Plou. Salvo nevada de darrer minut, a
l’Abril o fins hi tot al Maig pot passar, la temporada d’hivern s’ha acabat. Se
m’ha fet curta. Si que hi han hagut dies de rascar i treure la neu acumulada al
cotxe; pero menys dels que incialment m’esperava. Si que hi han hagut dies de
pujar al cotxe i que marqués -10°C, pero els podria contar amb els dits d’una
mà. M’agrada que els hiverns siguin hiverns, i vivint a gairebé 900 metres
d’alçada als Alps, esperava una mica més d’emocio. Instal.lar els pneumàtics de
neus és imprescindible, pero hauran rodat més per damunt del punt de congelacio
de l’aigua que per sota.
Entre pitos i flautes (notablement, caps
de setmana passats fora), tant sols hauré anat 7 dies a esquiar. Contant que
tinc pistes a 10 minuts de casa, no és una xifra massa elevada. Si hi afegim
que a menys d’una hora de casa hi han ‘Les Portes du Soleil’, una agrupacio
d’estacions, a cavall entre França i Suïssa, que connecta més de 600km de
pistes esquiables, convertint-lo en un dels dominis esquiables més grans del
mon; doncs més motius per dir que set dies no és suficient. Com a minim, cada
cop ha estat en un lloc diferent, permetent-me descobrir una mica la regio, i
col.lecionar mapes d’estacions, un dels meus plaers freakies.
No sempre m’ha agradat esquiar. Vaig
començar tard, per ser lleidatà. Als meus pares és un esport que mai els hi ha
fet gaire gràcia. Sempre l’han considerat perillos i per tant, mai vaig participar
en cap Setmana Blanca. Tampoc em devia cridar especialment, doncs no recordo
haver batallat per canviar el signe de la decisio. També és cert que era un nen
molt docil, que no es queixava per gran cosa.
Finalment, amb divuit anys, arribà l’estreno. Amb una bona colla de
penyatas vam decidir passar uns quants dies a Andorra. Descobrir que hi havia
mallorquins o un galleg que esquiaven francament bé, em va ferir el meu orgull
de lleidatà. L’equip estava equilibrat, gent que en sabien i anaven pel seu compte
i un grup d’aprenents que liderava l’Albert, que ens feia de monitor. Gran
aplauso pel tortosi, que va demostrar una paciència enorme i una bona dosi de
sacrifici.
Realment era una incognita per mi saber com me’n sortiria en aquesta nova
pràctica. No soc especialment dotat pels esports (tampoc un negat) i se’m dona
malament haver de seguir patrons o moviments (ballar un estil concret, la
musica o el karate). Tampoc soc massa valent, més aviat tirant a covard (em
feien por els tiovivos quan era un crio!). Sorprenentment, vaig acabar sent un
dels millors novatos de l’expedicio, arribant a ser l’unic a baixar una
vermella el primer dia. Zero tècnica, pero amant de la velocitat. I de fet aixo
m’ha caracteritzat fins ara. Mai n’he après amb un professional, sino escoltant
i observant com ho feien amics. A dia d’avui baixo més o menys qualsevol pista,
tirant de fisic per compensar la mala tècnica i un equipament que probablement
necessitaria una millora. Intento evitar les negres, ja que no les acabo
disfrutant i especialment el fora pista, on ja no pots maquillar la falta d’estil.
Suficienment per mi. Donat el meu escàs esperit de superacio, he arribat a un
nivell en que disfruto sense haver de ficar l’esforç (contra-natural en el meu
cas) per passar al següent nivell.
Malgrat un bon inici, després vaig passar per un moment on esquiar no m’agradava,
on podia criticar el model de negoci consistent en plenar la muntanya de torretes
i cables per pujar insaciablement gent a les pistes. Gent que percevia (i
continuo fortament percevent) com poc preocupada per cuidar l’ambient alpi. La
major part pero venia de la presio que m’havia autoimposat. Tenir una xicota
amb pis a Cerler em feia pensar que havia d’esquiar si o si, per ella. Era jove
i vivia en una falsa idea del romanticisme. Era jove i s’accentuava la meva
orientacio natural a exigir-me sense ser exigit. Eren dies que havia d’aprendre,
pero que no gaudia plenament. Fer esperar a la gent, mai m’ha agradat, evitar
(o més ben dit pensar-ho sense que me n’haguèssin donat motiu) que ells
gaudissin plenament del seu moment d’esqui perquè s’havien de cuidar de un pardillo,
em generava molta presio. Era jove.
Octubre de 2009, el meu proper desti vital és Lanjaron, Granada. Els bons
amics de Font Vella em regalen uns esquis en la meva festa de despedida. Em
reconcilio amb l’esqui en les magnifiques pistes de Serra Nevada. Quan després
d’encara no any i mig, torno cap a Barcelona, els companys de Lanjaron em
regalen les botes d’esqui. Aico i el vell anorac, constitueixen encara avui el
meu material. M’agrada l’estil retro que tant contrasta amb l’esnobisme que es
respira en les pistes.
Acabo l’escrit al cap de dos setmanes d’haver-lo començat. Es dissabte i
plou. Torna a ploure donant-me de nou la sensacio que gaudir de dies radiants
durant la setmana no és un bon presagi per disfrutar del sol quan més temps
tens. Aquest mati m’he comprat una bicicleta de carretera, un bell somni que
tenia per complir. Tampoc sembla que demà la podré estrenar, anuncien pluja de
nou. Us deixo, me’n vaig a canviar els pneumàtics de neu pels d’estiu. Una temporada
ha acabat, que comencin els plaers de l’estiu!
Eduard
