Kilimanjaro (IV i final)

Uns cops a la tenda i obro els ulls. Tinc la sensació de no haver dormit ni un minut en les quatre hores que en principi havia de fer-ho. No passa res. Encara tinc la sensació que tinc suficients forces per pujar a dalt de tot. No serà ni molt menys el primer cop en que l’ascensió final la faré de nit. Em fico pràcticament tota la roba disponible, canvio les piles del frontal per unes de noves i cap a fora. Toca menjar algo, beure un cafè calent i l’hora de la veritat davant nostre. Veig cares de respecte en els meus companys, qui sap si una mica de por també. Ningú ha passat una nit especialment memorable.

En l’expedició els cinc turistes i els tres guies. Comencem a pujar molt tranquil·lament. “Pole, pole” ens repeteixen constantment. Ens adelenten grups més ràpids, adelentem nosaltres a d’altres més lents. Silenci i la llum dels diferents frontals. És nit tancada però no especialment freda, els -10 promesos deuen ser de veritat. Portem un parell d’hores, potser tres. Tinc els mòbils tancats, no és moment per pensar en fer fotos. Començo a veure signes preocupants en els italians. Un sembla que li costa molt, el que va davant meu necessita que el desperti de tant en tant i ha perdut una mica la coordinació i l’equilibri. Ens anem aturant, però els guies no preveuen un fracàs. Els hi agafen les motxil.letes que porten. Una mica d’aigua, alguna prenda addicional i algo de menjar. No cal gran cosa més. L’italià que no parla gairebé anglès, avui ja no diu res. Crec que estalvia cada gram de força. L’altre es queixa de mal de cap, però no tira la tovallola. A ritme tranquil continuem pujant. Tinc sensacions una mica fora de lo habitual, no és un maregi, però se li assembla una mica. La falta d’oxigen. Però tinc claríssim que arribaré a dalt. Vaig pensant en alguns vídeos que vull grabar al cim, petites tonterietes per la gent que m’ha acompanyat en la distància. El primer per la Cris, el segon per la mare i a partir d’allí em deixaré portar.

Es compleixen els pronòstics i amb molta ajuda dels guies, arribem tots al Stella Point just quan el Sol comença a aparèixer en l’horitzó. És la porta del cràter, ja per damunt dels 5700. Sento als italians declarar que és el pitjor dia de les seves vides. Que per ells es queden aquí. Evidentment la resposta dels guies és que ni de conya. “One dream, one team”. Aquest és el nostre lema i el de molts altres grups, tampoc ens vanalograriem de falsa originalitat. Seguim cap amunt, amb un terreny bastant més fàcil. Veiem els primers glaciars, aquells que pengen cap a la vesant que ens ha acompanyat durant tots aquests dies. Estem realment en un volcà.

Ens comencem a creuar amb gent que ja baixa de retorn. El fluxe de gent és en les dues direccions. El cim està cada cop més a prop i finalment tenim permís per trencar el grup. Em fico a caminar al meu ritme, forçant-me una mica per veure quina és la meva vertadera condició. El cor batega i els pulmons respiren amb energia. Em sento molt viu quan corono amb uns minuts d’avanç. Faig la cua pertinent i obtinc la foto que tot turista obté després d’arribar. No és una sensació d’haver fet quelcom de físicament remarcable. He estat molt lluny de portar el cos a qualsevol límit. En cap moment parlaria de proesa atlètica, ni molt menys. És la satisfacció de retrobar-te dalt, dalt del mòn, envoltat de bellesa i encara que hi ha massa gent al voltant teu, te n’adones que val molt la pena. Té la màgia dels relats que has llegit abans d’arribar-hi, de la història de la seva primera coronació. La mística de retrobar-te en un punt ben especial d’aquest magnífic planeta.

M’agradaria tenir temps per rècorrer una mica el cràter del Kibo. És enorme i en la vesant oposada a la nostra la presència de glaciars és molt més abundant. És per això que les fotos més emblemàtiques son des d’allí, la cara que dona cap a Kènia. Malhaurdament no hi ha temps per fer-ho i toca començar el descens.

De retorn a Stella Point, tenim dues opcions, baixar pel mateix camí que em emprat per l’ascensió, el típic zig-zag, o prendre una opció que et permet “esquiar” per les pendents de cendra. Els francesos i un dels guies optem per la segona, mentres els italians, encara en un estat que no permet tirar cohets, aniran amb un ritme més tranquil. L’adrenalina de la baixada és encantadora i ràpidament estem de retorn al campament base. Tenim un parell d’hores per dormir abans de dinar i continura el descens. Després de tants dies d’apropament, avui toca despedir-se del veritable esperit que ens ha acompanyat durant tots aquest dies.

La baixada es fa llarga i avorridota. Parem a dormir a 3600 i deixem per l’endemà la darrera part. Recuperem les vegetacions que vam veure durant la pujada, en els mateixos estadis. L’alçada marca realment l’adaptabilitat de les especies. Haurem aconseguit fer tot el treking sense haver d’utilitzar els enginyosos artefactes ideats per rescatar els necessitats.

Un cop a la porta de sortida del parc, ens ve a buscar de nou el minibus que ens havia portat a l’inici. Dinem tots plegats en un restaurant de Moshi, la ciutat del Kili i després de nou a l’hotel on havíem dormit la primera nit. Allí l’endemà els francesos aniran a fer un dia de safari. Els italians se’n van a Uganda per fer un trekking per la selva, encara que no fan cara de que sigui el que més de gust els ve, considerant com van acabar. Jo tinc un parell d’hores per prendrem una dutxa, refer la motxil.la amb el que havia deixat allí i preparar tot el que regalaré als protejadors de l’expedició (una mica de roba, una cantimplora i la motxil.la petita; una bona excusa per renovar equipament alhora que ajudar a la comunitat). A les vuit del vespre agafo l’avió, paradeta a Zanzíbar on baixa i puja part de la gent i després a Barcelona via Zurich. Espero que aterri la Cris que torna de Ferrol i junts cap a Sant Cugat. Dutxeta i cap a la fàbrica, a conèixer el que serà el meu no jefe costat negoci espanyol. En menys de 48 hores he passat del cim d’Àfrica a la meva fàbrica de Les Franqueses del Vallès.

Molt eduardià tot plegat.

Eduard