dissabte, 19 de novembre del 2016

Un dissabte qualsevol


M’he llevat força d’hora, per ser un dissabte i per lo gran dormilega que acostumo a ser als matins. Potser m’he acostumat ja al ritme de la fàbrica. Dimarts m’havia llevat a les 4:30, per anar a fer el canvi de format de l’etiquetadora. Divendres a les 6, volia assegurar-me que el nou format havia arrencat correctament i que estavem utilitzant el programa optimitzat del paletitzador. Els altres dies a les set i avui repetia. També és cert que ahir vaig anar al llit d’hora, estava cansat i no tenia cap plà, res de nou tampoc. Havia estat jugant al Hearthstones, un joc de cartes molt ben recomanat pel Gallego. Com sap el cabron a quines coses em viciaré!

S’està bé entre els llençols, cobert pels dos nordics que em protegeixen de l’hivern que sembla haver començat amb força. Em masturbo tranquilament, amb la calma de saber que hi ha un llarg dia per endavant i ningu gestionarà la meva agenda. Si sempre fos aixi, crec que cauria en l’aborriment i la depresio; pero si mai tinguès aquests moments per mi, no ho podria soportar. Semblo caminar per la fina corda de l’equilibri. Obro els portalls de la finestra i sento la frescor entrar, m’encanta aquest contrast. Està ben cobert, caient una constant capa d’aquell punt equidistan entre la pluja i la neu. Mai m’havia interessat massa a les prediccions metereologiques fins arribar aqui. Bé, segueixo sense tenir un termometre, pero de tant en tant miro l’aplicacio meteo de l’iphone. Només preveien pluja per tot el dia d’avui, pero segur que està fent entre 2 i 4 graus menys dels previstos. D’aqui aquesta plujaneu.

Per esmorzar m’acabo la truita de patates que havia preparat fa uns dies. A part d’una bona reserva d’embotits, producte de la visita de mons pares, ara fa tres setmanes; no queda gran cosa fresca a la despensa. Tocarà passar a comprar i com tinc temps, aniré al supermercat de productes regionals que tenen aquells caramels tant bons de regalissia i que ja se m’han acabat. També aprofitaré per recollir el casc de ciclista, que vaig comprar amb el val que em van regalar els de Supply quan vaig passar a produccio. I com el comité d’empresa va distribuir un xec de compres per regals de Nadal, n’aprofitaré una part per comprar-me un casc d’esqui. Hauré de deixar la nostalgia d’esquiar amb el gorro finlandés que em va portar el Francesc de Turku i augmentar el meu nivell de seguretat. Inicialment havia pensat també passar a tallar-me el cabell, pero la Cris em va dir que esperés, que de moment encara em queda bé. Ja ho faré d’aqui tres setmanes.

Tanmateix, la primera parada és en una botiga de marcs. Mirant un TED talk, em vaig interessar per una artista americana anomenada Zaria Forman. En un dels meus arrebatos, em vaig comprar una litografia seva. Ara fa uns dies m’ha arribat, embolicada en un rotllo on aconsellava fer-la obrir per especialistes. He anat a la plaça de l’ajuntament de Thonon, un antic i completament desordenat taller m’esperava. El que jo he intuit com un feliç matrimoni entrat en anys la regenta. M’han inspirat confiança i aixi els hi he fet saber. No sé exactament que em faran, pero per principis de desembre hauria d’estar llest (el color del marc el faran ells per fer-lo coincidir amb el del gel o el del cel... confiança i... calers, no crec que la broma sigui barata).

El cel s’ha obert. El que havia de ser un gris dia de pluja, em retorna una lluminositat magnifica. M’encanta el paisatge que m’envolta mentres torno cap a casa. Em fico a cuinar mentres escolto la Buhardilla 2.0 i acabo la botella de vi blanc que havia obert ahir al vespre. Nova regla Eduardiana: alcohol a casa només els caps de setmana o si hi ha partit del Barça. Disfruto preparant-me un rissotto de marisc i tofona. Comencen a entrar rajos de sol a la cuina. Decideixo sortir a fer el tomb de “sempre” després de dinar. Es un recorregut circular que tant faig a peu com amb bici i que em passeja entre camps on pasturen tranquilament les vaques. Vista sobre el llac d’un costat, dels boscos i les puntes alpines de l’altre. En aquests moments, la linea de neu deu estar entre els 1100 i els 1300, aixi que una mica per damunt dels 890 on està la meva casa. Mentres vaig caminant tranquilament, gaudint al mateix temps de la calor de l’astre rei com de la fredor de l’ambient, vaig pensant en lo extrany que pot resultar que m’encanti viure aqui i que al mateix temps m’encantés viure a Jakarta. Poques realitats poden ser tant diferents. En tots els seus aspectes. En totes les seves tonalitats. I al mateix temps. Les dues situacions m’enamoren. De la mateixa manera que vaig ser molt feliç al Joan Oro, al Penyafort, compartint pis a Can Serra, vivint tot sol a Granada, compartint a Caballero. Situacions totes molt diferents, amb estats mentals diferents, amb nivells de sociabilitzacio o solitud antagoniques, i sent feliç. Suposo que la conclusio és clara, m’agraden facetes molt diferents de la vida i em reviu el canvi. Amb tot lo bo i tot lo negatiu de tal afirmacio. Continuo reflexionant mentres la bellesa de l’entorn m’embriaga.

En tot cas a les quatre soc a casa. El Barça juga un partit trampa contra el Malaga a les 16:15 i la meva subscripcio al canal d’esports la cobreix. El resultat és decepcionant i a més a més, al millor jugador del Barça del partit, el futur president Piqué, l’he ficat a la banqueta al comunio. Punts perduts en la meva ambicio de mantenir el liderat en la lliga amb els tribuneros. Sort que el Joaquin continua fent bona feina al Betis. Després he obert el llibre d’excursions amb raquetes. Aquesta serà la meva activitat de demà. Un dissabte qualsevol.

Eduard

dimarts, 1 de novembre del 2016

Quatre fotos verticals

Feia setmanes que ma mare me les reclamava. Ha comprat un marc de fotos en vertical i en sol.licita quatre del darrer viatge pel sud-est asiàtic. Vist que no li feia massa cas, va ficar-se com objectiu obtenir-les durant la seva visita de deu dies a Saint Paul. Fa una hora m’acaba d’escriure que estan entrant a Lleida, després de gairebé deu hores de conduccio. “Al final hem marxat sense les 4 fotos!” conclou al whatsapp. He repassat les carpetes i com no pot ser massa sorpresa, la gran majoria de les guardades estan en horitzontal. Sé que hi haurà qui pensi que es poden retallar, malgrat que perdin en la majoria dels casos la màgia. Aixo em complicaria molt la tasca de seleccio, aixi que em senyeixo a la norma. He fet la seleccio (no massa restrictiva tampoc) i li anava a enviar per a que elegis les guanyadores. Pero m’he dit, per què no li demanes l’opinio a la comunitat de les petites aventures? Aixi que aqui teniu les vint pre-seleccionades. No estava explicitat en el seu brief, pero entenc que vol que s’em vegui en la majoria d’elles. Coses de mare ;-)

 
1.- Damunt d’un tanc resta de la guerra de guerrilles entre el govern titella del Sud, respatllat inicialment per França i després pels Estats Units contra el VietCong. Part imprescindible de la historia del Vietnam, pero crec que es massa militarista per formar part de les seleccionades. Es l’inici del viatge, pràcticament afeitat i cabell ben curt.

 
2.- Baixant en canyo a la regio de Dalat. De totes les que ens van fer, és la unica en que miro a la càmera. Té possibilitats ja que reflecteix una d’aquelles activitats de les que ma mare només en vol estar al corrent un cop estan acabades. Com anar en bici actualment ;-)

 
3.- En un temple al centre de Vietnam. Fluixeta. Me la van tirar un parell d’espanyols amb els que compartiria viatge durant tres dies.

 
4.- Tipica pagoda asiatica.

 
5.- Amb Ho Chi Minh, a la capital, Hanoi (no confondre amb Ho Chi Minh city o com han rebatejat Saigon). Apareixer amb un salvador de la pàtria comunista no crec que li doni cap possibilitat d’estar en la seleccio final.

 
6.- Saltem a Laos, prop de Luang Prabang, en una escena molt tipica també de la regio.

 
7.- En aquesta no surto jo, pero una dona Akha, la unica possibilitat de seleccio radica en que els dos posts sobre aquesta tribu son molt recordats per l’Isabel (http://eduanon.blogspot.fr/2015/08/caminant-entre-els-akha-i.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/08/caminant-entre-els-akha-ii.html).

 
8.- No crec que vulgui veure al seu fill en una posicio tan indecorosa, pero forma clarament part dels moments viscuts en un viatge aixi. Per mi, amb un bon somriure, encara que sigui un comportament ecologicament dubtos.

 
9.- Preparant-me per “The Gibbon experience” o com viure tres dies damunt dels gegantins arbres de la selva de Huay Xai de tirolina en tirolina.

 
10.- Una de les fotos més boniques de l’experiència protagonitzada per la Vicky, que em va acompanyar durant tres setmanes en aquest magnific viatge.

 
11.- Una de les menys representatives de les fotos. A Vientiane, la capital, el dia abans de fer un dels trajectes més bojos en avio fins aterrar a la Papua indonesia.

 
12.- En un dels poblats de la vall de Baliem, que fou descoberta pels occidentals al 1937! S’inicia el trekking de 5 dies per altures increibles.

 
13.- Creuant un dels multiples ponts.

 
14.- Una altra foto dedicada a un dels posts del viatge, la vella xiruca (http://eduanon.blogspot.fr/2015/08/vella-xiruca.html). I compleix la funcio de que jo hi aparec! ;-)

 
15.- I un altre dels ponts.

 
16.- I encara un més, pero fent el tonto, lo que li resta encara més punts per entrar en l’equip titular.

 
17.- Amb el guia i el portejador de l’experiència. Molts moments compartits malgrat les limitacions de la comunicacio, ja que l’indonesi era la llengua franca i el meu nivell baix.

 
18.- I per saltar de Papua a Timor calia passar per Bali i aixo era una perfecta excusa per desviar-me a les Gili i retrobar-me amb aquesta colla, que feia uns dies que es passejaven per l’arxipelag. Magic veure que ara el Teixi s’ha casat amb una noia que va connèixer durant el viatge. I la botella d’Aqua enquadrant-ho ;-) Que corporativista! Jejejeje

 
19.- I per acabar dues de les meves fotos preferides. Hem fet el salt a Timor Leste, un pais del que en vaig parlar fins en sis posts i que va ser per mi la cirereta d’un viatge fantàstic. No vau opinar el mateix, ja que son els posts menys llegits de les estadistiques del blog (http://eduanon.blogspot.fr/2015/09/timor-leste-el-pais-que-vol-ser-pero.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/09/off-beaten-track-cronica-dun-viatge-per.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/10/la-torre-de-babel-cronica-dun-viatge.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/10/un-potencial-inmens-pel-turisme-cronica.html; http://eduanon.blogspot.fr/2015/12/transports-alternatius-cronica-dun.html; http://eduanon.blogspot.fr/2016/01/a-lest-de-lest-de-lest-cronica-dun.html). Pero tant me fa, jo en vaig tornar enamorat i aixo és el que compta. I aquesta foto reflecteix un d’aquells moments màgics. No és bonica, no hi ha ni un monument ni un escenari, pero fer autostop amb aquella gent no ho canvio per cap postal.

 
20.- Rodejat amb tota una familia extensa que em an acollir i compartir amb mi el que tenien per dinar en un dia de festa per ells. Parlant amb quatre llengües alhora i gaudint de la sencillesa d’uns peixos capturats aquell mateix mati, un vi que no tenia cap denominacio d’origen ni falta que feia i l’arros blanc, el més universal dels menjars humans.

No crec pas que li faci massa gràcia a l’originadora d’aquesta mirada retrospectiva, pero fent aixo, m’han entrat unes ganes boges de tornar a agafar la motxil.la i fotre el camp. Quan? Com? No crec que s’hagi acabat ;-)

Eduard