecres a la 1:45 de la matinada. Despres de varios partits de rojadirecta o a la tele de casa, ens hem ficat d’acord 5 catalans per anar a veure’l a la penya barcelonista d’aqui. No es un indret fixe, sino que en funcio de la gent que s’hi preveu ho poden fer en un bar o en un lloc mes ampli. Avui es dia de gran partit, aixi que el lloc de reunio es un camp de futbol sala (Jakarta n’esta plena de terrenys aixi, mig indoor mig a l’aire lliure).

Arribem, i a l’entrada del local hi ha cua de gent disposada a pagar per entrar a veure el futbol. Diferent preu en funcio de si son membres de la penya o no. En Joan havia trucat abans i ja sabien que 5 vertaders catalans anirien a veure el partit. Aixo fa que a partir d’aquest moment tinguem tractament VIP. No paguem entrada, ens donen una botella d’aigua (l’unic que li faltara a l’esdeveniment per ser perfecte es disponibilitat de cervesa, pero ja se sap... cada cop estant restringint mes l’acces a l’alcohol) i un d’ells ens condueix fins a fer-nos lloc a primera fila. Ens arriba a preguntar si volem que ens busqui un banc per estar mes comodes, pero ja considerem que seria excessiu aquest tractament. Com es pot veure, n’erem uns quants a mirar el partit!

A uns deu, quinze minuts de comencar el partit, ens fiquem tots de peu i cantem joiosament l’himne nacional indonesi.

(https://www.youtube.com/watch?v=RNmLVnWwyn0)

Es gran nit de Champions i respectuosament s’admeten alguns afeccionats del Bayern tambe. Projector ences i tot preparat pel gran partit.

Comencem a cantar l’himne barcelonista i ja es notori que no callarem en tota la nit. Cancons en catala, algunes habituals, algunes que no havia escoltat mai, en que literalment porten el catala al cor. El tipic “Madrid se quema, se quema Madrid”, insults contra l’Espanyol (el club ;-)), vaja, realment com si estessim rodejats de Boixos Nois.

Arriba la mitja part i malhauradament el Barca no ha concretat les seves ocasions. Fent cua per fer un riu, em fixo que un dels nois davant meu, enlloc del seu nom o el d’un jugador, a la camiseta s’hi ha ficat: Haram Madrid. Haram es el contrari que Halal, es a dir, tot allo que esta prohibit per l’Islam, tot allo de diabolic. Em recorda amb un somriure quan al grup de Tribuneros ens referim a l’equip blanc com el “maligno”.

I al minut 77, esclata la bogeria. Deu Nostro Sinyor decideix que ja n’hi ha prou i perfora per primer cop la porteria bavara. Saltem tots de joia absoluta i fins hi tot s’il.lumina la sala amb una bengala.

Tres minuts mes tard, Messi decideix fer una obra d’art i regalar-nos els segon. Saltem tots de nou i la gent comenca a tirar-se aigua per damunt. El fragil projector no ho aprecia i vivim un tipic moment indonesi.

Al meu costat en Joan esta patint mala cosa al no poder seguir savent el que passa al camp. Al mateix temps un dels responsables es torna mig boig i comenca a cridar a la resta, tractant-los de gossos per no saber comportar-se. No em vull imaginar com deuen ser els classics si es barregen barcelonistes i madridistes aqui. Les coses es calmen quan la imatge torna i es el torn de gaudir del tercer gol. La felictat es absoluta.

Quan sona el xiulet final, comenca un altre moment de xoc cultural, ja que tothom es vol fer fotografies amb nosaltres. I no exagero quan ens passem mes de vint minuts, junts o per separat fent-nos fotos amb els locals. Aqui un exemple amb el Gerard al mig de la foto, pero tota la resta vivim mes o menys el mateix.

De fet, en algun moment, no recordo si abans de comencar el partit o a la mitja part, li demanen al Joan de dirigir-los unes paraules micro a la ma. Es el mes fluid en indonesi, aixi que ens deixa a un gran nivell. Si ho hagues hagut de fer jo, potser no ens haguessin tornat a invitar mes ;-). El cas es que vista la situacio, que menys que fer-se una foto amb l’esquena d’aquest indonesi i el seu tatuatge del gran capita.

A la sortida, doncs com si de la travessera de les Corts es tractes.

Els cuiners, insaciables, encara volien anar a fer un beure per celebrar-ho, pero savent el dia que m’esperava l’endema, amb un dels viatges mes llargs de la meva vida per endavant (Jakarta – Sao Paulo), doncs nomes pensava amb el descafeinat que em prendria un cop arribaria a casa, tot esperant que s’acabes la crida a la pregaria i podues finalment descansar unes dues hores i mitja mes.

Per aquestes coses de la meva vida, la tornada, des d’aqui al Brasil la veure just a l’inversa, cinc hores per endarrera... Res sembla indicar que sera tant especial com aquest relat, i aixo que estare en el pais del futbol.

Son en aquests moments que te n’adones de lo molt que m’encanta viure en un pais tant extrem com Indonesia. Que estan sonadissims, en unes maneres que et dibuixen un somriure d’orella a orella. I es que estar a 12.000 km de Barcelona no els impedeix ser mes barcelonistes que qualsevol dels socis habituals del Camp Nou. I que farien escandalitzar a la purria de Ciutadans o del PP amb el seu amor pel Catala.

Visca el Barca i Visca Catalunya!

Eduard