Tancant un any, tancant una etapa?

Sempre costa decidir de que parlar en el primer post d’un nou any. Com el post ja comença a tenir una certa historia, puc mirar enrera i revisar com ho vaig fer en els tres anys precedents. El primer cop el vaig titular “Dimecres 9 de gener”, era el retorn a la rutina, pero sobretot enalteia les vacances passades (http://eduanon.blogspot.fr/2013/01/dimecres-9-de-gener_9.html). El podria tornar a escriure fil per randa avui, exceptuant el viatge a Navarra, que aquest any estava planificat massa d’hora per poder-hi participar. El segon, res a veure, un tema totalment cotidia, simplement parlava dels “Supermercats” indonesis (http://eduanon.blogspot.fr/2014/01/supermercats.html). Pocs dies feia que m’havia instal.lat a Jakarta. Es publicava un diumenge 12 de gener. L’any passat recuperava la tematica del primer post, “Bon any nou i millors desitjos per 2015” (http://eduanon.blogspot.fr/2015/01/bon-any-nou-i-millors-desitjos-per-2015.html). Es recuperava la passio pels caps d’any de sempre. La novetat venia amb l’Alex. Després dissertava sobre els processos de decisio arrel d’una conversa.

Amb aquests antecedents, de què parlaré avui? Ja he canviat el titol 3 vegades... He viscut coses molt intenses els dies passats per la terreta, rodejat dels amics, fent major conneixença d’algu especial, tenint un dinar molt reconfortant el darrer dia a Barcelona, discussions politiques familiars on de nou vaig perdre els estreps, mil moments molt necessaris per mi. I malgrat tota la felicitat, potser el moment més intens van ser els dos relats que ens llegi la tieta. Per inesperats, per desconeguts i per parlar dels que ja no hi son. Vaig plorar sentint dos relats molt quotidians, de dos dies puntuals de la vida de la iaia i del padri Antonio. En el primer, la iaia amb 14 anys agafava un camio de canyem a Villores i anava a Balaguer, la vila que seria la seva vida un parell de decades més tard. En el segon, el padri, amb encara no 7 anys, anava a pidolar en un mas el menjar de la familia. L’endemà iniciaria la seva vida laboral sent mosso per aquella gent. Relats que no coneixeia, que podia intuir, pero que eren magistralment explicats per la seva filla. En paraules que podien ser les seves, pero alhora corretgides, embellides sense caure en un to literari que les allunyés de nosaltres. I lo millor es que per properes ocasions, n’hi hauran més. Gràcies tieta. Soc un nostàlgic i les arrels son sempre molt presents en la meva vida.

Potser aixo explica també, que avui tingui una mirada més enrera. Cap a l’any que tanquem. 2015 ha estat un any... molt dificil d’establir-hi un sol adjectiu. Positiu? Canviant? Madurador? Radical? Intens? Decebedor? Complex? Ple de matisos? Ple de matisos s’hi ajusta molt i alhora esdevé trivial. Cada any està plé de matisos, encara que la nostra memoria sigui selectiva. Tots els anys son especials i alhora cap ho és.

Miro per la finestra i entreveig un paisatge nevat. Tres cents seixanta cinc dies abans, quan mirava per la finestra, hi veia una mar de llums sota els meus peus. Pocs canvis poden ser tant radicals com passar de viure en un rascacels a Jakarta a una caseta de fusta a Saint Paul-en-Chablais. Son les incoherències que porto dins, una vesant cosmopolita i internacional, una vesant de poblet, de costums i tranquilitat.

Els sis primers mesos de l’any, transcurriren molt ràpids. Era la continuacio de la vida que havia portat durant l’any anterior, especialment del darrer semestre. Intensa, hedonistica, enriquidora i amb data de caducitat. Després vingueren dos mesos de molta llibertat. Un petit tastet del que continua sent un dels meus somnis, una d’aquelles espines que tens clavades. Dos mesos viatjant per una de les meves zones preferides del planeta. Anant una mica més lluny del que havia fet mai. I aquest era el principal peixet que m’havien ofert per fer-me acceptar el lloc de treball a Evian. De Septembre a Novembre, simplement em vaig adaptar a una nova realitat. Mil preocupacions quotidianes em van evitar posar-me grans preguntes, tot ho postposava al nou any. Algunes escapades a Barcelona/Lleida ajudaven. Pero no he escapat a Desembre. Mes de grans preguntes, de profundes reflexions, de molta autotortura i exploracio interior. Moltes respostes no he clarificat encara, pero he guanyat en equilibri interior. Ara toca construir sobre aixo.

I mentrestant toca gaudir del que m’envolta

Eduard