El pais numero 50

Fa uns anys, amb en Javi i l’Albert, contavem el numero de paisos que haviem visitat. Sembla quelcom trivial, pero al final s’han d’establir unes certes regles. Com ara, algo tant basic com: que es un pais? En principi sembla senzill definir, pero hi han casos que ho porten al limit. Taiwan? Es part de Xina o es pot contar en les estadistiques com un mes? Hong Kong i Macao, semblarien en l’actualitat parts de la Republica, pero en alguns llocs apareixen com entitats autonomes (de fet, el vol que et porta alli des de Xina continental esta en la terminal internacional... Si Escocia s’independitza? Haver-la visitat ja val o hi has de tornar un cop sigui un estat de ple dret? Al final, cadasqu te la seva opinio. Jo en la meva llista hi contaria Taiwan (de moment no hi he estat), pero no HK o l’illa casino (i aixo que en sumaria dos mes ;-)). Tampoc conto paisos on nomes hi he transitat per l’aeroport (com Canada o Qatar en el meu cas), pero si els Emirats, malgrat que no hi passes gaire mes de tres hores (pero es que Abu Dhabi tampoc mereix molt mes).

Amb tot aixo, la llista queda aixi:

Gairebe la meitat dels paissos on he estat son Europeus, pero gracies als darrers anys, Asia no li queda gaire lluny. De fet, en aquest viatge, si forces la situacio, encara en podria sumar un parell mes. Pero, com no es tracta simplement de augmentar les estadistiques, probablement deixi la Papua i els Timors independents, per una altra ocasio.

A dia d’avui, hi ha un dels 5 grans continents, que encara no he trepitjat, pero, si no canvia el meu planing, ho fare aviat, encara que no sumara en l’estadistica. I es que encara que politicament formi part d’Indonesia, Irian Jaya (o la part de l’illa de Papua que pertany a la Republica Indonesia) es geograficament del continent Oceanic. En condicions normals potser no importaria molt, pero curiosament pot provocar discusions montanyeres, ja que en la famosa llista Messner (avui va de llistes i com contar les coses, jejeje), que recull les muntanyes mes altes per continent, inicialment s’hi va contar el Mont Kosciuszko, a Australia, que es un senzill 2.228. Pero, la realitat es que el real es el Nemangkawi o Jaya, 4.884, a Indonesia, i molt mes complicat, ja que requereix una llarga aproximacio a traves de selva habitada per tribus remotes. L’unic punt d’Indonesia on hi ha neu ;-). De fet, algo similar a la discussio sobre el punt mes alt d’Europa, el Mont Blanc sent el classic, l’Elbrus sent la revisio. I es que la delimitacio de continents no es tant senzilla com podriem pensar.

De la mateixa manera, he classificat a Turquia en la llista europea, ja que vaig passar mes temps en l’Istambul europeu que en l’asiatic, i la resta en un barquet que es movia entre els dos continents ;-). Pero esta clar que les discussions politiques son molt mes complexes que aixo. Es realment aquest pais un ferm candidat a integrar la unio? Suposant que ara vulgui...

Fa ja uns mesos, la Maria de Lanjaron, em va enviar un mapa xulissim.

Rascaves amb una moneda aquells paissos que ja havies visitat (o viscut, o el que et passes pel cap en el fons...). Com buscant un premi, pero simplement trobant un color verdaci davall. No devia pensar el mateix la pembantu, quan va decidir malmetre’l de mala manera, no se massa be com. El cas es que l’he hagut de replicar “virtualment” i a dia d’avui es algo aixi :

Probablement no hagi trobat el millor mapa gratuit de la xarxa, i es que hi falten alguns paissos, alguns paissos estan totalment agrupats mentres que altres van illa a illa... Pero vaja, pel cas ja m’es suficient. No deixa de ser molt pretensios pintar un pais senser com Russia, quan simplement has visitat Moscu i Sant Petersburg, pero...

Em va fer molta gracia, quan l’altre dia, visitant el museu de Ho Chi Minh, lider comunista que va alliberar el Vietnam del Nord del gobern colonial frances, em vaig trobar que ell tambe tenia la seva propia de paisos visitats : 

De moment encara em supera, pero l’edat i les meves ganes de continuar descobrint mon, juguen al meu favor ;-).

En tot cas, salutacions des de Laos!

Eduard

PD 1: De fet al entrar a Laos hi havia una gran taula de paisos, per a que puguessis veure quant costava el visat d’entrada depenent del teu passaport. Alli hi llistaven 192 paissos, pero clar Hong Kong i Macao hi sortien, i tambe un que es deia Yugoslavia, que a mi em sembla que ja no existeix, especialment si a la llista hi ha Serbia i Montenegro (cada un com a independents).

PD 2: A veure si em feu arribar per un medi o altre el vostre llistat ;-)

Saigon, la ciutat de la guerra

Oficialment es diu Ho Chi Minh City (HCMC), en honor del “gran” lider revolucionari comunista, pero la majoria de la gent, la continua apel.lant pel seu antic nom. Suposo que a tots ens evoca un toc d’exotisme i record d’antigues pel.licules. “Me encanta el olor del napalm por la manyana”. I ara es veu que hi ha una discoteca aqui que es diu “Apocalipsys Now”. Doncs la veritat es que poc mes conneixeia de Vietnam abans d’aterrar-hi. Guerra freda, el nord comunista amb el suport de la URSS i la China, el sud capitalista, on els americans han pres el relleu dels francesos per defensar-lo. Massacres de tots dos costats, agreujats per la utilitzacio de armes quimiques yanquis (si, els mateixos que les buscaven a Irak). Moviment pacifista i hippie que atura una guerra. Poc mes.

Amb aquests conneixements vaig aterrar dissabte despres d’una nova nit al terra de l’aeroport de Singapur (l’anterior havia visitat el pais vei, la Cambodja). Des del dimarts que no treballava, pero en realitat havia estat gairebe mes enfeinat que mai. Dimecres comprava els bitllets per sortir divendres, ja que finalment havia aconseguit confirmar totes les agendes. Dijous em tornarien el passaport, ja que li havien de treure el permis de residencia. Mentrestant, la Yeni netejava el pis per darrer cop i ens despediem enmig de mil perdons i molta incomprensio linguistica (s’emportava un generos finiquito, aixo es veritat; mes tot el menja que em quedava, excepte el porc). Divendres al mati venien els de la mudanca, i per la tarda entregava les claus. Entremig, un parell de “buka puasa” (quan els musulmans trenquen el dejuni) de despedida i unes darreres birres amb els amics.

Passant de la comoditat dels taxis, vaig agafar l’autobus municipal i es que si havia vingut a fer el motxilero, no podia caure a la primera de canvi ;-). Vaig lligar la visita de l’endema als antics tunels que utilitzava el Viet Cong per castigar el gobern titella del sud. Tambe l’Open Bus que em portara a Hanoi. De moment em sembla un molt bon sistema, ja que es tracta d’un bitllet que et porta de Saigon a Hanoi o a l’inversa amb parades en els diferents punts del pais. Tens un mes per fer tot el recorregut, i nomes has d’avisar amb un dia d’antel.lacio quan vols fer el seguent tram.

Un cop tota la “burocracia” feta, temps per recorrer la ciutat. Rapidament te n’adones que monumentalment hi ha poc, probablement la cruesa d’una guerra practicament prolongada per 30 anys ho justifica. Pero com a mi, l’estetica comunista m’agrada (que no tant ni la teoria, ni la practica), doncs m’ho vaig passar be, simplement recorrent la ciutat, fotografiant panels i parades d’autobus.

Fa anys que no visito masses museus, pero n’hi han que no pots evitar, museu del futbol a Brasil, museu de la guerra de Vietnam a Saigon. I es que aqui, sembla ser que tots els museus tenen vehicles militars. En el parc del museu de la ciutat s’hi podia fotografiar aixo (en aquest si que no hi vaig entrar ;-)):

Amb aquest precedents, en el de la guerra no hi podiem trobar aparells mes petits :

El contingut no estava gens malament, i encara que ometia una mica el suport material obtingut de Russia i Xina principalment i algunes que altres matances i decisions del seu bandol, estava ben documentat en relacio a les culpes americanes i franceses en l’esdeveniment. Tambe era forca explicit en les fotos de les atrocitats i les cruels consequencies dels experiments quimics perpetrats pels yanquis. Al final, no era el tipic museu, exclusivament propagandistic (sense que deixes d’estar fet pel vencedor), amb proclames anti-imperialistes sense to ni so, sino que reprenia part de la situacio de l’epoca.

Al sortir visita al palau de la reunificacio, que no deixava de ser l’antic palau presidencial de la Republica del Sud de Vietnam, el govern titella que havien deixat els francesos al marxar del pais (1954) despres de no poder derrotar al nord i esponsoritzat per USA. Al ’73, els americans es retiren del pais i pocs mesos despres tallen tot suport economic i militar al sud, degut a un senat (induit per) i una opinio publica completament oposats a la guerra. El 30 d’Abril del 1975, un tanc armat del Nord reventa la valla del palau i hi queda immortalitzat.

L’endema toca sortir de la ciutat i anar a visitar una de les fortaleses del Viet Cong. El Viet Cong eren les milicies de vietamites del sud que lluitaven contra el govern del Vietnam del Sud i el suport america, corea del sur, australia, nova zelandes, tailandes i filipi. No confondre amb l’exercit regular de Vietnam del Nord, que si be les apollava, no eren propiament el mateix.

Per fer-ho, teniem com guia un tipo bastant curios. D’origen mig vietnamita, mig filipi, era un vetera de l’exercit america, que despres d’haver-se passat 6 anys a les presons vietnamites, havia acabat reconeguent que els vietamites lluitaven pel seu pais, ell nomes per dolars. Tot i aixi, renegava completament del sistema comunista i idolatrava a Bill Clinton, que havia acabat amb l’embargament que sofria el pais, i l’havia permes passar de ser un pobre camperol a guia turistic. Dubto que tot el que expliques fos veritat, ja que sino, seria amic d’Oliver Stone, de John Carry i conegut de Mc Cain. Tambe hauria escrit un llibre “Three Moons in Vietnam” amb dos mes, pero quan l’he buscat a google, nomes m’ha sortit com autora la seva “amiga”. Lo mes curios es que m’ha sortit tambe un video d’ell (https://www.youtube.com/watch?v=KUOz9Pg6IaA) i varies referencies en diferents posts. I es que a part de diferents origens, tambe te diferents noms, Vihn, Billy,... pero el mes conegut que ell mateix utilitza: Mr. Bean.

Abans pero, aniriem a un temple Caodista, una religio nomes existent en aquella area que intenta unir Hinduisme, Budisme i Catolicisme sota un sol culte. Un dels seus tres profetes seria Voltaire. El seu simbol, un ull una mica orwellia o sauronia, pero amb el toc kitsh, tipic de la zona. La ceremonia que vam assistir, em va recordar mes als musulmans...

Despres de dinar, ja si que cap a l’atraccio del dia. Els tunels on s’amagaven els insurgents durant el dia, per atacar les posicions governamentals durant la nit. Tres diferents nivells, un a dos metres, un a sis i un a deu. Cada 30 metres una sortida de ventilacio, mes de 200 kilometres de galeria en una zona argilenca. Dimensions de fins a nomes 40cm d’amplada per a que no puguessin entrar els culs grossos yanquis. Les necessitats s’havien de fer al riu, per evitar olors que poguessin alerta els gossos americans. Gossos que es dedicaven a rastrejar els tunels de ventilacio tot buscant olors, vietnamites que ficaven xile i pebre per a que els gossos perdessin l’olfacte... Mil histories d’enginy, que et fan veure que si et toques a tu cosntruir algo aixi, acabaries mort al segon dia... I les trampes per cacar americans :

I els estralls dels atacs aeris :

I tot el material empleat i perdut :

Per acabar, igual que al pais vei de Cambodja, uns petits tirs amb armament real. Aquest cop un M30, per fer-ho mes real amb l’ambientacio del pais. Mes treballat l’atrezzo, pero sense ni idea del resultat de precisio.

L’estada a Saigon es va acabar amb unes cervesetes amb el Dani i l’Alicia, una parella de catalans del tour, que per fi s’havien llancat a viatjar pel seu compte, malgrat el seu baix nivell d’angles. Uns valents!

Eduard

Amb una llagrimeta als ulls

... aixi es com concloura el meu periode d’estancia a Indonesia. Per un costat la felicitat de tots els moments viscuts aqui, per l’altre, la pena per no haver-ho pogut allargar una mica mes. I es que la meva vida a Jakarta ha quedat marcada per aspectes super positius. I com en qualsevol moment de canvi, toca una mica llistar l’escencial de l’experiencia viscuda, aixi com allo que mes he gaudit i els apsectes que mes trobare a faltar.

1.       Pel “Petani I love you” i tota la colla d’amics que han fet de l’estanca aqui, una experiencia enriquidora i plena de grans records. L’anniversari de la Clara a Bali, el sopar de la diada, els tres o quatre cops que hem plenat casa meva fins la primera pregaria,... Es la gent la que et fa estimar un lloc i si be no en fare cap llista, ja sabeu tots qui son els que m’enduria sempre amb mi.

                                                                                                                                                   

2.       Per Bugils, en que el futbol era una excusa per gaudir de grans tercers temps envoltats de gent de tots origens i camins vitals, pero units per una mateixa passio: l’Eastern Promise. I com ja en vaig parlar en el post anterior, doncs no cal extendres.

3.       Per totes les noies indonesies (i alguna que altra extrangera) que han passat pel meu humil piset. Moltes conegudes al Tinder, altres de discoteca (especialment X2, esta clar ;-)), alguna del mateix EP i fins hi tot a traves de Facebook o Couchsurfing. Potser altres paisos tindran mes fama. Em pot venir a la ment el Carib o Llatinoamerica o Tailandia sense anar mes lluny. Pero realment, Jakarta es, per als solters caucasics, una pedra preciosa amagada pel desconeixement i el vel musulma.

4.       Perque es un pais meravellos pel turista, especialment el motxilero. Gran varietat de paisatges i tematica, en preus forca raonables. El primer que et ve al cap son platges idiliques i solitaries, ho te, pero te molt mes. Volcans i muntanyes de tots els nivells, en que fins hi tot es necessita de roba d’abric. Terrasses d’arros d’una verdor magica, plantacions de te combinades amb tot l’anterior. Poblets i cases tradicionals de gran varietat i es que amb mes de 2.000 illes habitades, cada regio veu d’una cultura local diferenciada. Una fauna que en casos nomes es pot trobar aqui, com el mitic drac de Komodo, pero que va dels orangutans i els altres reis de la selva a un fons mari d’una riquesa magica. Les diferents religions, amb els seus ritus i els seus temples. Hotels del luxe mes extrem al menjar de carrer. Que busques? Perque segur que Indonesia, amb les seves mes de 18.000 illes te molt a oferir.

5.       Pels indonesis i la seva manera d’afrontar la vida. I es que a vegades els mataries, pero al mateix temps has de reconneixer que son de lo mes entranyables. El seu optimisme, la seva ingenuitat, la importancia otorgada al present mes immediat i el seu genuisme et transmeten una felicitat abrumadora que et canvia els teus valors. No tornare sent el mateix que vaig marxar i entre altres factors sera per haver viscut en el pais mes felic del mon.

Pero esta clar que no tot son aventatges i es important reconneixer-ho, ja que tambe son els punts menys agradables els que configuren l’experiencia total i els que et fan evolucionar. A continuacio, els punts neutres, aquells que en una balanca parcialment la decantarien cap a un costat, parcialment cap a l’altre:

1.       El clima. Per molta gent, aquest punt aniria clarament a dalt. Viure en l’estiu perpetu pot semblar paradisiac. I es cert que li reconec un punt de comoditat innegable, pero es que soc una persona de canvis, m’agrada gaudir de l’hivern i el fred per aquelles coses bones que te, o simplement perque soc lleidata ;-). Pero tambe trobo a faltar que les hores de llum cresquin i decresquin al llarg de l’any. Es cert que has de pagar per nits a les 5 de la tarda, pero tenir dia fins a les 9 de la nit te un encant, que la rutina de 6 a 6 d’aqui no te.

2.       La distancia a casa. De nou un punt controvertit, ja que molts ho col.locarien com a punt negatiu innegable, tant per cost com per temps. I innegablement al llarg d’aquests gairebe tres anys a Asia, m’he perdut molts esdeveniments en els que m’hagues agradat estar. El naixement del nebot, algunes bodes, alguna gran celebracio d’aniversari, l’Aplec del Cargol d’aquest any, i altres moments en que amb impotencia rebies fotos en que hi voldries apareixer. Pero tambe aixo fa l’experiencia mes real, t’involucres  al 100% amb la vida aqui, ja que durant mesos es tot el que tens, i la gent al teu voltant fa el mateix. Qui esta a Jakarta, mentres hi es, ho viu al maxim. I tambe t’adones de l’esforc que fan alguns valents per venir a visitar-te fins aqui. Rebre gent dels teus a 18 hores de vol, t’omple el cor de joia. I perque no negar-ho, tambe et permet perdre’t moments en que de ser a casa et tocaria acudir encara que la teva motivacio sigui negativa ;-).

3.       Aqua. No pas pels meus companys mes propers, que quedarien inclosos en el 5e punt d’abans. No pas per altres, en que l’odi es profund. Pero es una empresa que destaca excepcionalment per algunes coses, pero amb punts negatius importants. Unes ventes que superen expectatives, encara que amb begudes som fluixets; la propera crisis que sembla que ha d’estar al caure, pero que sempre es supera; una burocracia infernal, pero a la llarga ho acabes tenint...

I ara que ja hem passat pels neutres, anem als negatius, que tambe hi son i que encara que son ampliament superats pels positius, no per aixo hem de passar-hi de llarg.

1.       La religio. Sere poc politicament correcte, pero aixi ho sento i en dos aspectes claus. Primerament, perque aqui la gent ho es molt, ja que els identifica com a persones i per tant, ser ateu genera un menyspreu enorme. El fet religios no es circunscriu en l’esfera privada sino que condiciona l’espai public. En segon punt, la religio majoritaria, l’islam, es forca molesta pel no practicant. Les cinc pregaries diaries anunciades des de cada minaret, amb apreci particular per la de les 4 de la matinada. L’olor a peus de les sales de pregaria i els lavabos bruts, les restriccions en el porc i l’alcohol, el vel en les dones, que creguin en Adam i Eva, el Ramadan i el seu efecte en una productivitat que de forma natural ja es baixa... Costa no pensar que falta una entrada en la modernitat per part de l’elit intel.lectual musulmana.

2.       El trafic, la infrastructura i la contaminacio. Grans lacres de la metropolis jakartiana, pero en general de qualsevol ciutat indonesia. Mitigat pel fet que anes a treballar caminant, pero que no deixa d’impactar igualment. Es inimaginable el potencial i el PIB que perd aquest pais a causa d’aquests tres elements.

3.       La corrupcio. L’arbitrarietat de l’estat i especialment dels seus funcionaris publics. El fet de saber que seguint les lleis no aniras molt lluny i d’una manera o altra has d’enfrentar-te a situacions poc agradables. Afegit a un cert sentiment xenofob en que aprofitar-se de l’estranger es moralment legitim. Un cert sentiment d’impotencia es el seu resultat.

Amb una llagrimeta als ulls tancare una etapa capital en la meva vida, i es que no deixa de ser una ironia mes, que hagi estat mes felic en el meu pas per Jakarta que en els mesos viscuts a Singapur. Jo que quan abans d’aterrar de nou a Asia, havia afirmat que preferia fer-ho a la petita illa que a la capital javanesa...

Eduard