Sona Marea al Spotify. He ficat una llista aleàtoria del grup i comença amb
la canço homonima. Es un bon presagi. Tot un himne, un més dels que van fer
dissabte al concert. Aprofito per enviar-me les fotos d’aquell dia. Aixi les
podré afegir al post. Dissabte, 30 de Novembre, en complia 37. Un numero un
tant insignificant, pero era dissabte i valia la pena montar algo. Feia temps
que no veia molts dels que van venir al dinar. Comença a sonar “Trasegando” un
altra de les clàssiques. No en voliem cap del darrer àlbum, pero aquestes son
il.lusions que només es poden fer els nostàlgics. No em van sonar malament les
noves, encara que no les coneixeia. Malgrat que Spotify havia decretat que era
el meu grup de la darrera dècada.
Devia ser poc devant de Manel 😉
14:00 al Barracuda, davant del mar de Castelldefels. Un lloc que està
esdevenint el nou Red Lion, i aixo no deixen de ser paraules majors. Una
barreja d’amics de sempre. No tots havien pogut venir, normal; pero els que hi
eren, un raconet de cor cadasqu. Ara sona “Plomo en los bolsillos” pero aquesta
l’ometrem. Alguns feia massa mesos que no els veia, pero vivint fora jo i amb
noves obligacions ells, necessitem d’aquest tipus de reunions per revivar la
flama. Eram massa per poder passar temps de qualitat amb cada, se m’han quedat
mil preguntes al tinter, qui sap quan les podré fer?
“Muchas lanzas” pren la continuacio. De nou una massa nova per a mi. Penyates
i parelles, lleidatans i companys de pis, una bona barreja per fer baixar unes
quantes cervesetes, unes paelles i algunes tapes variades. Quatre criatures que
comencen a fer les primeres passes i divuit que ja portem més de tres dècades
gaudint d’aquest mon. Se’m fa extrany escriure amb aquest tipus de musica de
fons. Normalment sona la playlist “Ambiental” on pràcticament ningu canta i si
ho fa no és en les llengües en que la meva orella s’hi fixa. I ara comença a
sonar “El perro verde” i aixo ja son paraules majors. M’agrada no tenir control
sobre la propera. Un algoritme d’intel.ligència artificial està, en certa
mesura, dictant el que escriuré. No deixa de ser un exercici, pero no deixa
tampoc de fer una mica de por. Aquesta és una de les conclusions que n’he tret
del curs de Digital Transformation que vaig fer ara fa una quinzena. “Mis suenyos
passean por cualquier acera”.
Un grup reduït vam ser els que vam anar al concert, previ pas per casa del
Rabi. Alli on vaig viure uns quants mesos. Nou glop al got de la nostàlgia. Ara
sona “La majada”, no la conec, pero deu servir per saber al ritme al que escric.
La ment se m’en va en mil divanacions. Res corregiré, aixo ja ho sabeu. Demà em
toca matinar, a les 5:30 m’esperen a les oficines d’Evian per marxar tres dies
cap a Itàlia. Suposo que inebitablement cauré dormit en el cotxe d’un gran
jefe. Pero ara els dits m’empenyen a continuar escrivint. Spotify em continua
castigant amb cançons que no conec: “Jindama”. Haviem començat bé, pero ara el
nou album està agafant massa força.
La casa del Rabi en continua recordant en la que vaig viure, pero alhora perceps
que ha evolucionat, com ho ha fet ell, com ho hem fet tots. I la veritat és que
en el fons, tots ens estimem molt i som el que som, en part gràcies a haver-nos
trobat en un moment important de les nostres vides. “Corazon de mimbre” deixa
anar els primers compasos, i aquesta és de les mitiques. En aquesta amb el
Francesc ens vam fer un bon abraç. “I en cuanto acabo, de zurzir las heridas de
las noches mal dormidas, él y yo. Y le llené de flores el jerron para los dos,
sin espinas de colores...”
“Y me enamoro...”, petit-gran pensament per la Cris, que va saber que de la
mateixa manera que volia que estigués amb mi al dinar, no necessitava acompanyar-me
a un concert d’un grup que li fa mal al cap. “Porque decidio que ya estaba
hasta las tetas de poetas de bragueta y revolcon...”. En algun moment vaig dir
que Marea em semblava un grup que utilitzava un castellà de paraules
rebuscades. Quan transcrit les lletres potser aquesta afirmacio genera dubtes,
pero quan l’escolto simplement m’ho continua semblant. I encadenem amb “El
rastro”, ara si que Spotify està on fire!
Em va semblar un gran concert, molt bo. Legitim hereu d’aquell de Cambrils
de ara deu fer què? 15 anys? Es diu ràpid, pero ja comencem a sumar-ne i si,
podia tenir-ne 21 en aquell estiu, potser 22? 23 al màxim. No vull utilitzar
google per trobar la resposta. El que conta és la felicitat que destilava en
tots dos. I per acabar, res millor que un bon esmorzar abans de tornar en taxi a
casa. Una visio d’un mar en calma i un llitet calentet amb un abraç de bona
nit. “Malos despertares” sona. Una de les velles que no conec i que no fa
justicia al que vaig viure el diumenge 1 de Decembre.
Eduard
