De mare només n’hi ha una

I a principis d’aquest mes, la meva s’ha jubilat! Tota la meva vida havent-la conegut com a mestra del Joan XXIII, en un cicle imperturbable de primer i segon d’EGB; i la propera vegada que la veuré, estarà totalment allunyada de les aules. Una nova etapa s’inicia en la seva vida. Per ella principalment, pero de retruc, per nosaltres també. No tinc cap mena de dubte de que sabrà aprofitar-ho. Crec que s’ha entregat tant en la seva funcio de docent, que no ho trobarà a faltar. Bé, tots devem tenir els nostres moments de dubte, de nostalgia pel passat; pero en el fons d’ella, sap que gaudeix d’un merescut descans.

Hi haurà que digui que a 60 anys, la gent encara hauria de continuar treballant. Que encara s’és suficienment jove per continuar contribuint al bé general. Jo diria que després de gairebé quaranta anys cotitzant, no hi ha més a demanar. En altres tipus de feina, anar fins als 65 o els 70 no hauria de ser un gran problema, que l’experiència és un capital de valor. Dirigir una classe de més d’una vintena de nens, requereix una energia diferent. Fer-ho en una escola emmarcada en un context socio-economic molt desafavorit, encara ho requereix més.

I és que la Isabel no ha fet només de mare per mi i la meva germana, ho ha fet per cada curs que ha dirigit (salvant les distàncies, evidentment, que la familia és la familia). Nens de multiples nacionalitats, de families desestructurades, arribats expulsats d’altres col.legis més “reputats”. Nens que més que coneixements, necessitaven una mica del carinyo que no obtenien en la jungla de les seves vides. Nens que un dia els venia a buscar un pare, l’endemà l’altre, sino era la padrina o una amiga, el germà gran o en ocasions, un mosso d’esquadra. Les realitats que no volen veure les institucions, de les que no en parla el conseller, i fins i tot, ni vol reconnèixer el mateix equip directiu del centre.

Si mai estiguès en posicio de decidir sobre un pressupost public, podria ficar en causa moltes partides; en situacio de crisis podria fer compromisos, fins i tot la partida sanitaria podria veures afectada. La unica que intentaria protegir per damunt de tot, és l’escola publica. Que hi hagi fet tota la meva ensenyança pot ser un motiu, que la mare en fos particep un altre; pero per damunt de tot, la ferma creença que és la que construeix el nostre futur i permet que les capes socials amb menys recursos, puguin un dia fer un pas endevant. Es amb aquesta gran responsabilitat, que mestres i professors van cada dia als seus centres.

Afortunadament, a la mare cada dia l’acompanyava un gran aliat: la vocacio. Allo que no tots tenim i que fa la diferencia en els moments més baixos, quan ens envolten les grans preguntes. Des de ben petita que tenia clar que volia ser mestra. Una vocacio que no es fomentava especialment en els anys de la tardor franquista. Es aquesta conviccio, qui l’ha guiat a través de les multiples transformacions que ha travessat la seva professio. D’una societat en que la paraula de l’instructor era respectada i indubtable (clarament en excès), a una en que els pares situen als seus fills per damunt del bé i el mal. Cicles en els que hi falta equilibri. De les pissarres de guix a l’era d’internet. De la pregaria matutina als vels en caps de nenes.

Recordo quan estava a la fàbrica de Lanjaron, que un parell de cops va venir a la meva oficina, un antic responsable d’expedicions. No pas al que jo havia substituit, sino que al menys un parell de persones abans meu ja hi havien passat. L’home, en clara depresio, encara em preguntava sino tindria algo de feina a donar-li. El dia que s’havia jubilat, la seva dona li havia declarat, que per molt que ell deixes de treballar, a ella no li havia de canviar la vida. Per tant, continuava esperant que cada dia a l’hora habitual sortis de casa i no hi tornes fins després de l’equivalent a la jornada laboral. L’home s’aborria soberanament.

Aquesta no serà pas la situacio per la mare (ella sempre hauria volgut que li diguès mama, pero no va arrelar en mi aquesta apelacio ;-)), les noves tecnologies li han obert un nou mon i Internet li permet explorar tot un univers des del despatx de casa. A més a més, en els darrers mesos se li ha girat feina i d’aqui poc, una altra n’arribarà J

 

Merescut descans per una treballadora infatigable, que trencant els topics que podem tenir de la funcio publica, mai ha causat una baixa innecessària. Ans al contrari, fins i tot amb els acostipats més bèsties, ha enfilat Roca Labrador amunt. I és que no volia carregar sobre un company la ingrata tasca d’haver-la de substituir.

Felicitats mare per aquests seixanta tant ben portats. En breu el pare també s’unirà al club i entre nets i viatges, un nou periode s’iniciarà. A gaudir-lo plenament!

El teu orgullos fill,

Eduard

Rolex i putes

Dona pel carrer : Do you want Rolex?

Eduard : No, thanks

DpC : Shopping what?

E : Nothing, thanks

DpC : You want girls?

E : No, thanks

DpC : Very nice girls. Have a look! (M’esten un prospecte)

E : No, thanks (Sense mirar el paper)

DpC : Very young girls. Come!

E : No, thanks.

Finalment, repetint el mateix missatge, sense a penes mirar-la i sobretot sense deixar de caminar, aconsegueixo que em deixi estar. La mateixa situacio es repeteix una i altra vegada. De la mateixa manera que ja ho havia viscut fa 10 anys, en el mateix carrer comercial de Shanghai. No es podra dir que no siguin consistents ;-).

Moltes coses han canviat en aquesta dècada i altres continuen romanent escencialment les mateixes. Tant pel que fa a la ciutat que torno a rècorrer com en l’observador. M’ho miro amb ulls més madurs, més experimentats, amb malhauradament menys capacitat de sorpresa. Tot i aixo, els rascacels continuen impresionant-me. Si, és algo que em ve de ma mare, m’agraden els edificis alts, recoberts de vidre i a poder ser amb formes peculiars. Probablement no siguin de l’agrat dels arquitectes més puristes, probablement no sigui la solucio més ecologica; pero m’impresionen.

Si el primer cop que vaig visitar la ciutat, l’edifici més alt era la Jin mao tower, ara ja l’hi havien construit dos cosins més alts. L’obre-botelles estava en procès per aquelles; l’actual numero 1, potser tant sols en la ment del seu dissenyador. Tampoc es tracta de cap sorpresa, és el que tots podem esperar de la capital economica del Regne del Mig (Xina; que literalment vol dir aixo; també es tracta de l’unic que sé escriure en caracters xinesos: 中国. Son força explicits. El primer clarament indica centre, el segon representa un rei, envoltat pel seu context, aixi que: regne).

Si el dissabte em vaig pegar una bona patejada, gairebé 20km, gairebé tots urbans (em va sorprendre positivament un gran parc just davant de l’hotel); diumenge s’iniciava amb un brunch amb un bon amic de l’epoca de becari a Suzhou.

Ell m’havia vingut a visitar a Barcelona (en el periode de Caballero i amb tres amics seus, un d’ells ex-combatent a l’Afganistan, força interessant el que ens explicava, completament allunyat del nostre dia a dia), a Granada i a Singapur. Ja era hora de tornar-li la visita. Recent casat amb una xinesa, en pocs dies seria pare. Moment en el que es planteja tornar cap a Europa, evitant que la criatura cresqui en una dificil ciutat. Curios, sent ell, l’unic dels becaris de Schott que ha viscut força temps en el gegant asiatic, sis dels darrers deu anys...

Aquest viatge també m’ha transportat a una altra època. Aquella en que vivia a l’Hospitalet, al nou pis del Rabi, pero que cada dos o tres setmanes pujava en la classe business d’un avio per anar a llatinoamerica o a l’Aràbia Saudita. Jet-lag, monedes diferents a la cartera, hotels solitaris, reencontres imprevistos, jornades intenses, moments altament productius, d’altres de zombi, incognita en els resultats. La vida semblen ser cicles i evolucions, retorns pero mai elastics. Balança d’equilibri inestable. Restarem atents a com es juga aquest partit.

Putes i rolexs. Rolexs i putes. I jo que deu fer uns vint anys que no tinc rellotge!

Eduard