I’m Bugils till I die

Encara em resonen les veus dels companys de futbol cantant, amb l’euforia que dona l’acohol, aquestes senzilles paraules. I no sera pas mirant la classificacio de la lliga, d’on pugui sorgir l’orgull de defensar la camiseta blau-cel. Ara be, celebrant el tercer temps no hi poden haver millors equips que el nostre.

No es gens facil escriure aquest post, perque les expectatives son molt altes, es barregen forca sentiments. No es gens facil transmetre en la distancia, la sensacio d’estar en familia que visc, quan, birra en ma, adopto una posicio de parroquia, en alguna de les barres de l’EP.

Som un equip divers en geografies d’origen, en edats dels components (encara que de joves n’hi ha mes aviat pocs), i en quant a nivell de joc i experiencia en el mundillo. L’equip te ja uns quants anys d’historia i hi han passat mil i un personatges (i personajillos) que de tant en tant els seus noms encara apareixen en les converses. Al final el nostre nom esta molt ben trobat i en concordanca amb els seus jugadors. Per un costat “bugil”, vol dir despullat. Per l’altre es l’abreviacio de “bule gila”, sent “bule” l’equivalent de guiri (o extranger caucasia) i “gila” boig.

L’equip te diferents esponsors, entre ells Borizontal, l’empresa del Boris que fa perforacions horitzontals per l’industria petrolera. No direu que no esta ben trobat el nom, eh!? En Boris, amb els seus mes de 120 kilos i faltant-li la dent que mes es veu de la boca, defensa amb honor la nostra porteria. Pero el sponsor principal i aquell que marca la nostra identitat es el Eastern Promise; pub tipicament angles, ple de pantalles per seguir els diferents esports, terrasseta per a les actuacions en viu que animen les velades dels dissabtes i fins hi tot on s’hi arriben a improvitzar festes de platja en el seu parquing.

El planning d’un dissabte de partit a Jakarta es facil. Els partits acostumen a comencar entre les 3 i les 4 de la tarda. Si juguem a casa, cadasqu pel seu compte fa cap directament al camp. Si juguem en algun lloc mes exotic (mes o menys la meitat dels cops), cita previa a l’EP, dinar lleuger i cap alla on toqui (es pot arribar a necessitar hora i mitja de desplacament... L, o com aquell desafortunat dia, en que despres de 5 hores de cotxe, tornavem al bar sense haver jugat a res).

La lliga esta molt ben organitzada, amb deu equips formats basicament per expatriats, especialment despres que es prohibis incorporar mes indonesis a la competicio. Basicament es volia impedir que els equips paguessin a bons jugadors locals i s’adulteres l’esperit amateur del campionat. De la mateixa manera, no poden participar jugadors que encara exerceixin en actiu en la lliga professional.

A part del ritme regular de la lliga, hi ha altres moments marcats en el calendari. Un es el Bali sixies, un campeonat de 6 contra 6 que disputem durant un cap de setmana a Bali. La veritat es que no deixa de ser de nou una excusa per a trencar amb la rutina i cascar-nos una bona festa lluny del control de les dones. El tema competitiu es deixa una mica apartat, encara que ens va fer mal guanyar tan sols un partit de 7. Ara, el dia abans no ens va saber cap greu allargar la festa fins les 6 i mitja del mati...

Una altra bonica tradicio es la ‘Kopaja’ party o esdeveniment en que lloguem un dels destartalats busos que circulen per la ciutat, el plenem de cerveses i anem pels pitjors antros de la ciutat (escencialment llocs de strip-tease).

Evidentment moltes fotos no es poden compartir ;-)

Normalment se’n plantegen dues per temporada, essent la segona lligada a la festa de final d’any de l’equip en que s’otorguen els premis. 6 categories en joc: millor jugador de l’any, millor nouvingut, maxim golejador, jugador mes millorat respecte l’any anterior, millor membre de l’equip organitzatiu i finalment, el probablement premi mes important : millor 3er halver (equivalent a millor jugador de despres del partit o el mes fiestero). Cada membre emet un vot per categoria, no podent votar al mateix jugador mes d’un cop i no podent votar-te a tu mateix.

Poques sorpreses, el capi, catala i vertader esperit de l’equip es va endur el premi a millor jugador, no tant sols per ser un gran jugador, sino per fer millors als altres amb la seva sola presencia al camp. Maxim artiller i millor nouvingut per una italia petitet pero que revoluciona les defenses rivals. Millor membre del comite pel segon capita, encarregat de comunicar-se amb els rivals i els camps de joc per fixar dates i hores dels partits. Jugador mes millorat (en aquesta categoria hi era nominat, no se molt be perque) per un belga que es una lapa en defensa, anul.lant completament l’estrella rival. I finalment, vaig ser galardonat com millor jugador de la tercera part. Primer any en que s’estrenava la categoria, encara que escencial en la filosofia de l’equip. Com a copa, una gerra metal.lica de cervesa que vam emplenar de Largerita (especialitat local molt perillosa, feta de Larger + Frozen Maregerita). Un Sant Hilari per animar la jugada i a cantar la Bamba.

Al principi em va sorpendre forca el galardo, pero poc a poc vaig anar aclarint moments gloriosos de les meves estances a l’EP. Aquella manera boja de ballar, aquelles nits que tancava el local, el fet que poc a poc fos conegut per la majoria dels clients habituals... Encara que probablement el moment culminant de la meva candidatura havia estat com a cambrer en la barra del Ladies Night. Un cop al mes, EP organitza una vetllada per dones, en que tenen preus reduits en els combinats i on s’hi convida algu per ‘gestionar’ la barra. En el meu cas, va acabar aixi:

Tal com he escrit en les invitacions per la meva despedida, Eastern Promise es la meva segona casa, el santuari d’una segona familia, configurada de mil nacionalitats, origens i destinacions vitals, units per un equip amb una filosofia molt particular.

Eduard

PD: Post que vaig comencar a escriure a finals de l’any passat, tot just despres de la primera Kopaja en que vaig participar, i que publicare com un dels darrers de l’etapa indonesia...

A la recerca dels primats

“Jungle trek, jungle trek, in Bukit Lawang,

See the monkey, see the bird, see orangutan.” (x2)

“Walking in jungle, see the animal, trekking together in Bukit Lawang.

Walking together, laughing together, singing together, in Bukit Lawang.”

“Jungle trek, jungle trek, in Bukit Lawang,

See the monkey, see the bird, see orangutan.” (x2)

“Walking in jungle, see the animal, trekking together in Bukit Lawang.

Walking together, laughing together, singing together, in Bukit Lawang.”

“See the monkey, see Mina, everybody RUN!”

La tonadilla (una mica forcada, s’ha de reconeixer) es la de “Jingle Bells”. Era la canco que cantavem a viva veu, mentres recorriem la selva del parc nacional Gunung Leuser, al nord de Sumatra. Alli on havia decidit escapar-me pel pont del primer de Maig (recordem que l’any passat, va ser el primer en que Indonesia el va celebrar, molt gran que et regalin un dia de vacances l’any en que arribes J).

Aquest es el periode de l’any mes agradable en quan a festius, pel que sigui gairebe cada dos setmanes hi ha un festiu, facilment combinable per a que es converteixi en pont. Si l’any passat vaig aprofitar per visitar Danau Toba i Brastagi (tambe al nord de Sumatra), Angkor Wat a Cambodja i l’Aplec del Cargol. Aquest any orangutans, dos setmanes de feina a Brasil i campionat de futbol mes algun dia de turisme a Bali.

Com es habitual quan toca sortir de Jakarta (cada 2 o 3 caps de setmana es necessari), motxil.la preparada a l’oficina i sortir ben d’hora de la feina per anar escopetejat cap a l’aeroport. En el cotxe de cami, escolto alguns podcasts mentres em vaig estressant poc a poc. L’avio te hora de sortida a les 19:30 i jo arribo a fer el check-in a les 19:10. El noi del mostrador surt corrent i em dona la targeta d’embarcament dient-me que corri cap a la porta. Ai il.lus de mi! L’avio acabaria sortint amb 3 hores de retras. I jo maleint-me, per no aprendre d’errors passats i continuar volant amb Lion Air...

A les 3:30 de la matinada acabo arribant a l’hostal de Bukit Lawang, despres d’haver dormit una mica a l’avio i una mica al cotxe, malgrat lo destartalada de la carretera i de deixar completament la meva sort a les mans del conductor. L’endema al mati, un bon esmorzar i comencem a caminar per la selva. M’acompanyen una parella d’anglesos, sense cap distintiu en especial, vaja, un prototip de parella d’anglesos sense cap mena d’estridencia.

A l’arribar a l’entrada del parc, tipic cartell amb totes les coses que no has de fer. Entre les principals, no alimentar els animals, observar-los a un minim de set metres de distancia i un llarge etcetera. El guia, que juntament amb el seu ajudant configurem l’equip de cinc que ens acompanyarem durant dos dies, ens el fa llegir atentament. Tipicament indonesia resultara la situacio, quan ell mateix sera el primer en no respectar cap d’aquestes.

Al poc de comencar, ja trobem el primer primat del dia. I no un qualsevol, tot un Gibbon (o gibo en catala).

No us espereu pas al llarg del relat, grans conneixements de zoologia, ni moltes explicacions dels diferents animals que anirem trobant. A part de la teoria de l’evolucio, i les historietes de Darwin (especialment despres de l’especial de la Buhardilla 2.0, un podcast radiofonic d’uns sevillans que parlen de ciencia, molt recomanable pel meu nivell), la biologia mai m’ha despertat cap fascinacio especial. I aixo que ma germana n’es doctora!

Al cap d’una estona de caminar per la jungla, ens trobem finalment amb el mes esperat dels mamifers de la zona (pretendre veure els mitics tigres o rinocerons de Sumatra t’encomana a un trekking d’una setmana! I sense cap seguretat de veure’ls ;-)). Aqui us presento la paraula malaya-indonesia mes internacional: Orangutan!

Els nostres estimats “cosins”. Malgrat que avui en dia, la majoria dels indonesis (i no tant sols els musulmans), semblen haver involucionat i s’aferren amb fermesa al mite d’Eva i Adan, els seus avantpassats ja van tenir la lucidesa d’anomenar aquestes criatures com “les persones del bosc”. Orang = persona, gent; Utan = bosc.

Podria semblar tot molt idilic i natural, pero s’ha de ser sincer, i cada avistament, acabava sent mes aquesta situacio:

O aquesta, en que el guia em ficava un tros de platan al cap per a que el pobre Thomas leaf monkey, s’ho cruspis. Curiosament i sense que jo hagues expressat cap simpatia futbolistica, el guia es referia a aquesta especie com: els germans de Ronaldo...

Mes endavant, i una mica allunyats de la resta de turistes, ens trobariem amb la Mina, l’orangutan femella de la canco, reputada per la seva agresivitat. I es que no hi havia cap guia que no digues no haver estat atacat o mossegat en un moment o altre.

Jo acabaria trabant mes amistat amb la Jackie, sent pero l’unic que s’atreviria a donar-li la ma.

La nit l’acabariem passant en un campament completament rodejat de selva profunda i un riu forca agradable al bany.

I sort dels toldos, perque per la nit, i despres de jugar a jocs d’ingeni amb el guia, en cauria una de bona. L’endema al mati, una bona dutxeta en un parell de cascades i un esmorzar d’allo mes saludable.

La tornada no la fariem a peu, si no simplement aprofitant el corrent del riu. Tambe es cert que he vist embarcacions mes estables a la TransSegre.

Arribada de nou al poblet inicial i a esperar que passes la tempesta que s’apropava.

Acabava de decidir que l’endema me n’aniria a Tangkahan a netejar, alimentar i montar en elefants. Ben d’hora, ben d’hora, llevat per amb la sortida de les primeres llums enfilar les 3 hores de pista que teniem per endavant. Com paisatge, la tristor de les plantacions per extreure oli de palma, com activitat, dormir mentres soc sacsejat de costat a costat.

A l’arribar pero valia la pena, una colla d’elefants esperant-nos, per ser netejats, amb raspall i bona voluntat. I el nostre esforc seria recompensat amb una dutxeta ben agradable i algunes mostres amoroses.

Despres uns quants platans boca endins i a caminar. Creuant rius i passejant pel mig d’un gran espectacle visual, de la verdor profunda i de les comunitats locals que habiten aqui.

(https://www.youtube.com/watch?v=ZwdBPdxXX2U)

Evidentment, en cap moment et sents ni un descobridor, ni un aventurer. Tot esta forca mastegat per a que puguis gaudir d’una selva domesticada amb un nivell de confort raonable (tampoc aconsellaria als meus pares venir aqui...). Pero? Estem disposats el preu de la vertadera aventura?

Eduard

PD: Nou record de fotos en un post.

PD2: Publicat amb mes d’un mes de retras... pero es que se li han colat temes de major immediatesa ;-).

Curta incursio al Brasil (II)

La meva ideal pel segon cap de setmana era anar a Rio de Janeiro, per fer una mica de turisme. Pero entre que no vaig insistir massa i que en Josep tenia ganes de sortir a mort, com a ultima nit abans de comencar l’entrenament, pel mig Ironman que te programat; doncs ens vam quedar a Sao Paulo. Ja estava be, que tampoc es que haguessim recorregut tota la ciutat fins aquell moment. Guitarra en ma i direccio al mercat municipal.

Va resultar ser una especie de Boqueria, en que la tradicio era menjar-se un entrepa de mortadela, no especialment petit.

Entrepa que ens donaria energia (i una certa pesantor d’estomac) fins ben entrada la nit. Pero l’energia la necessitavem, perque si be a l’anar era de baixada, a la tornada ens esperava una de les terribles rampes de Sao Paulo, ciutat endiabladament empinada.

Despres de comprar una tovallola de platja i una manteta/cobre-llit en una de les botigues mes xonis que he entrat en temps, passeig cap al centre mes institucional, la placa de la Republica. Tant de bo n’hi hagues una amb aquest nom tambe a Barcelona ;-). Per altra banda, el que no cal que hi hagi, es la gran quantitat d’indigents dormint al carrer com a la capital Paulista. Una cosa que xoca, per la quantitat, per les hores en que hi son (al llarg de tot el dia, notablement durant el mati, que es quan han de dormir l’efecte del crack nocturn) i perque estan en totes les zones, ja siguin el centre financer, com l’historic.

Cert nivell de tensio social tambe es respirava. Un vespre vaig sentir una casserolada o manifestacio en contra de Dilma, objectiu tambe de diverses pintades; alhora que els professors estaven en peu de guerra. De fet per aquelles no ho sabia, pero el divendres anant cap a l’aeroport, tindria una horeta i mitja de cert col.lapse de trafic (baixa velocitat mes que estar completament parat), degut a que havien tallat l’avinguda Paulista, la principal arteria financiera de la ciutat.

A la nit tocava de sortir de festa, ja que en Josep a partir del dilluns comencaria l’entrenament pel mig Ironman que te en 3 mesos i deixaria la mala vida. Ho volia fer per la porta gran, encara que al final, com normalment s’acaba complint, el dia que amb mes ganes surts, el dia que no es compleixen tant altes expectatives.

Diumenge, guanyavem la lliga i despres visita al Beco Batman, carrerons molt xulos, plens de grafitis super ben elaborats. Sempre m’ha agradat molt l’art del carrer i les proclames socials en els murs, encara que detesto les signatures aillades (a SP n’hi ha un munt) o les proclames estupides (els tipics “Johny amor Yenni”). Pero quan veig imatges com aquestes, la camera treu fum. Un tastet seleccionat:

Durant la setmana, treball forca intens, pero lluny dels horaris d’un consultor o un auditor. I a part, vaig ser molt ben acollit en les oficines. Suposo que la passio que tenen els brasilers pel futbol, et facilita l’entrada i et dona un tema de conversa extens. La veritat es que emeten futbol les 24 hores del dia, sigui del pais que sigui, sempre hi ha un partit en la pantalla dels bars o restaurants. El cas es que vaig marxar amb peneta de no haver pogut passar mes temps en el negoci. Qui sap si algun dia, el desti m’hi unira de nou?

El que si que era curios, era l’organitzacio de les oficines, que semblaven mes una granja de pollastres, tots en fila treballant un al costat de l’altre i nomes els directors tenint una oficina propia. La imatge es d’ultima hora de la tarda, pero ja dona una idea de com pot ser en ple rendiment.

Finalment, divendres a la nit i despres d’una segona visita a la fabrica, tocava agafar el temut vol de tornada. Marxava d’una ciutat que, en anar-hi, pensava que estaria a mig cami de Barcelona i Jakarta a nivell d’organitzacio, infraestructura i tipus de vida; mentres que tornava amb la solida idea, de que s’assemblava molt mes a una ciutat europea, amb l’unic inconvenient de tenir barris en que no hi ficaras un peu o que el teu nivell d’alerta en temes de seguretat ha d’estar mes activitat que de costum.

Escala de 7 hores a Abu Dhabi, en que em vaig permetre sortir de l’aeroport, pillar un taxi i dir-li: dona’m una volta per la ciutat, parant en els edificis alts i que pugui fer 4 fotos. El tipic indi musulma que empleen en aquests paisos per aquestes feines, em va fer un bon tour, mentres m’explicava que portava 4 anys treballant alli i esperava estar-s’hi tres mes. Temps necessari per fer els diners que volia per tornar al seu pais i tenir millors prespectives de vida.

Esperava mes de la capital dels Emirats Arabs Units. Pais de 5 milions d’habitants i conformat per 7 emirats (monarquies absolutistes) dels quals nomes es coneixen internacionalment la capital i la ciutat mes important, Dubai, que imagino que deu ser bastant mes espectacular. Vivint del petroli, es palpa clarament la forta inversio en infraestructures realitzada recentment. Lo bo es que no et dona la sensacio d’inseguretat de Riadh i no te les lleis integristes tant inculcades. Lo diner es el Deu vertader.

De tota la volta, em vaig quedar amb la mesquita principal, malgrat que no hi vaig poder entrar ja que era massa tard.

Despres, 8 horetes i pico mes de vols i aterrar de nou a Jakarta. Amb peneta per la presepectiva d’estar passant les darreres setmanes aqui, pero amb ganes de gaudir intensament el calendari futbolistic per endavant: Bali sixies, festa de final de temporada JIFL amb final de Champions i festa de final de temporada Bugils. 3 caps de setmana en que el fetge patira pero el cor s’enxamplara J

Eduard