Per què escriure?

Si només em quedès una hora de vida, una hora tant sols, què en faria? Sembla una manera força brutal d’arrancar un article. Roger-Pol Droit no només va fer aixo, sino que és el titol d’un dels seus darrers llibres. No en faré ni una critica literaria, ni tant sols penso plantejar-me la pregunta en aquests moments. Unicament m’aprofitaré de la seva conclusio: escriure. En els seus darrers moments, en una completament hipotètica situacio en que ell sabes el fatal desti que l’esperava. Simplement, escriuria.

Bonica manera de deixar un llegat, depenent d’un mateix exclusivament. Pero no crec que jo ho faci per aquest motiu. La mort em queda lluny i sobre el que divago es tant instantani, que esdeve intrascendent davant del filtre del pas del temps. No hi ha un pla inicial, no hi ha tecnica literaria, flueix del meu interior, a vegades com un torrent desordenat, a vegades com una petita tortura. No hi ha revisio posterior, ni per millorar, ni per censurar, ni menys encara per ordenar. Seré incoherent, contradictori, ingenu, equivocat, ridicol, si, mil vegades si, pero per damunt de tot seré sincer.

Jo m’impulso a escriure, per deixar anar llastre en les coses que em pesen, per compartir la joia dels moments d’alegria. Tu m’impulses a escriure, perque darrera d’aquella insinuacio hi ha el teu somriure, perque aquell dia em vas inocular aquell pensament que ara brolla. Som tu i jo que dancem davant del mon, i tant sols tu i jo ho sabem. A vegades no hi ets, a vegades nomes jo pujo a l’escenari i ballo de felicitat o ploro de soletat. Tot aixo passa i algo mes, perque sempre hi ha un matis que no se escriure, una sensacio que no se materialitzar en paraules. I per aixo un altre dia ho intentare de nou, i tornare a fracassar, i tambe per aixo mateix, no em sorpren pensar que algu escrigui en la seva darrera hora.

Eduard

Rellegint antics e-mails

Diumenge per la tarda. Acabo de tornar d’una excursio amb raquetes de neus, en que amb un gran grup de companys i amics de companys, hem passat la nit en un acollidor refugi de muntanya. Una mica d’esforç fisic, abundant i bon menjar i una taula plena d’alcohols casolans. Primer pas cap a una certa sociabilitzacio, encara que em toquès exercir de padri de l’expedicio. Avui ens llevavem amb aquest paisatge i aixo compensa.

Sentat davant de l’ordenador en la que comença a ser la meva habitacio preferida. Calefaccio a tope per treure’m el fred acumulat per la pluja que ens ha acompanyat durant tota la baixada. Una taça de té que encara fumeja i rodejat de grans records.

Fa uns dies, whatsappejant amb una amiga, recordavem vells mails que ens haviem intercanviat. I s’obri el cami per a que em dediques a repassar les diferents carpetes en què tinc organitzat el hotmail. Si, soc un clàssic! Encara que posteriorment sortissin opcions millors (gmail,...), m’he mantingut fidel al primer compte de correu que vaig registrar. Bé, el de yahoo va morir pel cami, pero es que només servia per rebre spam. L’aventura s’inicia al Septembre de 2002. No sé si ja l’havia utilitzat abans i simplement els mails es perderen amb el temps o si, aquest va ser el seu real inici. Ja podria ser, ja que coincidia amb els meus primers dies per Paris. Malhauradament, per la banda dels enviats, l’historial comença a 2007. De tots els mails enviats abans (notablement les histories parisines i les xineses), tan sols en queden traces en les vostres respostes. Tres carpetes estan especialment plenes: Lleida, Penya i Familia. No es d’extranyar.

(Salt temporal, dues setmanes més tard, en un hotel d’Ealing, reprenc el relat)

Es curios, es algo que no havia fet mai i la veritat es que se m’ha dibuixat un somriure a la cara, al llarg dels diferents dies que ho he anat fent. Hi han carpetes més felices, altres més indiferents, altres que tenen el seu punt nostàlgic. Molts moments d’ingenuitat, de somnis compartits, de dubtes exposats. Hi ha gent que apareix en més d’una, la majoria estan concentrats, fins i tot hi ha una carpeta dedicada a una sola persona. En totes es nota una davallada important en els darrers anys. L’aparicio primer de Facebook, dels whatsapp després i finalment començar a escriure el blog, han anat delegant el mail clàssic a una funcio menys fonamental.

Pero que n’havia estat d’important, per mantenir el contacte, quan em vaig llançar pels primers cops en les aventures, de viure una mica més lluny dels de sempre. Com m’havieu, m’havien escrit, persones claus, explicant-me les seves coses, fent-me entrar en el seu mon. Nous projectes per endavant, noves parelles que els feien bategar el cor més fort encara que avui només siguin noms que gairebé hem oblidat (malgrat que aixo mai sigui afoertunadament possible). Molts d’aquests mails no m’han sorprès. Mentiria si digués que els recordava al peu de la lletra, pero n’era conscient que estarien alli. Per altra banda, capritxos de la memoria, n’hi havia que realment no recordava. Ja sigui pel numero de mails que vaig intercanviar amb tu o per tu en si o simplement pel que m’xplicaves.

Es cert, que també hi han els casos, en que rellegir segons que t’omple de vergonya. Que mires enrera amb la codescendencia del moment, ja sigui per la ingenuitat de l’escrit o la cruesa de l’exposat. Et preguntes: com podia ser aixi? Com podia haver actuat o escrit d’aquesta manera? Quins ideals perseguies o com et pensaves que era la vida? D’altres en canvi, arrives a pensar: ostres quin moment més bonic, quina historia més ben contada, quin valor devia veure en mi per dedicar el seu temps a fer-me particep d’aquell moment tant intim! N’hi han de molt sincers, altres que vists en prespectiva, fan riure, de lo equivocats que estavem o de lo falsos que podien ser. La majoria son de gent que encara esteu al meu voltant; d’altres dels quals els camins s’han separat, qui sap si definitivament.

Ha estat un bell exercisi de mirar enrera, de forma parcial i amb un fil conductor donat, pero no deixa de ser un breu instant de parada en el cami i analisis retrospectiu. En surto reforçat, molt content del meu passat, encara que hi hagin moments obscurs i dolorosos. Pero el marc global m’omple de satisfaccio; el paisatge que s’hi dibuixa és extremadament variat, ple de matisos. Ajuda a explicar qui soc avui, ple de qualitats i de defectes, capaç de grans moments i d’alguns errors. Una persona majoritariament feliç, tirant cap a optimista. Amb algunes cicatrius ben tancades i altres que de tant en tant encara couen. Algu que sembla que amb el pas dels anys s’obre més als altres, exposant interioritats que haguessin estat inimaginables en aquells mails de 2002.

Eduard

PD: Hagués estat més poètic parlar de “rellegir antigues cartes”, escrites amb pluma fins i tot. Sent de la generacio dels milenials, imagino que soc bastant representatiu quan reconec que les cartes manuscrites no han representat molt en la meva vida. Algunes bones postals si, cartes... alguna.


PD2: Avui tornant amb l’avio, he començat a llegir “Un placer fugaz”, de Truman Capote. Sincerament, pensava haver comprat una novela. En realitat és la seva correspondència epistolar. M’ha fet gràcia, pero no sé si em tragaré les 600 pàgines ;-)