Feia dies que em rondava pel cap. Altres cops ja havia passat, pero la sensacio és que mai havia durat tant. Efectivament, a l’obrir el fitxer on escric he vist que des del mes de Maig que no ho feia. Evidentment no hi ha cap obligacio de fer-ho. No hi ha més que la meva voluntat d’exposar-me en public i la veritat és que tant sols la Cris m’ho havia reclamat. I aixo que ella prefereix escrits privats entre els dos. Aquells que tampoc escric darrerament. Tampoc escric masses whatsapps, ni en els diferents grups ni de forma més personalitzada. Els periodes de zoom s’han anat espaiant. Sembla que no estic en un periode especialment comunicatiu. Pero no unicament aixo. No hi han especialment restriccions a la mobilitat, pero els caps de setmana no vaig enlloc. Les vacances d’aquest any han estat especialment casolanes i no m’ha suposat cap mena de remordiment.
Em faig gran. No hi ha especialment consternacio en el constat. Es llei de
vida. Es quelcom d’extremadament subtil, extremadament progresiu. Potser fins i
tot es podria dir que ho faig més tard del que em tocaria. Conservo una certa
infantilitat que fa que molta gent em percevi més jove del que marca la meva
data de naixement. Continuo pensant que no estic tant lluny del que havia
estat, pero és innegable que excepte contades excepcions no hi han els excesos
d’abans. I la veritat és que soc feliç en la meva condicio. Hi han moments de
nostalgia. Afortunadament. Pero dormo molt bé i aquest és el millor sintoma.
Es curios cap a on em porten les reflexions. Pel titol i el començament
hauria d’estar parlant d’unes coses i el darrer paràgraf ha divergit fortament.
Després de tants mesos potser he perdut el fil conductor pero si vaig als
primers posts, mai n’hi ha hagut vertaderament. Vinc aqui a buidar-me i aixo fa
que a vegades el discurs no sigui massa coherent. I no deixen de ser els posts
més personals els que mantenen la màgia. Malgrat que siguin uns dels meus
preferits, dels que vaig viure més intensament, ningu recorda els meus relats
detalladissims del viatge per Timor Leste.
Per què no escric? Ficar-me a mirar un capitol més de la darrera serie de
Netflix requereix força menys esforç que estar davant d’una pàgina en blanc. N’hi
han de molt bones, n’hi han de bastant menys pero clicar sobre un episodi més
és tant fàcil... I un cop has començat? Per què no continuar? S’ha de
reconneixer que és un gran model de negoci. I fer unes partidetes al
Hearthstone si van acompanyades d’un bon podcast, no és una bona manera de
formar-te i disfrutar al mateix temps? La temptacio és forta i t’evadeix
completament. Un bon combat et fa pensar més que la major part dels problemes
professionals. I escoltar ciència, humor o frikismes al mateix temps, el millor
complement. I amb el risc de CoVid, qui vol agafar un vol d’avio? Qui vol anar
a un hotelet suis? Si fos per mi aixo no seria cap fré, pero em freno
igualment. Malgrat que a mi no em faci por, el contacte amb gent més fràgil s’ha
de cuidar. La Cris, molt més racional que jo, m’ho recorda quan cal. I la
veritat és que ja m’està bé. Sortir amb la bici em sembla una bona manera de
plenar el cap de setmana. Si a més a més hi ha futbol o tour de france, que
millor per plenar l’agenda. Encara millor si el diumenge s’anuncia un concert
de l’Ares i l’Ira, hora sagrada per estar en condicions d’escoltar-lo. Crec que
els seus concerts és de lo millor que ens ha portat la pandèmia. Aixo i el
teletreball, que permet passar setmanes senceres alli on l’amor radica.
I en tres setmanetes els de Lleida venen a visitar-me. Aquestes
prespectives son de les que pugen la moral. I ara us deixo, que malgrat que
aquest post el vaig començar ahir al vespre, l’estic acabant quinze minuts
abans d’un nou concert. I després trucadeta als pares, a veure com van les coses.
Soparillo i zoom amb els Penyates. Les refelxions fan el seu cami.
