Es curios com voler escriure més pot acabar conduint a no escriure res. He
mirat les dates i m’he adonat que feia més d’un any que no publicava de nou. I
bastant més que no feia més que publicar els deures de l’Escola d’Escriptura. Poc
a veure amb la intencio que tenia aquest blog quan va neixer, ara ja fa uns
quants anys, en el que ara em sembla un llunyà Singapur.
Miro per la finestra i neva. Mai ho ha fet alli, i per molt boig que es
converteixi el clima, no crec que mai ho pugui fer. En canvi, en la meva vida
actual, ja feia dies que ho esperava. Mirava les previsions deesitjant que ho
fes, que ho faci en quantitat, que ho faci més que els quatre anys anteriors. M’agarada
que nevi, encara que encara sigui d’hora per anar a esquiar. M’agrada la pau
blanca que deixa caure un cel gris, tristament gris pot ser, pero pacificador.
Spotify fa sonar les notes pintoresques d’Ibrahim Maalouf, music que ara fa
un mes no conneixeia, pero que a resultes d’una conversa banal de cantina, vaig
acabar portant a la Cris a que descubrissim junts un trompetista genial. Si
teniu l’ocasio, us recomano que aneu a un concert, passareu per tots els estats
d’ànims, pero ballareu com mai ho haguessiu cregut en un estil ben particular i
sortireu amb un gran sabor de boca. Suposo que el fet que per mi sigui algo
molt rar d’anar de concerts, encara afegeix millor record.
Miro per la finestra i neva. Incansablement, suaument, depositant una
petita capa blanca al voltant de la casa. M’agrada que ho faci un diumenge, que
em desperti les ganes de tornar a escriure amb una tassa de té fumejant al
costat. Constant, aixi com la pluja trobo que té més intensitats diferents, la
neu trobo que és més constant. Si que hi pot haver moments que en caigui més o
que les volves siguin més grosses, pero en general hi ha un ritme sostingut, d’aquells
que adormilen i et fan aparèixer un somriure seré. Acabo d’interrompre Spotify,
buscant al google la confirmacio que son volves de neu i no vulves de neu (en
que estaria pensant 😉), m’acaba de mostrar una canço de Smoking Souls, Volves de neu i m’ha agradat
(“Partir fa menys mal per qui se’n va”).
Li envio la foto a la Cris i m’envia un video dels seus peus mullant-se al
mar de la platja de Castelldefels. Cadasqu té les seves passions, pero
suficients punts de trobada també. M’envolten tot de regals. El passat 4 d’Octubre
va ser el meu darrer dia en tant que responsable del sector de les
especialitats a la fàbrica. Em concentro en la part del projecte dels LGV, pero
aixo serà per explicar-ho en una altra ocasio. El darrer dia vam anar amb l’equip
a que es repartissin noves funcions esperant que tingui un successor. Després
vam anar a celebrar-ho. I cada equip em va donar les gràcies a la seva manera.
No m’ho esperava. Em va fer molta il.lusio, marxava trist de fer-ho, sabent que
la vida continua pero molt vinculat a un sector que viu força aïllat de la
resta. Un reducte més a la antiga. La familia unida davant un producte més
dificil. Un honor marxar reconegut per la majoria.
Miro per la finestra i neva.
Eduard
