Ja fa dies que la Cris em pregunta: com creus que la societat en sortirà d’aquesta
crisis? De moment he defugit la resposta. Tothom en parla, mil hipotesis son
compartides. Hi han els més optimistes, probablement els menys nombrosos, que
pensen que d’aquesta en sortirem millors. Més conscients del que estem
construint, més conscienciats de tot lo bo que podem fer. Hi han els que pensen
que escencialment, en sortirem greument perjudicats. Que una gran crisis ens
espera i que el pitjor encara està per arribar. També hi han els que pensen,
que de forma substancial, res canviarà i tot continuarà com abans. On em
posiciono?
Porto molts dies surtint a passejar, és una de les ventatjes d’estar en un
pais que ha reconegut la necessitat d’una hora al dia per activitat fisica i és
una de les ventatjes de viure en un ambient molt rural, que permet allargar l’hora
i el kilometre sense que aixo sigui un gran risc de multa. Part d’aquestes
hores han estat dedicades a intentar respondre a la pregunta. Malgrat no posicionar-me
en cap de les tres principals postures i que el pragmàtic “una mica de rao tindrà
tothom”, no crec ni que sigui la revolucio messiànica ni que alhora res hagi de
canviar. El moment que hem viscut ha estat de pel.licula, un moment historic d’una
excepcionalitat manifesta, sense que sigui res que la humanitat no hagi viscut
abans, encara que sempre hi han matissos que el fan un moment unic. Què en
quedarà de tot aixo en els propers anys?
Desurbanitzacio. El teletreball ha resultat bastant més
eficaç que els millors auguris. I aixo que s’ha produit en un context
especialment complicat. Escoles tancades i infants i bebés en cohabitacio amb
pares que necessitaven sincronitzar reunions virtuals per a que algu es poguès
ocupar dels que no entenen d’agendes. Si en aquest extrem, els resultats han
estat notoris, malgrat la necessitat d’alguns ajustaments. En condicions més planificades,
qui no voldrà passar-se d’uns lloguers d’oficines cada vegada més honorosos?
Qui no voldrà anar a viure en un àmbit menys densificat que una gran ciutat? Més
barat i major qualitat de vida. Win-win empresa treballador. Evidenment no és
una solucio universal, pero i si s’inverteixen les tendències? I si enlloc de continuar
l’èxode gota a gota dels pobles cap a les capitals, no revertim la tendència? I
ja no parlem de hippies cooperativistes que creuen en repoblar el prepirineu
amb sistemes d’autosuficiència. Parlem de classe mitja, amb professions que
simplement requereixen d’una bona wifi i anar un o dos cops al mes a la seu.
Quin indret rural no es pot acomodar a aixo per recuperar poblacio i induir
tots els serveix que es necessiten per acomodar als nous arrivants? Evidentment
no parlo de despoblar les ciutats, serà molt més subtil que aixo. Pero si un
canvi de tendència.
Descentralitzacio. Fins i tot una pandèmia mundial ens ha
demostrat que l’impacte és local. Que el concepte d’estat o comunitat autonoma,
li és indiferent en la seva capacitat de contaminacio. I no és l’excepcio. La
major part dels impactes son o molt més globals o molt més locals que les
entitats que actualment més influeixen en l’espectre politic. I el problema és
que davant una crisis, la tendència natural del poder és centralitzar. Es el “café
para todos” que millor justifica la mediocritat dels dirigents. Malhauradament,
durant el confinament, l’aplicacio d’una regla per a tots igual ha generat
situacions ridicules, causant que gent vivint en territoris mil vegades menys
densificats que l’eixample sofrissin les mateixes restriccions de mobilitat.
Sembla que pel desconfinament, unitats més proximes al ciutadà podran situar-se
a velocitats diferents. Un altre gran problema de voler centralitzar en moments
de crisis és que penses que el volum compensarà la falta de talent. Si vius en
un estat on s’ha decidit de decentralitzar la sanitat, vol dir que a nivell
central no tens experts en compra de producte sanitari, perquè aquest rol no et
correspon. Si de forma arbitraria, decideixes que a partir d’ara, i d’un dia
per l’altre, aquesta competència passa a ser teva, sense tenir l’expertise per
fer-ho... doncs acabes comprant material defectuos i veient que el sector privat
ho fa dos vegades més ràpid que tu. En temps de crisis, el que necessites és
simplement espatllarà als experts que ja fan la seva feina en el seu dia a dia
normal. I aixo ens condueix al següent punt.
Confiança en els
professionals. Malgrat
una situacio que en determinats moments ha pogut semblar apocaliptica. Els
diferents sectors professionals han respost amb una altura de mires superior
als desafiaments als que s’han confrontat. Ni el sistema sanitari ha col.lapsat
(malgrat grans moments de tensio), ni la cadena de subministraments (malgrat la
globalitzacio i en tots els seus nivells) ha mancat d’aprovisionar la poblacio.
Dos puntals de la societat que han evitat que el caos s’hagi pogut
generalitzar. Paral.lelament, el mon cientific s’ha mobilitzat a un nivell inaudit,
cooperacio internacional, cerca de solucions i recursos focalitzats, per poder
ser bastant optimistes sobre la recerca de solucions. Si al menys aquesta
crisis serveix per erradicar els anti-vacunes de l’altaveu public, ja tindrem
algo de positiu d’aconseguit. I una part dels conspiranoics conjuntament 😉.
Feminitzacio de la politica. Alguns dels paisos que millor se’n surten
de la crisis estan liderats per dones. El que hauria de ser algo normal, es veu
com una excepcio. Pero els resultats son clars. Evidenment, aixo parla bé d’elles
pero sobretot parla bé de les societats que dirigeixen. Una societat que fa
confiança al mateix nivell una dona que un home per liderar-la és una societat
més justa i avançada que aquella que considera el genere com un criteri d’eleccio.
Sobra “pels meus collons” en aquest mon.
Desmilitaritzacio. Molts dirigents han utlitzat el terme
guerra per referir-se al covid-19. Terme, en la meva humil opinio, molt
desencertat, ja que encomana imatges que no son les bones per confrontar-lo. Estic
d’acord en que és l’esdeveniment que més ha impactat les nostres vides des de
la segona guerra mundial. Pero se l’ha lluitat des d’un front civil que
simplement ha demostrat que l’exercit actual és un luxe molt car, pero molt poc
eficàs davant dels reptes més dificils als que ens hem d’enfrentar. En les
ultimes dècades ens el han venut com un cos molt mobilitzable en cas d’emergència
excepcional, com per justificar el seu escàs valor en confrontacions armades.
El problema és que es tracta d’un sector que dificilment accepta rebre ordres
de cosos civils molt més especialitzats que ells per dur a terme accions de control
de la poblacio (la policia té millors capacitats) o de resposta a urgències (bombers
o urgències sanitaries). Aquest nivell d’independència els ha relegat a tasques
de poc valor afegit (desinfectar aeroports on no hi ha passatgers) o generar
nous focus de contaminacio (el portavions Charles de Gaulle). Tenim davant nostre
una gran crisis economica, espero que els recursos que rep aquest cos siguin
reorientats cap a les capes productives de la societat.
Son tant sols cinc punts en els que crec que podem sortir renforçats del
que vivim. Hi han mil punts més a parlar. Qui sap si en properes reflexions. En
tot cas, ni en sortirem sense canvis, ni serà un revolucio. La recessio economica
em sembla inevitable, vist la gran quantitat de sectors economics que no poden
operar i que veuran afectada la seva activitat amb descensos de dos xifres, i
de dos grans xifres. Turisme, aviacio, restauracio i hotels, automocio,
petroli, energia,... sectors pesats i pesants que faran que els governs hagin d’actuar
molt fortament. I quan hem de confiar en l’accio politica... ja podem preparar-nos.
Un sector que em fa especialment por és el transport public i la mobiltat. Al
final, en termes relatius, les ciutats son sistemes d’impacte ecologic optim. El
metro i els busos, la recollida d’escombreries, els serveix municipals
beneficien d’una gran eficiència gràcies a la denistat poblacional. Si aquesta
densitat ens fa por en el futur, com podrem ajustar els nostres meids? No tinc
la resposta, pero us deixo amb un dels millors experts que conec : https://www.youtube.com/watch?v=dfYmGzI9b_8&feature=youtu.be
Eduard
PD: Avui he depassat les 300 pàgines d’aquest document Word que vaig
començar ara fa gairebé vuit anys... Bons proposits...
