Ahir vaig fer una d’aquestes activitats que et treuen de la rutina i t’obren els ulls a una realitat que tens al costat, que viu paral.lelament a tu, amb la que tens molts punts de contacte, però per la que necessites una capbussada per la qual cal trencar el ritme habitual de la vida. En el moment que vaig tenir la reflexió que conforma el cor d’aquest post, em vaig adonar que aquesta visita em deixaria petjada. Que en sortiria sent una persona subtilment diferent de com havia entrat. I si bé és cert, que en principi, tot moment viscut et marca, a la seva manera, el futur. També és cert que hi ha moments que deixen una emprenta més profunda. Aquest, n’és un.
Fa unes setmanes havia rebut un mail de l’Alumni de l’ETSEIB proposant una
visita a la plataforma de distribució d’Amazon al Prat de Llobregat. No sóc un
gran coneixedor d’aquesta empresa i no recordo haver-hi fet més d’una compra al
llarg de la meva vida; però és evident que és un gegant d’aquests que tothom en
parla i que modifica de forma profunda una part de la societat en la que vivim.
Vaig mirar l’agenda i malgrat que la visita era un dijous a les 14:00, vaig
veure-hi un forat suficient per poder escapar-m’hi i sortir de la voragen de la
quotidianitat (o algo així dirien a la Sotana 😉). No participo habitualment en aquest tipus
d’associacions, però si algo de bo té haver tornat a l’àrea metropolitana és
que hi ha algunes excuses menys. Ja vaig anar fa uns mesos a una xerrada d’emprenedors
i això em va fer tornar a trepitjar l’antic edifici universitari. Ja sabeu que
sóc un nostàlgic empedernit.
Anant-hi vaig escoltar el segon episodi de “La doble hélice” (https://open.spotify.com/show/1Id80N3zMLn66ZweU7ItvX?si=3bc1e267017b48e5),
el podcast d’un bon amic que s’ha llançat en una aventura espectacular de
divulgació científica. Per als que el conegueu és el bo d’en Sebas Benejam,
biòleg de formació i divulgador passional. Val la pena si voleu conèixer una
mica més de qui som i com hem arribat fins aquí en tant que espècie. El cas és
que això ja et fica en un bon esperit d’overtura.
Arribada a la plataforma, aparcar en un pàrquing enorme i dirigir-te cap a
l’entrada on tot està indicat una mica a l’estil Ikea. Encara que seria més apropiat
parlar d’estil Amazon, però en tot cas, forta inversió en signalètica i la
percepció que per allí hi passen centenars de persones cada dia. M’apropo a un
grupet que podria semblar antics alumnes d’enginyeria i bingo. Inscripció a la
recepció i espera a que la trentena de places disponibles es cobreixin. Mentrestant
parles amb complets desconeguts amb els que comparteixes haver estudiat una
mateixa carrera, en anys diferents i en què cap cara em sona. Ens fiquen en una
sala, plena de lemes inspiracionals que no eviten que se t’activin les alarmes.
“work hard; dream big”; “frugalidad”. També te n’adones que no tot és perfecte;
malgrat tres-quatre persones ho intenten amb esmera, no són capaços de
projectar el ppt que tenien preparat. En Joan, el director de la plataforma i
físicament la representació de l’enginyer freaki comença el seu discurs amb un “pués
nada...” i algun que altre tic. Demostra que malgrat ser un orador limitat, té
un cervell privilegiat i és capaç de sostenir un discurs corporatiu força
sòlid. L’acompanyen el Víctor (aquest si que sap parlar al gran públic; i és en
el que s’ha fixat un de la visita que és headhunter), el cap de totes les
plataformes d’Espanya i una noia que fa 6 anys va sortir de la carrera i ha progressat
a través del programa intern de desenvolupament de joves talents.
Al cap d’una mitja hora llarga de preguntes (i que més s’haguès allargat si
no ho haguessin frenat), ens separem en grups i comencem la visita. La
instal.lació és gegant i d’una complexitat que depassa el que pots arribar a
seguir en el poc més d’una horeta que dura el recorregut. Diferents seccions
amb un nivell d’automatització espectacular, sense que cap dels components per
si mateixos siguin especialment complicats. Petites tortugues de transport d’estanteries,
transportadors de safates i paquets, espirals de descens i sensors òptics en
cada micro operació. Hi han tres punts que destaquen per damunt de tot, el
número d’elements en joc (55000 estanteries mòbils, 5000 tortugues
robotitzades, infinits kilòmetres de tranpsort,...), la magnitud de la instal.lació
depassa la comprensió de l’individu. Estic segur que ningú és capaç de
conneixer-la en la seva integralitat. L’altre punt sorprenent és que tot és
desenvolupament en intern. Fa anys van comprar una empresa de robòtica i ara és
Amazon Robotics el que ell s’ho cuina i ell s’ho menja. I consideren això el
seu cor de negoci. No es declaren una empresa de logística, sinó una
tecnològica i és per això que la seva frase té sentit. I el punt major, és el
sistema que ho control.la tot. El gran germà que monitoritza que aquest eixam
de petites unitats productives treballi per un sol objectiu: garantir la
promesa client. Això que sembla molt bonic, és l’Adn de l’empresa, tant per lo
bo com pel seu costat més obscur. És aquesta míriada d’algoritmes que
configuren el vertader cor i valor diferencial d’Amazon. Evidentment que la
qualitat dels robots juguen un rol; que la cultura empresarial juga també el
seu rol; que una visió compartida en que la promesa client ho justifica tot
juga el seu rol; però la intel·ligència que hi ha darrera de cada algoritme és
el que fa realment la diferència. Una intel.ligència que sense cap mena de
visió catastrofista escapa a tot control humà. En que les regles del
determinisme escapen al que una sol ment humana és capaç de projectar.
I el costat obscur de la força sempre està present durant la meva visita.
Mentres la resta dels que m’acompanyen es fixen en les belleses tecnològiques
que passen davant dels nostres ulls, a mi hi ha una cosa que em sacseja l’interior.
Estic en un dels llocs del planeta on hi ha alguns dels llocs de treball
intel.lectualment més estimuladors que puguin existir. Continuar optimitzant
aquest sistema, fent-lo guanyar aquells milisegons que multiplicats pels
milions d’objectes que transiten setmanalment per aquells circuits
interminables, generen unes productivitats que basteixen una aventatja
competitiva que cap negoci tradicional pot arribar a intuir. Però al costat del
centenar d’enginyers que treballen en extreuren el màxim suc, el centenar de
tècnics de manteniment que sol.lucionen les incidències o eviten que s’arribin
a produir, d’un equip de gestió i unes funcions suports que industrialitzen
cada aspecte de l’operativa. Al costat de tots ells, hi ha una legió de
formiguetes que fan tot allò que encara no s’ha pogut automatitzar o que,
encara més tristament, no és rentable automatitzar. Al costat de gent que passa
el seu dia pensant, proposant, provant, sol.lucionant; hi ha alguns dels llocs
de treball més alienats que Marx hagués pogut imaginar.
Passar 4 hores seguides agafant un objecte d’una safata i ficant-lo en un
calaix en que se t’il.lumina una llumeta per assenyalar-te on depositar. Per
fer les altres 4 hores del torn ficant els objectes en una caixa de cartró del
tamany que l’algoritme decideix que és l’òptim per aquella comanda. O que es
passa 4 hores treient objectes d’una safata negra per ficar-los en una de gris;
sempre de la bona a la bona perquè hi han n càmeres monitoritzant que cap error
es pugui cometre. O potser pots trobar una mica més de creativitat en l’activitat
d’acabar d’omplenar una de les 55000 estanteries amb el màxim d’objectes
possible de la bona talla. I sabent que tot el que fas està completament “enregistrat”,
traçat i seguit. Que si no arribes a la bona cadència se t’acompanyarà a un
reforç d’aprenentatge, perquè centenars de milers de persones han ocupat abans
que tu aquest lloc i centenars de milers ho faran després de tu. I no em digueu
exagerat que estic convençut que les cèl.lules de treball son les mateixes aquí
que a Michigan i que a Koala Lumpur. Realment, no s’espera especialment res de
cada individu de inbound, outbon o sorting, perquè si que és cert que hi ha forces
panels de “escriu-nos la teva bona idea”, però que hi ha a optimitzar quan és
una operació repetida i monitoritzada a una xifra de zeros que fa por només d’escriure.
He vist i he liderat llocs de treball en que és difícil veure el valor de cada
persona que l’executa, ja sigui per la simplicitat, la monotonia o l’impacte
físic. Però diria que mai he vist a aquest nivell l’automatització de la
performance; la pèrdua de sentit del teu propi treball davant de la complexitat
a la que t’afrontes i la reducció del valor de l’aport individual. És la cadena
de muntatge de les pelis en blanc i negres amb tots els colors i l’animació del
XXI. Una distòpia del que es podria convertir el mòn. La cohabitació del més
alt desafiament intel.lectual amb la més senzilla de les rutines.
Es difícil transmetre en paraules escrites el trasbals que m’ha suposat
aquesta visita. El que m’ha obert els ulls i el que m’ha fet pensar
posteriorment. Sempre he pensat que dins la nostra jornada laboral hem de
passar temps fent “la nostra feina” (als voltants del 70%), desenvolupar idees
i projectes diferents en l’àmbit de la nostra responsabilitat (sobre el 20%) i
hem de guardar-nos una mica de temps per mirar coses que no tenen contacte estret
amb le que fem. Aquest ha estat un dels millors 10% invertits.
A l’acabar la visita, en Joan ens va invitar a si erem clients Amazon, continuar
comprant perquè mai trobaríem millor servei i si no ho erem, llençar-nos hi de
peus. No crec que, al menys en un temps, em veguin fer una comanda. I alhora,
no deixo d’aplaudir el nivell d’excel.lència que han aconseguit. Pertorbador
com la pròpia vida. Ambivalent. Que no deixa indiferent. Però, és això el que
volem construir com a societat? Tenim alguna alternativa?
Eduard
