Ahir, torno, lo que vindria a ser d’hora, a casa.
Tinc la necessitat de reservar quelcom per demà i marxar a passar el cap de
setmana fora de la llar. M’entra aquella sensacio, coneguda, de no estar
aprofitant tant com podria la meva experiència als Alps. El cap de setmana
passat vaig estar esquiant tant sols diumenge, a un lloc ja esquiat. Dissabte
havia necessitat un dia tranquil de repos, compres, Joc de Trons i Hearthstone.
Els caps de setmana anteriors, vols a casa. No sé quan durarà l’experiència
aqui i necessito anar a nous llocs.
Hi ha un nom que em resona al cap: Verbier. El
llibre de Truman Capote és un motiu, buscar estacions a major altura que Les
Portes du Soleil, un altra. La idea d’una cabaneta aillada, esqui durant el dia
i escriptura i vi durant la nit, m’atreu molt. El cap de setmana següent
recorrem Lio amb la Cris. El de després, escapada de mascles ilergetes a
Màlaga. I per Setmana Santa, les Canàries. Només queda aquesta finestra, potser
després ja no queda neu. L’hivern als Alps ha estat bastant menys generos que
als Pirineus...
Malhauradament, els preus suïssos dels llocs on m’agradaria
passar una nit es disparen. Fins i tot per a mi em semblen excesivos per un
lloc que no deixa de estar a 2 hores de casa. Un nom em ve al cap: Tignes.
Podria ser una alternativa? Reservo ràpidament i començo a preparar la bossa.
Sortint de la fàbrica, ja tindré una nova destinacio. A priori unes tres hores
de cotxe m’hi portaran. Quan la carretera comença a empinar-se, em sento en la
meva salsa. Curves a 180°, nit estelada i per la ràdio comença a sonar “Le vent
nous portera”, l’atzar es junta per donar-me un moment màgic. Felicitat.
L’altre dia, una companya d’Evian em comentava que
no li agradava viatjar sola. S’aborria. Crec que per mi, és una necessitat. No
vull dir que sigui ni la unica, ni la millor de les maneres de fer-ho. Pero
alhora, no deixa de ser aixo: una necessitat. Gaudeixo viatjant amb amics, o
faig fent-ho amb la parella, pero, de tant en tant, vull estar tot sol davant
de la novetat. Lleida-Lichestein, tres setmanes per Malàsia, els carros de foc,
descobrir Timor Leste. Son clarament experiències que han escolpit el que soc.
No renunciaria a aquest legat i no deixaré de fer-ho en el futur.
Una de les coses que he descobert en el mon
laboral, és que hi ha gent amb la que pots no conectar gens a nivell de treball.
Que pots fins i tot ridiculitzar la seva aportacio corporativa, pero que
resulten altament interessants a nivell personal. Un d’aquests és en Ciptadi,
director comercial del canal modern a Aqua mentres jo vaig ser-hi. Tampoc és
que tinguèssim cap enfrontament directe, pero no em despertava cap mena de
reconneixement les decisions que prenia, l’estrategia que intentava implementar
o la manera de gestionar el seu equip que tenia. Pero, sempre li he reconegut
ser un dels indonesis més cultes i viatjats que he conegut. Havia compartit els
meus escassos conneixements de cultura indonesia i m’havia orientat cap a
futures lectures. Va insistir en organitzar-me un sopar de despedida amb el seu
equip i em va regalar dos voluminosos llibres de fotografies historiques de
Batavia. Pare de dos filles, hem va dir un dia: “Faig tres tipus de vacances
almenys un cop cada any: una modalitat és amb tota la familia, la segona és
només amb la meva dona, a la que adoro (i la veritat és que per les mirades que
li fa en les fotos de Facebook, diria que és sincer), pero al menys un cop al
any, necessito marxar tot sol”. Probablement, en aquestes escapades en
solitari, no es mostra tant musulmà com dicten les doctrines més estrictes;
pero no crec que aquesta sigui la unica rao.
Puc estar completament equivocat, pero sempre he
pensat que qui no està bé sol amb ell mateix és per que no s’accepta tal com
és. Necessita envoltar-se d’altra gent perquè és el que socialment està imposat
i alhora li evita posar-se les bones preguntes. De la mateixa manera que qui
està sempre (o majoritàriament) sol no ha trobat l’equilibri adeqüat. I viatjar
per mi és l’aventura. El sortir de la zona de confort. Descobrir un nou mon. No
la unica manera, està clar; pero si una de les més potents i engrescadores.
Simplement una de les meves poques passions.
Eduard
