Penyafort

“Saps que? Acabo de conèixer al teu cosí. He anat a acompanyar a ma germà al penya, i per suposat he aprofitat x donar una volta x allí. Quins records!” em va escriure l’Elena fa uns dies. I si, de nou parlaré de mon cosí, en Xavi, amb el que pensava quan veia la cara del danès al Rinjani. Però suposo que en el fons simplement em referiré, amb certa nostàlgia, sobre dos dels millors anys de la meva vida. L’altre dia li recitava en un vídeo a un amic, a la boda del qual no vaig poder assistir (inconvenients de la distancia). Sempre que miro enrere, hi ha dos anys de la meva vida que ressalten per damunt de la resta. Dos que m’han fet evolucionar mes ràpidament que la resta : el segon de BUP i el primer d’universitat.

El primer es el que marca el pas de la infància a l’adolescència. Segurament un pas tardiu, però es que sempre he estat un immadur sentimentalment parlant. Sortir de l’entorn fàcil i segur que era el Joan XXIII, per entrar en un mon inicialment mes despersonalitzat, mes seriós, mes de persona “gran”. I no va ser fins aquell segon any, que per coincidències del destí i per haver escollit l’alemany com a segona llengua, vaig acabar en una classe que va acabar sent crucial. On ens vam ajuntar tots aquells amb qui construiria el que es l’amistat lleidatana. El nucli dur. Un grup de gent molt especial i característica en que cadascú aportava un matis diferent. La vida ens ha anat allunyant de vegades, separant els camins amb les nostres eleccions, però sempre que ens retrobem, hi ha aquella espurna que ho fa diferent.

El segon canvi imagino que coincideix mes amb un fet sociològic. La sortida del cau familiar i els primers passos cap a la independència individual. A mes a mes, el canvi geogràfic ofereix una vesant addicional. Surts de l’entorn mes conegut i et retrobes en una ciutat mes gran, mes desconeguda, mes impersonal, mes turística i mes cosmopolita. Encara que la ciutat juga un paper secundari. Fins que no surts de la residencia, gairebé es anecdòtic que siguis a Barcelona. El meu mon es resumia a una residencia que esdevenia el meu mon social, una universitat que no era mes que una prolongació d’aquest mon i una rutina de cap de setmana d’Alsina Graells cap a casa.

A Lleida érem tots molt semblants : classe mitja, de famílies mes o menys funcionarials fortament vinculades amb el mon educatiu, catalano-parlants, amb certes tendències esquerroses i ecològiques, un nivell cultural i d’inquietuds socials mes alt que la mitja i un cert lligam amb el territori i el mon agrícola. Poca importància per la roba, majoritàriament ateus o laics, pocs diners a les butxaques i molt calimotxo a la zona dels vins. No deixa de ser una burda simplificació, però d’una manera o altra vull reflectir una major homogeneïtat del que em trobaria mes tard. Quan arribes a la “resi”, comences a conèixer gent d’altres contrades. Si be que la majoria érem catalans de províncies, els balears representen una gran comunitat, els valencians i aragonesos nombroses minories, un gallec resultaria important, un luxemburguès rapero donaria una nota de color.

Recordo que el primer dia que hi vaig arribar, acompanyat per mons pares, com no podia ser d’altra manera, vaig pensar : ostres en quina habitació mes cutre passaràs un any de la teva vida. Quan després en vaig veure d’altres, em vaig adonar de la sort que tenia de que la meva fos tan gran i amb llits individuals i no llitera. El primer any estava clar que tocava compartir habitació, encara que en el meu cas ja estava predeterminat el company, l’Andreu, el bessó Calvo que havia passat un any a la universitat de Lleida, abans d’adonar-se que se li quedava una mica petita. I la veritat es que recordant les habitacions, l’espai físic probablement menys important de la residencia, ja que la vida passava principalment al “pont”, passadís central que unia “l’edifici dels nois” amb “l’edifici de les noies” i que servia com a nucli vertebrador de la vida social. Sense oblidar el que passava a la “peixera”, al bar del Juan i potser en menor mesura a la biblioteca, o al parc de “La Caixa” centre neuràlgic dels botellons de l’època. I sempre hi ha una cançó que ressona al cap en pensar en aquelles habitacions, o en aquell període en general. Un himne pensat per fer rabiar als “penyates” per part dels “llulleros”, habitants del Ramon Llull, menors en numero però mes vertebrats com a “família” :

“Ese penyata, hijo de puta, que en su zulo vive como rata. Ese penyata, hijo de puta, que con su muerte la Ramon Llull disfruta. Ole, ole, ole, ole”.

Podria resultar ofendosa, de mal gust i especialment insultant, però ens hem descobert varies nits cantant-la orgullosament sense la presencia de cap “rival”. Les reaccions identitaries a vegades tenen aquests punts paradoxals.

I que es trobarà en Xavi durant els mesos que hi passarà? Que li podria desitjar? Quins consells et dona l’experiència? Com deia el bo d’en Francesc en el moment d’escollir carrera : “Si el millor moment de la vida es quan vas a la universitat, fem-lo lo mes llarg possible”, així justificava que es decantes per medicina (i be, per una passió innata per cuidar dels altres).

Cada vegada que surts de la zona de confort, trobes algo nou, experimentes noves sensacions, s’obren nous horitzons, t’entren noves pors que vas lluitant poc a poc, s’extremen les obsessions. Moments de creativitat, de vida intensa que t’omplen la memòria de records ja que els teus sentits estan mes alerta, mes a la guaita d’unt entorn que ha deixat de ser el de “sempre”. Suposo que amb el temps haure tenyit l’experiència amb un to mes positiu del que va ser en si, però quin gran sentit evolutiu el de revaluar el teu passat d’un to mes bonic del que podia ser. Quin gran poder de l’inconscient censurar els mals moments i exaltar aquells en que la teva felicitat desborda.

En tot cas, son moments en que creus un ombrall en el qual mai podràs recular, malgrat que en les quimeres d’alguns no sigui així. Recordo tenir molt clar en el seu moment que no escolliria cap carrera que es fes a Lleida. Els pares s’ho podien permetre i anar a Barcelona va ser condició clara en les meves eleccions de futur. I mirant enrere es obvi que va ser una decisió, que de tant instintiva, tan visceral, tant “d’estomac”, que de forma natural no podia ser mes que un accelerador. Avui en dia, excepte poques excepcions, el meu mon barceloní, no deixa d’estar d’una manera o altra lligat al “Penya”.

Xavier (quasi estic temptat a escriure : quina enveja!), viu intensament aquest moment. Fes d’aquests moments de descoberta, d’inquietud sobre el futur, un vector de diversió i evolució. La llibertat de despendre’t de la corassa paternal, ben entesa, es que el que farà de tu algú de mes madur, mes identitari, mes autèntic. Alguns dels amics que faràs aquests dies no t’abandonaran ni si marxes a l’altra punta del mon. Hi hauran nits que recordaràs vint anys després. I noies! En això no tinc cap dubte que superaràs al pardillo del teu cosí gran ;-)

I estudiar? Be, no farem enfadar a les tietes, i també reconeixerem que algo de colzes s’han de ficar. Però sorprenentment, aquests dies duren mes de vint-i-quatre hores i hi ha temps per a tot. I alguns moments de bogeria col·lectiva també es produeixen a les tres de la matinada a la biblioteca. I s’hi ha d’estar també!

Gaudeix! Gaudeix! I aprèn! Aprèn vivint intensament! Obre una mica mes la teva ment a tots els estímuls que rebràs.

Eduard

PD: Sento comunicar-vos que finalment i en la tanda de penals, la selecció nacional d’Uzbekistan va caure eliminada i no serà el representant asiàtic a la repesca mundialistica. Una vertadera pena, encara que contra Uruguai (o qui acabi sent) no contàvem amb grans oportunitats. Jordània serà qui ho disputi.