Dues setmanes complicades

En el seu estil directe, fins a cert punt brutal i saltant-se qualsevol linea jerarquica, el meu antic jefe a Singapur i jefe del meu jefe (i on a partir de febrer encara hi hauria d’haver una jefa entremig! Si, tornant a Europa, sobre el paper m’he enfonsat bastant en la linea jerarquica malgrat que formalment hagi estat promogut d’un nivell managerial. Paradoxes de les multinacionals asimètriques), em va escriure el següent missatge: “Gràcies de mirar si pots passar les 2 properes setmanes a UK. A partir de dimarts”. Era un dijous. Sabia que havia de dir que si; el meu jefe actual, el qual tampoc n’estava al corrent, sabia lo mateix. Finalment hi aniria una setmana més tard, ja que hi havia una persona clau de vacances.

La tasca no seria senzilla. Havia d’actuar com consultor intern en una empresa en la que no hi ha cultura de fer-ho. Literalment se’m demanava de passar temps alli i retirar-ne les meves impresions personals. Conneixeia una mica el contexte i sabia que se’m demanarien valoracions sobre les persones que s’ocupen avui del negoci britànic. No sabia com seria rebut, si m’obririen portes o em veurien com un policia o un extrany. Estaria jo al nivell d’una tasca on la missio es tant incerta? No és l’area en la que em sento més comode, pero d’una manera o altra m’en sortiria. Lo bo es que despres d’aquest temps a l’empresa, no em sento en la necessitat de demostrar res. Que no soc massa politic i no tinc una gran ambicio. Sentia que podria emitir un veredicte sincer, encara que potser incomplet. Hauria de parlar molt de sensacions en el moment de valorar la gent, ja que no tindria massa temps amb ells; pero la meva seria una opinio mes i no la darrera paraula. I he heretat de mon pare una certa intuicio per poder jutjar la gent rapidament (encara que evidentment sempre hi han casos en que he errat). L’aspecte professional del viatge em preocupava, pero no m’hagues tret el son mes d’una nit, potser dos.

I es que Londres no es una ciutat neutral per mi. Realment, nomes hi havia estat un cop (amb el Prats i el Francesc haviem dormit un cop al terra d’un aeroport low-cost de cami a visitar l’Oriol a Wroclw, i posteriorment hi havia transitat un cop entre Toronto i Riad). Fa més de vint anys hi haviem arribat en un dels nostres tradicionals viatges estiuencs de caravana amb els pares i l’Ester. Jo per aquelles no en tenia cap ganes d’anar-hi. Jo volia haver anat a Escocia, a les terres de Braveheart, una pelicula que m’havia impactat moltissim, per la que havia plorat i l’unica per la qual havia penjat un poster en la meva habitacio. No es pero per aquesta antiga pataleta infantil, que un nus a l’estomac se m’havia format. No. Era perque sabia que em confrontaria a preguntes un tant existencials.

A la capital anglesa hi viu la meva exparella més recent. Una de les persones que més m’he estimat i una de les persones que més bé em conneix. Tornar-me-la a trobar em faria confrontar amb la meva responsabilitat. La meva manca de compromis ferm ens havia conduit a aquesta situacio. Ella ho havia fet tot per fer-nos tirar endevant, a mi la intuicio em dirigia en un altre sentit. Amb el pes de la responsabilitat, sabia que de forma molt humana em plantejaria si m’havia equivocat o no. M’autotorturaria, per intentar desxifrar el més intrinsec en mi. Perque jo encara no havia tancat aquesta pàgina. I sense que la meva voluntat contés, Londres m’empenyeria a fer aquest exercici. No amb la intencio de quedar-me estancat en el passat, encara que sempre hi hauria una certa temptacio, sino per projectar-me en el futur.

Aquest procés és doloros, pero no vull defugir d’aixo. Per poder ser feliç, s’ha d’haver patit, i com mes intensament visquem els cicles, millor, perque la vida sense passio, no es tant meravellosament màgica.

Les decisions que prenem en la vida, sempre tenen un context. Com deia el savi: “Yo soy yo y mis circunstancias”. De les poques coses que he après en aquests 33 anys, és que s’ha de ser sincer en el moment de prendre-les. Amb lo molt o poc que sapiguem, haurem de seguir el nostre instint, perquè de decisions racionals, n’hi ha ben poques de vertaderament importants. La ignorancia i el fet que les nostres propies evaluacions varien amb el temps i les circunstancies, ens conduirà a errors o laments. Pero mentres no t’hagis mentit a tu mateix, no queda més que assumir-ho i aprendre’n.

Mentres he viscut a Indonèsia, la felicitat del present, el deixar-te portar pel plaer, l’estar rodejat de gent feliç, m’ha fet apreciar a un punt algit, la meva llibertat individual. El retorn a Europa, el confrotar-me a ser tiet, m’omple de dubtes sobre quin ha de ser el meu nou projecte personal. Si he de voler establir una relacio més robusta, he d’assumir el que vull sacrificar. La idea de l’amor perfecte, no deixa de ser aixo, una idea, un absolut filosofic sense materialitzacio possible. En el dia a dia, has de renunciar a llibertats, has d’acceptar defectes, per poder construir un projecte comu. Al mateix temps, hi han aspectes en els que no pots transigir, en que lentament obren distàncies irreversibles. Una equacio a resoldre, un equilibri a trobar, que dia darrera dia ens pot donar sorpreses. I quan la inercia del temps junt passat és gran, l’equilibri és més estable. Quan la roda tot just començar a rodar, es necessiten tenir les idees clares.

Hauran estat dues setmanes dures, pero son d’aquelles que et fan creixer com a persona. Si no et confrontes als teus dubtes, a les teves incoherencies, a les teves pors, ningu ho farà per tu. Ara només tinc ganes de demà arribar a Lleida, retrobar-me amb els pilars de sempre i fer unes quantes birres tots junts, tot començant a prendre distància.

Eduard