Siguem valents

Se que se’m pot acusar d’hipocrita, i malgrat que sigui una falacia “ad hominem” (en que s’invalida un missatge per contraposicio a la figura del missatger), he d’acceptar-ho. Diumenge no votare ni haure depositat previament un vot per correu. Continuo registrat al consulat de Jakarta i no vaig demanar el vot rogat, perque estava de viatge i per no haver de demanar a un amic que em fiques la papereta dins. Certament, el sistema de participacio ciutadana dels electors en l’estranger per part del govern espanyol es impropi del segle XXI. I fa especialment rabia davant d’una jornada com la que ens espera en pocs dies. Com em deia un amic: “aquest cop el necessitavem el teu vot, Eduard”.

Si ara fa uns mesos, tots n’estavem una mica cansats del tema i voliem passar per les urnes d’una vegada per totes, tinc la sensacio que la campanya ha estat mes animada del que podiem preveure. Al menys al Facebook hi he pogut veure agitacio i molta actualitat compartida. D’una i altra banda, i del mig tambe, malgrat que encara ara, alguns dels que ni que si ni que no, creguin que son la Catalunya silenciada.

Al meu entendre, no estem en la situacio desitjada, ja que enlloc de ser cridats a unes eleccions autonomiques, ho hauriem de ser a un referendum. Pero tambe crec que no ha quedat mes remei i que d’una manera o altra s’havia de canalitzar l’energia d’un moviment de base, de centenars de milers de ciutadans que han sortit al carrer, en proporcions mai imaginades, a reclamar algo tan basic com el dret a decidir. Tot fa pensar que “algo” passara, que estem en un moment historic. Pero lo bonic del cas es que no, que hi ha gent que no li dona cap mena d’importancia al diumenge. I es que per gustos colors, sense tenir en compte ni classe social ni nivell intel.lectual. Conec gent inteligentissima que defensa aferrissadament el no, altres que no imaginen com algu pot dubtar del si. Persones que em mereixen tot el meu respecte que viuen aterrades davant de la possibilitat d’independecia, altres que potser prefereixen l’unio, pero que no els treu el son que pugui sortir l’oposat. Hi ha figures publiques que respatllen totes les opinions.

Hi ha una pel.licula que em va fer forta impressio ara fa uns mesos, potser algo mes d’un any. Es titula “No” i tracta del referendum que va haver a Xile per derrocar Pinoxet. A mi tot lo d’aquell periode, m’impressiona molt. Sempre m’han emocionat les cancons de Victor Jara i de petit (pero tampoc tant) vaig plorar veient un documental sobre el cop d’estat contra Salvador Allende. El cas es que la peli tracta sobre l’equip de campanya, que s’ocupava de fer tota la propaganda televisada, en contra de mantenir al vell general com a cap d’estat. Al principi, comenten que haver de defensar el “No” els sembla mes complicat que el “Si”, en el sentit en que afirmar sempre es percep de forma mes optimista que negar. Es per aixo que s’encarreguen de fer algo extremadament postivista i engrescador, encara que per aixo tinguin una certa oposicio interna, que considera que s’ha de donar mes veu a les victimes de la dictadura, i a totes les massacres que aquesta ha fet. El bandol del “Si” queda encassillat en missatges negatius i fa planar la por de les milicies comunistes que faran perdre tot el progres que el dictador ha aportat al pais. Ja sabeu com va acabar la historia.

Crec que Londres va fer una lectura en aquesta direccio, quan poques setmanes abans del passat Septembre, va fer un gir de 180* i va aparcar la por per fer promeses de futur. Escosesos que ara lamenten no haver sigut una mica mes valents. Ho farem tambe els catalans? Per un costat, ningu des del bandol unionista s’ha posicionat en un discurs positivista, ni el bufo Pablo Iglesias. Per l’altra, es possible que molts que es declarin independentistes de portes en fora, a l’hora de la veritat depositin una papereta conservadora a l’interior. Seria molt trist que en ple segle XXI, a l’Europa Occidental, el missatge de la por cales. Podem votar en un sentit o en un altre, perque creiem en uns valors o en uns altres, pero votar amb por despres del que ha costat arribar fins aqui, aixo no.

Siguem valents

Eduard

PD: M’agradaria molt veure al Ramon de diputat, tantdebo pogues contribuir-hi.

PD2: Tot el post ha estat escrit sota la influencia de la banda sonora de Braveheart. Es nota? ;-)))

Off the beaten track – Cronica d’un viatge per Timor Leste (I)

Cada llengua te les seves expresions genuines, i algunes d’aquestes son dificilment traduibles o no sonen tant be en una altra llengua. The “beaten track” trobo que n’es una de ben bona en angles. Se que els puristes en trobaran de molt millors en catala o castella, pero que voleu que us diga, a mi m’agrada. El cami patejat, aquell que recorren milers de turistes despres de baixar dels milers d’autbusos que els condueixen a aquells indrets que no et pots perdre d’un pais i que tenen suficients condicions per portar-hi des de recent nascuts a ocatgenaris. No sembla ser pas el cas que m’acompanyara per Timor Leste.

La meva idea inicial era arribar al pais per la frontera terrestre que el separa de la part indonesia. Es per aixo que havia volat a Kupang, ciutat sense gaire encant, com totes les ciutats indonesies en general. Despres de donar un tomb per la ciutat, vaig anar a prendre una cervesa al hostal dels backpackers. Un frances, un australia i un america estaven fent la mateixa activitat, aixi que despres d’entablar la conversa de cortesia habitual, aprenc que l’estadunidenc s’havia passat 20 hores en un autobus el dia abans. Havia anat a la frontera per enterar-se que li faltava una carta que havia de fer-se a Kupang i que per aixo no podia creuar. Bona noticia: els europeus no necessitem aquest document. Mala noticia: el frances em comenta que si no he pagat el visat per entrar a Indonesia, jo tampoc podre creuar. Un cop a l’hotel amb wifi, comprobo que es totalment cert. Els indonesis han suprimit el visat turista per 40 paisos mes aquest any, la majoria comunitaris, pero la restriccio es que nomes poden entrar i sobretot sortir del pais per 5 aeroports seleccionats (els mes internacionals/importants) i algun que altre vaixell... pero evidentment en la llista no hi ha res que estigui mes a prop que Bali.

La primera reaccio, com sempre perque tinc aquesta certa tendencia a l’auto-culpabilitat, tipica en els catalans pero encara mes extremada en la meva familia : “Eduard! Aixo ho podies haver preparat millor! Et creus aqui un viatger amb cert bagatge i a la primera, zasca!!!”. Segona reflexio: “Be, com a minim has anat a parlar amb aquells tres i te n’has enterat aqui i no despres de dos dies de bus a la frontera”. Tercer pensament: “I ara toca aclarir que farem aquests 7-8 dies que et queden abans de tornar a Jakarta i mes tenint un bitllet comprat sortint de Dili amb Sriwijaya Air, companyia de la que no esperis poder fer cap canvi”.

Comenco a valorar opcions: podria passar uns dies per la part indonesia de Timor i despres anar a l’arxipelag d’Alor; podria anar a les Moluques, que sempre m’han fet gracia pero alli basicament s’hi buceja i nomes em queden un parell de lentilles...; o podria simplement admetre l’error i volar a Dili. Curiosament, mirant vols amb Garuda, el tema es dispara a mes de 500 dolars, tot passant per Surabaya i havent de fer nit alli, pero en canvi per menys de la meitat de preu, Skyscanner m’ofereix un vol, amb Garuda!, fent nit a Bali. La darrera de les opcions resulta la guanyadora. 24 hores despres d’haver aterrat a Kupang des de Bali, faig el viatge invers. En total haure perdut 2 dies i un parell de milions de rupies. Tot per un petit detall administratiu, pero mes es perde a Cuba, o aixo diuen.

Com a minim Kuta m’ofereix aquest bonic capvespre redentor i aconsegeuixo sortir de l’aeroport de Bali caminant (que es foti la mafia del taxi de Denpasar Airport!).

Aterro a Dili i en la cua per passar la duana veig que l’home del meu davant porta passaport espanyol. Comencem a parlar i resulta que treballa a Timor Leste. Es cura, que sembla ser una de les poques professions que et condueix a viure a aqui. Acaba de tornar de vacances a Espanya (tenen un mes de vacances cada any si els seus pares estan vius, cada dos anys si els seus pares estan morts...). Aquesta nit la pasara a Dili i l’endema se n’anira ala seva missio, en un poblet al sur de l’illa. M’invita a dormir a la casa que tenen els Dominics alli. No tinc res reservat aixi que l’aprofito. Ens ve a recollir a l’aeroport el pare Toribio, que malgrat un nom molt castis, es xines. A la casa: un venesola, que te 17 germans biologics i disident politic de “este regimen de falso socialismo barato que es Venezuela”; un d’un poblet de Burgos, pero que portava 18 anys a Corea i abans 13 al Japo i que es professor en un seminari. Un pare Korea i uns quants estudiants timoresos del seminari completen la plantilla.

Acaben de dinar quan arribem i fem un cafe tots plegats mentre m’expliquen la situacio socio-politica del pais. Gent cultivada i amb una lectura molt interessant de la realitat. Em sorpren veure que tambe ells son critics amb el catolicisme tant dogmatic i tant atrassat en el que viuen els locals. Fins i tot diria que la utilitzacio del condo els semblaria be per combatre l’altissima natalitat. Per la tarda m’en vaig pel meu compte a recorrer la ciutat.

Parlar de ciutat, encara que sigui la capital, es un tant pretencios. Un poble gran vindria a ser una definicio millor. La meva principal missio es trobar un caixer on poder extreure dolars. Timor Leste es un pais molt car, en relacio amb tots els seus veins. El fet que tot s’ha d’importar i que s’han dedicat a esquilmar als representants de les Nacions Unides i de les diferents ONGs, fa que necessiti esta cobert ja que dubto poder trobar caixers fora de la capital. Fins hi tot alli es dificil. Els dos primers en que ho intento estant buits, i per arribar al tercer he de caminar mes d’un kilometre i col.lar-me en un hotel. Un cop fet i ja que avui estic molt catolic, m’en vaig a veure el monument de Cristo Rey.

#EsDiliNoEsRioDeJaneiro #EsJesusNoEsLegolas

Quan torno despres de sopar, estan de celebracio. El palencia que m’ha recollit, fa tres dies era el seu cumpleanys i l’endema era quan havia estat batejat (va neixer amb 1 kilo i mig, aixi que el van batejar al cap de pocs dies perque es pensaven que no sobreviuria). Portava 23 anys a Taiwan abans d’aquest nou repte aqui. La celebracio consisteix en menjar un pastis amb gelat, veure una especie de crema catalana i mirar tots junts com Usain Bolt guanyava l’or als 200. Al final, tampoc sembla que les vides seculars siguin tant diferents. De fet, el que acabava de tornar de les Hispanies, reconneixeia que mentres estava pregant a la capella, a punt havia estat de quedar-se sobat. El jet-lag no perdona ni als homes de Deu ;-).

Abans de tancar els ulls, vaig comencar a llegir “El quadern gris” del mestre Pla. Des de “Herr Pep” que no ho feia, i d’aixo en deu fer gairebe un any i tampoc es que sigui literatura de nivell... Shame on me.

Eduard

Timor Leste: el pais que vol ser, pero encara no sap el que

Un dia qualsevol, un catala de Jakarta va ser despertat a cop de fusell per la policia militar indonesia. No els agradava l’estelada que havia penjat al balco. Els recordava la meitat de l’illa que havien perdut sense ells saber massa be el perque.

A l’Abril del ‘74, la revolucio dels clavells s’acaba imposant i la dictadura militar de Salazar cau. Portugal comenca a despendres de les poques colonies que li resten. Entre elles la meitat de la remota illa de Timor i l’enclau d’Oecussi, territoris que durant segles sorprenentment havien conseguit mantenir malgrat l’abrumadora presencia holandesa en el veinatge. Els timoresos corren rapidament a organitzar-se en partits politics i despres d’una petita guerra civil, declaren la independencia, pero el seu desti ha estat decidit uns milers de kilometres mes a l’oest. A Jakarta, el dictador Suharto acaba de rebre la llum verda dels Estats Units per invadir l’antiga colonia portuguesa com mes rapid millor. Son anys de guerra freda i despres dels desastres de Korea i Vietnam, els EEUU no volen un nou regim esquerros al sud-est asiatic. El nou ordre de Suharto s’ha construit sobre l’odi i l’aniquilacio dels comunistes. El numeros exercit indonesi, armat per l’aliat america, en questio de dies es fa amb el control del pais i de les principals localitats. Pero muntanyos com es Timor Leste, s’inicia una guerra de guerrilles liderada pel Falintil, les forces armades d’alliberament de Timor. D’aixo en fa 40 anys.

Ironicament, es durant el periode indonesi que es construeix aquesta estatua. El monument de la integracio vol simbolitzar un esforcat timores, trencar les cadenes del colonialisme. Els indonesis no poden entendre que el poble timores es sent tant o mes esclavitzat per la seva presencia que la portuguesa. Un exemple mes de com un poble oprimeix a un altre poble de la mateixa manera que ell havia estat previament oprimit. La brutalitat indonesia en la seva mes clara demostracio.

12 de Novembre de 1991, cementiri de Santa Cruz, a Dili, la capital. Durant les celebracions de l’aniversari de la mort d’un lider independentista, l’exercit d’ocupacio indonesi obre foc contra la multitud congregada. Afortunadament hi han periodistes extrangers i les imatges donen la volta al mon. La dicatadura militar ha d’acabar reconneixent 19 morts, organismes independents parlen de mes de dos centenars, entre ells un neo-zelandes. El moviment independentista, en hores baixes, surt reforcat de la matanca.

1998, l’esclat de la bombolla economica del sud-est asiatic i les manifestacions generals iniciades pels estudiants, acaben fent caure Suharto. El primer president democratic, Habibie, promet el carrec i uns mesos mes tard i sense que ningu sapigui perque, anuncia un referendum d’audtodeterminacio per Timor Leste. Els militars s’esgarrifen, pero encara creuen que el moviment autonomista sera mes potent que el secesionista. El 30 d’agost de 1999, mes del 78% dels timoresos elegeixen l’opcio independentista. Un nou pais caba de neixer. Un pais que a dia d’avui te la meitat d’anys de vida que jo...

Com ja se sap que en els exercits no s’hi junten mai els millors valors humans, tampoc les forces armades indonesies serien diferents. Van decidir que si be havien de deixar el pais, ho farien arrassant amb tot el que poguessin. Van entrenar, armar i liderar les milicies pro-Jakarta. Matances indiscriminades envers la poblacio i destruccio de la major part de la infraestructura del pais, va ser la seva venjanca per no haver votat el que ells haurien desitjat. Tant va ser aixi que finalment les Nacions Unides van haver d’intervenir i durant mes d’una decada han estat la principal font de financament de l’escasament poblat pais.

Xanana Gusmao, lider de la guerrilla i primer president del pais, es va trobar un panorma desolador. Tot per fer i practicament cap recurs per fer-ho. El partit independentista va eclosionar en multitud de petits partits, afegint una certa inestabilitat gobernamental, germe de diferents cops d’estat i matances internes que gairebe condueixen a una guerra civil. Actualment, la situacio es molt mes estable pero la poblacio s’ha acostumat a viure de l’ajuda internacional i dels dividends del petroli (recentment, mes justament renegociat amb les companyies australianes explotadores dels pous).

Amb una poblacio als voltants del milio trescentes mil persones, la tribu majoritaria, els tetun, tant sols representen el 25%, la segona, el 10%, amb lo qual la fragmentacio tribal del pais es enorme. El fet que mes del 90% siguin catolics, hauria d’unir una mica, pero malhaurdament, tal com passa a les Filipines, es tracta d’una lectura extremadament rancia i casposa de la religio. Tan sols serveix per reafirmar els valors ja presents en la societat: respecte institucional pels vells, que sense cap mena d’educacio, son reverenciats i respectats per damunt de qualsevol altra consideracio. Tasa de natalitat elevadissima (mortalitat infantil tambe) sense cap mena d’intencio de ser controlada, ans al contrari. I evidentment, un matxisme rigid i inquestionable.

Un timores de Leste de base, pot ser una de les persones que parli mes llengues del mon. Poques d’elles a un bon nivell, pero una mica de poti-poti pot fer entre: Tetun, llengua autoctona principal i oficial per tot el pais; Portugues, oficial tambe, i que dona tot el vocabulari modern al Tetun; Angles, utilitzada en algunes universitats i que alguns es plantegen si no hauria de substituir al Portugues en un futur; Bahasa Indonesi, de l’epoca de domini dels veins i que es la que s’utilitza normalment per contar (entenc que a l’epoca, la gent aprenia les matematiques en aquesta llengua); i com no, una miriada de llengues i dialectes de les diferents tribus originals.

Per divisa el dolar america, encara que les monedes (d’un dolar cap avall) son locals. L’economia dominada per tot lo indonesi. Els warungs son iguals que els que podries trobar al pais vei, les marques les mateixes i sense que en fem una etiqueta especial hi pots trobar Aqua ;-).

Podria esdevenir una destinacio turistica de cert exit, pero de moment no hi ha la infraestructura. Podria comencar a maunfacturar alguns productes pero no hi ha ni el capital economic ni l’huma. Pot jugar dins de l’orbita dels paisos de parla portuguesa, a l’abric del Brasil, pero n’es molt remot. Te potencial, pero encara no han decidit que volen ser de grans.

Eduard