A l’est de l’est de l’est – Cronica d’un viatge per Timor Leste (V)

Timor, sense massa misteri ha de venir de Timur, que en indonesi vol dir est. Leste, sense massa misteri ha de venir d’est, del portugues, i ha de servir per partir la illa per la meitat ja que l’oest es Indonesia. A Tutuala, en un mur, hi ha escrit Punta del Este, com si de la famosa zona de vacances de l’Uruguai. Avui he arribat fins a Jaco, la sagrada illa que geograficament mes oriental es troba.

El dia ha comencat amb petita sorpresa: l’americana encara voltava per alla. Havia demanat prendre l’esmorzar a les 6, ja que suposadament un microlet l’havia de conduir a Los Palos al voltant de les 7 del mati. Suposadament, ningu del poble savia d’aquest microlet i fins cap alla al migdia no sembla que hi hagues transport. Horaris timoresos. Ferem un cafe junts i m’acompanya fins al creuament de camins. Ella esperaria alli si algun medi de transport la podia conduir de nou a la civilitzacio. Jo tenia 8km de baixada fins a la platja de davant de l’illa.

Pel cami, lo mes curios, trobar-me lo que jo vaig pensar que era una botiga de pedres. Tres tamanys disponibles. Lo menys agradable era haver de fer tota la caminata amb xancles, pero ja sabem el que li va passar al calcat mes apropiat. I com cap vehicle va passar en la mateixa direccio que jo, no em vaig poder aprofitar de la gentilesa de la gent. La recompensa es que era sol a creuar en barqueta fins una illa que estava deserta per mi. I es que al ser considerada sagrada pels locals, ningu hi pot passar la nit i no hi ha cap mena d’edificacio.

Havia acordat que em tornessin a buscar al cap de 3 hores, aixi que tenia temps per recorrer tranquilament i fer alguna que altra capbussada. Encara que despres de caminar durant una horeta, em vaig adonar que l’illa era massa gran com per a tenir temps per fer la volta completa. Que bonic era en tot cas l’efecte de les marees.

Tornant, vaig veure que havia arribat mes gent a l’illa, encara que al principi, nomes estaven sota dels arbres, fugint del sol o de l’aigua, i a prop del foc que havien improvisat. Segur que eren locals ja que els indonesis actuarien igual. Despres d’un banyet a uns centenars de metres de distancia, vaig apropar-me per veure lo que feien i de nou, em vaig fer invitar a unir-me a ells. Peix a la brasa i un vas de vi tinto. Es van fer unes quantes fotos amb mi (tambe molt indonesi) i em van anar a presentar a un secretari d’estat, el lider politic de l’expedicio, que anava acompanyat d’uns quatre o cinc militars ben armats i una vintena de persones del seu departament. Vam parlar uns minuts en angles, sorpres de que hagues pogut arribar fins alli sense transport privat. Utilitzava el que deia per fer petits discursos magistrals a la seva gent sobre com millorar el tema turistic del pais. Una escena una mica de Gil i Gil en el fons.

Un cop de nou a l’illa principal, era optimista pensant que l’expedicio de funcionaris tornarien d’hora, i em recollirien amb un dels seus 4x4, estalviant-me la ja recorreguda pujada. Pero no, semblava que no tenien pressa i encara vaig haver d’agrair la precaucio d’haver comprat una ampolla d’aigua a baix, si no la deshidratacio estava assegurada.

Un cop a dalt, cap nou turista havia arribat, aixi que seria l’unic inquili de l’enorme posada. Dos cuineres i un mig responsable tan sols s’havien de preocupar de fer el meu sopar. Abans pero, temps per una mica d’escriptura, aixo si, sense Bintang, que la escasament proveida botiga del poble estava tancada.

Poca lectura aquella nit, caminar una vintena de kilometres en xancles m’havia donat suficients ganes d’atacar el llit amb fruisio.

Eduard

Tancant un any, tancant una etapa?

Sempre costa decidir de que parlar en el primer post d’un nou any. Com el post ja comença a tenir una certa historia, puc mirar enrera i revisar com ho vaig fer en els tres anys precedents. El primer cop el vaig titular “Dimecres 9 de gener”, era el retorn a la rutina, pero sobretot enalteia les vacances passades (http://eduanon.blogspot.fr/2013/01/dimecres-9-de-gener_9.html). El podria tornar a escriure fil per randa avui, exceptuant el viatge a Navarra, que aquest any estava planificat massa d’hora per poder-hi participar. El segon, res a veure, un tema totalment cotidia, simplement parlava dels “Supermercats” indonesis (http://eduanon.blogspot.fr/2014/01/supermercats.html). Pocs dies feia que m’havia instal.lat a Jakarta. Es publicava un diumenge 12 de gener. L’any passat recuperava la tematica del primer post, “Bon any nou i millors desitjos per 2015” (http://eduanon.blogspot.fr/2015/01/bon-any-nou-i-millors-desitjos-per-2015.html). Es recuperava la passio pels caps d’any de sempre. La novetat venia amb l’Alex. Després dissertava sobre els processos de decisio arrel d’una conversa.

Amb aquests antecedents, de què parlaré avui? Ja he canviat el titol 3 vegades... He viscut coses molt intenses els dies passats per la terreta, rodejat dels amics, fent major conneixença d’algu especial, tenint un dinar molt reconfortant el darrer dia a Barcelona, discussions politiques familiars on de nou vaig perdre els estreps, mil moments molt necessaris per mi. I malgrat tota la felicitat, potser el moment més intens van ser els dos relats que ens llegi la tieta. Per inesperats, per desconeguts i per parlar dels que ja no hi son. Vaig plorar sentint dos relats molt quotidians, de dos dies puntuals de la vida de la iaia i del padri Antonio. En el primer, la iaia amb 14 anys agafava un camio de canyem a Villores i anava a Balaguer, la vila que seria la seva vida un parell de decades més tard. En el segon, el padri, amb encara no 7 anys, anava a pidolar en un mas el menjar de la familia. L’endemà iniciaria la seva vida laboral sent mosso per aquella gent. Relats que no coneixeia, que podia intuir, pero que eren magistralment explicats per la seva filla. En paraules que podien ser les seves, pero alhora corretgides, embellides sense caure en un to literari que les allunyés de nosaltres. I lo millor es que per properes ocasions, n’hi hauran més. Gràcies tieta. Soc un nostàlgic i les arrels son sempre molt presents en la meva vida.

Potser aixo explica també, que avui tingui una mirada més enrera. Cap a l’any que tanquem. 2015 ha estat un any... molt dificil d’establir-hi un sol adjectiu. Positiu? Canviant? Madurador? Radical? Intens? Decebedor? Complex? Ple de matisos? Ple de matisos s’hi ajusta molt i alhora esdevé trivial. Cada any està plé de matisos, encara que la nostra memoria sigui selectiva. Tots els anys son especials i alhora cap ho és.

Miro per la finestra i entreveig un paisatge nevat. Tres cents seixanta cinc dies abans, quan mirava per la finestra, hi veia una mar de llums sota els meus peus. Pocs canvis poden ser tant radicals com passar de viure en un rascacels a Jakarta a una caseta de fusta a Saint Paul-en-Chablais. Son les incoherències que porto dins, una vesant cosmopolita i internacional, una vesant de poblet, de costums i tranquilitat.

Els sis primers mesos de l’any, transcurriren molt ràpids. Era la continuacio de la vida que havia portat durant l’any anterior, especialment del darrer semestre. Intensa, hedonistica, enriquidora i amb data de caducitat. Després vingueren dos mesos de molta llibertat. Un petit tastet del que continua sent un dels meus somnis, una d’aquelles espines que tens clavades. Dos mesos viatjant per una de les meves zones preferides del planeta. Anant una mica més lluny del que havia fet mai. I aquest era el principal peixet que m’havien ofert per fer-me acceptar el lloc de treball a Evian. De Septembre a Novembre, simplement em vaig adaptar a una nova realitat. Mil preocupacions quotidianes em van evitar posar-me grans preguntes, tot ho postposava al nou any. Algunes escapades a Barcelona/Lleida ajudaven. Pero no he escapat a Desembre. Mes de grans preguntes, de profundes reflexions, de molta autotortura i exploracio interior. Moltes respostes no he clarificat encara, pero he guanyat en equilibri interior. Ara toca construir sobre aixo.

I mentrestant toca gaudir del que m’envolta

Eduard