Es l’hotel mes car que he pagat en aquests gairebe dos mesos de viatge: 35$ la nit. El consol es que inclou esmorzar, la realitat es que aquest es bastant pessim. Al cap de poc, s’uneix una familia. Som els unics inquilins de l’establiment i en principi nomes n’hi ha un altre en tota la localitat (i mes car). Res et fa pensar que estem a la segona poblacio mes important d’un pais. Parlo amb ells i son els kiwis que condueixen el cotxe que he vist la passada nit. Em pregunten on vaig, els contesto que aniria cap a Com, localitat costera al final de la carretera del nord, pero com em penso que no trobare cap mini-bus que m’hi porti, anire a Los Palos. Ells, pero, van a Com i m’inviten a acompanyar-los. M’uneixo a ells, pero com no marxaran fins despres de dinar, aprofito el mati per anar a la piscina municipal.
Es replena naturalment aprofitant un rierol i per 50 centims de dolar t’hi pots passar tanta estona com vulguis. Em sembla un lloc forca agradable per escriure les darreres aventures.
El pare, d’origen australia, es policia i participa en un programa de cooperacio per ensenyar policia comunitaria als timoresos. Ja fa temps que s’ha adonat que molt no els podra ensenyar perque els locals tampoc tenen molta voluntat d’aprendre. La mare, dona classes d’angles a temps parcial i col.labora en temes de voluntariat. Els xavals, de 13 i 8 anys, viuen la seva primera experiencia en un col.legi internacional. Han acabat aqui una mica de rebot, ja que inicialment havien d’estar destinats a la Papua indonesia, ja que l’home parla a gran nivell la llengua (quan era petit havia viscut a Sulawesi i Surabaya seguint els destins del seu pare). Pero quan semblava que ja estava tot fet, va esclatar l’escandol en que els serveis secrets australians havien estat espiant a la familia presidencial indonesia. Van imaginar que ell podria ser espia i es va bloquejar tot.
L’home ha recorregut bastant el pais, ja que per feina s’ha de desplacar de tant en tant. Aprofitant el cap de setmana vol mostrar a la familia alguns dels seus llocs preferits. Aixo fa que ens aturem en un petit recordatori a uns monges convertits en martirs. L’exercit indonesi els va afusellar i tira en una zona de marismes, ara ens volen fer creure que per miracle divi, els cossos no van ser menjats pels cocodrils.
Arribem a Com, localitat que citant la Lonely de Septembre del 2008: “Se trata del lugar con mas posibilidades de convertirse en un centro turistico de Timor Oriental”. Si, ja se que es vella, pero es que el primer cop que vaig venir al sud-est asiatic va ser per visitar ma germana a finals de 2009... I em costa tirar les guies, encara que aquesta ja esta sentenciada abans d’arribar a l’aeroport de Dili.
El lloc es precios: platja inpol.luta a tocar de les homestasys, barrera coral.lina a un centenar de metres de la costa, i petites edificacions barrejades amb palmeres tropicals. Com a minim hi han sis llocs on hospedar-se, desdel car Com Beach Resort que deu tenir una vintena d’habitacions fins a llocs mes humils com el Katy guesthouse on romadrem, amb les seves tretze habitacions. Malgrat ser dissabte, a part de nosaltres cinc, nomes veig una parella de turistes, en tot el poble. I no hi han gaires llocs on amagar-se.
Una banyadeta rapida abans que la marea comenci a baixar drasticament i deixar el torn a tota la joventut del poble per recollir el que el mar deixa enrera, en la seva retirada.
Per sopar, un bon festival de peix, arros i vegetals, molt mes del que els cinc podem engrapar. I per amenitzar la velada una xerrada forca interessant amb el propietari. La conversa es desenvolupa en bahasa indonesi i el policia fa de traductor. Ens explica que abans de que les nacions unides marxessin, en cap de setmana, totes les habitacions del poble estaven plenes. Ara, molts dies, no tenen ningu. Ells culpen al gobern de no promocionar l’indret i no fer cas de les seves propostes, pero tambe es cert, que faltaria que oferissin mes activitats als que venen. Si per bucejar no s’hagues de portar tot el material de Dili, si es pogues visitar facilment les poblacions del costat, potser la gent s’hi estaria una mica mes de temps. I si no fos tant dificil arribar-hi sense vehicle privat!
Despres, passa a contar-nos relats de la seva joventut, durant el periode d’ocupacio. De fet, aquell poble no existia, sino que la gent estava dispersada per les muntanyes del voltant. Nomes hi anaven de tant en tant alguns pescadors, pero no s’hi passaven mes de tres dies. Allo no era convenient per l’exercit indonesi, que es veia sovint emboscat. A mes a mes, l’exercit s’havia de reaprovisionar pel mar, ja que per la carretera costera li “desapareixeien” molts camions. Aixo va provocar que fes baixar a tothom a viure en aquell nou enclau i cremes les cases anteriors. Pero ni aixi, s’evitaven els atacs del Falintil. En un raonament un tant macabre pero forca elaborat per ser de qui era, obligaren a tots els varons majors de 13 anys i que no caminessin encorbats per l’edat a patrullar de nit els voltants del poble. Tenien com a missio, evitar que els guerrillers ataquessin. Si no ho aconseguien, eren ells els que eren apallisats o afusellats.
Quan la conversa es va anar fonent, vam passar a jugar a cartes. Des de Raja Ampat que no ho feia. La versio kiwi del “come-mierda” nostre i despres el remigio. Malgrat que siguin de les antipodes, els jocs son practicament els mateixos.
Eduard
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada