Havent dinat i després de l’extraccio rutinària de llet, la Cris em diu que aquesta tarda farà l’album de fotos per regalar aquestes festes. A partir d’unes fotos d’estudi que ens vam fer dues setmanes després del naixement d’en Gael, regal del seu fidel grup d’amigues gallegues. Em pregunta si em ve al cap alguna poesia que m’agradaria ficar-hi. No em ve res al cap com a tal, però si que hi ha una cançó que sempre m’ha agradat “Palabras para Julia”, poema de Jose Agustin Goytisolo, cantat pel mestre Ibanez i pels vells rockeros Los Suaves. Aixo em retrocedeix a 2014 quan vaig escriure-li un text a l’Alex, el meu primer nebot, nascut quan jo vivia a Indonèsia. Me’l rellegeixo i encara que recordava perfectament l’esperit del text, no les paraules textuals que vaig emprar. M’ha fet especialment gràcia aquest extracte :
“Suposo que seria el moment de prometre’t que
sempre em tindras al teu costat, que sempre estare alli pel que puguis
necessitar i per que no, per donar-te uns cosins amb qui creixer com a persona.
Amb el temps aprendras que en la vida, totes les decisions que prens, t’aporten
una serie de recompenses, pero tambe, que no n’hi ha cap que no tingui tambe un
cost associat. En el meu cas, he decidit viure la meva vida sense gaires
certeses respecte on vull viure i amb qui.”
En gairebé 10 anys de l’escrit, algunes coses han canviat, o millor dit han evolucionat de forma natural a donar alguna resposta més. I està clar que aquest any n’ha modificat una de ben fonamental. Després de 39 setmanes de lenta progresio, el divendres 27 d’Octubre a les 20:36 apareixeia amb tranquil·litat i amor aquesta personeta. Benvingut Gael!
I has passat gairebé dos mesos abans d’escriure unes línies sobre un fet
tant fonamental en “Les aventures d’un petit Anon”??? Doncs la veritat és que
si. I pot ser que encara n’haguessin passat més si la Cris no m’haguès punxat
una mica avui. Feia dies que em rondava pel cap, però... sempre hi ha tantes
excuses! Els primers dies no vaig tenir temps per res: la meva funció? Intentar
facilitar al màxim la logistica per la mami i el bebè. Comprar, cuinar,
acompanyar, fer quatre gestions i tornar a comprar, cuinar i acompanyar. Entres
en una muntanya russa d’emocions en que com diria en Simeone, “toma a toma” o
“plor a plor” (tant de la criatura com dels adults 😉). La lactància materna és un mon pel que creus
que t’has preparat però en que ràpidament te n’adones que no en tens ni puta idea
i t’endus un bon bany de realitat. Que per haver fet quatre monades amb un
ninot de plàstic i escoltat quatre fonamentalistes del tema no estàs ni gota
preparat. Avui m’agradaria pensar que ens queda darrera, però lluny de ser el
cas, continua sent el tema que més maldecaps ens provoca. Seguim!
Aquests primers dies no deixen de ser un període d’enamorament constant en vers del teu fill. Cada cosa que fa, cada petit progrés, cada sorollet. Celebres cada pet que deixa anar, li provoques eruptes amb un somriure d’orella a orella. I set cau el mon a sobre amb cada plor, amb cada ganyota de dolor. Ràpidament te n’adones que donaries la vida per ell, que es construeix un amor incondicional. Tot això malgrat que quan intentes que s’adormi a les quatre del mati i ell considera que és millor no fer-ho, també obriries la finestra i el tiraries avall; si no fos perquè és el teu fill i una força atàvica t’hi reaferma i et comences a sentir culpable per haver pensat tal barbàrie. Ja vaig titular en el passat un post com a “Muntanyes russes”. Acabo de veure que era el segon i es referia als primers dies a Singapur. Sembla ser que tot canvi radical de vida, tota nova aventura empresa et condueix a aquest moment de màxima temporalitat alhora que d’intensitat.
Més de dues setmanes després de les línies precedents, retorno a plantar-me
davant del word per intentar donar forma alque em passa pel cap. Ja estem en un
nou any i encara que m’hi vull resistir he de començar a assumir que dilluns torno
a la feina després de més de dos mesos d’absència. Desconnexio força ben
portada en que pràcticament en cap moment m’ha passat pel cap les preocupacions
Cromologianes. La veritat és que és una de les vegades en que he pogut sentir
un cert orgull de ser espanyol i poder gaudir d’aquest temps al costat del nado.
I encara més si penso en el temps que vindrà en uns mesos en que prosseguiré amb
les 10 setmanes que em queden.
En aquets lapse de temps i continuant amb el tema de la lactància que continua sent el dels maldecaps, li hem tallat el frenillo al Gael. Sembla ser que el múscul li retenia massa la llengua i impedia la mobilitat necessària per complir correctament la seva funció. La intervenció en si és força trivial, el pitjor és les cures posteriors que has de fer per evitar que es torni a tancar i es perdi el benefici. El cas és que entre 5 i 7 cops per dia, toca obrir-li la boca i pressionar fortament en la ferida per evitar que es produeix la tendència natural a fermar-se sobre si mateixa. Aixo, com podeu suposar, provoca un plor desconsolat del bebè, que tanqui els punys amb ràbia i que et faci una mirada desconsolada imploran-te que paris la tortura. Crec que és el més dur que m’ha tocat fer amb un ser humà. I encara queden uns dies més per complir amb el protocol... A mi això ningú m’ho havia explicat... argghhhh.... Sort que després sembla que ràpidament li passa i podem fer les nostres tonteries de nou.
S’acaba d’iniciar una nova petita gran aventura en la meva vida, una que
correrà en paral.lel a la meva. Completament connectada en els primers passos,
cada cop més autònoma conformi passin els dies. Com titula el llibre que ens ha
regalat ma germana una que “No se admiten devoluciones”. Que et canvia a tu,
que et canvia la teva relació amb la teva parella i que et replanteja tot el
teu univers. I alhora que no deixa de ser un dels actes més instintius que
portem dins. Estem programats genèticament per intentar ser pares el màxim
numero de vegades, mentres que la societat modela aquest moment en totes les
seves vessants, en tots els seus aspectes, en tot el que l’envolta i en la seva
funció de ser.
Escric per necessitat i evidentment aquest és l’esdeveniment unic que més reflexions
em comporta. Que més felicitat provoca, que més pors, que més esperances, que
més angoixes. Quan la Cris em va anunciar que estava embaraçada (utilitzar aquí
el plural em sembla una falta de respecte per qui porta el major pes en aquest
tema), el mon per un instant es va aturar. Es materialitzava una idea que portàvem
barallant durant uns anys. Una hipòtesis es convertia en realitat. L’anunci el va
fer quasi de pel.licula, però aquell dia vaig arribar més aviat de la feina que
previst i vaig esguerrar una mica la preparació; però veure un parell de testos
que donaven el mateix resultat va ser un d’aquells moments que es guarden per
sempre. Ara estic vivint en cada segon el resultat d’un embaràs pràcticament modèlic
i d’un nado que mirat en prespectiva és un angelet.
Mil idees més em passen pel cap, però... no tot és necessari que quedi
enregistrat. L’aventura continua, the show must go on.
Eduard