Turisme cultural (II)

On ho vam deixar? Ah si... en els pobles de les cases en forma de barca.

Si... aquells que feien funerals plens de sacrificis de bufals i porcs! Doncs tambe enterren els morts, supervisats per uns ninotets, en unes tombes de fusta, moltes vegades emmagtzemades en altura. Com el trajecte fins el paradis pren un temps, se’ls acompanya de begudes, menjar i tabac, molt tabac, que un cop mort, s’ha de poder continuar gaudint d’aquest plaer!

Encara que si en el meu cas, han de jugar amb el meu crani, que em facin algo aixi que em representara millor! :

Ara que passa quan mor un nounat? Els Toraja estableixen un limit clar entre els que mai han tingut malicia, del que en algun moment ja han “pecat”. Aquest limit l’estableix el moment en que el nen comencar a tenir dents. I es que quan ja te dents, pot mossegar el mugro de la seva mare, provocant el primer dolor! Aixi que els que moren abans de tenir la seva primera dent, son enterrats a l’interior d’aquest arbre, on segueixen “bebent” la llet que aquest destil.la.

Segons l’espavilat del guia, si vas alli i hi fas alguna donacio, seras beneit amb fills, dels quals fins hi tot podras escollir el sexe. Aixo si, els dijous a la nit no t’hi apropis... o escoltaras els nens plorar perque no poden jugar. Degut a aquest “fenomen” moltes de les ofrenes son precisament juguets.

El que en un principi em va semblar mes curios, es que la forma de les cases i algun dels fets culturals d’aquesta regio, em recordaven fortament un dels meus viatges del Maig, quan vaig anar a l’illa interior del Danau Toba (llac Toba en indonesi). I ara es quan ens va be recuperar el mapa del post anterior.

Com es pot apreciar, uns 2000 kilometres ens separen d’alli, i es que acabem de saltar al nord de Sumatra, prop de la segona ciutat mes poblada d’Indonesia, Medan. Els arrossars que dominen Toraja deixen pas a l’impresionant llac d’aigua dolca i la meseta que corona l’illa.

Pero les cases mantenen un toc distintiu que les apropa.

Cases habitades per la tribu dels Batak, amb un sistema de castes i families forca particular, on el teu cognom pot condicionar amb qui et pots casar i amb qui mes val que no t’hi fixis si no vols convertir-te en un Romeo que lluita per la seva prohibida Julieta. Son gent forca particular, que a diferencia de la resta d’indonesis son directes i no els maregis amb rodejos. Aqui les coses es diuen pel seu nom i no per “salvar-li la cara” a ningu. Aixo els fa ser reconeguts com maleducats per molts dels seus compatriotes pero alhora se’ls reconeix per ser mes treballadors que la mitjana. La veritat es que treballant amb algunes d’elles, he pogut reconeixer per mi mateix aquestes caracteristiques. De fet, com a mostra de que havia visitat la seva terra, vaig haver-me de fer una foto ben caracteristica.

Un altre punt que els uneix, son la importancia de les tombes i les histories (mes mitologiques que documentades) sobre princeps i reis fundadors. Tres colors que ornamenten la mistica que impregna la regio: el negre, el color de la mort, de la ignorancia dels designis divins; el roig, el color de la vida, el d’aixeca’t i ves-hi; i finalment el blanc, el color de Deu.

Tambe la presencia de bufals esta inclosa, encara que sembla ser d’una forma menys sangnant i mes ritualistica.

Recordo estar ballant i donan tombs al voltant d’aquest bou i mostrant-me servil davant uns tipos que anaven mes disfressats que jo. I el que he recordat mirant les fotografies a posteriori, es que la presencia d’escultures humanes de fusta tambe era present entre aquesta cultura. Ah! I les meves ganes de fer el xorra.

Finalment, tambe comparteixen el fet de ser majoritariament cristians, i es que al menys fins ara, els llocs de major interes cultural que he descobert a Indonesia, pertanyen a minories no musulmanes. Aixi com al Magreb i Al-Andalus, a l’Orient Mitja o a la cuna Mesopotamica, l’islam a desenvolupat un art i un inetres cultural remarcable; aqui al sud-est asiatic, les mesquites son utilitaries pero d’escas interes turistic. Els Istanas o palaus estan forca destartalats i la capital presenta uns museus decadents i amb un objectiu mes propagandistic que divulgatiu.

La fama de Yogyakarta o Jogjakarta (o fins i tot Djokjakarta en el seu nom colonial), antiga capital del sultanat de Mataram, un dels principals regnes de la zona abans de l’ocupacio holandesa, prove escencialment de les descobertes ruines de Borobudur (salvades per la selva que les amagava del coneixement huma) i el temple o candi de Prambanan. El primer del nove segle i budista, el segon tambe del mateix segle pero hinduista.

Borobudur les dues, Prambanan a continuacio, en un estil que recorda molt Angkor Watt, aixo si, mes modest.

L’altre gran lloc per visitar temples i temples fins cansar-te, l’illa de Bali. Majoritariament hindu, molts es pensen que Bali nomes son platges i festa. A tots aquests l’Albert, en Xavi i un servidor els hi diem :

I es que es al reves, te’n pots atipar de visitar temples i templets. Gairebe cada dues cases, una es un lloc dedicat a la pregaria i les ofrenes. Altres son mes espectaculars, en mig de llacs o dalt d’un penyasegat, solitaris o multitudinaris; n’hi ha per diferents gustos i preferencies.

I be, crec que ja he donat prou el conyas amb aquest tema, com per seguir afegint fotos i comentaris. Mes i millor en la propera ocasio,

Eduard

Llibertats de premsa

Aquesta imatge es d’ahir o abans d’ahir o d’ara fara uns dies, que mai se sap quan acabare publicant aixo o quan sera llegit. Esgarrifadora imatge en la que els sis principals diaris d’informacio general d’un pais, sacrifiquen la seva portada a canvi del mateix anunci d’una entitat bancaria. N’eren conscients els directors de tots aquests rotatius que al dia seguent apareixerien tots iguals? Jugada mestra del marketing santanderi? En tot cas, les preguntes sobre la diversitat informativa, sobre la contraposicio dels medis son facils de posar. Al igual que sobre el financament dels diaris i com pot afectar a la seva objectivitat a l’hora d’opinar sobre els seus mecenes.

Agafem el cas d’El Pais, per ser el mes llegit d’Espanya si excloem els esportius, per ser el que havia estat el meu gran referent informatiu abans de sortir de la proteccio paternal (no se si ha perdut qualitat amb el pas dels anys o simplement he obert els ulls). El cas es que el Banco Santander es un dels seus accionistes, despres que Prisa, ofegada pels deutes, els hagues de bescanviar per capital. Pot aquest doncs ser al mateix temps anunciant, propietari i objecte d’informacio? (http://www.ara.cat/firmes/alex_gutierrez/triple-conjuncio-Pais-Banco-Santander_0_1294070592.html). I com remarca l’Alex Gutierrez en el seu article, curios que aquell mateix dia, un representant de Podemos assegures que els Botin no son “casta”.

Suposo que es facil ser esceptic, i mes en la situacio actual; suposo que la gent no ho vol ser-ho i es llancen de bracos en les novetats, esperant que aquestes canviaran l’escenari. La veritat pero es que cada vegada em genera mes dubtes aquest nou partit, mancat de contingut pero sobrat de rao. Capacos de establir qui es salva i qui ha de cremar en l’infern, establir qui es casta (fins i tot posan al sac a la CUP) i a qui otorguen el valor de ser un digne contricant (Ciutadans!!!???). Com em comenta un amic que ha compartit estudis amb ells: son interessants per sacsejar el sistema, pero si han de gobernar... si son una colla de “Losers”!

Pero tornant al quart poder, aquell que ha de contraposar-se i balancejar els excessos politics, militars o dogmatics de qualsevol societat. Aquell que ens ha de donar una visio del que passa al mon, de forma objectiva si pot, de forma sesgada tambe, pero contraposada a competidors que s’orientaran diferentment. La veritat es que veient la foto, em ve al cap un dels millors comics que he llegit mai, i una pregunta clau que planteja:

Perque al final si el capital que hi ha darrera de tots es el mateix? Qui ens previndra contra aquest? Es el capital public una solucio com pregonen les corrents mes marxistes? Doncs veient el mitic grafic de l’atur de TVE1 no ho sembla pas...

Potser son les ultimes degradacions de sistemes d’informacio obsolets que la xarxa de xarxes jubilara, pero a dia d’avui encara tenen una influencia cabdal. Quin es el nou model economic que permetra que la informacio ens arribi, de forma critica i que provoqui opinions en el sentit que sigui. Trobo que es important defensar la llibertat d’expresio, com en el cas de Charlie Hebdo o dels periodistes que es juguen la vida en les zones en conflicte, en els llocs incomodes del planeta. Sempre m’ha fascinat la figura del periodista que assumint riscos personals d’ordre major ens aconsegueix fer obrir els ulls. Tambe hem d’aconseguir que els mitjans d’expressio professionals assegurin que, els milers de matissos del mon tant interessant en el que vivim, arriben a la gent.

I que hi ha mes evocador que una portada d’un diari? No son les grans portades obres d’art que han fet caure poderosos? Es poden vendre a la “generacio trobada”? Ho poden fer totes el mateix dia? Qui vigila als que han de vigilar?

Eduard

Bon any nou i millors desitjos per 2015

Aixi com els aniversaris els he anat celebrant en diferents indrets del mon; per cap d’any he estat forca fidel, i tant sols un any a Cerler i un altre a Cabrils, he fallat a la tradicional cita lleidatana. Mes ara que visc lluny, resulta de valor, passar temps amb els amics de sempre.

I es que tambe perque normalment soc lluny, que en aquest periode s’acumulen les noticies i els anuncis. Sera perque en un curt periode de temps aconsegueixo veure molta gent (encara que mai tots els que voldria), i sera tambe perque la gent s’espera a dir-te les coses importants en persona (o els hi fa mandra escriure-li al que esta apartat ;-)). Si l’any passat la noticia mes important anunciada va ser que l’Alex estava en cami (que fins hi tot va acabar en el post mes visualitzat del blog : http://eduanon.blogspot.com/2014/08/the-danunciar-algo.html), aquest any ja he pogut exercir de tiet i iniciar l’adoctrinament que tot bebe necessita en els temes vertaderament identitaris ;-)

Gent que es casa, gent que es compra un pis, gent que marxara a investigar uns mesos fora, gent que s’entrevista per fer-ho, gent que se’n vol tornar a Mallorca pero encara no troba l’oportunitat, gent que ja s’instal.la en la nova casa, gent que ha de ser ingressada en una residencia, gent que ha de patir un cancer, gent que fa un MBA, gent que reenfoca els negocis,... Moltes informacions compartides en pocs dies que et fan adonar que les coses canvien i que tots en els nostres ambits hem de prendre decisions.

I es que en aixo estic. Encara no se quan, tot just ara estic valorant a on i per a que, pero en principi aquest any toquen canvis. Nova mudanca a la vista i nova feina a iniciar. Els detalls ja vindran, ara el que interessa centrar-se en el proces decisionari (perque decisiu semblaria massa critic ;-)).

Aixo mateix em preguntava la Mariona durant aquest Nadal: com ho fa/feu la gent per prendre una decisio? Malgrat el que pugui semblar o aparentar, jo simplement segueixo la intuicio. Una intuicio que si hagues d’ubicar fisicament estaria en el meu estomac/intestins. Pero que no ens enganyem, la resposta intuitiva no deixa de ser el proces de maduracio mental de forma subconscient. Durant el periode previ, vas donant i donant voltes a les diferents opcions, criteris, pros i contres. Jo no soc de formalitzar-ho en un paper o una fulla d’Excel, pero si de despertar-me a les dos del mati d’un dimarts donant voltes a una idea, a un dubte, a un matis, a un record o a una cagada. Salvant completament les distancies, pero amb el mateix principi, recordo els milers de casos en la historia de la ciencia, en que els grans descobriments s’han fet per “casualitats” o “idees felices”. El cas de l’anell de benze i el foc crepitant, la radioactivitat i la placa oblidada,... On les cometes es deuen al simple fet, que sense estar en un periode d’investigacio conscient, metodica i probablement obsesiva, aquestes “casualitats” no s’haguessin produit o no s’haguessin sabut interpretar.

Tambe li vaig comentar, que la gent que prefereix racionalitzar mes els temes, definiria quin son els criteris fonamentals en les seves decisions, els hi donaria un pes a cada un en funcio de la seva importancia relativa i finalment evaluaria cada opcio en funcio d’aquests criteris. Tanmateix no suposava mes que materialitzar en un paper, ja que la definicio de criteris, el seu pes i la evaluacio, resultaven normalment temes molt subjectius.

Curiosament uns dies mes tard, a casa la Celia, el Prats ens feia una explicacio molt mes detallada d’aquest proces amb l’exemple d’un canvi de pis. I es que el pis actual te humitats i ara que la Joana esta de cami, es temps per buscar una altra residencia que no presenti aquest inconvenient. Tipic exemple d’escola com quan t’ensenyen a elegir entre diferents proveidors i que es forca util quan es barregen criteris quantificables amb altres mes qualitatius. Ara be, per diluciar temes amorosos, destins vitals i altres preocupacions metafisiques, es complica mes. El grau de conneixement de les diferents opcions, pot ser extremadament diferent; les evaluacions basades purament amb sensacions de confianca o seguretat extremadament subjectives; i els teus propis criteris, molt inestables en el temps. Pero... Seria tant bonica la vida si es pogues resumir en una taula d’Excel?

Eduard

PD: Crec que es el primer cop que arribo a tenir tres posts en proces: la segona part del turisme cultural, un en que em pregunto sobre la inteligencia dels indonesis i un que porto pendent sobre l’equip de futbol, especialment despres d’haver viscut la meva primera Kopaja party.

Selamat Ulang Tahun

Si fiques aquesta formula per separat al traductor, recuperaras algo aixi com : congratulations repetead year o felicitats repetit any. Ficant-ho tot junt recuperes el vertader : felic aniversari. Pero vaja, ja parlarem un altre dia de la llengua indonesia. I es que fa dues setmanes va ser el meu aniversari. Sembla que sigui fet a proposit, pero per cinque any consecutiu el vaig celebrar en un indret diferent. Aquest any a Jakarta. El passat a Singapur. Quan tot just portava unes setmanes a Asia vaig aprofitar un viatge a Guangzhou i el vaig celebrar a Hong Kong (tal com ja vaig explicar en el seu moment : http://eduanon.blogspot.sg/2012/12/aniversaris.html). Eren els trenta, un digit que dona mes peu a la introespectiva, a la reflexio dels camins de la vida. Rellegint el post ara, m’adono de com he canviat, de la tranquilitat i alhora lleugeresa dels escrits actuals. L’aniversari previ era celebrat a l’illa de Pasqua, el raco mes aillat del mon que mai he trepitjat. I el que ja en fa 5, doncs a Granada, igual que havia fet amb el sise. Unes birres i unes tapes tot senzillament.

Una de les caracteristiques de les meves celebracions es la presencia de truites. Encara recordo que a Zurich en faig fer vuit o nou (i sense que mes de dues fossin iguals). L’any passat hi van ser presents i aquest any tambe.

Esta clar que invitant a locals, tambe havia de pensar en ells i una mica d’arros no hi podia faltar. Per evitar problemes de religio, vedella en lloc de porc, pero per donar-li un punt catala, rovellons al rissotto! I es que no savia pas quanta gent vindria. El grup d’espanyols mes o menys el tenia control.lat, pero havia extes al grup de gent que juguem futbol 5 els dijous i nomes un havia confirmat. I dels indonesis... poca idea, ja que no tothom m’havia dit algo i n’hi havia alguns que portarien gent que no coneixeia. Al final vaig acomodar una bona representacio de companys de feina, on fins i tot n’hi havia una amb mocador.

Poc representatiu del total de la societat (que no tant de les posicions mes altes en una empresa) es que la majoria de les de la foto son cristianes. El pobre musulma (be, no tant pobre ja que esta rodejat de noies ;-)), em comentava que lo que li semblava mes bo de la taula era allo vermell pero intuia que no ho podia menjar. I efectivament, l’unic no-Halal ofert, era les restes que em quedaven de choris dolc Avey (empresa del Joan i la Clara que ens permet comprar productes de la terra en aquestes latituts i a mes a mes, a preus mes que raonables).

El cas es que recopilant a posteriori, fins a 41 persones van passar per casa en un moment o un altre de la nit i crec que sobre 35 o algun mes vam estar-hi al mateix temps.

Podriem dir que aquesta deu ser la capacitat maxima de la casa, sense ocupar les habitacions, pero aprofitant be que els fumadors tenen una terraca de boniques vistes. Aire acondicionat a top trap pero sense que fos suficient per a que no hi fes una caloreta ben bona. La potencia de l’ordenador per reproduir la musica, completament insuficient, amb lo qual no s’escoltava res... I aixo que recentment havia descobert que ara Spotify ja funciona a Indonesia. I m’havia currat una bona llista de musica, retunejant la “festa edu” de quan encara vivia a Caballero...

Aquesta manca de musica encara comporta alguna broma pero tambe ens va permetre viure un moment culturalment interessant. Una de les companyes de feina ens pregunta al Xavi i a mi : pero que feu en una festa aixi? Com es que tothom parla i ningu penja fotos al Facebook? I de que parleu tanta estona?

Un altre xoc cultural es produeix quan la persona d’Aqua de rang mes alt decideix que ja es moment de marxar de la festa, es despedeix i en aquell moment desbandada d’indonesis... i es que per poder marxar d’una festa aixi, per moltes ganes que en tinguin, no ho faran fins que la persona que suposadament te mes rang, decideix que ja es hora. De fet acostuma a ser just despres de que acabin de menjar, ja que aquesta es l’activitat principal de qualsevol esdeveniment.

Per acabar la celebracio, temps per baixar a l’Exodus, la discoteca que tinc tot just sota de casa. De fet el mateix ascensor que em puja al pis, em para a una de les portes d’entrada. Alli ja nomes quedavem els llatins, amb ganes suficients de continuar allargant la nit.

I per si encara no n’haguessim begut prou a casa, una parell de botelletes encara van caure a la discoteca i per tant el podium va esdevenir el meu terreny de joc.

L’endema al mati, al llevar-me, el panorama era una mica mes devastador.

Com a conclusions : ens vam beure l’aigua dels floreros, el menjar va desapareixer (excepte les truites de sanfaina, que no van tenir gaire exit i que va fer que en menges cada dia de la setmana seguent) i nomes es va trencar un got. El que mes va sorprendre als indonesis es que s’acabessin les olives, ja que ells en van provar una i els hi va semblar de lo mes horrible, aixi que quan veien als espanyols menjar-se’n una darrera l’altra... no ho acabaven d’entendre. Crec que per a ells, assistir a una festa aixi, veure com es relacionen els expats i els extrangers, els haura donat tema per mesos de conversa. Tambe m’han reconegut que van intentar descobrir qui era la meva “special” friend. De fet en la seva targeta de felicitacio em desitjaven que ben aviat trobes el meu amor, que amb trenta-dos anys ja comenca a passar-se’m l’arros.

Lo bo de viure aqui es que el dilluns i despres d’una petita propina adicional, la pembantu ja m’havia arreglat el festival.

Lo millor del diumenge, que no deixava de ser propiament el dia de celebracio, va ser la fabada organitzada pels dos asturians d’aqui: la Cris i l’Inyigo.

No se si algu que no ho ha viscut, pot ser realment conscient de lo privilegiat de menjar-te tot aquesta carnaca a Jakarta. I malgrat la ressaca, qui pot rebutjar una botelleta de vi negre per regar tot aixo?

Dilluns encara m’esperava una felicitacio mes a l’oficina i un parell d’espelmes per bufar.

I un regal mes! Que com no podia ser d’altra manera era un segon batik, per afegir a la col.leccio de camises de carnaval pero que aqui son les que mes elogis et comporten quan les portes.

Eduard, un any mes vell, un any ple de grans experiencies i molt bons moments.

PD: I de Bonus Track, un petit video de l’ocasio

Turisme cultural (I)

Si Indonesia atreu centenars de milers de turistes cada any no es precisament per aixo. La festa estil “Lloret de Mar” a Bali congrega milers d’australians adolescents. La resta de l’illa en captiva molts mes, encara que no es fins que son alla, que se n’adonen que a Bali hi ha mes que platges. El buceig, el snorkelling o fins hi tot el trekking de volcans demostren el valor natural d’aquest arxipelag. Especies uniques com els dracs de Komodo o els orangutans de Kalimantan o Sumatra, atrauen els naturolegs; aixi com l’interior de Papua pot atreure els mes aventurers i etnolegs. Amb aixo no vull menystenir l’atractiu de Yogyakarta com capital cultural, pero tampoc ho podem situar al nivell d’un Angkor Watt.

Fa un parell de setmanes vaig anar a descobrir un d’aquests indrets. Combinaria uns primers dies a la zona de Tana Toraja amb despres el relax i el buceig a la petita illa de Bunaken. Sulawesi, coneguda anteriorment com Celebes, es una illa de forma entremaliada que queda entre les Filipines i Java.

(Ara sembla que hi han molts llocs marcats en el mapa, pero... poc a poc aniran sortint, que aquest es un relat que es presenta llarg...)

Aterrar a Makassar i enfilar set o vuit hores de cotxe fins a la terra dels Toraja i tota la seva peculiar cultura. Pero abans, paradeta a fer un cafe i gaudir de les vistes de la “Erotic mountain”. Algu em sabria dir per que? ;-)

La regio de Tana Toraja es coneguda escencialment per aquest tipus de cases i la seva passio pels sacrificis animals.

Hi ha qui diu que la casa te la forma dels vaixells amb els quals els primers habitants van arribar a l’illa. Altres opinaran que representa la cornamenta d’un bufal, que alhora es un element central en la decoracio, amb les rastres de corns penjats i fins hi tot el cap dissecat d’un d’ells. De fet, aixo darrer es un simbol d’estatus, ja que demostra la quantitat (i el tamany) dels sacrificis de bufals realitzats per la familia. El preu dels bufals ve marcat per la longitut de la seva cornamenta, on 20 cm vindrien a costar 10 milions de rupies o una mica mes de 600 euros. Si a part, el bufal te una pelamenta amb motius especials (la majoria son simplement grisos) o encara mes valuos, es albi, el preu es pot arribar a disparar i valer milers d’euros. A remarcar el dineral que es paseja pel mercat del poble.

Pero no nomes es sacrifiquen bufals, tambe els porcs estan a l’ordre del dia, ja que la zona es escencialment cristiana. A part de que son mes barats (el preu aqui ve marcat pel diametre de l’estomac a uns 2 milions el metre), son molt mes facils de transportar, encara que mes cridaners.

El cas es que quan es mort una persona, s’ha de montar gairebe una festa major (o un aplec del cargol) i comencar a sacrificar animals i invitar a tota l’extensa familia, amics,... vaja mig poble com a minim. Part d’aquests animals son regalats pels convidats (encara que despres s’espera que es tornin quan la mort els va a visitar, el que vindria a ser en el nostre cas un regal de boda), pero la majoria son aportats per la familia del que sera enterrat. Vist els preus als que van, a vegades s’ha d’esperar un any o fins hi tot mes (sembla que hi han casos que s’ha arribat fins a cinc anys!!!) a enterrar el familiar. El guarden amb formol (antigament li treien tota la sang) per evitar olors, pero el que no es salven es de guardar-lo a casa i com “formalment” no esta mort del tot, se li ha de demanar permis per entrar o sortir del menjador!

Abans totes aquestes ceremonies es feien entre Juliol i Agost, pero quan es van donar compte que atreien forces turistes, van decidir que els morts tambe podien ser enterrats durant tot l’any. Si en fan mes d’un centenar per any i duren varios dies, qualsevol turista que es passegi per la zona hi podra assistir.

La petita replica de la casa es on va el cos del mort, pero tambe surt en processo una figura d’ell que despres sera guardada en la tomba. En rotllana al voltant del mort, el grup “Bating Mariona” entonava cancons funeraries abans de sortir a passejar la comitiva pels camins del voltant. Una representacio dels millors bufals al davant i despres tot el sequit amb una alfombra vermella portada per les dones. Al final, la tradicio espanyola de la Setmana Santa, tampoc es tant especial, no? ;-)

En principi, el dia fort dels sacrificis era dos dies despres, pero vaja ja que es preveia matar un centenar de bufals i fins hi tot mes porcs, algun ja se’n feia.

Per als porcs, la particularitat era la utilitzacio d’una especie de llanca-flames per carbonitzar-los abans de passar a la tipica “matanca del porc” encara que amb unes mesures higieniques una mica menys elaborades.

La darrera imatge, no us recorda a un objecte llancat al Camp Nou? Si, aquell que la prensa madridista mai s’ha cansat de mostrar...

Per participar-hi, vam donar-li dos-centes mil rupies al guia (uns catorze euros) amb lo que va comprar tabac, cafe i sucre per donar-los a la familia. A canvi ens van donar de menjar: arros, peix especialment i picant i porc recient sacrificat.

Curios tot plegat, no? Pot semblar una futilesa gastar-se tot aquest dineral en un funeral, pero al final, crec que no deixar de ser un sistema de redistribucio de la riquesa en un mode molt tradicional, gairebe tribal. Les families riques, que s’ho poden permetre, comprant carn pels integrants del poblat. Em recorda la tradicio dels bous envolats de la comarca dels Ports, on la carn del toro sacrificat era subastada i els diners repartits entre les families pobres del poble. Viatjaras a l’altra punta del mon, pero les connexions entre cultures son brutals.

Continuara...

Eduard