Vella xiruca

“... quantes hores passades, quanta alegria fas reviure al meu cor...”

Quan vaig marxar de Laos, ja savia que no tornarien a Europa. Pensava que les deixaria a Jakarta o en el darrer desti abans d’arribar-hi. Sempre m’agrada tornar amb menys coses de amb les que he marxat en quasevol viatge motxiler. Rarament compro res, o en tot cas, es menys del que deixo pel cami. Camisetes velles, potets de xampu d’hotel, aquells calcotets o mitjons que ja tenen algun forat, els pantalons que s’esta esguincant o aquelles xancles que ja apunten a rotura. Aquest cop, entre altres coses, corresponia als keds de muntanya.

El segon dia de trekking per la vall de Baliem, al vell mig de la Papua Indonesia, ja sabia que ni tant sols sortirien de Wamena, el destartalat aeroport d’entrada a la vall.

El quart dia, segons com apollava el peu, sentia les pedres del cami directament al mitjo.

“... quantes cancons al teu compas...”

Les havia comprat per substituir les antigues xiruques de tota la vida. Aquelles que m’havien acompanyat moltissimes vegades pels Pirineus o en caminates molt mes llargues com Corsega al 2007 o al Nepal 2009. Tenia una bonica foto seva que m’havia enviat l’Oriol des del seu pis de l’Hospi. Ja havia marxat a viure a Singapur i em preguntava que en volia fer d’elles.

-          Llenca-les. - Aquesta va ser la meva senzilla resposta.

Ja havien fet tot el que devien i ser cremades en un abocador municipal era el desti pels objectes obsolets de gent que intentem viatjar amb equipatge lleuger. Malhauradament, vaig eliminar aquella foto que tant be m’aniria ara ;-)

“...foren cantades, no en resta cap record...”

Les vertaderes velles xiruques eren les anteriors, que seguien tots els canons del material amb que es caminava per la muntanya abans del nou mileni. Del mateix tipus que les que m’havien acompanyat amb el Cau de campaments, aquelles a qui els cantavem al voltant d’un foc guitarra en ma o pujant dalt del cim amb el cor alegre.

Havia “sucumbit” a la nova tendencia “runner”. No se si realment hi ha ciencia o es pura estetica, haver deixat l’antic patro per lo que vindria a ser un ked de tota la vida, una mica reforcat i ple d’anglisismes. La meva impresio es que l’actualitat es mes fragil i menys duradera, pero ocupa menys lloc en la motxil.la.

A la botiga em van preguntar si eren per correr per la muntanya, mer imitador del cada dia mes famos Kilian Jornet. La meva franca resposta, una negativa, matitzada una mica amb, “be, a les baixades com a molt”. Pero que volia fer la Montserrat-Matagalls, i per caminar sense pes a l’esquena, probablement aquesta nova adquisicio m’anes millor.

“... Pujant les muntanyes blanques de neu, fent ruta vers el cel blau...”

Debutaren, si mal no recordo, en la marxa dels castells. En tot cas, en la unica foto de cos complert que tinc hi apareixen, juntament amb el meu tiet. Tambe una taca <tasa> de la que mai mes he sapigut res, no aixi en canvi la mitica camiseta vermella (que curiosament vesteixo en aquests moments despres d’haver bucejat a Raja Ampat. I es que les camisetes de curses serveixen per tot!).

Tambe quedaren fotograficament enregistrades, pujant la darrera rampa de Montserrat, despres de la MM’12. Juntament amb el Quim ens alegravem d’arribar a desti i poder tastar les delicies culinaries que la seva dona ens havia preparat.

I es que tampoc es tant facil trobar fotos on apareguien els peus, especialment quan anem d’excursio i el que ens captiva son els paisatges que ens envolten.

La Matagalls seria practicament el darrer que faria abans d’empaquetar les coses i marxar cap al sud-est asiatic. Clima especialment dur en el que calcat es refereix, i es que la calor i la humitat no son especialment amigues de les soles de sabata. Tambe es cert que el fang de la selva i les fortes pluges tropicals son un repte real per tot diseny.

Aixo tambe els hi ha servit per pujar a volcans forca mitics com el Rinjani o el Semeru. Passar nits amb les tribus dels Akha, els Khemu (antics Kemers al nord de Laos), o els Dani papuans. Recorrer selves malasies o el cano de Dalat. Com ben be diria la canco:

“... m’has fet descobrir la joia del bon temps i assaborir la pau.”

Eduard

PD: Deu ser unes de les cancons que mes vegades m’he cantat interiorment, malgrat que sense l’ajuda de google, no hagues pogut escriure mes que les tres primeres linies.

Caminant entre els Akha (II)

I si el dia l’haviem acabat amb un cert optimisme per haver vist una mica de cel. I pels dos xupitos de Lao-Lao whisky que haviem compartit amb els homes de la casa. El dia es llevava com acostuma en aquesta epoca de l’any:

No molt diferent d’un dia d’hivern a Lleida, pero amb una temperatura molt menys severa. A part, anant a fer el riu matiner, relliscada al canto i una bona embadurnada de fang. Quan les noies van anar a pixar, es van encuriosir perque hi havia un porc que les seguia. Quan van veure una dona defecant, i el porc menjant directament el seu producte, van entendre quines eren les expectatives del seu perseguidor.

Mentrestant, a la casa s’hi preparava l’esmorzar, per calentar els cors i sobretot els estomacs d’aquells que havien de continuar el seu cami o quedar-se gaudint d’una vida senzilla que els emplenava.

Aquell dia les condicions no serien gens facils. Molta pluja i molt fang, relliscades i caminar lent en busca de la barca que ens hauria de conduir al punt inicial. Pero com els locals s’ho agafaven amb humor, no ens quedava a nosaltres, privilegiats occidentals, fer el contrari.

Les dones com sempre continuaven treballant, i fins hi tot a la padrina li corresponia encarregar-se dels porcs.

Tan sols els nens varons tenien el ‘privilegi’ (com si l’esbarjo no fos el que haurien de fer tots els nens) de jugar a les caniques.

A partir d’aqui ja es perden els documents grafics. L’aigua es col.la per tots els racons del meu cos i l’iPhone ja no pot sortir del seu amagatall per capturar la realitat que l’envolta. De fet, la cartera rep un cop mortal i arrel d’aquesta excursio comenca a agafar colors verdosos, taques biologiques que no deixen de creixer i finalment acabara a la paperera uns dies mes tard. Afortunadament tot el seu contingut no sofreix tant i encara que algun bitllet perd el seu color original, encara es acceptat en els comercos.

Viatge epic en barca, en que l’aigua caiguda formava una cortina que es tornava punyent amb el nostre avanc. La presa en construccio impedia que arribessim fins Han Sa per via fluvial, aixi que canvi a autobuset i dinar veient les tecniques locals per evitar mullar-se.

L’endema un autobus revolucionari per la pegatina i per l’epoca en que devia ser manufacturat ;-) ens conduiria fins a Udomxai on el desti dels integrants del trekking es separaria.

Darrera ens quedava una experiencia forca vital. Haver compartit aquests dos dies amb aquesta tribu de les muntanyes et fa veure la vida en una optica diferent. No es que m’hagues infundat d’un romantisisme nostalgic que em fes enyorar temps passats suposadament millors. El discurs neo-rural, amb tocs hipster o hippies, no es el meu. La miseria, la bruticia, els animals barrejant-se entremig de tot, els boscos sucarrimats, el matxisme imperant i la ignorancia, eren tots motius racionals per demanar l’entrada del progres en aquests pous de medievalisme. El respecte per la tradicio original, la superacio de circumstancies molt adverses, la joia pels nounats i el somriure de cares esculpides per la duresa de l’entorn, et feien plantejar-te activament amb quina justificacio forcar un canvi sense indicis de ser desitjat.

No estem, ni molt menys, parlant de tribus incontactades, que si poques en deuen quedar avui en dia, es limiten a zones tropicals de l’Amazones o de Papua. Malgrat que tinguin un gran grau d’autosuficiencia/autarquia, sempre han hagut de “baixar” a mercat per aconseguir aquelles poques coses (pero claus), que no son capacos d’autogenerar. I es per aqui, per on primerament devien entrar els elements globalitzadors. La construccio de la presa i les carreteres, no pot sino accelerar el proces i l’arribada de turistes, un catalitzador mes.

Els Akha, com molts altres abans, hauran de triar que volen esdevenir en un futur. No te perque ser un proces especialment racional o planificat. Probablement, seran les noves generacions qui, en una mesura o altra, decidiran en major o menor medida, si el seu futur es en la tradicio o l’emigracio massiva en sera el resultat. Lluny de mi voler fer cap pronostic antropologic. Tant sols espero que se’ls respecti com el que son i que els governs de la zona, no vulguin imposar politiques o doctrines pel simple fet d’existir unes fronteres que res tenen a veure amb la voluntat de les seves gents.

Es  molt facil de criticar els metodes agricoles tradicionals de crema/plantacio, en que extensions de bosc verge es sacrificat per ser plantat i reforestat de forma natural per iniciar un nou cicle. Tanmateix, es realment insostenible des de fa relativament poc. Quan les poblacions eren petites, no existien vacunes i les famines en anys de sequera eren acceptades, aquest metode servia pel seu proposit. Tambe en aquells moments, la contaminacio planetaria era un altra, pero qui l’ha fet augmentar no son pas les tribus i les seves cremes. Aixo, ja estaria en “l’escenari de base”.

Eduard

Caminant entre els Akha (I)

Punt d’inici: Phongsaly, capital de la provincia del mateix nom, la mes septentrional de Laos, rodejada per China i Vietnam. A 16 hores de bus de la turistica Luang Prabang.

Per endavant dos dies i una nit de trekking per tres poblets de la tribu dels Akha, branca dels Nuquie. A diferencia del trekking a Sapa, Vietnam, on erem un grup de fins a 26 persones i alhora n’hi havia desenes de grups com el nostre; aqui seriem 3 i aixo era el total de turistes que farien un trekking aquell dia.

L’autobus ens deixaria al cap damunt de la presa que els xinesos estan construint alli. La republica popular de Laos es un dels paisos mes pobres de la regio, amb una activitat industrial irrisoria i depenent bastant de les ajudes dels paisos “amics” (tambe republiques “comunistes”) de Xina i Vietnam. De fet, una de les principals (i poques) exportacions del pais es l’energia electrica (entenc que hidroelectrica veient la magnitud dels seus rius).

Aqui comenca una de les paradoxes de la situacio: volen els locals aquesta inversio extrangera? Pel gobern de Laos la resposta es clara, malgrat que no se si els locals estan guanyant algo en el llarg termini. Tota la maquinaria es xinesa, suposo que tots els enginyers i personal qualificat tambe, no se si fins hi tot els operaris de base ho poden ser... Per a les tribus de les muntanyes? Doncs de moment semblen contents amb les carreteres (a mig asfaltar) que els hi han construit, que els permeten baixar al mercat de forma mes rapida. Amb la terra que els hi han comprat, amb la qual han pogut comprar una scotter o fins hi tot un cotxe. I tampoc els importa canviar els pobles de lloc, ja que sempre han estat semi-nomades. Sembla molestar-los una mica mes la presencia de xinesos, encara que ells siguin, en el fons, originaris d’alli (i en alguna casa, vam trobar-hi un poster de Mao). Veurem com evoluciona en el futur la situacio, pero del que no hi ha dubte, es que Xina esta substituint amb un altre metode el que les potencies colonials feien fa no tants anys. Esperem que en unes decades no tingui temptacions d’anar mes enlla i esdevingui ella mateixa el que mes repudiem de la presencia francesa o americana aqui.

El riu marca el nostre punt mes baix i a partir d’aqui, comencem a guanyar altura rapidament. Es temporada de pluges i l’aigua i les brumes seran fidels companyeres de trajecte. Pero la vida no s’atura, i les dones infatigables sustentadores de la cultura Akha continuen treballant. Son les uniques que continuen portant el vestit tradicional, encara que entre les mes joves cada cop la comoditat occidental es va imposant.

Cap alla a l’hora de dinar, arribariem al primer poblat del circuit. No em feu dir el nom, crec que en cap moment vaig ser capac de pronunciar-lo. I constatariem de nou les eleccions que fan aquestes tribus remotes entre els beneficis i els inconvenients de la globalitzacio. I vist el gran numero de planxes metal.liques en els teulats de les cases, queda clar que un dels problemes que pitjor havien sol.lucionat en el passat, era evitar que l’aigua (i puc ben assegurar que en cau molta) entres a l’interior.

Interior de les cases que es clarament el centre de la vida familiar (i en poden arribar a ser molts i de tres generacions com a minim). S’hi fa foc, sense xemeneia que aixi el foc escalfa i seca, s’hi cuina, s’hi renta, s’hi riu i es dorm mes o menys tots en comunitat, i recentment s’hi escolta pop a tot volum (una globalitzacio mes, encara que no s’hi canti en angles). I els homes, hi fumen.

I es que un dels trets caracteristics de la societat Akha es un matxisme forca extrem. De fet el propi guia (que no era nascut alli), s’avergonyia en reconneixer que els homes practicament no foten ni brot, mentres tota la feina recau en les dones. I a part, aquestes mengen les restes que queden del dinar que es fan els homes i els turistes (aqui si que no importa el genere). El propi guia no podia parlar amb gairebe cap de les dones, ja que ell no parla la seva llengua i elles no parlen Laosia. Normalment nomes els nens van a l’escola, les nenes comencen a ajudar en l’economia domestica de ben petites.

Mentres nosaltres continuavem caminant, les dones sortien a buscar l’aigua. I es que res es massa facil en aquests pobles penjats en les montanyes.

Entre arrosals verticals es perdien en la distancia. Fins en aquell moment, sempre havia vist que l’arros es cultivava en pla. Ja sigui en grans planes (com el delta de l’Ebre) o sino, en forma de terrasses (el maxim exponent, la visita a l’anfiteatre filipi). Aqui no, aqui directament a les empinades faldes de la muntanya. Total, nomes depenien de l’aigua de pluja. Malhaurdament nomes una collita per any, malhauradament s’havia de cremar el bosc per enriquir una terra pobra en nutrients. I no es massa sostenible ja que cada pocs anys s’ha de buscar de nou a cremar mes extensio ja que l’anterior ja s’havia empobrit massa. Pero la vida s’encara sempre amb un bell somriure:

I es que si d’algo estan orgulloses les dones Akha es de mantenir la seva vestimenta tradicional. I es un orgull ja que demostren tenacitat i ser molt treballadores ja que per teixir-se un vestit complert es precisen mesos sino anys. Per un costat aconseguir tot el coto necessari, filar-lo (a bobina per dia complert de feina i se’n necessiten mes d’una quinzena), teixir-lo i tenyir-lo amb indi (“indigo”), un proces que requereix tambe de varios dies de proces i que es produeix en epoques de l’any diferents que el coto. Vist tot aixo no es d’estranyar que algunes tinguin la temptacio de vestir com occidentals, encara que suposi una major dificultat a l’hora de trobar marit.

A l’hora del te arribavem al poblat mes alt que visitariem.

Nomes en quedaven la meitat dels habitants, ja que poc a poc l’estaven desplacant a un altre indret mes baix, on tindrien acces a l’aigua i a la carretera de forma mes facil. Actualment, l’unic acces era un cami nomes transitable a peu. Nosaltres passariem la nit en la nova localitzacio, i ens hi donaria la benvinguda aquesta bonica nena.

Molta joventut i pocs vells es veien en una societat dura, en que la subsistencia no esta assegurada si no plou quan toca i en que la medicina esta unicament en mans de xamans i herbes tradicionals. Es per aixo que els casaments a partir dels quinze-setze anys estan a l’ordre del dia. Pero abans calia reunir els diners suficients per donar a la familia de la nena/dona, ja que era aquesta qui marxava a viure a casa dels sogres, i alguna compensacio havien de rebre els seus progenitors.

I mentres les nenes i les dones treballaven, els nois es dedicaven a intentar arrencar la seva darrera adquisicio.

Un cop arribats a destinacio, tocava netejar tot el fang acumulat i sense cap mena de vergonya (encara que portava un dels meus pitjors calcotets ;-)), a la dutxa del poble, al bell mig.

I en els darrers minuts de llum natural, el cel ens depararia el primer moment en que no estaria completament cobert de nuvols, aquells que bonament ens havien regat durant bona part de la jornada.

Continuara... ja sabeu que si

Eduard

PD: Aqui teniu el relat molt mes literari del mateix indret d’un blog d’un amic d’una amiga. De molt recomanable lectura : http://outteresting.com/a-la-lumbre-de-un-brasero-phongsaly-laos/