Blanc.........................................................................................................................................................
Blanc.........................................................................................................................................................
Blanc.........................................................................................................................................................
Parets blanques, llençols blancs, una noia vestida
de blanc i la meva memoria, tot lligat en un mateix color. Es un color que
tranquilitza i preocupa a parts iguals. El primer missatge és de pau, de que
res dolent et pot passar a partir d’ara, et serena. El segon t’inquieta, ets en
un hospital o similar, no recordes perquè, no saps on. Poc a poc afino una mica
més els sentits. Per la mà dreta estic conectat a un gota-a-gota, aixo
explicaria la manca de dolor; a l’esquerra hi tinc una pulsera amb el meu nom.
Sé llegir, sé qui soc. Pas a pas. Entra el sol d’un nou dia per la finestra i
tinc una plata amb esmorzar al meu costat. La infermera em dona els bons dies.
Es evident que no hi he arribat avui, espero que no faci dies tampoc. Pas a
pas. A la tauleta del meu costat, hi tinc la cartera, el mobil i les ulleres de
sol. Sembla ridicol, pero passaré els propers dies tancat a l’hospital fent
vida com si en una platja es tractés. A la cartera hi ha el DNI, aixo deu
explicar que estigui ben identificat. Malhauradament, el mobil no té bateria.
Res fa pensar que ningu a part de mi, sàpigui on soc. Pas a pas.
Tinc gana, aixi que ataco el que tinc davant meu.
Deu ser una bona senyal. Em donen cafè, encara millor. Tinc permis per
llevar-me i anar al lavabo pel meu compte. M’humanitza quan em donen tovalloles
i guants per rentar-me jo mateix. Tinc algunes rascades profundes a les cames,
una mica als braços i al front, i al passar-mi la mà, noto la closca rascada;
en tot cas, res de massa greu. No sé què ha passat, tema que m’inquieta, pero
tampoc semblo haver-ne sortit massa mal parat. Pas a pas. A l’habitacio,
separats per una cortina, s’hi troba un altre pacient. Un padri rondinaire i
roncador. Tot li fa mal i en un cert moment, arriba a arrancar-se la sonda que
li han posat.
Davant del llit, en una cantonada on no molesta,
hi ha una tauleta. Damunt seu, les meves pertenències: un amillot brut d’Evian;
una bossa de propaganda de patates McClain amb dues ampolles de Vittel, edicio
especial Tour de France; el casc de bici que mon pare em va donar en la darrera
visita a Lleida; les sabates que s’engantxen als pedals; una motxileta força
cara amb camel-back i el paravents. No cal ser Sherlock Holmes per endevinar
que vaig caure amb bici. El bon estat de tot plegat confirma les poques ferides
que tinc al cos. El fet de no recordar sembla entreveure que vaig tenir molta
sort. En una safata al costat, hi ha un llibret que explica tots els detalls
pràctics de L’hopitaux du Leman, amb seu a Evian i Thonon. Intueixo que estic
en el darrer, ja que es tracta d’una ciutat més gran i per tant, alli on
traslladarien algu d’urgència. Una infermera aixi m’ho confirma, afegint que
m’hi havien conduit els bombers després d’un accident en bici. Sé on soc i
perquè. Es diumenge al mati.
Hi continuen havent blancs persistents, pero
començo a inmersir-me en la meva memoria. Pel mati vaig anar a comprar, volia
una tenda de campanya, per si el cap de setmana següent m’animava a fer una
excursio pel masis del Montblanc. Ara sembla una idea esbojarrada, vista la
nova situacio. També em vaig comprar una taula i quatre cadires pel balco. Feia
uns dies que havien acabat els treballs de canvi de la fusta en mal estat i
volia treure’n profit. El solet en els matins permetrien uns bons esmorzars a
l’aire lliure i si no començava a refrescar massa, també uns soparets a la
fresca. Sense descarregar el cotxe, havia menjat una mica, m’havia equipat i
amb la bici en direccio cap a Morzine, lloc d’arribada de la darrera etapa del
Tour abans del tradicional passeig pels Camps Elissis. O aixo crec... En aquests
moments els records son incerts... Toca mirar enrera per anar reconstruint la
historia. No es tant automàtic com acostuma.
Ara que tot està més clar, és moment d’assumir i
actuar, ningu sap que soc aqui. El mobil no té bateria i encara que veig que
tinc missatges no hi puc accedir. A l’hospital no aconsegueixen trobar-me cap carregador
i m’adono que no sé cap numero de telefon de memoria, a part dels meus i del de
casa, del 973 de tota la vida; alhora no em serveix de massa, els meus pares
son a Cambrils esperant que la meva germana doni a llum. De fet, inicialment
aquest cap de setmana estava previst que fossin aqui, encara que per les
millors raons, finalment ho haviem decalat a finals de Septembre o inicis d’Octubre,
dependrà de la càrrega de feina de mon pare.
M’aburreixo. Estoicament he acceptat que no tinc
cap mena de control de la meva situacio i encara que hauria d’estar frustrat o
enfadat, assumeixo el moment. Per contra, m’aburreixo. Trist dinar d’hospital.
L’avi del costat continua remugant, queixant-se, renegant. Potser també un dia
jo estaré en la seva situacio. M’aburreixo. Suposo que el fill i el nèt venen a
visitar al meu malhaurat company. No els veig, m’amago darrera la cortina que
ens separa. M’aburreixo. Demà hauria d’estar de cami a La Salvetat, no molt
lluny de Montpellier, la fàbrica més petita que tenim a França, dedicada a una
aigua amb gas que no s’exporta. Encara que no m’ho vulgui admetre, crec que ho
hauré de postposar d’una setmana. S’hauria d’anul.lar la reserva d’hotel i el
lloguer del cotxe. No sé quants dies tardaré a ser localitzat. Suposo que fins
que em donguin l’alta i torni en taxi a casa. Tinc la cartera amb diners i les
claus de casa. Paciència. La doctora de guardia m’ha dit que demà dilluns em
faran un segon escanner, si surt tant bé com el d’ahir (me la creuré, no sé res
del que va passar a partir d’un cert moment, incert), podré anar cap a casa.
Demà vindrà la neurologa. M’aburreixo.
Ring!!!!!!!!!!! Ring!!!!!!!!!!!!!!
Rinnnngggggggggggggggggg!!!!!!! Sona el meu telefon. Em sorpren. No me l’espero.
Dubto d’agafar-lo. Estic bé en la meva bombolla. Pero per instint despenjo. No
tinc ni idea de qui pot ser, pero l’agafo. La veu del Jaume em fa sortir del
meu aïllament. “Edu! Què fas?”
Eduard
PD: Moltes gràcies a tots! Per tots els missatges
d’ànims, per pensar en mi, pels grups de whatsapp que han canviat de nom per
donar-me suport. Per la gent que mai m’havia escrit. Gràcies especialment a la
Cris, que va engegar el comité de cerca; al Xavi i la Marta per conectar amb
les bones persones i al Jaume, el que em va trobar. Gràcies a l’Elena i al
Jose, per venir a l’hospital, portar-me tot el que necessitava i el que no i no
descansar fins deixar-me tranquilament a casa (i per l’hamburguesa del McDonalds
del dimarts ;-)).
PD2: Disculpeu-me per l’angoixa creada, per
fer-vos patir en la distància. Disculpeu-me perquè hi ha un punt de no retorn
en la historia, una confiança que s’ha trencat un cop i que farà mal més
endevant. Perquè podia haver estat pitjor. I perquè probablement, seguiré fent
aquestes activitats que considereu perilloses o incoscients. Disculpeu-me, pero
soc aixi, és escencial en mi i no és que no us estimi, ans al contrari, pero ho
necessito. Seria ingenuo no assumir que en una altra ocasio podré tenir menys
sort. De la mateixa manera, que en properes mirades, hi veuré la marca més
acusada de la por. Serà dur, intentaré vigilar més, pero no sacrificaré la meva
llibertat. No seria bo per ningu. Disculpeu-me pero soc jo.
