L’auditoria indonèsia i la proposta rebutjada

Un cop a l’any, el govern indonesi acompanyat per gent d’Aqua, envia una delegacio per auditar els estàndards de qualitat. Es una situacio un tant curiosa, ja que el nivell de la fàbrica d’Evian està molt per damunt de qualsevol similar de l’arxipèlag asiàtic. Es dificil que els auditors facin quelcom diferent que meravellar-se, pero vaja, de paradoxes indonèsies com aquestes ja n’he relatat unes quantes en el periode anterior. No deixa de ser per a ells una bona oportunitat per fer una mica de turisme a l’altra punta del mon. Al final sempre acaben fent-te una recomanacio o dues de millora. No sigui dit al seu retorn que no han fet res ;-). Havent obtingut la certificacio FSC22000 ara fa uns mesos i sabent que cada any es passa la NSF americana, la preparacio de la auditoria és transparent. Una mesura proteccionista més que alhora els permet ingressar alguns milers d’euros (evidentment tots els costos que representa els ha d’assumir la marca, i al final, tot plegat per un volum de ventes que ni arriba al 0,2%).

En aquestes circunstàncies, no és d’estranyar que el meu jefe s’escaquegès de representar la produccio durant els dos dies d’auditoria i la missio recaiguès en mi. Em va fer especial il.lusio reparlar una mica de bahasa després de dos anys. Evidentment, la meva conversa és encara més limitada que en el seu moment; pero sempre va bé per trencar el gel i fer riure una mica. Contactes culturals comuns faciliten la situacio. Recordo que una de les auditores treballa per Aqua, pero no sabria dir ni com es diu, ni quina era la seva funcio en l’organitzacio. Es reprodueix un fet habitual, tres auditors estan amb mi, dues dones i un home. Ell es dedica a mirar el seu mobil, mails, facebook, xarxes socials variades,... les seves aportacions es limiten a una o dues xorrades cada deu minuts. El pes de la feina el porten les dones, una amb vel (la d’Aqua), l’altra sense (la del govern). Em recorda que és un pais on les que treballen son especialment elles, encara més si son d’una minoria.

Me n’adono que ja fa més de dos anys que soc aqui. Segueixo llegint la majoria dels whatsapps del grup de Bugils i dels Petanis, pero contacte real, aquesta és gairebé la primera ocasio (recordo una petita visita dels directors tècnics, que em va permetre retrobar-me amb pak Dudi, un budista vegetarià amb el que havia treballat especialment per Mizone). M’impregna una mica la nostàlgia i recordo que fa dos dies m’ha trucat en Jean-Michel, actualment, el jefe del jefe del jefe. No deixa de ser una de les persones claus per a que haguès viscut l’experiència asiàtica. Aquest cop pero, la seva proposta és molt diferent: em necessita com a director supply de la Gran Bretanya. No és cap sorpresa, ja feia temps que m’imaginava que la persona que actualment ocupa la posicio saltaria. També savia que seria el primer de la llista de substituts.

Aprecio la proposta, evidentment, pero trobo que arriba massa d’hora. Només 10 mesos en la posicio actual i ja em volen moure. No em sembla just per a la gent de la fàbrica. Sé que no esperen la meva sortida, i probablement no tinc ningu pensat per substituir-me, encara que tampoc sembla aquest un gran obstacle. El que em sap més greu, és pel meu equip. Tot just ara comencem a tenir confiança i s’està creant una bona dinàmica. El meu cap de manteniment m’ha demostrat la seva estima i unes setmanes abans m’ha interrogat sobre el meu futur tot esperant que no els deixi massa aviat. Venint d’una persona que, a part d’alcalde d’un poble, porta mes de dues dècades a la fàbrica, resulta super confortant. D’una altra banda, m’ha costat més de dos anys d’insistència de passar de la supply a produccio. No puc fer el canvi després de poc més d’un any.

Amb aquestes reflexions com a telo de fons, li dic que a priori no. Que només hi hauria un motiu (encara que en la meva ment n’hi ha un segon) que em faria acceptar la proposta: que el director de la planta no estiguès content amb mi. No crec que sigui aixi, encara que no soc ingenu i sé que la meva presència a la fàbrica li va ser imposada. També el JM m’ho confirma, si no com diu ell, estariem portant un altr tipus de conversa. En tot cas, li comento que en una setmana li dono la resposta definitiva.

L’endemà parlo amb el meu jefe. Li explico la situacio tal com ha succeit. Em confirma que està content amb mi (és una persona que port a l’extrem la politica: “no news, good news”) i que em plantegi que vull fer després (en la darrera conversa de desenvolupament li havia comentat que volia ser director de fàbrica) i quin és el cami que m’hi portarà. L’endemà tinc una conversa molt similar amb el director de la fàbrica, encara que amb el seu carisma habitual té un toc més teatral. Es treu l’iphone i m’ensenya el meu perfil de LinkedIn. Em diu: “al principi de la carrera està molt bé canviar sovint de feina, pero arriba un moment en que has de passar un temps per poder demostrar que veus els resultats de les teves decisions. Si marxes ara, què hauràs recol.lectat?”. Per la nit parlo amb la Cris. No sembla entusiasmada amb la idea de venir a viure a Londres. La decisio està clara.

Dilluns agafo el telefon per donar la resposta. Per primer cop en la meva trajectoria professional declino un moviment geogràfic. Gairebé ni m’he plantejat com seria aquell futur, l’estomac m’ha dit que encara vull viure el que estic fent a Evian. Que un tercer hivern a les muntanyes és el que em fa sentir més autèntic. La decepcio d’en JM va ser evident, em va repetir en més d’una ocasio que m’estava equivocant, encara que reconneixeia i honorava la lleialtat envers el meu equip. La intuicio em diu que el desenllaç encara no és definitiu i que tornarà a la càrrega. Temps al temps i a seguir el que honestament ens dictem.

Eduard

PD: S’estan instal.lant nous veins a l’apartament del davant. Nous projectes que s’inicien per ells. Soc el més veterà de la casa.

Courir pour Ludo

Feia molts anys que no corria una cursa cronometrada, encara més si era entremig d’un bosc després que la nit anterior haguès plogut. Pero avui no hi podia faltar, estava dedicada a una persona molt especial del meu equip. L’organitza un club d’Evian juntament amb el comité d’empresa i amb la marca com a sponsor. Malhauradament, des de fa uns anys, l’han dedicat a un treballador del sector. Evidentment el malhaurdament no és per la iniciativa, ans al contrari, pero perquè el Ludovic ha contragut la malaltia de Charcot, més coneguda fora del mon francofon com ELA (Esclerosis Lateral Amiotrofica). Una malaltia neurodegenerativa de tipus neuromuscular que provoca el progressiu atrofiament dels musculs. Es de caracter mortal i sense cura actualment (encara que sembla que comencen a haver-hi pistes interessants per explicar-la i frenar-la) que pot evolucionar a diferents velocitats, pero que condueix escencialment a una progressiva paràlisis fins en el seu punt extrem deixar de glutir o respirar. En tot el procès, la sensibilitat i la inteligència de la persona resten “intactes”, alhora que la funcio ocular. Fins aqui la meva nota mèdica (Francesc, espero no haver dit masses tonteries ;-)).

Actualment el Ludo va en cadira de rodes, pot moure lleugerament una mà i dos dits, permetent-li utilitzar un ordenador. Glutina suficientment per alimentar-se amb pures i papilles. Pot moure el cap suficientment per fer afirmacions o negacions i emet uns sorollets quan intenta parlar, que la seva dona i les persones més properes a ell arriben a mig poder interpretar. Per la resta, l’unic que podem fer per comunicar amb ell és a travès de preguntes de si-no o enviant-li mails. Anticipant que pugui perdre la mobilitat de la mà, em provat un sistema de “palleta” en que mouria el cursor utilitzant la boca, pero la pobresa de la precissio va fer que es fiquès molt nervios i deixessim estar l’assaig.

Mai m’ha agradat correr, pel pur plaer de correr. Suposo que està unit a la meva mala traça en fer-ho i la meva poca voluntat per superar-ho. Avui he recordat amb una rialla el dia que vaig tornar d’una cursa del cole i la meva mare em va preguntar: “què tal Eduard? Com ha anat la carrera?” “Molt bé mare, he quedat cinquè!” “Felicitats! Quants ereu?” “Cinc”. No em negareu com a minim que sempre m’ho he agafat amb filosofia i optimisme. Si en aquest context hi afegiu que he fet zeo entrenament per l’esdeveniment i que tinc un lleuger sobrepes, la foto de l’èxit sembla assegurada. Sabent que a la cursa hi hauria un bon nivell, ja que la gent de la contrada s’hi dedica i que correria amb comanys de feina mentres altres ho observarien, la Cris em va preguntar: “vols dir que hi hauries d’anar? No trobes que pots fer un ridicul molt gran?”. “Probablement que si, pero sento dins meu, que hi he d’anar”. Puc semblar molt racional de forma habitual, pero en el fons, les decisions que prenc en la vida, solen ser per intuicio, per allo que em diu l’estomac.

La carrera es composa d’un primer cercle de 2Kms, per després encadenar en dos cercles de 4. Aixo vol dir, que passes 3 cops per l’arribada. Es llança la cursa i intento seguir a l’Olivier, un company que diu estar en tant poca forma com jo, malgrat que juga cada dilluns a hàndbol. Evidentment, abans del primer passatge per meta, ja soc el darrer despenjat. A partir d’aqui el meu unic company serà el Julien, que va en bici i s’encarrega de tancar la cursa. Sobre la meitat de la carrera, començo a repassar tots els bons motius per parar-me en el proper passatge per linea d’arribada i deixar-me estar d’aquest esforç. “Ahir vaig arribar a les tantes a casa de Paris, a part tinc una mica de tos i a més a més no he entrenat gens”. Semblaven motius de pes per prendre la decisio d’aturar-me. Per aquelles, el meu company de fatigues, pujat en la mountain-bike de sa mare, m’ha cridat un petit: “Courage!” Precisament coratge era el que necessitava. Coratge per preguntar-me perquè havia vingut a Laringes. I era pel Ludo. Ell tenia molts més motius que jo per quedar-se a casa. Fins i tot, des d’un punt de vista purament legal és dubtos que pugui venir a treballar vist l’alt nivell d’invalidesa que té. Pero ell és el que vol venir cada dia a la fàbrica, sentir-se util i reinventar-se per passar de ser un operari que produeix botelles a algu que ens escriu els modes operatoris més exactes que podem produir. Si ell tenia uns valors en aquest nivell, no seria jo qui es pararia ara. No només acabaria, sino que no em deixaria doblar al menys pel meu jefe (finisher a la versio CCC de la Ultratrail du Montblanc) ni pel director de la fàbrica (que quasi havia estat ciclista professional).

Una de les paradoxes de la competicio és que el darrer reb molts més ànims que el 80% precedent. Potser he estat el Moussambani del dia, arribant deu minuts més tard que els altres 90 corredors. Més d’un potser s’haurà rigut de mi quan jo no hi era. No és el que he sentit. Alguna conya referida al procés independentista hi ha hagut, pero aixo s’encaixa amb fairplay. El que per contra m’ha entristit és l’arribada dels més joves. Veure nens arribar plorant perquè han fet un esforç massa gran o perquè no han guanyat m’ha fet plantejar els valors ultra-competitius d’aquests rencontres. Deixaré per una altra ocasio les reflexions sobre aquest tema, simplement un petit link d’un article en francès que m’ha agaradat (http://www.lemonde.fr/idees/article/2017/09/10/l-ultra-trail-est-l-avatar-d-une-societe-de-la-performance_5183522_3232.html)

Eduard

Tribunio

Ara fa uns quaranta-cinc minuts ha començat la nova temporada de la Lliga. Com a afeccionat al futbol, aixo em generaria poca emocio. Primer perquè es tracta d’un Leganés-Alavès i segon, perquè gràcies a la mafia que gestiona el club, poques esperances tinc de que el Barça ens dongui alguna alegrai aquest any. Sé que pot sonar a tipic culé pessimista i tribunero, pero es que veient a Bartomeu com a dirigent d’una junta; al seu mentor Rosell a la preso, i que el fitxatge que ens ha d’il.lusionar és Paulinho, de 29 anys i provinent de la super poderosa lliga xinesa... Doncs que hi farem, aguantar de nou l’hegemonia de la purria blanca de la capital i esperar que un ultim acte de dignitat ens porti una nou equip directiu que ens retorni a les bases que ens han fet grans; els més grans de la historia d’aquest esport, ara no fa tants dies.

Tanmateix, el meu interés es viu. Al Leganés hi juga l’Eraso, que per una mala informacio de Marca, he tret a darrer minut de l’onze inicial; i per part de l’Alavés un davanter que hi va jugar ja la meitat de l’any passat, Sobrino. Formen part de la meva plantilla a l’aplicacio As-Biwenger, alli on una lliga de Tribuneros ha estat creada per segon any consecutiu. 10 dels 12 integrants de tant celebre grup de whatsapp (http://eduanon.blogspot.fr/2014/04/homenatge-tribuneros.html) hi competim jornada rera jornada. Amb els seus fitxatges, les seves discusions desenfrenades sobre quines haurien de ser les seves regles i les rialles sobre els moviments més estrambotics. Es quelcom que no et requereix massa temps, pero si una certa regularitat; vaja, que m’esteu llegint la ment, ideal per dedicar-t’hi mentres fas la cagadeta diaria ;-)

Aquest any la presio és més alta i és que soc el defensor del titol.

L’any passat era el primer cop per tots i aixo va provocar que els paràmetres per configurar la lliga fossin especialment generosos amb la quantitat inicial de diners a les nostres mans. Aixo ens va conduir a un mercat hiper-inflacionista on pagar el doble o fins hi tot el triple del valor de mercat d’un jugador fos força normal. En una situacio fortament inestable vaig prendre una determinacio clau, dipositant més del 70% del meu pressupost en dos jugadors: Luisito Suarez i Aritz Aduriz. Acabarien sent els dos jugadors que més punts m’aportarien, encara que sense la bona companyia, no haguèssin estat suficient.

 

El complement vindria amb els Illarramendis, Lejeunes i David Lopez; jugadors molt apreciats pels columnistes de l’As i que asseguraven una forta regularitat de punts, aixi com alguna que altra estrelleta (si un jugador apareix en el millor onze de la jornada, tens un premi monetari associat). Aquest any, els pressupostos s’han ajustat i el que trobo una pena és que s’han limitat les plantilles a 17 jugadors (enlloc dels 21 de l’any passat). A mi, que l’any passat vaig titularitzar 50 jugadors diferents, era un element que em permetia molt joc. Des de l’especulacio a poder triar els que reniden més a casa o fora. També a aixo ens adaptarem. I es que una de les gràcies del joc és l’equilibri entre la situacio financiera i els punts que fan la classificacio general. I si no dieu-li al Guille que haguès superat a son cosi si no haguès estat per haver estat dos jornades sense puntuar, sancionat per començar-les en numeros rojos.

 

Al final la lliga va resultar interessant, al duel cossicida, s’hi afegia l’emocio per entre el segon i el sisé lloc o la lluita despiadadament deixada per l’ultim lloc, tots duels portats pràcticament fins a la ultima jornada. Encara que realment no em vaig sentir guanyador fins poc abans que aixo; especialment veient la bona remontada d’en Carles i que els seu equip acabaria valent gairebé 40 milions més que el meu. Una satisfaccio personal adicional, era haver guanyat amb dos principis de gestio auto-imposats :

·         Cap jugador del Madrid formaria part de la meva plantilla (després de vendre’m a Isco i Morata que m’havien tocat d’inici).

·         No alinearia cap jugador d’un equip que juguès aquella jornada contra el Barça, encara que aixo em fes comprar el porter de l’Osasuna per haver d’evitar alinear al Momo Ochoa i les alegries que em donava el cuer de la lliga.

Amb aquestes regles continuaré malgrat els mals auguris que em provoquen aquest any l’equip blaugrana.

Eduard

PD: Suposo que avui tocava paralar d’un altre tema, pero millor deixar-ho per un dia on la ment pugui prendre més distància. #TotsSomBarcelona #TotsSomCambrils. Ni un pas enrera contra la barbarie.

 

Testament

Recentment, hi han dos episodis que induptablement m’han fet pensar fortament en la mort. No és pas el primer cop que aquest tema apareix en el blog, ni molt menys. Dos posts complerts dedicats a ella (Quan una lluitadora s’apaga : http://eduanon.blogspot.fr/2013/03/quan-una-lluitadora-sapaga.html i La furtadora d’ànimes : http://eduanon.blogspot.fr/2014/01/la-furtadora-danimes.html) i per aqui o per alli, algunes mencions als desapareguts; especialment la iaia. Es molt normal. Malgrat que no representi una obsesio per mi, no deixa de ser un dels grans temes de la humanitat, si no el principal. La por a ella ens ha fet construir religions, temples i rites des de l’albor dels temps. S’hi ha reflexionat, s’hi ha escrit i representa un mite central en tot el nostre art. Pero no vull parlar-ne des d’una prespectiva filosofica, sino unes humils mencions costumbristes basades en el viscut aquest mes.

Aquests dies feia un any que em podia haver matat. Ningu mai me n’ha parlat amb aquesta cruesa. Pero en algunes converses s’hi destila aquesta realitat. Aquells riures nerviosos, aquelles paraules no dites. Jo mateix he tendit a relativitzar l’incident. Suposo que ajudat pel fet de no recordar-lo, al menys en els seus instants crucials, he tendit a minimitzar-lo. Tanmateix, des d’una optica purament realista, caure per un empinat bosc una trentena de metres, pot conduir al més llarg dels letargs. No m’extendré sobre el detall del que va passar o les sensacions de despertar-te sense saber on ets, ja en vaig parlar en el seu moment (L’accident : el despertar : http://eduanon.blogspot.fr/2016/08/laccident-el-despertar.html). Ja en el segon post-data s’hi introdueix el tema. La confiança trencada i el fet d’assumir que pot tornar a passar. Perquè malgrat que les baixades les faig a una velocitat més baixa que abans. Que no agafo la bici si el temps no dissipa qualsevol dubte de pluja. De forma general, no he quedat marcat a foc per l’accident. Mai cap un malson relacionat m’ha impedit dormir plàcidament. Escencialment, continuo vivint com si res haguès passat. Pot ser que simplement hagi construit un mur en el meu subconscient per amagar-ho?

Divendres 30 de juny, visitava la planta de Lanjaron després de molts anys. L’endemà, l’Albert, el de Tortosa, el company de pis de Can Serra, es casava amb la filla d’un marquès. Tots dos eren temes que donaven per moltes linies d’escriptura. Tanmateix, tot quedava ofuscat per la nit del diumenge 2 de juliol. La tieta Tresina mor. No es pot parlar de sorpresa, sino haguès agafat un vol cap a Islàndia; pero no deixa d’haver-hi una certa negacio de la realitat, sino ni s’haguès plantejat una altra hipotesis. Es barrejaven aqui dos motius: la injusticia del fet i la vitalitat desbordant. Que un càncer, que s’inicia com de pulmo, s’emporti una no fumadora, et planteja el perquè ella. Que ens deixi algu de 55 anys recent complerts i amb tantes coses per fer, et planteja la força del fatum. I ella n’era conscient del desti. Malgrat que no volguèssim escoltar-la, per dir-nos veritats. Malgrat que ens auto-enganyavem amb noves tèrapies que podien funcionar. Ella feia mesos que planificava com seria el seu enterrament. Trobo injust, que algu tant jove, tant vital, es trobi en aquesta tesitura. A partir dels vuitanta, perquè no; pero abans, les morts simplement haurien de ser com la “meva”, accidents seguint un estil de vida, una manera de ser.

L’altre dia, el Jordi, un altre dels grans amics amb que la vida ens recompensa, escrivia sobre la necessitat d’escriure un testament. Sent pare i empresari, té grans motius per fer-ho, encara que ningu vulgui pensar en un acte tant tràgic. Aqui deixo les meves voluntats, en el més preuat i transcendent dels meus medis, l’escriptura. A falta de fills, que tot lo que es pugui recuperar de valor de les meves minces possessions, acabi a les mans dels meus nebots (desitjo com a minim que ja siguin majors d’edat per aquelles ;-)). El segon desig, radica més en el rite en si. Que cap mossen osi acostar-se, que cap ritus de caràcter religios es faci en el meu nom. Ateu he viscut, que la debilitat del moment no ho canvii. Evidentment, no vull reposar en cap cementiri; idealment, no vull ser incinerat. L’opcio de ser descompost naturalment i retornar ecologicament a la terra és la que a dia d’avui més em sedueix. Si és que res de seductor hi ha en aquest acte. Perque el que més retinc de la meva tieta és la seva vitalitat insistent i el seu amor pels seus. La seva rialla contagiosa, el fet de saber que estant al seu costat, la vida era motiu de festa. No la falsa euforia dels dements, sino la felicitat serena de juntar la passio per la vida i estar envoltada del éssers estimats.

Eduard

Més d’un any i mig

Feia temps, molt de temps que no passava tant de temps (valgui la redundància, no per manca de recursos, si no, enfatitzadora) sense fer una mudança. Molta gent pensarà, que poc més de divuit mesos, no suposa pas un periode massa llarg. Hi haurà una minoria que ho considerarà una eternitat. Fins aqui, no deixa de ser una dada objectiva, les valoracions vindran després.

Ara fa uns anys, ma mare em demanà de fer un llistat amb les direccions i temps d’estada de les diferents morades que he anat ocupant. L’he continuat actualitzant amb el temps, i ara dona aixo:

El primer constat és que ben aviat, hauré passat més de la meitat de la meva vida, fora de la meva Lleida natal. Dificilment m’hi veig tornant-hi a viure de nou, malgrat que les arrels i el sentiment de pertinença no es negocien. Tanmateix, la vida dona mil voltes i qui sap les sorpreses que em pot deparar. En tot cas, soc el tipic perfil de jove que marxa a Barcelona a estudiar i després ja no torno. De fet és en aquesta ciutat i àrea metropolitana on he passat, sense continuitat i fins a en quatre periodes diferents, la segona quantitat de temps més significativa: set anys i mig. Les dues primeres vegades en tant que estudiant, i les dues darreres, com a jove empleat. També és aqui on més gent voldria veure’m instal.lat. Objectivament és un gran lloc per viure-hi. Encara avui en dia, passejant-hi, em sorprenc dels seus encants. Es un indret en el que m’he desenvolupat enormement com a persona i que ha modelat el que ara soc; en el que hi he set feliç i en el que he patit; amb els seus barris que et semblen part de tu i d’altres que probablement mai deixaran de ser completament aliens. En tot cas, me la miro amb un somriure, pels bons moments viscuts. Amb una certa sensacio que probablement tornarà a ser casa un dia; pero al mateix temps, intuint que també la tornaré a deixar de nou. Una mica com la peli del Woody Allen, sabent que és l’amor de la teva vida, pero que no pots sempre viure amb ella.

Després d’aquest primer salt iniciatic; aquest desplaçament que fisicament poden ser 150 kilometres pero que mentalment te’n poden semblar uns quants més; mil possibilitats se t’obren davant. Pero quin és el motor del canvi? Què fa que decidis anar a estudiar a Barcelona, després a Paris, després...? Com a condicio de base hi ha la pertanença a la classe mitja de professio liberal. Els meus pares podien i volien finançar-me els primers desplaçaments. Ells ja ho havien fet de joves, encara que amb uns medis economics més sincers. I sempre han tingut en ment, que el millor que podien oferir als seus fills era una gran educacio. Amb aquesta base, el que m’ha mogut principalment és les ganes de nous reptes i la por a la monotonia, a poder escriure el meu futur abans de viure’l. Pensar que ja sabia, en gran mesura, com serien els meus propers anys em creava angoixa. Que les meves possibilitats serien més reduides en un cami que en un altre, em feien automàticament decantar per l’opcio més incerta.

El moment que millor reflecteix aquest pensament és quan vaig decidir marxar a fer tercer i quart a Paris. No era tant construir un curriculum més brillant, que també. No era passar a dominar una llengua que ja havia estudiat o connèixer una cultura diferent, que també. Pero era sobretot pensar que el repte d’industrials ja estava superat, que un cop havia passat primer de carrera, la resta cauria pel seu propi pas. I que el nivell de genialitat que havia suposat el primer any al Penya, no es podria repetir en els anys a venir. I precisament aixo es podia reproduir en un nou contexte, en un nou començament. Pot haver-hi un cert flaire de fugida en aixo que detallo. No ho negaré, encara que si ho matitzaré. Fugia del cami fàcil i de no haver volgut/sabut connectar amb els meus companys de promocio. Perquè si el primer any a Barcelona havia estat l’ostia, el segon havia deixat un sabor més amarg, més realista. Pero els amics fets durant aquest periode no caurien en l’oblit. De la mateixa manera que sempre he romangut molt conectat amb la colla de Lleida, també ho fet amb els Penyates.

I un cop t’has llençat a noves aventures, les següents son més senzilles. Li agafes el gust al moviment, al descobriment. Comences a connèixer gent per la qual el mon no és tant bast i inaccesible com et pot semblar a tu i nous somnis es dibuixen. Després de tornar de França, sabia perfectament que aprofitaria encara la darrera opcio universitaria per anar a fer un Erasmus. La destinacio la va fixar per aquelles la xicota; a mi tant m’era Zurich com Berlin o els països nordics. Llançar-me a la Xina venia del constat que seria capaç de viure a qualsevol lloc d’Europa, pero i Asia? El gegant oriental estava despertant i volia viure de primera mà que s’hi coia alli. Marxar per sis mesos i amb bitllet de tornada era una seguretat bastant confortable. Granada combinava les dos vertents de tota decisio: em feia sortir d’una vida extremadament comoda a Barcelona, predictible alhora que feliç, i em posava davant d’un nou repte, aquest cop de vesant principalment professional: gestionar un equip d’una vintena de persones en ple periode de crisis, sent jove i català i sense cap mena d’experiència en cap de les vesants. A la manca de conneixements tècnics i de gestio de personal, només ho podia compensar amb humilitat i inteligència.

Volar cap a Singapur, em va permetre sortir d’un ambient carregat de pessimisme que es vivia en una Font Vella que portava molts anys en una crisis constant, que si bé, havia estat una formadora increïble, alhora permetia aplicar l’après en mercats on el creixement i l’optimisme eren la norma. Basat en la comoda ciutat-estat, descobria Indonèsia i retornava a una Xina que havia canviat força des del primer encontre. Sense lligams trascendents, viure una experiència de expatriat montat constantment en un avio era quelcom d’enriquidor alhora que fatigant.

Retorn al vell continent, basat en un petit poblet dels Alps, on entra aquesta decisio en aquesta logica? I encara més, què ha fet que s’hagi frenat el ritme? Que porti més d’any i mig i encara vegi que el final està lluny d’arribar? N’hi haurà més en propers recits, pero deixo una foto que vaig fer dissabte i que en certa manera parla per si sola.

 

 

Eduard

En un avio

Obro l’ordenador en la tauleta del seient. No sé perquè, pero m’obligo a escriure. Podria fer-ho dirigit a la Cris, pero la veuré en una hora, millor parlar-ne a viva veu, no? La Nuria fa un parell de dies ens va rellançar pel HolaLleida. Ha eliminat del grup a l’Oriol i al Kalç, que després de més d’un any encara no s’han dignat a escriure res. Es normal que tiri la tovallola. A canvi ha afegit a l’Ares i la Ribs, més fidels col.laboradores. Fa molts dies que no ho faig, pero no se m’acut que podria interessar als lleidatans lectors. Demà hi aniré. La malaltia em crida. Tampoc d’aixo vull escriure.

L’avio està sorprenentment buit, potser no arriba ni als dos terços. Estic sentat costat passadis, veient com el carreto del snack avança lentament. Avui volo amb Swiss i per tant em correspon una d’aquestes pastes salades tipicament germanofiles. Marro fosc i plena de mantequilla. Una bona acompanyant de la cervesa que em farà el viatge més curt i el relat més interessant. Al seient de la finestra, una adolescent fa deures en una llibreta d’anelles com les que podia utilitzar jo ara fa vint anys. Semblen exercicis bàsics de termodinàmica, amb els seus diferencials de temperatura i els seus graus Kelvin. Escriu en anglès, parla amb l’assafata en un francès ple d’accent. En el seient que ens separa, ha deixat un paper on s’hi llegeix una adreça: “Calle nou de la rambla. n° 100 4° 2° Barcelona. Catalonia 08001”. Somric veient que no hi ha cap mencio a Spain.

A la fila de davant, dos amics marcadament homosexuals brinden amb dos gots de plàstic. Un ha escollit el vi blanc, l’altre s’ha decantat pel tinto. S’han retrobat per sorpresa en la cua del check-in. Just davant meu. Petites coincidències. Han negociat amb un noi de dues files més enrera per poder sentar-se junts. Un apostaria que la seva llengua materna és l’italià, l’altre té un accent més aviat germànic; ambdos amb passaport suis i utilitzant el francès com llengua franca. M’agrada escoltar converses alienes. Tenen una o dues dècades més que jo, probablement algun zero més en el compte bancari i avui cremaran la nit Barcelonina amb classe i sense restriccions horaries.

A la meva dreta el que entenc que és una parella. Son els unics que s’han sentat junts, deixant el seient del passadis lliure. La dona llegeix un enorme llibre de tapes dures. El tipic que t’imagines llegir en una gran butaca davant d’un foc a terra en una caseta perduda a la muntanya o davant d’un mar enrabietat tenyit per la tempesta. Porta unes ulleres de pasta i un jersei de llana que li donen une touche molt intel.lectualment alpina. Una minifaldilla negra amb mitges del mateix color i unes botes marrons forrades de llana hi sumen a la imatge. Pero l’interés s’esbaeix quan deixa el llibre, que firma Carlos Ruiz Zafon, treu el mobil i es fica a jugar al Candy Crush.

Ens apropem a Perpinyà, queden menys de trenta minuts com a hora prevista t’arribada i passen oferint una xocolatina com a postre. Hi renuncio pensant que no encaixa bé amb el sabor de la civada i amb el tamany de la meva panxa que cada cop rep més critiques. A més a més, en aterrar, m’esperen per anar a sopar en un japonès. Anuncien pluges a la capital comptal i comencen les turbulències. Tot un clàssic en aquest trajecte. I ara ens demanen de ficar el seient en vertical i tancar les safates. Suposo que en breu començaran les “inspeccions” i se m’acabarà el temps d’escriptura. He plenat una pàgina sense dir res. Com vaig dir ahir a un amic, una de les coses que lamento de no viure a Catalunya és poder anar a classes d’escriptura, pero el mon segueix sent massa gran per no anar a explorar-lo. Fins aqui.

Eduard

Viatge en solitari

Ahir, torno, lo que vindria a ser d’hora, a casa. Tinc la necessitat de reservar quelcom per demà i marxar a passar el cap de setmana fora de la llar. M’entra aquella sensacio, coneguda, de no estar aprofitant tant com podria la meva experiència als Alps. El cap de setmana passat vaig estar esquiant tant sols diumenge, a un lloc ja esquiat. Dissabte havia necessitat un dia tranquil de repos, compres, Joc de Trons i Hearthstone. Els caps de setmana anteriors, vols a casa. No sé quan durarà l’experiència aqui i necessito anar a nous llocs.

Hi ha un nom que em resona al cap: Verbier. El llibre de Truman Capote és un motiu, buscar estacions a major altura que Les Portes du Soleil, un altra. La idea d’una cabaneta aillada, esqui durant el dia i escriptura i vi durant la nit, m’atreu molt. El cap de setmana següent recorrem Lio amb la Cris. El de després, escapada de mascles ilergetes a Màlaga. I per Setmana Santa, les Canàries. Només queda aquesta finestra, potser després ja no queda neu. L’hivern als Alps ha estat bastant menys generos que als Pirineus...

Malhauradament, els preus suïssos dels llocs on m’agradaria passar una nit es disparen. Fins i tot per a mi em semblen excesivos per un lloc que no deixa de estar a 2 hores de casa. Un nom em ve al cap: Tignes. Podria ser una alternativa? Reservo ràpidament i començo a preparar la bossa. Sortint de la fàbrica, ja tindré una nova destinacio. A priori unes tres hores de cotxe m’hi portaran. Quan la carretera comença a empinar-se, em sento en la meva salsa. Curves a 180°, nit estelada i per la ràdio comença a sonar “Le vent nous portera”, l’atzar es junta per donar-me un moment màgic. Felicitat.

L’altre dia, una companya d’Evian em comentava que no li agradava viatjar sola. S’aborria. Crec que per mi, és una necessitat. No vull dir que sigui ni la unica, ni la millor de les maneres de fer-ho. Pero alhora, no deixa de ser aixo: una necessitat. Gaudeixo viatjant amb amics, o faig fent-ho amb la parella, pero, de tant en tant, vull estar tot sol davant de la novetat. Lleida-Lichestein, tres setmanes per Malàsia, els carros de foc, descobrir Timor Leste. Son clarament experiències que han escolpit el que soc. No renunciaria a aquest legat i no deixaré de fer-ho en el futur.

Una de les coses que he descobert en el mon laboral, és que hi ha gent amb la que pots no conectar gens a nivell de treball. Que pots fins i tot ridiculitzar la seva aportacio corporativa, pero que resulten altament interessants a nivell personal. Un d’aquests és en Ciptadi, director comercial del canal modern a Aqua mentres jo vaig ser-hi. Tampoc és que tinguèssim cap enfrontament directe, pero no em despertava cap mena de reconneixement les decisions que prenia, l’estrategia que intentava implementar o la manera de gestionar el seu equip que tenia. Pero, sempre li he reconegut ser un dels indonesis més cultes i viatjats que he conegut. Havia compartit els meus escassos conneixements de cultura indonesia i m’havia orientat cap a futures lectures. Va insistir en organitzar-me un sopar de despedida amb el seu equip i em va regalar dos voluminosos llibres de fotografies historiques de Batavia. Pare de dos filles, hem va dir un dia: “Faig tres tipus de vacances almenys un cop cada any: una modalitat és amb tota la familia, la segona és només amb la meva dona, a la que adoro (i la veritat és que per les mirades que li fa en les fotos de Facebook, diria que és sincer), pero al menys un cop al any, necessito marxar tot sol”. Probablement, en aquestes escapades en solitari, no es mostra tant musulmà com dicten les doctrines més estrictes; pero no crec que aquesta sigui la unica rao.

Puc estar completament equivocat, pero sempre he pensat que qui no està bé sol amb ell mateix és per que no s’accepta tal com és. Necessita envoltar-se d’altra gent perquè és el que socialment està imposat i alhora li evita posar-se les bones preguntes. De la mateixa manera que qui està sempre (o majoritàriament) sol no ha trobat l’equilibri adeqüat. I viatjar per mi és l’aventura. El sortir de la zona de confort. Descobrir un nou mon. No la unica manera, està clar; pero si una de les més potents i engrescadores. Simplement una de les meves poques passions.

Eduard

La gran remontada

Minut 94 i mig, darrera jugada del partit. Sergi Roberto, un dels meus jugadors fetitxes, estira la cama com mai ho havia fet abans i marca un dels gols que mai oblidaré. Començo a cridar com un boig mentres em tiro per la catifa del menjador, donant repetidament cops al terra. M’importa poc molestar els veins. Les quasi dues hores anteriors han estat una acumulacio i perdua d’adrenalina que només poden conduir a aquest resultat. Vist des de fora, un observador neutral que desconegui el context, només ho pot descriure com un acte de bogeria. Una persona que en un segon, passa d’observar un iPad sense so, desborda immediatament com un volcà en erupcio. Podien haver-hi signes previs, pero no que justifiquin tal resposta.

El futbol, tant espectat com jugat, té aquesta màgia unica. Es capaç de transportar-me a un estat d’euforia, que tant sols el sexe aconsegueix emular. La sensacio després d’un Iniestazo a Stanford Bridge o de que l’àrbrit pités la fi del partit en la final espanyola de la Danone World Cup és orgàsmica. La sensacio de felicitat quan et baixa l’adrenalina uns instants després, també. Son moments en que surt la teva vertadera escència animal, que et conecta amb centenars de milers d’anys d’historia, en que els humans ens hem guiat pels instints de supervivència. Hi ha qui ho trobarà banal o estupid, m’importa poc. Qui vulgui negar aquesta faceta de l’èsser humà, està menyspreant un fet fonamental de la nostra condicio. Fora del meu horitzo racionalistes intel.lectualoides! Qui no ha viscut moments de rauxa extrema, no sap completament el que és el rei de l’evolucio. Encara que pugui semblar paradoxal, el que ens situa a dalt de la piramide és el fet de formar part d’ella.

La meva tesis és que el mon seria menys pacific si no existis el futbol. Es la nostra sublimacio col.lectiva de la guerra. Allo que et dona apartenença a una comunitat, que et dicta quins colors odiar i que et fa insultar i violentar-te sense (en general) conseqüències a lamentar. Passio desfermada pels teus i negacio de qualsevol virtut en l’enemic. Banderes i escuts com si de l’època medieval es tractés, afrentes historiques i una batalla en cada temporada. Gran literatura que ho envolta, aixi com la prensa més groga ho narra. Tots els elements per tenir hordes de fanàtics, aixi com extrems detractors del gran negoci.

I finalment, aquell gol que et porta a un èxtasis mistic. Que trenca tota llei de probabilitats, que desafia alhora les lleis de la logica com el pes de la historia. Els colors blaugrana que et fan sentir part dels elegits. D’aquells que reescriuen les pàgines de Chronos. Elogiats pel mon sencer alhora que defenestrats pels de l’estat al que, encara a dia d’avui, pertanyen. En 8 minuts els nostres cabrons van ser capaços de fer implosionar els principis bàsics de la filosofia logica. Amb aquell punt de sort necessari. Amb aquell punt de filldeputisme que l’uruguaià mossegador ens ha aportat i que tanta ràbia fa si no és dels teus. Amb una polèmica arbitral que tantes pàgines mediocres haurà emplenat. Juntant el protagonisme de grans estrelles fitxades a cop de talonari, amb catalans elevats dins de la gran academia de La Masia.

Es per aixo que només queda un crit : Visca el Barça i Visca Catalunya!

 

Eduard

Visites

Estic sentat dintre de l’avio, de nou. Acaben d’anunciar que sortirem amb uns trenta minuts de retard. Aparentment, fan treballs a l’aeroport de Bacelona. Pero no em molesta especialment. Em dona temps per ficar-me a escriure. Feia més d’un mes que no ho feia (suposo que aquest diacritic encara és necessari...). Crec que tant sols un cop abans, “Les petites aventures d’un Anon” s’havien vist en aquesta circunstància. El primer Agost, si mal no recordo, l’any que m’havien vingut a visitar la familia Berzosa-Camarasa i el comandant Marco a Singapur, Malàsia i Bali. Abans d’embarcar, amb la wifi de l’aeroport, estava mirant per damunt la timeline del Facebook. M’he parat en una foto de terrasses d’arros d’aquesta màgica illa. El Gabriel l’està recorrent en aquests moments, acollit per un dels seus grans amics. Una certa nostalgia m’envaeix. Passatgera.

Intercanvio whatsapps amb en Néstor i en Jaume Mir Jaume (l’unica persona que conec amb un nom cap-i-cua, i mira que n’he arribat a connèixer de persones! ;-)). En quinze dies venen a veure’m, de nou. M’encanta. L’any passat vingueren a finals de primavera, temps per fer una mica de turisme i una curta excursio per justificar una magnifica raclette. Aquest any la idea és descobrir alguna de les pistes alpines d’esqui que m’envolten. Entremig, curiosament, tots dos s’han casat. Cadasqu amb la seva respectiva, per evitar confusions ;-).

Suposa un gran honor que repeteixin i és que m’encanta que els amics, coneguts, amics de o couchsurfers vinguin a passar uns dies amb mi. Poder compartir el magnific entorn que m’envolta, fer-los tastar una mica de la vida que visc. Recuperar records, crear-ne de nous, tenir temps per aquelles converses que la distància i el dia a dia ens impedeix tenir. M’heu vingut a veure a Paris, Zurich, Barcelona o Singapur. L’any que vaig passar a Indonèsia, aquest va ser el planning que em vau dibuixar :

 

I Saint Paul-en-Chablais ( o Evian per facilitar la ubicacio ;-)), no es queda gens enrera. Tants sols Suzhou es va quedar en blanc i és que per aquelles els recursos economics de la generacio del 82 eren més escasos. I un poblet de 6 milions d’habitants xinès, no suposava un gran atractiu, jejejeje.

Torno a estar dintre d’un avio. Aquest cop en direccio contrària. De nou amb retràs... Arribaré a les tantes a casa i demà toca matinar. Arriba una becaria nova al meu equip. Tocarà rebre-la, explicar-li quatre coses bàsiques i lluitar amb els temes burocràtics que bloquejaran una arribada tranquila: que el badge d’entrada funcioni, que tingui roba de treball que ficar-se,... per l’ordenador..., si el té en una setmana ja serà prou. Demà o passat ja publicaré l’escrit ;-)

Parèntesis tancat. Parlavem de les visites, del gran honor que suposa acollir gent estimada, de l’interés despertat en gent desconeguda. Fa ja uns anys, en el meu periode andalus, vaig descobrir el mon de couchsurfing. Trencar la monotonia i la soletat, rebent gent de tots origens, cadasqu amb la seva historia diferent. Quelcom d’incomprensible per molts, basat simplement en la confiança que et puguin generar uns comentaris d’experiències passades. No deixava de ser un sistema avançat a la seva època en el concepte (encara que bebedor de realitats ancrades en la mateixa nostra humanitat) i sense l’aspecte economic de les noves tendencies. I és que en el fons, Airbnb o Blablacar, no deixen de ser un pas endavant d’aquest concepte bàsic: la confiança racional.

I al final, tot aquest rollo, per transmetre una sola idea: veniu a veure’m! O torneu a venir! El calendari està despejat i les activitats s’adapten. Per la Cris hi ha escalfor i manteta, l’Alex va descobrir la neu per primer cop, l’Ares va introduir el primer gos, amb mons pares vam arribar-nos fins a Tori, el retrobament de Caballeros ens va fer caminar carregats sota la pluja... Esqui o llac, turisme o natura, tot està per fer i tot és possible.

 

Com diria un gran poeta: “Casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d’algu...”

Eduard