Timor, sense massa misteri ha de venir de Timur, que en indonesi vol dir est. Leste, sense massa misteri ha de venir d’est, del portugues, i ha de servir per partir la illa per la meitat ja que l’oest es Indonesia. A Tutuala, en un mur, hi ha escrit Punta del Este, com si de la famosa zona de vacances de l’Uruguai. Avui he arribat fins a Jaco, la sagrada illa que geograficament mes oriental es troba.
El dia ha comencat amb petita sorpresa: l’americana encara voltava per alla. Havia demanat prendre l’esmorzar a les 6, ja que suposadament un microlet l’havia de conduir a Los Palos al voltant de les 7 del mati. Suposadament, ningu del poble savia d’aquest microlet i fins cap alla al migdia no sembla que hi hagues transport. Horaris timoresos. Ferem un cafe junts i m’acompanya fins al creuament de camins. Ella esperaria alli si algun medi de transport la podia conduir de nou a la civilitzacio. Jo tenia 8km de baixada fins a la platja de davant de l’illa.
Pel cami, lo mes curios, trobar-me lo que jo vaig pensar que era una botiga de pedres. Tres tamanys disponibles. Lo menys agradable era haver de fer tota la caminata amb xancles, pero ja sabem el que li va passar al calcat mes apropiat. I com cap vehicle va passar en la mateixa direccio que jo, no em vaig poder aprofitar de la gentilesa de la gent. La recompensa es que era sol a creuar en barqueta fins una illa que estava deserta per mi. I es que al ser considerada sagrada pels locals, ningu hi pot passar la nit i no hi ha cap mena d’edificacio.
Havia acordat que em tornessin a buscar al cap de 3 hores, aixi que tenia temps per recorrer tranquilament i fer alguna que altra capbussada. Encara que despres de caminar durant una horeta, em vaig adonar que l’illa era massa gran com per a tenir temps per fer la volta completa. Que bonic era en tot cas l’efecte de les marees.
Tornant, vaig veure que havia arribat mes gent a l’illa, encara que al principi, nomes estaven sota dels arbres, fugint del sol o de l’aigua, i a prop del foc que havien improvisat. Segur que eren locals ja que els indonesis actuarien igual. Despres d’un banyet a uns centenars de metres de distancia, vaig apropar-me per veure lo que feien i de nou, em vaig fer invitar a unir-me a ells. Peix a la brasa i un vas de vi tinto. Es van fer unes quantes fotos amb mi (tambe molt indonesi) i em van anar a presentar a un secretari d’estat, el lider politic de l’expedicio, que anava acompanyat d’uns quatre o cinc militars ben armats i una vintena de persones del seu departament. Vam parlar uns minuts en angles, sorpres de que hagues pogut arribar fins alli sense transport privat. Utilitzava el que deia per fer petits discursos magistrals a la seva gent sobre com millorar el tema turistic del pais. Una escena una mica de Gil i Gil en el fons.
Un cop de nou a l’illa principal, era optimista pensant que l’expedicio de funcionaris tornarien d’hora, i em recollirien amb un dels seus 4x4, estalviant-me la ja recorreguda pujada. Pero no, semblava que no tenien pressa i encara vaig haver d’agrair la precaucio d’haver comprat una ampolla d’aigua a baix, si no la deshidratacio estava assegurada.
Un cop a dalt, cap nou turista havia arribat, aixi que seria l’unic inquili de l’enorme posada. Dos cuineres i un mig responsable tan sols s’havien de preocupar de fer el meu sopar. Abans pero, temps per una mica d’escriptura, aixo si, sense Bintang, que la escasament proveida botiga del poble estava tancada.
Poca lectura aquella nit, caminar una vintena de kilometres en xancles m’havia donat suficients ganes d’atacar el llit amb fruisio.
Eduard