Crec que és el segon post dedicat a un grup de musica, dedicat a un concert. I no deixen de ser dos dels grups més importants de la meva vida. D’aquells que amb més o menys intensitat m’han acompanyat al llarg de molts anys, aquest encara més. De fet, la primera cinta de caset que recordo haver-me comprat era seva. Si, en aquella època si havien cds, jo encara no en tenia. “La nit dels anys”, un disc probablement considerat menor en la seva discografia però pel que guardo un record amorós, d’aquells d’adolescència. En devia tenir 15 o 16 per aquelles i venia d’una cultura musical relativament pobra.
Ahir, acompanyat d’un dels millors amics, també present en aquelles edats
que comences a formar-te en el que esdevens avui, ens dirigirem cap al Liceu. A
priori no és allí on esperaries anar per un concert de rock, però es celebraven
30 anys del “Ben Endins” el disc probablement més emblemàtic de la banda, grabat
en un parell de concerts en la encara més mítica Celeste. Ens tocava estar en el
cinquè pis, escorats a l’esquerra de l’escena i en segona fila. Des de les
nostres localitats res es podia veure, però afortunadament els del diari Ara,
organitzadors de l’esdeveniment, només havien pogut vendre la meitat de les
entrades per protocol CoVid. Aixi que ens vam poder avançar d’una fila i al
menys penjar-nos sobre el grup i no haver-ho de seguir en una pantalleta,
completament obsoleta que reconneixeia la nul·la visibilitat sobre l’espectacle.
Lo bo d’anar a un concert que remmemora un disc que ja n’ha complert 30 és que poques cançons et poden sorprendre. I s’ha de reconneixer que tampoc han envellit tant malament les lletres. Com diu en bo d’en Rabi, cap sembla haver-te d’envergonyir amb propostes que ara serien masclistes. També s’ha de reconneixer que en Gerard Quintana ha envellit força bé. La veu li aguanta i té una cabellera grisa però molt envejable. Li permet fer-se la conya de que podria representar a Gandalf el Gris en una propera peli. I la veu li aguanta per algo més de dues hores entre cant i al.legats entre polítics i costumbristes. Un grup que mai s’havia posicionat massa fort en cap espectre en els seus orígens. Ara acull uns espectadors dels que encara podíem ser alguns dels exponents més joves. Si que s’havien col.lat alguns joves entre el públic, però la majoria pecavem d’excessos de kilos, manca de cabells i tirant més al blanc que al negre.
Però la gent està entregada, de tant en tant es crida un “Sopa de Cabra”
que sona convincent. S’aplaudeix força i hi ha bona química. S’aplaudeix quan
en Gerard fa un al.legat en contra d’en Juan Carlos abans de que comenci a cantar
el mític “Mai Trobaràs”. Ja és veu que una cosa no té molt a veure amb l’altra,
però estem de celebracio i no és qüestió ara de ficar-se tiquis-miquis. M’alegra
que soni “La balada de Dicky Deeming” una cançó menor per la que sempre he
sentit un gran carinyo. I sembla que té una historia particular dins del grup
que se’n van anar per California en un cert moment. La veritat és que les
cançons ens arriben perfectament però les parts parlades son una mica menys
intel.ligibles des de les nostres localitats.
Abans de la versió adaptada del War de Bob Marley hi ha una altre bon arrebat
d’en Quintana, però el més curiós és que després de la cançó i de forma força espontània,
el Liceu comença a clamar el tradicional “I-inde-independència”. No hagués mai
cregut que un tal recinte proferiria aquest himne amb tanta unanimitat. L’ironia
va fer que la següent cançó fos la unica en castellà “El sexo que me hace feliz”,
que si no vaig entendre malament seria una versió dels Ramones.
La primera part del concert va acabar amb “Podré tornar enrere”, la meva cançó
favorita del grup. La que per mi destil.la la major part de nostàlgia de tot el
repertori. Allo que vas a buscar en un concert que té 30 anys i que t’extrapola
als teus orígens, amb les seves clarors i les seves foscors. On la cerca de la
teva individualitat emergeix com el fet diferenciador.
Després de la pausa, vindrien cançons més recents. “El far del Sud”,
probablement la segona en la meva llista de preferències. “Si et va bé” que per
mi compila mil temes del passat i del futur; m’encanten els petits detalls que
hi retrobo. El concert finalitza amb la millor de la fase final del grup: “Camins”.
Un bon exercici del que en sortim amb un bon somriure. I és que no deixa de ser
el més “meu” dels grups de rock català dels 80/90. Altres els associo a
diferents moments de la meva vida. Sau és el grup d’una habitació del Penyafort
i el que probablement seria el segon de la llista. El que més records personals
m’evoca. Els Pets és un concert de festa major de Lleida. Sangtraït és l’home
que volia ser ocell. Brams i Obrint Pas el compromís de la terra. Lax’n’Busto i
el mar que no té banderes. Tots ells son importants, tots ells m’han acompanyat
però suposo que aquella primera cinta, aquell disc menor, aquell amor de
joventut, quan tot era possible i tot estava per fer. Fins que anys més tard no
arribà Manel, el cor estava plenament entregat.
Eduard
PD: Pero tot moment màgic té el seu preu i el fet de ser ahir al Liceu em
va impedir ser a l’Antares de Lleida al mateix moment. Sort que ho podré
compensar el proper dijous 23 a l’auditori Enric Granados. Alli espero
retrobar-me amb tots vosaltres i gaudir del primer disc de l’Aretes. PRESENTACIÓ DEL DISC
"Impronunciable". ARES GRATAL - Auditori Municipal Enric Granados
(auditorienricgranados.cat)
