Divendres nit, el vent bufa fort darrera la finestra, a dins, l’escalforeta de la calefaccio m’adormila lleugerament. Per demà pronostiquen neu. Acabo d’escriure la paraula 100.000 del blog, segons Word. Mitjans de novembre i excepte dos dies comptats, he gaudit d’una tardor extremadament benevola si faig cas de la parroquia local. Els esquis esperen al sotano de la casa, el genoll comença a recuperar sensacions despres de la Danone World Cup de diumenge passat.
Fa una mica més de dos mesos que vaig arribar a la zona, un de clavat que estic instal.lat al que ara anomeno la meva casa. Temps en que dues idees m’han impregnat fort, bellesa i soletat. L’entorn que em rodeja es idilic. Vistes al llac, desde la mateixa taula de l’oficina; tornar a casa amb la dent d’Oche que s’alça esbelta davant meu; deslliçar-me per la carretera que serpenteja l’interior d’un bosc, que ha passat per totes les tonalitats de pantons vegetals; prats alpins on les vaques pasturen mansament; cases de fusta curosament mantingudes. Unicament el paisatge entre Granada i Lanjaron podra competir en els meus records.
Sol, comodament sol. Realment m’incomoda menys que durant els primers mesos a Singapur, encara que sé que no és una situacio que es pugui prolongar molt en el temps. Costara. Costara fer amics aqui. El llisto deixat a Jakarta és dificilment superable i l’escapatoria de baixar a la dupla Barcelona-Lleida (o fer-ne pujar amics) és quelcom del que gaudir-ne. Tanmateix, tinc la intuicio que lentament tambe aqui trobare el meu lloc. M’hi hauré d’esforçar.
S’estan acabant les excuses. Lo principal dels mobles ja esta a lloc, queda una mica per ordenar i quadres per penjar, pero la llar te forma. I es dels primers cops, que sento viure en una casa amb caràcter. M’agrada molt. I m’agrada el cotxe que m’he “comprat”. A nivell material, cap pero em creua la ment. Fins i tot, i en contra del que pensava, la feina no està mal. No és la que volia, no vull fer-la per un temps massa llarg, pero no estic actualitzant el curriculum com podia pensar mentres recorria les muntanyes de Papua.
Soletat i bellesa.
Eduard
Quin títol més colpidor: “soledat i bellesa”.
ResponEliminaPenso que la soledat pot resultar a vegades desitjable, però no sempre, no es pot allargar massa en el temps doncs som éssers sociables i necessitem de la companyia de les persones que estimem, són només circumstàncies puntuals en la vida, cal passar-hi i és un espai de temps reduït, en el que vius aquesta situació.
Evidentment que la bellesa la necessitem i l’enyorem, poder gaudir de la contemplació d’un paisatge tan esplèndid resulta del tot complaent.
Ja sabem que a Jakarta vas ser molt feliç, i això també ens en fa a nosaltres i alhora desitgem que aquí al món occidental també en puguis ser molt i posant-hi la goteta d’egoisme paternal, et tenim més a prop i es d’esperar que et puguem veure més sovint.
La mare.