A voltes sobre l’atracament (EdE 2)

Aquest cop es tracta de combinar dos narradors diferents, saltant cada paràgraf entre un protagonista i un testimoni. Pot ser sobre la mateixa historia que l’exercici precedent o una nova situacio. Aquest n’és el resultat:
 

La porta de casa es tanca fent un soroll esgarrifós. Ja deu ser el Fèlix sortint a corre-cuita per proveir-se de nou. Em preocupa enormement el ritme de vida que porta i ja fa massa vegades que em torturo pensant com hauria de reaccionar veient com s’enfonsa. Quins collons! Aquest cop el seguiré, d’amagatotis, que vet a saber on em pot dur això, però vull veure qui és el cabró que l’alimenta en aquesta espiral mortal.

 

“Venga pardillo, dóna’m tot el que tinguis” – Li crido intentat semblar lo més segur possible. Mai havia estat en aquesta situació i si no fos per aquesta maleïda necessitat, no hi voldria estar pas ni un segon més. Una cosa és quan et fas el xulillo davant dels col·legues, fent veure que ets el més mascle i fardant de tot el que has fet o el que podries haver fet. Sent el que es carda més merda cada nit, tampoc és difícil impressionar-los. Però ara, ja preferiria tenir la pasta que té sempre en Toni i no haver d’humiliar-me amb aquest pobre xaval. Si tan sols sabés tots els dubtes que tinc ara mateix.

 

Camino per l’altre costat de la vorera, uns cinquanta metres més enrera, no fos cas que es girés i veiés al seu company de pis perseguint-lo com si fos una mare preocupada. Tampoc sembla que això hagi de passar, en Fèlix camina sempre mirant endavant, però, més val estar previngut, darrerament té unes paranoies molt heavies. Com l’altre dia, que em retreia haver-li amagat la ‘seva’ capsa de chococrispies. Si fa més de dos mesos que no ha trepitjat un Mercadona!

 

Afortunadament, ell està tremolant com una fulla de tardor. Aix! Que boniques eren les tardors a la fageda, aquelles caminades amb els pares i el Miquel. Abans que... Que no se te’n vagi el cap, Fèlix! Concentra’t! No li facis cas ara a l’agror que et puja per l’estómac. Estàs en situació de força. Ell té por. Se li veu en aquesta cara de novato.

“Què què passa? Doncs que em donis tots els calés que tens si no vols que et clavi una bona pallissa. Això és el que passa. M’has entès??!!” I per reafirmar-me, l’agafo del coll. Suposo que és l’adrenalina del moment. La intuïció que de forma natural vol amagar que no tinc pas una situació d’avantatja. Ell té pinta d’estar més fort, deu practicar encara algun esport; no he pensat ni en agafar la navalla. Si no és perquè jo tinc la necessitat i l’he pillat per sorpresa, no veig perquè m’hauria d’estar ara donant tot el que acaba de treure del caixer. Nenassa.

 

No m’haguera pas imaginat que el veuria entrar en un caixer. Si no deu tenir ni un ral. Si pel que em va explicar l’altre dia, son pare li ha tallat l’aixeta. I està clar que de sa mare, poc en pot esperar. La pobra. Decideixo parar-me en el portal més proper. Si algú m’observés des de darrere es faria un bon fart de riure, des que he sortit de casa els meus moviments no han estat pas massa naturals. No crec que hagi nascut per ser espia. El meu cor batega més fort que quan faig l’amor amb la Montse i gotes de suor recorren la meva espatlla. Ai Fèlix! Per què em fas fer coses així!?

 

La correccio és més grata que el primer cop. Res a corregir i alguna felicitacio per l’estil i per començar a treballar conceptes de la unitat posterior. Ara disposo d’una setmana per un relat en que mostri una emocio sense dir-la.

Eduard

L’atracament (EdE 1)

Ara que acabo d’enviar l’exercici de la segona unitat didàctica. Aqui us comparteixo el primer. L’exercici consta en descriure com una persona n’atraca una altra en un caixer automàtic. Primer ho hem de fer utilitzant un narrador càmera. Després ho reescriurem utilitzant un narrador quasi-omniscient. Aixo és el que vaig escriure a la Republica Dominicana ;-)

Narrador càmera:

Les 22:23 reflecteix el rellotge digital del caixer. En l’encreuament dels carrers Berlín i Numància, passa per ser un dels més concorreguts de l’Eixample. L’hora pot semblar tardana perquè hi hagi molta activitat, però en els histogrames que maneja « La Caixa » sempre hi ha un repunt d’utilització  els dijous en aquesta franja horària. De tots és sabut que és dia de festes universitàries i es tracta d’una població que viu el dia a dia amb poc efectiu.

Pocs minuts més tard hi entra, el que el departament de màrqueting de l’entitat descriuria com: “l’usuari tipus en aquest acte de consum”. Camisa de ratlles, que li escau més petita que gran, i pantalons vaquers. Alguns grans d’acne encara poblen una cara mal afaitada, arruixada amb colònia barata. Malgrat la seva joventut es mou amb certa confiança, prement amb rapidesa els botons del monitor, guiant-lo cap a la pràctica opció dels “20 euros sense comprovant”. No és fins que la màquina comença a fer el mecànic soroll d’anar a cercar el bitllet sol·licitat que s’adona que s’ha oblidat de passar la balda. Amb cara de sorpresa es gira vers la persona que de forma una mica apressada acaba d’entrar en el que fins fa poc era el seu espai particular.

-            “Venga pardillo, dóna’m tot el que tinguis” – Li esbotza el nou-arribat.

La cara de sorpresa és majúscula i el que fa uns instants era tot aparença d’experiència i tranquil·litat es converteix instantàniament en un mar de nervis. Els llavis comencen a tremolar i de la gola en surt un sorollet que costa afinar fins a esdevenir paraula.

-            “Però… però… què passa?”

-            “Què què passa? Doncs que em donis tots els calés que tens si no vols que et clavi una bona pallissa. Això és el que passa. M’has entès??!!”

 

Narrador quasi-omniscient:

En Fèlix es remou inquiet al sofà de casa. Encara que resulta difícil dir-li sofà a aquesta barreja de coixins destarotats i taques monstruoses dels excessos de moltes nits. Li comença a entrar l’ansietat. Són ja massa hores sense la dosi que el seu cos li reclama. I així com parlar de sofà era generós, també seria ingenu no reconèixer l’addicció. Ja queden lluny els dies en què era tan sols en les grans ocasions de festa. En què l’endemà i els dies posteriors no sentia aquesta necessitat de més.

Tanmateix, no està en aquests moments per aprofundir en les reflexions del que l’havia dut fins aquesta situació. Primer cal buidar l’estómac, la coragror l’està cremant per dins i vomitar tot el que queda d’aquella ampolla de vodka barat, és l’única manera de poder “començar” el dia. La foscor que entra pel finestral del balcó indica que no tornarà a veure el sol un cop més en aquest trist hivern. Tant se val! Qui vol veure el sol quan és la teva sang qui reclama més?

Sap que ha d’anar a veure al Txapo, per poder assaciar les seves necessitats, però al mateix moment, és conscient que no pot anar-hi amb les butxaques buides. Els deutes són ja massa grans, i encara que sap que després de tots aquests mesos d’intercanvis comercials, el vell xaparrut li ha agafat una certa estima, ha d’evitar que la goma de la confiança pugui trencar-se. Malauradament, no té ni la més remota idea de com aconseguir una suma suficient per pagar-se la propera nit. I a més a més, aquest mal de cap persistent no l’ajuda a traçar un pla.

Es vesteix com pot i surt al carrer disposat a tot. Camina maquinalment, ofuscat i capbaix, però sense deixar de percebre que la gent es canvia de vorera en veure’l arribar. I de sobte, a l’altra punta de la poma veu un jovenet entrant a un caixer. Li recorda a ell mateix quan, ara fa cinc o sis anys, va baixar del poble a la capital per fer uns estudis universitaris que ja ha oblidat. En aquell període, els diners mai eren realment un problema. El seu pare sempre tenia un ull vigilant al seu compte corrent i n’afegia a mesura que ell els anava traient. En aquest moment, el Fèlix ho veu clar: aquest jove serà el que li finançarà la propera compra, si no més.

 

Evidentment, el primer text està força malament des d’un punt de vista tècnic. Hi ha molt subjectivisme. El segon està més ben aconseguit.

Escola d’escriptura

A principis d’any, en Francesc, un d’aquells amics de tota una vida, em va enviar el link cap a un curs de narrativa. L’organitza l’escola d’escriptura de l’ateneu barcelonés i es divideix en diferents cursos per nivells, per preferències (Novel.la, contes, papers privats) i per llengua (Català o castellà). Era just el que volia, malgrat que no havia fet cap recerca sobre el tema. Desconeixeia que hi havien modalitats virtuals (ingenu de mi) i em refugiava en el fet de viure lluny. Pot semblar car pagar un miler d’euros, pero aixo en tot cas es sabrà a la fi del curs. Per endavant: vuit mesos i quinze unitats didàctiques, per aprendre la tècnica d’escriure. Una certa rutina que acompanya l’evolucio cada quinze dies: una part de teoria, amb exemples de la literatura mundial. Un qüestionari relacionat als aports teorics a emplenar. Un exercici d’uns 4.000 caràcters (si us ho mireu, son molt pocs!) a enviar al cap d’una setmana. Dimarts al vespre un xat amb la resta d’alumnes i el professor, per divendres rebre una video-correcio de l’exercici entregat. Tot acompanyat d’un forum en que la participacio és voluntària, pero on diariament reps un mail amb el recull dels missatges publicats en el dia.

La meva idea és anar penjant els exercicis que vagi fent, aixi que començaré amb el qüestionari de benvinguda:

Estimades Karenines,

Perdoneu pel retràs, pero la primera setmana de curs m’ha pillat de vacances i he prioritzat més rècorrer la Republica Dominicana que seguir diariament el contingut del curs. En tot cas, dilluns torno a la rutina de la feina i hauria de tenir menys excuses ;-)

El segon motiu d’excusa és que disposo d’un ordenador francès i aixo limita una mica la meva correccio ortogràfica. A més a més, no disposo del corrector de word adeqüat. De cara als escrits de les unitats pràctiques, recorreré a correctors on-line, pero en l’activitat de xat o més informal, em permetré errors garrafals en ares de la rapidesa.

Gràcies i endavant!

General:

1. Nom i cognoms:

Eduard Añón Farran, encara que per raons informàtiques, normalment el meu primer cognom esdevé Anon.

2. D’on ets? On vius? Per què t'has decantat per un curs virtual?

Sóc de Lleida capital, ciutat que vaig abandornar als 17 anys per Barcelona per cursar els estudis universitaris. Després la vida em portà a Paris, l’Hospitalet de Llobregat, Zurich, Granada, Singapur i Jakarta (Indonèsia). Actualment visc a Saint Paul-en-Chablais, un petit poblet als Alps francesos prop de la frontera amb Suïssa. Degut a la distància fisica, la unica possibilitat d’assistir al curs era en mode virtual.

3. Treballes o has treballat en algun àmbit relacionat amb l'escriptura?

No, soc enginyer industrial de formacio i treballo actualment a la fàbrica d’Evian.

4. Per què t'has apuntat al curs de Narrativa? Què n'esperes?

Un bon amic, sabedor dels meus neguits, em va enviar el link del curs. Feia temps que volia millorar la meva narrativa pero pensava que vivint lluny de Catalunya aixo no seria massa factible.

5. Has realitzat altres cursos relacionats amb la creació literària, la literatura i els oficis editorials? Quins?

No, primera experiència.

Escriptura:

1. Descriu breument la teva experiència en la creació literària. Escrius o has escrit? En quin/s gènere/s? Has presentat els teus textos a algun premi? Has publicat? ...

Escencialment, la meva activitat en tant que escriptor es condensa en el blog de Les petites aventures d’un Anon (http://eduanon.blogspot.fr/). El vaig començar quan em vaig instal.lar a Singapur i substitueix en certa manera els mails que escrivia anteriorment a un cercle més reduït.

Lectura:

1. Quants llibres (de qualsevol gènere) llegeixes aproximadament per any? Quants calcules que n'has llegit aquest any?

En els darrers anys, diria que dec haver llegit entre sis i nou llibres per any. Principalment novel.les, encara que darrerament algun que altre assaig i també de tant en tant algun comic/novel.la gràfica. Dificilment llegeixo contes i encara menys poesia o teatre. 

2. Cita els noms d'alguns autors que t'agradin. En tens un de preferit?

Pregunta dificil, ja que pot dependre molt del moment vital i de les circunstàncies que acompanyen la lectura. De quan em vaig iniciar en la lectura: Manuel de Pedrolo, Jules Verne, Agatha Christie i JRR Tolkien. De ciència ficcio, un gènere que m’ha apassionat molt: Isaac Asimov i Frank Herbert. A l’igual que el gènere d’aventures amb Patrick Rothfuss i George RR Martin. De forma més general: Lev Tolstoi, Oscar Wilde, Patrick Suskind, Aldous Huxley, George Orwell, William Golding, Jack Kerouac, Truman Capote, Thomas Mann, Bukowski, Michel Houellebecq, Zola, Victor Hugo, Roberto Bolano, Jose Saramago, Eduardo Mendoza, Salman Rushdie. I finalment l’autor indonesi de referència : Pramoedya Ananta Toer.

3. Cita dos títols contemporanis (escrits en els darrers deu anys) que t'agradaria haver escrit, amb els que t'identifiques per contingut o estil.

“La carte et le territoire” de Michel Houellebecq i “Si solo me quedara una hora de vida” de Roger-Pol Droit.

4. Has llegit algun llibre de teoria o creació literària? Quins?

No, fins ara mai m’hi havia interessat massa.

5. D'entre els gèneres de narrativa (novel·la, conte o no-ficció), quin és a dia d'avui el teu major interès com escriptor/a? Si és de no-ficció, especifica (assaig històric, crònica, relat de viatges, diari personal...)

A dia d’avui escric una barreja entre diari personal, cronica i relat de viatges. Pero de cara al futur m’agradaria aventurar-me en el mon de la novel.la de ficcio.

Eduard

PD: El grup és diu les Karenines, evidentment en honor d’Anna Karenina, curiosament un dels darrers llibres que m’he llegit (en la seva versio francesa).