Transports alternatius – Cronica d’un viatge per Timor Leste (IV)

De Com a Lautem, encara em vaig beneficiar de la tipica pick-up timoresa dels kiwis. De fet, el pais esta ple de cotxes com aquest, herencia del pas de l’UN i tota la resta d’organitzacions adjuntes. Moltes son de l’estat, i estan perfectament identificades. Prohibit conduir-les en cap de setmana excepte amb un permis especial, pero la realitat es que no en deixes de veure cap dia.

Em depositen al creuament de carreteres on es separen els nostres destins. Ells tornen a Dili ja que l’endema tornen al treball, mentres jo em dirigeixo a Tutuala, si hi puc arribar o a Los Palos en el seu defecte. Haurien de passar-hi microlets o mini-busos en direccio com a minim al segon dels llocs, aixi que questio de paciencia. Parlo amb un home amb el jersey de la seleccio espanyola, pero el seu unic interes es vendre peixos. Poc despres apareix un segon personatge, tambe equipat amb una camiseta de la Roja. Es el doctor del poble i ha passat 5 anys estudiant a Cuba. Evidentment se li podran retreure moltes coses al regim castrista en el ambit del respecte dels drets humans, pero la col.laboracio que ofereix a paisos en via de desenvolupament a nivell medic, es inaudit en un pais tant petit. No tant sols desplaca molts doctors a Timor Leste, sino que acull a alguns dels seus estudiants mes brillants, per donar-los una formacio que aqui no podrien tenir.

Em comenta que pel mati, em sera dificil pujar en algun transport public, ja que acostumen a passar per la tarda, aixi que em recomana que ho intenti amb qualsevol vehicle. Amb el segon camio que veig passar faig bingo i la petita multitud que s’ha congregat en un instant es congratula de que em pugui portar fins a Mehara, a tant sols 7 km de Tutuala, el meu desitjat desti. Pujo a la cabina i resulta que el xofer parla forca be l’angles. Com a timores, pots sol.licitar automaticament el passaport portugues, i clar, aixo obre totes les portes de la unio europea. Ja m’havien contat els dominics, que molts timoresos se’n van a Irlanda del Nord a treballar en una granja de pollastres. Sona molt exotic, pero fa ja uns anys, un pioner ho va fer i com resulta una bona experiencia en tots dos sentits, mes i mes han seguit els seus passos. Son aquestes histories individuals que tracen els fluxes migratoris. En tot cas, aquesta tambe era l’experiencia del meu conductor.

Transportavem sorra; imagino que per alguna nova casa en construccio. En un cert moment vam parar i vaig ajudar a carregar dues portes noves, confirmant les meves sospites. En algun moment van pujar unes nenes, que van baixar al cap d’uns kilometres, pero com ho van fer amb la carrega, doncs no va ser mes que una anecdota mes.

Despres d’uns 50km i un parell d’hores de trajecte arribavem al seu poble. Em deposava al carrer principal i em desitjava sort. No va voler acceptar uns dolars que li oferia, pero es va deixar fotografiar pel record.

Molts vehicles no passen, les poques motos ja van plenes i se m’acosten els dos tipics xulillos de poble sobre una bona moto. Em pregunten on vaig i m’ofereixen portar-m’hi per 20$. Els hi dic que maxim els hi en dono 5, que si anar de Dili a Bacau (120km) me n’havien costat 4, per fer 7km entre Mehara i Tutuala no estava disposat a mes. Ells no van baixar-se del burro, aixi que no va haver acord. Se’n van anar en sentit contrari al meu i es van aturar a uns 300 metres d’on estava. En les meves paranoies, em pensava que estaven dient-li als altres vehicles que no paressin a recollir-me. Tres camions van passar sense aturar-se a les meves senyes, pero tambe pot ser que fos degut a que anaven carregats fins les celles. Tot just era migdia i encara que tenia gana i pixera, no estava disposat a sucumbir al xantatge.

Al cap d’una mitja hora despres d’haver baixat del previ camio (de fet, tots son els tipic ColtDiesel tant corrents a Indonesia, un camionet mes aviat), pujo en un altre, que tambe transporta gravilla. Aquest cop baix a la caixa, aixi que no en se res dels conductors, pero els hi acabo donant els 5$ encara que no demanaven res a canvi.

Un cop a lloc, pujo caminant fins a la pousada, el que en teoria es l’unic establiment hoteler de l’indret. M’ensenyen l’habitacio on dormire i em comenten que l’aigua del water no funciona, que s’ha espatllat ara fa... 2 anys!!! I es que aquesta sembla ser la tonica del pais, encara mes exagerada que al pais vei: es construeix algo, mes o menys be, en general amb mes voluntat que materialitzacio, pero en caps dels casos hi ha un minim manteniment. En tot cas, que no funcioni la descarrega del water es completament intrascendent, ja que en general aqui funciona tot amb petits cossis d’aigua, com tradicionalment a la resta del sub-continent.

La pousada no podria estar millor ubicada i les vistes son esplendoroses. Mentres en gaudeixo des d’un petit mirador, se m’uneix un local que parla perfectament portugues. Malgrat que ja te una edat, ha estat recentment estudiant a Brasil, al nord-est. Esta aqui com a turista tambe i m’invita a un petit “pisquinho” amb part de la seva numerosa familia. M’emplenen el plat d’arros, pollastre i un peix just acabat de coure, esta tot delicios menys el que m’ha dit que era vi blanc (no havia vist mai un vi amb tropecons de vegetals i d’un color com de llet diluida). I em conta com des d’aqui les tropes indonesies bombardejaven les muntanyes de davant, on s’amagava Xanana Gusmao (lider de la guerrilla). Ell havia passat 3 anys lluitant, des de que va comencar tot el 7 de Decembre del 75, fins que va pillar la malaria i es va rendir a l’exercit invasor. “Em vaig rendir fisicament, pero en el cor encara era un lluitador per Timor Leste independent.”

Quan marxen, em compro un parell de Bintangs i em disposo a gaudir de la posta de sol mentres escric aquests relats. Decideixo que hi han masses vivencies especials en aquests pocs dies per aquest entranyable pais, per limitar-me a un o dos relats. Com tinc mes temps que en altres llocs, fare un diari d’aquest viatge.

Al vespre sopo amb una americana de 45 anys que es l’altra unica turista de la pousada. Per completar el combo de gent amb caracteristiques sobre les que tinc prejudicis: es vegetariana i abstemia. No em fio d’aquest tipus de gent, segur que amagen coses ;-). Pero no deixen de ser prejudicis i la dona es forca agradable.

Una mica mes de Pla i a dormir.

Eduard