Feia molts anys ara que no escrivia des del lounge business d’un aeroport. Com tota activitat que va tenir un cert pes en el passat, això desperta una certa nostàlgia. I com tota bona nostàlgia té un punt de records bonics i alhora d’etapa passada que no vols reviure actualment. M’ha encantat fer aquest viatge, però al mateix moment, m’alegro que sigui algo excepcional i que no estigui en una espiral en que això passi un cop al mes. Viatjar m’encanta. Fer-ho sol, mai ha estat un problema i he recuperat sensacions, però he trobat a faltar a en Gael i na Cris, la nostra vida rutinària i avorrida. Ara m’encanta això. Veure’ls a través d’una pantalla no és suficient. I encara menys amb una diferència horària d’aquesta magnitud.
El cas és que he passat dues setmanes a Austràlia per visitar fàbriques,
botigues i plataformes de distribució del grup Dulux. Els australians que van
comprar (a un preu desorbitat) el grup Cromology a principis de 2022. M’havien
promès fer aquest viatge des del moment de la compra. Em van fer una oferta
formal pel setembre de 2023 per realitzar el viatge. Vaig refusar ja que estava
massa a prop de la possible data de naixement d’en Gael i vaig argumentar que
les fàbriques, les botigues i les plataformes estarien allí en un altre moment.
Finalment s’ha acabat realitzant aquest final de Març i principis d’Abril. Ara
que el principi d’any encara està fresc i els mals resultats de ventes encara
no han conduit a retallar aquest tipus d’iniciatives. Ara amb el tancament de
Març confirmat, ja sabem que no n’hi hauran gaires més d’aquests viatges. En
dues setmanes vaig a l’Anglaterra a visitar un proveïdor (programat des de fa
molts dies) i crec que ja no viatjaré massa més en aquest any 😉
O potser és el que simplement
desitjo, malgrat el que això implica.
Fa tres anys, un viatge d’aquestes característiques m’hagués conduit a
agafar 3 o 4 setmanes de vacances i hagués empalmat la feina amb l’oci. En les
circumstàncies actuals, vaig agafar-me 4 dies. La seu del grup està a Melbourne
i és allí on ens esperaven un dimecres per iniciar un tour molt ben organitzat
que anava a culminar amb la assistència a la conferència Supply del grup. El
meu jefe ja portava una setmana allí (hi havia una business review anual i
havien assistit les ments més privilegiades de Cromology). S’unia al viatge la
directora industrial de França i el director Supply d’Itàlia i internacional. 4
seriem els europeus, de 3 nacionalitats diferents per a que semblés un acudit
manyit. L’italià es va agafar únicament els dies exigits per la feina (i
malgrat això es va perdre l’aniversari del seu fill gran que just queia en el
cap de setmana del mig), la francesa feia venir al seu marit i fill (3 anys)
pel dilluns que tornàvem a estar a Melbourne. Després prolongarien dues
setmanes més de vacances a l’altra costa, a la llunyana Perth. El marit havia
viscut uns quants anys a Austràlia i de fet dues filles seves d’un matrimoni
previ havien nascut aquí i actualment disposen de la nacionalitat. El meu jefe,
considerant que passava tres setmanes, amb dos caps de setmana sencers
inclosos, no allargaria tampoc.
Vaig aterrar un diumenge a les 7 del matí hora local. Havia agafat el
primer vol un divendres a les vuit del vespre. 10 hores de diferència horària
la primera setmana, 9 la segona (Europa canviava abans que les antípodes), 8
hores si m’hagués quedat una setmana més. No deixa de ser boig. Havia elegit
els vols com més m’agraden, per volar de nit i aprofitar al màxim el temps. Com
la política corporativa és la mateixa que a Danone i en vols de més de quatre
hores tens dret a Business, el viatge costava uns gens despreciables 7.800€.
Emirates. Escala a Dubai. Hagués preferit altres opcions. No m’agrada
beneficiar sponsors del maligne, però s’ha de reconèixer que son molt bons.
A l’aterrar, la primera Eduardada del viatge. Vaig anar a recollir el cotxe a Hertz i no trobaven la meva reserva. Ens vam adonar que havia reservat a Melbourne, Florida, USA. Encara sort que tenien un jeep disponible i pagant Sant Pere et corregeix tots els errors. I com la reserva era gairebé per al dia següent a Florida, la vaig poder anul·lar sense conseqüències. Pensant-ho ara, suposo que la Melbourne de Florida devia ser prèvia a la Australiana (fundada per 1835 si recordo bé d’aquests dies). Mala sort que les dues tinguin aeroport.
A partir d’aquí m’esperaven gairebé tres dies de road trip seguint la mítica “Great Ocean Road”. Una gran recomanació de la Cris, que havia passat unes setmanes a Austràlia durant el seu període sabàtic de volta al món. A mi m’encanten els road trips, tant acompanyat com sol. Recordo amb especial carinyo, un en que vaig sortir de Lleida, amb un cotxe llogat, direcció Liechtenstein amb la intenció (acomplerta) d’arribar-hi sense agafar cap autopista. Parant a cases d’amics o petites fondes de poques estrelles. Però suposo que ja en dec haver parlat algun cop d’aquest. El cas és que un cop arribat al punt inicial, Geelong, una ciutat de certa consideració, vaig fer un cafè en una cafeteria bàltica ostentada per un australià, que el seu pare havia estat destinat en una d’aquelles repúbliques i en que el seu fill estava lluitant per la supervivència d’Ucraïna. Li vaig agrair la valentia del seu fill. A partir d’allí res de GPS i a deixar-me sorprendre pel paisatge i el recorregut.
Efectivament, abans de la primera nit, ja havia pogut complir dos propòsits. Veure un cangur (acabaria resultant extremadament fàcil, malauradament molts de morts al costat de les carreteres o autopistes) i veure un koala (molt més difícil, dos en total, dalt d’un arbre sempre i només allí on la Lonely Planet m’havia indicat). Les dues nits les vaig passar en un far, la primera al cap Otway i la segona al Nelson. Allí és on vaig aprendre la importància d’aquests per evitar moltes morts en la mar. Com, el fet de poder transitar entre Melbourne i la illa de Tasmània (enlloc de passar pel sud d’aquesta) estalviava una setmana de temps de viatge entre Anglaterra i Sydney, la destinació principal durant els primers anys de colonització. Preciós veure les diferents hores de Sol des de la casa on habitaven els que s’encarregaven d’operar un far.
El segon dia, és quan veuria el monument natural més icònic de la ruta, els dotze apòstols. Nom molt marketinià per descriure unes formacions rocoses que “sorgeixen del mar” i que mai van ser dotze i que encara menys apòstols. Moment que mereixeria un especial homenatge a una camiseta que m’havia acompanyat molts anys i que finalment tindria sepultura a la casa del cap del far Nelson. De la promoció de medecina de la facultat de Lleida del gran Francesc Riba.
El darrer dia serviria per passar per un parc natural que havia estat salvatgement atacat pels grans incendis forestals que han assolat Austràlia recentment però que va aconseguir salvaguardar alguns indrets màgics.
I finalment el retorn a Melbourne, la retrobada amb els companys i l’inici d’un interesantíssim viatge per les diferents fàbriques, clients i centres de distribució del grup Dulux. Però això quedarà per un futur post, si encara recordo com tornar a entrar a “Les petites aventures d’un Anon”. Espero que si, ja que queda pendent parlar del darrer dels personatges que vaig creuar per aquest territori, un taxista d’origen turc, que odia Erdogan i que és més Cruyffista que el 99% dels seguidors blaugranes. Quin gran cliff-hanger, eh!!??
Eduard
PD: He aconseguit acabar el post amb menys d’una setmana des del seu
inici... no està tant malament per lo poc que he escrit darrerament 😉
Encara que he cascat fotos a
cascoporro, però clarament els cangurs s’ho mereixien.
