I després de la tempesta?

Ja fa dies que la Cris em pregunta: com creus que la societat en sortirà d’aquesta crisis? De moment he defugit la resposta. Tothom en parla, mil hipotesis son compartides. Hi han els més optimistes, probablement els menys nombrosos, que pensen que d’aquesta en sortirem millors. Més conscients del que estem construint, més conscienciats de tot lo bo que podem fer. Hi han els que pensen que escencialment, en sortirem greument perjudicats. Que una gran crisis ens espera i que el pitjor encara està per arribar. També hi han els que pensen, que de forma substancial, res canviarà i tot continuarà com abans. On em posiciono?

Porto molts dies surtint a passejar, és una de les ventatjes d’estar en un pais que ha reconegut la necessitat d’una hora al dia per activitat fisica i és una de les ventatjes de viure en un ambient molt rural, que permet allargar l’hora i el kilometre sense que aixo sigui un gran risc de multa. Part d’aquestes hores han estat dedicades a intentar respondre a la pregunta. Malgrat no posicionar-me en cap de les tres principals postures i que el pragmàtic “una mica de rao tindrà tothom”, no crec ni que sigui la revolucio messiànica ni que alhora res hagi de canviar. El moment que hem viscut ha estat de pel.licula, un moment historic d’una excepcionalitat manifesta, sense que sigui res que la humanitat no hagi viscut abans, encara que sempre hi han matissos que el fan un moment unic. Què en quedarà de tot aixo en els propers anys?

Desurbanitzacio. El teletreball ha resultat bastant més eficaç que els millors auguris. I aixo que s’ha produit en un context especialment complicat. Escoles tancades i infants i bebés en cohabitacio amb pares que necessitaven sincronitzar reunions virtuals per a que algu es poguès ocupar dels que no entenen d’agendes. Si en aquest extrem, els resultats han estat notoris, malgrat la necessitat d’alguns ajustaments. En condicions més planificades, qui no voldrà passar-se d’uns lloguers d’oficines cada vegada més honorosos? Qui no voldrà anar a viure en un àmbit menys densificat que una gran ciutat? Més barat i major qualitat de vida. Win-win empresa treballador. Evidenment no és una solucio universal, pero i si s’inverteixen les tendències? I si enlloc de continuar l’èxode gota a gota dels pobles cap a les capitals, no revertim la tendència? I ja no parlem de hippies cooperativistes que creuen en repoblar el prepirineu amb sistemes d’autosuficiència. Parlem de classe mitja, amb professions que simplement requereixen d’una bona wifi i anar un o dos cops al mes a la seu. Quin indret rural no es pot acomodar a aixo per recuperar poblacio i induir tots els serveix que es necessiten per acomodar als nous arrivants? Evidentment no parlo de despoblar les ciutats, serà molt més subtil que aixo. Pero si un canvi de tendència.

Descentralitzacio. Fins i tot una pandèmia mundial ens ha demostrat que l’impacte és local. Que el concepte d’estat o comunitat autonoma, li és indiferent en la seva capacitat de contaminacio. I no és l’excepcio. La major part dels impactes son o molt més globals o molt més locals que les entitats que actualment més influeixen en l’espectre politic. I el problema és que davant una crisis, la tendència natural del poder és centralitzar. Es el “café para todos” que millor justifica la mediocritat dels dirigents. Malhauradament, durant el confinament, l’aplicacio d’una regla per a tots igual ha generat situacions ridicules, causant que gent vivint en territoris mil vegades menys densificats que l’eixample sofrissin les mateixes restriccions de mobilitat. Sembla que pel desconfinament, unitats més proximes al ciutadà podran situar-se a velocitats diferents. Un altre gran problema de voler centralitzar en moments de crisis és que penses que el volum compensarà la falta de talent. Si vius en un estat on s’ha decidit de decentralitzar la sanitat, vol dir que a nivell central no tens experts en compra de producte sanitari, perquè aquest rol no et correspon. Si de forma arbitraria, decideixes que a partir d’ara, i d’un dia per l’altre, aquesta competència passa a ser teva, sense tenir l’expertise per fer-ho... doncs acabes comprant material defectuos i veient que el sector privat ho fa dos vegades més ràpid que tu. En temps de crisis, el que necessites és simplement espatllarà als experts que ja fan la seva feina en el seu dia a dia normal. I aixo ens condueix al següent punt.

Confiança en els professionals. Malgrat una situacio que en determinats moments ha pogut semblar apocaliptica. Els diferents sectors professionals han respost amb una altura de mires superior als desafiaments als que s’han confrontat. Ni el sistema sanitari ha col.lapsat (malgrat grans moments de tensio), ni la cadena de subministraments (malgrat la globalitzacio i en tots els seus nivells) ha mancat d’aprovisionar la poblacio. Dos puntals de la societat que han evitat que el caos s’hagi pogut generalitzar. Paral.lelament, el mon cientific s’ha mobilitzat a un nivell inaudit, cooperacio internacional, cerca de solucions i recursos focalitzats, per poder ser bastant optimistes sobre la recerca de solucions. Si al menys aquesta crisis serveix per erradicar els anti-vacunes de l’altaveu public, ja tindrem algo de positiu d’aconseguit. I una part dels conspiranoics conjuntament 😉.

Feminitzacio de la politica. Alguns dels paisos que millor se’n surten de la crisis estan liderats per dones. El que hauria de ser algo normal, es veu com una excepcio. Pero els resultats son clars. Evidenment, aixo parla bé d’elles pero sobretot parla bé de les societats que dirigeixen. Una societat que fa confiança al mateix nivell una dona que un home per liderar-la és una societat més justa i avançada que aquella que considera el genere com un criteri d’eleccio. Sobra “pels meus collons” en aquest mon.

Desmilitaritzacio. Molts dirigents han utlitzat el terme guerra per referir-se al covid-19. Terme, en la meva humil opinio, molt desencertat, ja que encomana imatges que no son les bones per confrontar-lo. Estic d’acord en que és l’esdeveniment que més ha impactat les nostres vides des de la segona guerra mundial. Pero se l’ha lluitat des d’un front civil que simplement ha demostrat que l’exercit actual és un luxe molt car, pero molt poc eficàs davant dels reptes més dificils als que ens hem d’enfrentar. En les ultimes dècades ens el han venut com un cos molt mobilitzable en cas d’emergència excepcional, com per justificar el seu escàs valor en confrontacions armades. El problema és que es tracta d’un sector que dificilment accepta rebre ordres de cosos civils molt més especialitzats que ells per dur a terme accions de control de la poblacio (la policia té millors capacitats) o de resposta a urgències (bombers o urgències sanitaries). Aquest nivell d’independència els ha relegat a tasques de poc valor afegit (desinfectar aeroports on no hi ha passatgers) o generar nous focus de contaminacio (el portavions Charles de Gaulle). Tenim davant nostre una gran crisis economica, espero que els recursos que rep aquest cos siguin reorientats cap a les capes productives de la societat.

Son tant sols cinc punts en els que crec que podem sortir renforçats del que vivim. Hi han mil punts més a parlar. Qui sap si en properes reflexions. En tot cas, ni en sortirem sense canvis, ni serà un revolucio. La recessio economica em sembla inevitable, vist la gran quantitat de sectors economics que no poden operar i que veuran afectada la seva activitat amb descensos de dos xifres, i de dos grans xifres. Turisme, aviacio, restauracio i hotels, automocio, petroli, energia,... sectors pesats i pesants que faran que els governs hagin d’actuar molt fortament. I quan hem de confiar en l’accio politica... ja podem preparar-nos.

Un sector que em fa especialment por és el transport public i la mobiltat. Al final, en termes relatius, les ciutats son sistemes d’impacte ecologic optim. El metro i els busos, la recollida d’escombreries, els serveix municipals beneficien d’una gran eficiència gràcies a la denistat poblacional. Si aquesta densitat ens fa por en el futur, com podrem ajustar els nostres meids? No tinc la resposta, pero us deixo amb un dels millors experts que conec :            https://www.youtube.com/watch?v=dfYmGzI9b_8&feature=youtu.be

Eduard

PD: Avui he depassat les 300 pàgines d’aquest document Word que vaig començar ara fa gairebé vuit anys... Bons proposits...

Privilegiat

Sona “Paseo Flamenco y Mas” al Spotify. Per als que no ho conneixeu, us invito a buscar-ho immediatament i acompanyar la vostra lectura amb les seves notes. Alguns hi reconneixereu una veu molt especial. En aquests dies de quarentena obligada, tenim moments per tot encara que molts acabem el dia amb mil coses que no hem fet. En tot cas, escoltar bona musica sempre és un plus.

Com portes la quarentena Eduard? Aquesta pregunta em voltava pel cap quan he sortit a passejar pels prats i boscos habituals de Praubert. Bé, ja d’entrada, el fet de poder sortir a passejar, encara que no sigui més d’una hora al dia, encara que sigui a menys d’un kilometre de casa, encara que... apuntem-ho en el saldo positiu, que hi han altres països en que aixo no és possible. Aquesta mateixa pregunta me l’ha ficat en Jef al telefon ara fa menys d’una hora. I la meva resposta ha estat el titol del post. I podria explaiar-me en els motius que fan d’aixo una certa preso de solitud. Pero no, si ho comparo amb la majoria de la poblacio confinada, només voldria canviar una cosa. I aquesta seria tenir la Cris per aqui. Pero aquest no és un problema lligat a la quarentena, aquesta és una decisio que un dia més proper que llunyà haurem de resoldre. No és cosa petita, ans al contrari, ja que se li afegeix el neguit de no saber fins quan. I aquest segons matis és el més inquietant. Veure en l’actualitat dels diaris que la tendència no és tant bona com voldriem. Que ens hem ficat col.lectivament en un escenari sense data de sortida. I alhora és el sol escenari acceptable.

Tinc amics que estan en diferents modalitats d’atur, lligat a aquesta crisis. Alguns amb prespectives de reprendre, altres sabent ja que en aquest aspecte no hi haurà volta enrera. Hi ha la gent que viu al dia a dia, que no hi ha coixi que soporti aquesta inactivitat. Que viu engoixada per una economia de guerra que serà inclement. Hi ha encara més gent que viu en països en que no hi haurà més remei que confiar en la inmunitat comunitaria, perquè ni els sistemes sanitaris tenen infrastructura ni l’economia es pot permetre el confinament. En aquest escenari, jo continuo treballant gairebé amb normalitat, en una empresa en que el president ha anunciat que el salari dels treballadors està assegurat al 100% encara que es pugui recurrir a l’atur temporal en determinats casos. En que en el pitjor dels escenaris ens demanaran que agafem una setmana de vacances, màxim dos durant aquest periode. I adicionalment es repartirà una prima excepcional entre la gent que ha continuat acudint al seu lloc de treball per assegurar la produccio.

Personalment, anar a la fàbrica un dia de cada dos, em permet de mantenir un ritme psicologicament força sà. Veure gent, veure que no sense impactes, l’activitat productiva més o menys es manté i que quan podem es fan accions per al bé comu. Aixo dona un cert sentiment de normalitat diferent que el de quedar-te tancat tot el dia a casa. I si, divendres vam arrancar una petita linea, extremadament manual, per produir envasos emplenats amb solucions hidro-alcoholiques. Veure la passio que mobilitzava la gent que alli estava treballant et fa marxar a casa amb un somriure d’orella a orella.

Personalment, no conec cap persona infectada amb el covid-19. Probablement a la fàbrica tenim alguns casos, tots confinats a csa seva, que mostren alguns dels simptomes; pero com actualment només s’estan testant la gent que està molt greu, doncs, oficialment no hi ha res. Els pares van bé, aprofitant de les xarxes socials a fons. Els grups de whatsapp estan més encesos que mai i la situacio incentiva a connectar més del que fem habitualment i aixo és positiu per algu que viu en la distància.

Puc sortir per comprar i excepte els primers dies amb el paper de vàter (si, a França també i m’han dit que fins i tot a Holanda hi han hagut penuries), als supermercats hi ha de tot. Puc sortir a correr o caminar. La casa fa més de 7à metres quadrats i quan obro la porta del balco oloro a natura i muntanya. Honestament, veient la situacio, i malgrat la solitud, no em puc queixar.

Eduard

PD: Us deixo el link de la meva humil contribucio a “La Ciutat Lleida” del dilluns 23 de Març. A partir del minut 4 podeu escoltar la situacio a França, seguida de l’Angela que ens parla de la situacio a Ontario, Canadà.

https://dpvclip.antena3.com/mp_audios4//2020/03/23/1E3D3E8B-E041-41C6-862B-3950CD4D7CF2/1E3D3E8B-E041-41C6-862B-3950CD4D7CF2.mp3

El dilema

La pregunta era senzilla. Pujar o no pujar a l’avio. El meu costat més racional pensava que no ho havia de fer. Quin exemple donava al meu equip ficant-me a risc d’aquesta manera? Qui sap si diumenge podria tornar? Encara que ho fes, segur que em passaria catorze dies de quarentena a casa sense poder anar a la fàbrica. Just unes hores abans estava organitzant el teletreball de la meva gent. La meitat a la fàbrica, l’altra meitat a casa. Un dia un grup, un dia l’altre. No sé quan tornaré a veure l’altra part. D’altra banda hi havia el jo més sentimental. Probablement seria l’ultima ocasio, en un bon periode de temps, per connèixer la Paula (si, efectivament, el tercer fill de ma germana, que com de forma habitual s’havia retrassat i per tant no havia pogut connèixer la darrera vegada que havia baixat). Hi havia un soparillo programat amb els de sempre a Lleida, d’aquells que adoro, d’aquells on som pocs pero no hi falta ni la que viu a Berlin. Aprofitaria per passar una estona amb els pares, que sempre ho agraeixen, encara que sempre acaba sent massa curt. I si, tenia ganes d’abraçar la Cris, donar-li aquells petons que no podria donar-li en qui sap quan de temps.

Ella m’havia alertat sobre les 14. Que el Pedro anunciaria estat d’alarma, que Catalunya estava a punt de confinament, que les coses pintaven complicades. I jo: “tranquila, segur que no n’hi ha per tant, que ara miro que anuncien les autoritats suïsses, que si no tanquen l’aeroport, que no crec, jo vinc”. I efectivament, com la prensa havia avançat, tancament d’escoles fins Avril, màxim 50 persones als restaurants, bars i discoteques, pero les fronteres suïsses segueixen obertes (normal, si no es moren de gana. Per no tancar, no han pogut tancar ni les que uneixen amb Itàlia, reduïr-les, si, pero tancar-les? I com arriva la pasta i l’oli d’oliva?).

Agafo el cotxe i cap a l’aeroport. A un kilometre de la frontera, retencio. Extrany. Cotxes que donen la volta. Hauran tancat malgrat l’anunci? Miro el google maps i no, retencio i pèrdua de temps, pero res més. Al cap d’una estona comencem a avançar, i el tipic accident cotxe-moto en que el segon en surt fortament perjudicat. En la sortida d’una rotonda, aixi que suposo que no deu ser molt greu, pero segur que immobilitza un llit d’hospital. Espero que malgrat el virus l’atenguin correctament. Continuo. Primera senyal. Mai he vist tantes places lliures al parking de l’aeroport. Alli on algun cop he patit per aparcar, se n’anucien més de mil en vert. Primicia! Aparco a la primera planta. Passo el control de seguretat sense fer ni un segon de pausa. A Ginebra, un dels aeroports internacionals més obsolets que conec. On hi ha divendres que gairebé sembla l’apertura de les rebaixes al Tall Britànic. M’instal.lo en una taula del bar més proper a la meva porta amb una birra a la mà. Un clàssic. Puc elegir pràcticament la taula que més m’agrada.

I truco a la Cris. Dubto. I vull saber la seva opinio. Com ho veu ella? No em pot ajudar. Apel.lo a la seva feina de recursos humans. Racionalment que faries? En aquest context no puc ser-ho, em respon. Facis el que facis, trobaré que has fet bé, pero has de decidir tu. D’acord. Pengem i la meva balança interna es decanta per agafar l’avio. A mi el Coronavirus no em fa cap mena de por cap a la meva persona ni cap als que m’envolten. Trobo que tot plegat se’ns ha anat de les mans i que al final, no deixa de ser una grip. Més violenta, efectivament, pero que ficar en risc l’economia mundial per un tema aixi... Estic en el meu dret. Ni les autoritats, ni Danone m’han demanat explicitament que agafi aquest avio, aixi que endavant. Hi pujo.

Em truca de nou la Cris. Li comunico la meva decisio. Sobre les 20 hauria d’aterrar, pero tranquila, quan aterri t’envio un missatge i surts de casa. Que vinc amb Vueling i és a la terminal nova. Estàs segur? Si, si, tinc moltes ganes d’estar amb tu. I hi ha gent fent l’embarcament? Bueno... la meitat d’un dia normal i un percentatge elevat van amb màscara. Pero no et precupis, t’ho conto quan arribi. Segur? No vull ser la que et forci a fer una tonteria. Tranquila, la responsabilitat és meva. Jo decideixo.

Pero el dubte s’instal.la... Segur Eduard? Segur que és lo més sensat? Miro la prensa francesa. Miro que Espanya ha declarat que el numero de casos ja supera els 4000. Fins ara anava dient que la situacio a Espanya i França eren seimilars, en numero de casos i victimes. Pero amb la nova actualitzacio aixo deixa de ser veritat. Veig apareixer el cas com zona roja. Cas que implica quarentena. La meva determinacio és dilueix. Veig aparèixer l’avio, dirigint-se cap a la zona d’aparcament per ser conectat al finger. L’instint canvia de costat. L’estomac em diu que no. Que aquest cop no t’has de deixar emportar per les ganes. No pots pujar en aquest avio. Agafo de nou el telefon: carinyo, em sap greu, pero no vindré. Em puteja saber que passaran setmanes abans d’estar de nou amb tu, pero la intuicio em diu aixo. Ho entenc, truca’m quan arribis a casa.

Eduard

PD: Si voleu una informacio més cientifica del tema del Coronavirus, podeu mirar en aquesta pàgina: https://medium.com/@tomaspueyo/coronavirus-act-today-or-people-will-die-f4d3d9cd99ca. Es un paio que anava amb mi a Centrale Paris i ho està petant a nivell de visites, a les xarxes socials i rep trucades de gent molt molt important. Fa un seguiment diari a Facebook al menys. Milions de visites.